dimarts, 24 d’abril de 2018

SANT MIQUEL DE VILAPLANA. LA BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem visitat la Clua i la seva església de Sant Sebastià, coincidíem amb la família de Ca l’Anton que ens facilitava l’accés, ens acomiadàvem al voltant de les 13,00, i ens havíem de desplaçar fins a Peramola per trobar un lloc per dinar, la proximitat – relativa, està dalt de la muntanya - de Vilaplana, em decidia a fer el camí, i la subsegüent volta que consumiria quasi una hora. Malgrat no trobar-nos més que un gos menut i cridaner, valia MOLT la pena arribar-nos fins a aquesta mirador natural sobre les terres de la Noguera , i les de l’Urgell sobirà.

Llegia a patrimoni Gencat que el lloc i el castell de Vilaplana són documentals des de l'any 1042 quan el castell de Vilaplana apareix com afrontació del castell de la Clua.

Sant Miquel de Vilaplana fou seu d'una parròquia i consta que el seu capellà, el 1280, pagà la dècima beneficial. N'hi hagué fins els temps moderns. El titular, Sant Miquel, i la situació encastellada són alguns indicis de la seva fundació o construcció relativament primitiva.
Aquesta parròquia té un terme gran, que va des del Segre al terme de Pallerols i Peramola.


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, suportada per arcs formers i reforçada per un arc toral, tots de mig punt. La nau és capçada per un absis semicircular, obert amb un arc presbiteral. La porta, de mig punt, s'obre a la façana nord. Té una finestra de doble esqueixada i una altra que s'obrí posteriorment durant les reformes en què es va afegir la sagristia. A la façana oest hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls i un ull de bou circular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada. Els murs són llisos, sense cap ornamentació, tret d'un ràfec bisellat a l'absis. L'aparell és de carreuó, sense polir, però ben escairat, disposat en filades molt uniformes i regulars, que posen en evidència les fórmules de principis del segle XII.


La capçalera afronta amb el petit fossar.


Aquests petits fossars em recorden SEMPRE, SEMPRE, els versos del Frederic Soler i Hubert, “Serafí Pitarra” (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895)


Cal admetre – d’això se’n diu ‘fair play’ – l’excel·lent tasca destructiva duta a terme durant la dictadura franquista, també, també, la inanició en el anys de ‘democraciola’ previs a d’implantació de l’article 155.

Malgrat tot, Catalunya, els catalans, hem de persistir – ens hi va la pell – està clar que NO És democràtic un estat que qüestiona que els mestre tinguin OBLIGACIÓ de conèixer la llengua dels alumnes, i es creu LEGITIMAT per espoliar als ciutadans vestits d’un determinar color, oi?

dilluns, 23 d’abril de 2018

IN MEMORIAM. ESCOLA DE PUJARNOL – CAN VILA - .PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.turaris.net/es/publicacions/articulos_10/s_historia-local_11/breu-inventari-d-escoles-del-pla-de-l-estany_26

MUNICIPI DE PORQUERES. Pujarnol. L'escola estava situada a Can Vila, a tocar de la carretera que va de Banyoles a Pujarnol. Va funcionar fins l'any 1956 data en que es va inaugurar la nova escola de Porqueres


Fotografia de 1987 . R. Castells i D. Casanovas

La Carme Simón Casadevall m’explicava per telèfon que l’escola va romandre oberta almenys fins a l’any 1962/63

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

diumenge, 22 d’abril de 2018

LA TORRE TURULL. CASTELLAR DEL VALLÈS.

La Torre Turull, fou construïda al segle XIX, i es feren reformes a començaments del segle XX.

A la fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament de Castellar del Vallès, trobem :
https://www.diba.cat/documents/429042/b857fa27-797b-475b-949a-d8e06308319b

TIPOLOGIA: Arquitectura residencial rural. Casa senyorial

CONTEXT: Al límit meridional del terme municipal, a llevant de la carretera B- 124, i a sud del polígon industrial del Pla de la Bruguera. La finca disposa de grans extensions de terreny que limiten amb Can Casamada, el Pla de la Bruguera, Can Bages, Can Santpere i Can Pagès; en depèn Can Moragues.

