divendres, 13 de juny del 2008

Sant Jaume de Vallverd o Vallvert







Em demanava el Feliu Añaños i Masllovet algun text relatiu a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, en terme de Sant Llorenç Savall; estem posant imatges al romànic proper.

Alguna dada d’aquest edifici religiós : Acollidora i petita capella romànica situada a la capçalera del torrent de Mascarell, sobre un contrafort rocós enmig del bosc. Va ser construïda per Bernat de Vallverd a principis del segle XII i el propietari actual (la Bosqueta) la va restaurar exemplarment el 1975. Té com elements decoratius un campanaret i arcuacions cegues a l’absis.

Buscava dins el meu arxiu, i acabava trobant un relat èpic de l’any 2.007, en el que els actors érem únicament el Joan Moliner i Manau [ sherpa llegendari perles terres de la Serra de l’Obac, i l’Antonio Mora Vergés.

El text que reprodueixo integrament deia :

Havíem quedat amb el Joan Moliner en fer un tomb pels voltants de Castellar del Vallès; la proposta inicial era d’anar fins al Moianes per anar avançant amb la “llista del Feliu “ ; o en el seu defecte anar a Sant Jaume de Vallhonesta fent alguna casa més d’aquelles “terres desolades”. Finalment però a les 8,00 del mati en recollia a la benzinera de Castellar, i des d’allà anàvem fins a l’aparcament de les Arenes, on deixaríem el cotxe aparcat.

Creuàvem el Ripoll que sobreeixia la passera en aquell punt, i remuntàvem el torrent del Castelló, fins a les fonts dels Trons, on ens aturàvem a recollir imatges d’aquestes deus actives en aquest període; seguíem ascendint fins al Coll Roig; teníem intenció d’arribar-nos fins a Sant Jaume de Vallverd [ amb t final a la placa commemorativa ], però no vàrem saber trobar el trencall, i optàvem per continuar fins al Parany del Boter on esmorzàvem amb alguns membres de la colla dels Ocellaires de Castellar. Tenen un espai particularment ben organitzat i compartíem taula amb quatre dels seus membres.

Agafaríem desprès el PR 30 i fèiem d’anada i tornada els dos quilometres que hi ha fins a Sant Jaume, on per descomptat recolliríem també imatges, en aquest cas, d’un entorn restaurat i net. Tampoc en aquesta ocasió reeixim en el nostre intent de trobar la connexió entre el Coll Roig i aquesta església romànica.

El sol començava a escalfar de valent aquest dia de la Mare de Déu d’agost de 2.007, i desfèiem els nostres passos fins al mas Cadalfac, on havíem de continuar pel GR 173, baixant el Sot de l’Àliga, fins a les fonts del plàtan i la de Sant Jordi; una vegada més els estalvis se’ns menjaven les estovalles, i per seguir una drecera, ens tocava fer camí sota les línies elèctriques fins quasi les roques d’Aguilar; finalment tornàvem al món civilitzat, i comprovàvem que no tothom està a les platges, fins a cinc famílies, la majoria amb quitxalla menuda, gaudien a cor que vols dels gorgs , tolls i basses que l’aigua caiguda aquests darrers dies, aporta al torrent del Castelló.

Els darrers quilometres, sota un sol abrusador, eren ja un autèntic suplici, que només la certesa de la proximitat de l’aparcament i l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, feia suportable.

Desmesurat per un dia d’agost, és l’únic qualificatiu que se m’acut alhora de fer-ne la ressenya.

És bàsic anar per la muntanya amb un mapa actualitzat, i fins si cal amb una brúixola i/o un GPS, però per damunt de tot, cal preparar de forma anticipada qualsevol sortida per petita que sigui; anar canviat de rumb, vol dir anar sumant quilometres, i consumir temps i energies.

Us recomano arribar-vos fins a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, i tots i cadascun dels punts esmentats en aquest relat, alhora però us insisteixo cordialment, en no voler fer-los tots en un únic mati d’agost.

És ni cal dir-ho un consell de bon amic, i també, també de gat escaldat.

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

Àngel Pascual Sauch ha dit...

Fins ara aquesta capella era una incògnita en el meu cap...Resulta que a l'abril de 1988 el frare franciscà José Manuel Berdala Citoler ens hi va dur a una colla dels franciscans de Sabadell per fer una missa franciscana adornada amb la música d'un quartet de flautes de bec...Mai més des d'aleshores hi havia tornat i ni tan sols em restava els seu nom en la memòria. Gràcies a que allí hi vaig fer tres fotografies i amb l'ull màgic de Google he pogut trobar el seu nom que com ja he dit s'havia fet fum en la meva ment...