DESCRIPCIÓ: Finca de grans dimensions limitada per la carretera a ponent, a nord pel polígon industrial, i a sud pel límit termenal. Propietat extensiva i plana de conreus de cereals amb franja de bosc contigua a la carretera. Conjunt edificat amb jardins de gran varietat d’espècies, ubicat al mig de la finca en recinte rectangular clos per mur de pedra de gran alçària. Accés per camí perpendicular a la carretera amb arbrada de plataners fins al portal del recinte, amb dos pilars quadrats de maó ornamentats.

Edificacions de servei, masoveria i coberts adossats al mur perimetral a nord, i dipòsit i cobert de grans dimensions a sud.

Casa senyorial aïllada de forma rectangular envoltada pels jardins, de planta baixa i dues plantes, i coberta a quatre vents amb barbacanes prominents i ornamentades. Façanes de composició clàssica amb basaments amb grans carreus de pedra (de Castellar), finestres d’estil neogòtic de triple arcada a la planta principal i sèrie de finestres motllurades de remat a la planta superior sota la barbacana. Dues torratxes, la més gran a la façana nord d’accés (amb certa semblança a la Torre Balada), i la de menor dimensió a la cantonada a sud est s’adossen elevant-se una planta més amb remat fortificat de merlets. Tot el conjunt edificat presenta un estil eclèctic i sumptuós, amb combinació de tècniques i materials propis del modernisme.


A l’interior destaquen dues llars de foc de grans dimensions, sostres enteixinats, arcs ogivals de pedra, i terres de mosaic i fusta decorats a les estances principals. La casa és molt gran, té uns 1400 metres

Tota la casa està emmurallada per una paret amb un gran pati i un luxós jardí interior, al qual es té accés per una gran portalada que dóna just davant del camí que la comunica amb la carretera de Sabadell a Castellar. La muralla de pedra que envolta la casa fou obra del picapedrer local Joan Sampere, el Meima.

Recull el text una referència de caràcter ‘històric’ forca curiosa:

Es diu que la fortuna dels Turull era tan immensa com les seves excentricitats. Aquesta gran fortuna es va obtenir, principalment, a base d’usura i també d’estranys viatges amb el bergantí-goleta Pedro Turull. L’excentricitat més esbojarrada fou la de comprar un elefant de l’Índia per llaurar els camps del Pla de la Bruguera pensant que faria més feina que un bou. A l’elefant el van portar en el seu vaixell amb un home encarregat de cuidar-lo, finalment però, van haver d’acabar regalant l’animal.


El Pla de la Bruguera serviria d’inspiració a l’ Alfons Gubern i Campreciós (Sabadell, 23 de març de 1916 - Castellar del Vallès, 22 de setembre de 1980)

Aquest singularíssim edifici, i la torre homònima de Sabadell, s’aixecaven per ‘ desconegut’, l’arquitecte que aixecava la major part dels edificis de Catalunya.

D’aquesta i d’aquella ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs del seu autor.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, (1936-1939) la torre Turull va hostatjar tècnics soviètics adscrits al Servicio Aeronáutico de Fábricas, el conegut popularment com a SAF-16.

dissabte, 21 d’abril de 2018

IN MEMORIAM. EL CASTELL DELS MATAPLANA A LA POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Havíem dinat esplèndidament a la Fonda Cerdanya, i abans de marxar fèiem un tomb per retratar l’Església parroquial ‘nova’ advocada a Santa Maria, el Pont de la Petita, el Pont Gòtic, el Monument a l’Eusebi Güell i Bacigalupi - que no m’estranyaria que l’acabessin enderrocant com li succeïa a l’estàtua de l’Antonio López y López de Lamadrid, I marqués de Comillas, recentment a Barcelona – i el que queda de l’antic Castell del que ens diu patrimoni Gencat ; el dia 15 d'Abril de l'any 1297, Ramon d'Urtx i el seu fill Hug de Mataplana, donaren una carta de franqueses i llibertats als homes de la Pobla. Aquesta carta és una invitació per poblar l'indret que llavors es deia "El Pujol". Aquest lloc va ser l'escollit pels Mataplana per fer una fortalesa i fer créixer una població al voltant. Al segle XIV, es potencià el castell de la Pobla, en detriment del de Lillet el qual, poc a poc, es va anar abandonant.

El castell va ser destruït per un incendi i en el seu lloc es va construir l'església i la rectoria. Aquesta última va ser comprada al bisbat de Solsona per Josep Recolons i Lurdes Vinyes, els quals l'han convertit en una casa per turisme rural.

El castell dels Mataplana es va construir en una illa dins del riu Llobregat, en d'intersecció amb el riu Arija. El castell va ser pràcticament destruït en un incendi i sobre les seves restes es va construir entre els anys 1716 i 1719 l'església i la rectoria, aquesta última potser aprofitant part del que quedava d'una de les tres ales de l'antic castell. La rectoria es va restaurar per convertir-la en una casa pel turisme rural.


Les restes del recinte emmurallat que envoltava la població no són visibles. Es trobarien al subsol o integrades en els murs d'algunes de les cases del poble.

La Pobla de Lillet, el Berguedà sobirà, Catalunya, necessiten que la ciutadania que viu prop del mar, s’adoni dels ‘tresors’ de tota mena, que es conserven encara, malgrat l’obligada pertinença al reialme que gestiona el PP.

El diccionari català valència balear en diu quan al topònim ; etimològicament segons Meyer-Lübke Noms lloc 20, deriva del llatí liliētum, ‘camp de lliris’.

No és normal la conservació de la l- inicial sense palatalitzar-se, però es pot explicar aquesta anomalia per la fonètica sintàctica: usant-se sempre el nom Lillet precedit de la preposició de, pot haver-se tractat la l com a intervocàlica i no com a inicial.

Hi ha però, qui opina que Lillet és grafia aglutinada de l'illet (=l'illot), fixant-se que la població de què parlem està bastida damunt una mena d'illot dins el Llobregat; però no és una opinió fàcilment acceptable.


Em quedo amb el lliri.

Vosaltres trieu el que us agradi més.

divendres, 20 d’abril de 2018

CASA DEL DR. JOAQUIM ALBAREDA BAYLINA, CONEGUDA AVUI COM ‘ CAN’ TORDERA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Li demanava fotografies al Josep Augé Carles d’aquesta casa, coneguda ara com a Can Tordera, després de ser adquirida per aquesta família i que molt encertadament conservà bona part del seu aspecte original, sobretot la seva façana principal i la característica tribuna circular que fa xamfrà amb el carrer Bellaire.

Molt abans, fa més de cinquanta anys, aquesta casa era coneguda pel nom de la seva propietària, una senyora gran a qui anomenaven Teresina Saboia però que el seu nom real era Teresina Ferrer i era vídua del prestigiós doctor Joaquim Albareda Baylina. ( Blanes , 1851 + ? ) , que exercí la seva professió a Blanes molt abans que ho fessin Xavier Brunet i Tomàs Bataller, també metges i residents al passeig. Al no tenir descendència s’afillà a una nena, de nom Montserrat, que amb el temps es casaria amb Antonio, el fill gran dels Mañach. El nou matrimoni va anar a viure a Palamós per motius de feina, ja que el Sr. Mañach tenia un càrrec portuari o relacionat amb la Marina que va propiciar el seu trasllat. El seu pati va desaparèixer, durant una intervenció no datada, per donar lloc a una àmplia sala d’estar amb una llar de foc. Aquestes habitacions eren l’espai més assolellat de les cases del passeig i el preferit per passar els dies d’hivern.

Quan a la descripció, patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’un edifici que conflueix amb dos carrers: la façana, amb el carrer del Passeig de Dintre, mentre que la cantonada amb el carrer Bellaire.

Casa que permet ser visitada, almenys la seva planta baixa, ja que fa pocs anys que s’hi va instal·lar una floristeria.

Està constituït per tres plantes, com són planta baixa que actua com a accés i el primer i segon pis com a vivendes. S’observa un ampli aparell ornamental que imbueix i impregna tot l’espai, apoderant-se de la façana i acaparant i monopolitzant tot l’entramat arquitectònic de la part superficial de la façana: des del basament de l’edifici – compost per grans blocs paral·lapípedes a la manera de carreus regulars, amb les dues obertures d’arc rebaixat amb impostes, coronades amb uns motius decoratius en pedra, treballats amb bastanta Es tracta d’un edifici que conflueix amb dos carrers: la façana, amb el carrer del Passeig de Dintre, mentre que la cantonada amb el carrer Bellaire. Casa que permet ser visitada, almenys la seva planta baixa, ja que fa pocs anys que s’hi va instal·lar una floristeria Està constituït per tres plantes, com són planta baixa que actua com a accés i el primer i segon pis com a vivendes. S’observa un ampli aparell ornamental que imbueix i impregna tot l’espai, apoderant-se de la façana i acaparant i monopolitzant tot l’entramat arquitectònic de la part superficial de la façana: des del basament de l’edifici – compost per grans blocs paral·lapípedes a la manera de carreus regulars, amb les dues obertures d’arc rebaixat amb impostes, coronades amb uns motius decoratius en pedra, treballats amb soltesa i de forma destra.

Passant pel primer i segon pis, amb per una banda, les respectives obertures també d’arc rebaixat amb impostes conceptualitzades o confeccionades a la manera de balconades sustentades per unes mènsules esculpides, les quals són definides amb bastant encert. Mentre que per l’altra, amb la tribuna angular, ubicada en la cantonada i coberta per una cúpula semiesfèrica de gallons apuntada, sostinguda per una mènsula de tall vegetal a manera de floró de grans proporcions, a través de la confecció d’un basament circular. Fins a la cornisa, àmpliament densificada i poblada per diversos elements, com la balustrada a la manera d’ampit, les àmfores d’estuc en els extrems, sustentada i ornamentada a la vegada per un entramat de mènsules de caire vegetal i geomètric – mènsules que abasten tota la façana que dóna al carrera Passeig de Dintre i part del sector longitudinal de l’edifici que correspon al Passatge Bellaire-, coronada o culminada amb la disposició en la part central, d’un medalló petri, que conté la data d’edificació 1903.




Fotografia Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

Cal remarcar, que a nivell interior, tota la planta baixa està impregnada de tota una essència, sabor opulent, pompós i abarrocat tant en el sostre com en les parets, a través d’un programa d’estucat, que emfasitza i amplifica l’aspecte superficial dels mers envans i parets despullats.



Fotografia de X.Caparrós/M.Serrano. 2005

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici, el boinder o tribuna angular, és un element victorià que el modernisme traslladaria a Catalunya, i que més allà de l’estètica, té poca o cap utilitat en clima temperat de Blanes.

Continuem amb la nostra joint venture, a la que esperem que s’afegeixin més blanencs

dijous, 19 d’abril de 2018

CAN CASAMADA. EMBASTANT EL CATÀLEG DE MASIES DE CASTELLAR DEL VALLÈS

http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

Reprodueixo de : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27315

La casa pairal de Can Casamada està documentada des del segle XIII, encara que l'arbre genealògic es conserva des de finals del segle XII.
Del llinatge dels Casamada destaquen: Manel Casamada i Comella (Barcelona,1772-1841) eclesiàstic i pedagog; Jaume Casamada i Viver (Castellar 1843-1903), un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Terrassa; Ramon Casamada i Mauri (Terrassa 1874-1936), farmacèutic, físic i químic i Doctor en Farmàcia i en Ciències.

Can Casamada segueix la clàssica estructura de les masies de mitja muntanya. L'edifici es correspon amb el primer habitacle (documentat des del segle XII), que es trobaria situat darrera de la casa actual i a un nivell superior. Les restes d'antigues parets de tàpia que suporten un porxo correspondrien molt probablement al mas primitiu.

La casa està dins un clos tancat, al qual s'accedeix per una única porta coberta amb una teulada de dues aigües. Al pati o barri donen diverses edificacions (corts, coberts, etc.).


Fotografia de 25 Febrer 2015. Ximelis

L'edifici principal té forma rectangular amb tres plantes. El frontis ve centrat, a la planta baixa, per la porta emmarcada per un arc de mig punt adovellat fet amb pedra arenosa. A partir del primer pis la façana presenta una distribució asimètrica. Una altra façana, amb dues portes, s'obre un dels laterals del rectangle, ambdues donen al barri. La teulada, amb vessant a dues aigües, és perpendicular a la façana principal. En la distribució interior trobem tres cossos o crugies, a la planta baixa els cellers i la cuina, al primer pis la planta noble i al tercer, les golfes.

Els compromisos ‘morals’ no tenen força d’obligar, dit això, esperem que els que adquirien el de tirar endavant el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès no s’arronsin; val a dir que no comencem des de zero :

D’UN TEMPS, D’UN PAIS. CA N’AMETLLER I LA DESAPAREGUDA CAPELLA DE SANT JOSEP
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/dun-temps-dun-pais-ca-nametller-i-la-desapareguda-capella-de-sant-josep/

CAN BOGUNYÀ
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-bogunya/

D’UN TEMPS, D’UNS PAIS. CAN BORRELL.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/dun-temps-duns-pais-can-borrell/

CAN CARNER. CASTELLAR DEL VALLÈS.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-carner-castellar-del-valles/

CAN PÈLACHS, O CAN PÈLACS, O FINS CAN PÈLAGS A CASTELLAR DEL VALLÈS
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-pelachs-o-can-pelacs-o-fins-can-pelags-a-castellar-del-valles/

CAN QUER. CASTELLAR DEL VALLÈS.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-quer-castellar-del-valles/

CASA MASAVEU. CASTELLAR DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/02/casa-masaveu-castellar-del-valles.html

MASIES DE CASTELLAR DEL VALLÈS. EL BRUNET.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2018/03/masies-de-castellar-del-valles-el-brunet.html

SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/santa-maria-del-puig-de-la-creu.html

EL ‘MIRACLE’ DE SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/el-miracle-de-santa-maria-del-puig-de.html

SANT PERE DE LA CADIRETA O D’ULLASTRE
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/02/sant-pere-de-la-cadireta-o-dullastre.html

EL PALAU TOLRÀ DE CASTELLAR DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/el-palau-tolra-de-castellar-del-valles.html

A LA MEMÒRIA DE SANT MARTI DE CASTELLAR.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/04/la-memoria-de-sant-marti-de-castellar.html

MARE DE DÉU DE LES ARENES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/02/mare-de-deu-de-les-arenes.html

CA N’AVELLANEDA. CASTELLAR DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/ca-navellaneda-castellar-del-valles.html

EL DOLOR D’UNA ABSÈNCIA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/09/el-dolor-duna-absencia.html

CAN FONT DE LA PARROQUIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/07/can-font-de-la-parroquia-de-sant-julia.html

Encara hi ha feina a fer, oi?.

Comptem amb TOTS vosaltres!.

dimecres, 18 d’abril de 2018

EL REMEI DE CREIXENTURRI. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Quan circules per la C-38, et criden l’atenció els dos campanars situats en el que intueixo una coma [prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric en bon herbatge i idoni per a pastura]; costa un xic trobar l’accés , que localitzo finalment un cop superat Sant Pau de Seguries, el rètol indica : Santuari del Remei.

El camí asfaltat circula pel costat del riu fins que arribem davant d’un càmping; des d’aquell punt comença a pujar suaument fins que trobem un trencall a l’esquerra que novament indica : Santuari del Remei.

A mesura que m’hi en vaig apropant, se’m fan més i més evidents les proporcions d’aquest temple definit en algun lloc com ‘ gran edifici religiós’, quan assoleixo la seva alçada – l’església amb el cementiri annexat a la part posterior, està situada al mig de la vall del mateix nom i voltada de plans de pastura; els dos campanars atorguen un caràcter solemne, quasi basilical al Santuari.

Les dades històriques expliquen que l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri , de la que tenim dades l’any 1.169 en ocasió d’una reclamació del delme, fou destruïda per un terratrèmol al 1428.

Un cop refeta, passarà l’any 1597 à a ser sufragània de la de Camprodon. Hi havia estat traslladada la imatge de Santa Maria que es venerava a la capella del castell, quan aquell fou demolit el 1554; anys després era anomenada la Mare de Déu del Forat, per tal com es trobava en una fornícula rústega. La imatge esdevingué centre de devoció local i comarcal des de l'inici del segle XVIII.

El 1812 els amos de la gran masia del Mariner de Sant Pau, junt amb els propietaris del Sitjar, feren edificar una altra capella i un cambril; malgrat això, la vella església resultava petita el dia de la festa, i s'anà ampliant , fins que fou reemplaçada per l'actual, obra d'Antoni Masmitjà i de Puig(*), iniciada l’any 1849 i finalitzada a les acaballes del segle XIX dins d'un eclecticisme neogòtic.

(*) Antoni Masmitjà i de Puig, arquitecte fou també autor d’un gravat que porta com a nom Verdadero retrato de Librada Ferrarons y Vivés de Olot, que serviria de model a la pintura homònima de Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 - Olot, la Garrotxa, 31 d'octubre de 1894), era germà de Joaquim Masmitjà i de Puig (Olot, 1808-Girona, 1886) sacerdot català que fundà la congregació de Missioneres del Cor de Maria, que ha estat proclamat servent de Déu per l'Església catòlica.
http://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2007-06-10_SUP_2007-06-03_20_34_45_domi.pdf

Les proporcions gegantines del Remei, fan difícil recollir una imatge de l’edifici, i alhora també l’ampli espai que la circumda.



Coincidíem en aquesta ocasió amb un grup de famílies, a les que feia un retrat de grup, i avançava ja que sortirien en aquest bloc.


Faria també una fotografia del fossar.


Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘ en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Per intermediació de la Mare de Déu del Forat , aixecava la meva sempiterna pregaria a la Altíssim, Senyor ; allibera el teu poble !

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Seguíem viatge fins a l’Aparthotel els Ocells, a Font-rubí, a l’antic terme de Rocabruna, integrat avui a Comprodon, terme que passava dels seus migrats (0,7 km 2 ), als actuals 103,4 km² com a conseqüència de la integració ‘manu militari’ de Freixenet i Beget, duta a terme en els anys 1965 i 1969.

Antonio Mora Vergés

dimarts, 17 d’abril de 2018

LA TORRE BALADA O L’HOTEL BOUTIQUE QUE EL TEMPS D’ENDUGUÉ. CASTELLAR DEL VALLÈS.

La retratava lateralment des de l’aparcament gratuït que hi ha al costat.


Llegia que la casa coneguda amb el nom de Torre Balada fou construïda l’any 1897, tal com consta a la façana per encàrrec de Josep Pallàs, secretari municipal de finals del segle XIX a l’Ajuntament de Castellar del Vallès.

La casa tenia un ús residencial i, posteriorment, com a casa d’estiueig.

Popularment, s’anomenava la Torre Gran degut a la gran quantitat de terreny en comparació amb les altres torres del municipi.

La casa deu el seu nom a l’industrial tèxtil sabadellenc Joaquim Balada que va convertir la casa, a començaments de la dècada de 1950, en casa d’estiueig on a l’estiu hi estava amb tota la seva família.

A la part inferior del pati, tocant a la carretera de Sentmenat, la finca tenia una gran piscina on, al seu voltant, es reunien els fills amb els seus amics del poble i, al vespre, Joaquim Balada i altres estiuejants prenien la fresca i passaven llargues vetllades. Sobre la piscina hi havia gran quantitat d’arbres fruiters i un hort del que se n’ocupava el masover.

L’Ajuntament de Castellar del Vallès va adquirir la torre per 15.624.875 pessetes l’any 1984 per tal de convertir-la en un equipament cultural.
El 9 de setembre de 1989 es va inaugurar l’Escola Municipal de Música de Torre Balada, i ho ha sigut des de llavors.

L’octubre de l’any 2011 i en previsió que el nombre d’alumnes de l’escola s’havia vist incrementat en els darrers anys , es feia un projecte:

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/13777/MEM%20RIA%20ESCRITA.pdf?sequence=1
PROJECTE BÀSIC D’ADAPTACIÓ I CANVI D’ÚS DE LA TORRE BALADA A HOTEL BOUTIQUE
AUTORA : ARIADNA CAIXACH MARTÍ

I es deixava constància que des del Consistori, estan buscant un nou espai, i aviat l’Escola de Música deixarà la Torre Balada.

El somni – com quasi tots els somnis en aquest dissortat reialme – s’ha tornat un malson, i l’Escola de Música continua en el mateix indret, i l’HOTEL BOUTIQUE, s’ha quedat - com tantes i tantes coses – arxivat en alguna estanteria.

M’agradaria – imagino que a més castellarencs també – saber qui va ser l’autor d’aquest edifici, noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs ,... , i també – posats a demanar, oi?. - el cognom matern del promotor Josep Pallàs, i el del propietari que li donava nom Joaquim Balada, i els llocs i dates de naixement i traspàs d’ambdós.

dilluns, 16 d’abril de 2018

ERMITA DE SANTA LLÚCIA DE SOLSONA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

En el nostre anar i venir per Catalunya, havia vist en una de les rotondes que hi ha a l’entrada de Solsona, un indicador ERMITA DE SANTA LLÚCIA; m’aturava a posar benzina, i seguint les indicacions verbals que em facilitaven m’endinsava per un camí de terra, que em portaria fins al mas conegut com la Trinitat en quina façana nord-oest – no visible doncs des del camí en que em trobava , hi la l’ERMITA DE SANTA LLÚCIA , que retratava – imagino que amb força dificultats l’Isidre blanc.


Patrimoni Gencat es diu de l’edifici religiós que qualifica de capella ; Capella documentada des de l'any 1292, que dóna nom a una de les quatre partides del terme municipal.

La capella està unida al mas Trinitat i dóna nom i origen a la partida i es situava a l'antic camí de Segarra a Berga.

La façana nord i oest de l'edifici conserva integrades al mur de la masia les parets de la capella amb l'aparell original i el campanar de cadireta d'un sol ull.

Ha estat reformada al llarg del temps.

Cap a 1700 es degué emprendre la construcció de la masia. La denominació ‘capella’ s’imposarà a partir del moment en que el mas Trinitat s’adheria a les parets de l’ermita de Santa Llúcia.

Recollia imatges des de la façana sud-est, al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) company de viatge, no li convé gaire fer saltirons.


El retratava davant de la majestuosa alzina de Santa Llúcia, de la que en no en trobar-se dins de la demarcació barcelonina, no en sabia trobar cap referència.


Solsona potser està prop de Déu – en aquesta matèria tot els punts de vista son respectables -, el que està fora de tota dubte, és que està LLUNY, MOLT LLUNY de Barcelona.

Per intermediació de Santa Llúcia, aixecava la meva sempiterna pregaria a la Altíssim, Senyor ; allibera el teu poble !

Si teniu més dades de l’església/ermita/capella de Santa Llúcia de Solsona, sou pregats de fer-nos-les saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

diumenge, 15 d’abril de 2018

LA ‘NOVISSIMA’ CAPELLA DE SANT MARTÍ DE LA CLUA. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la ‘novíssima’ romànica de Sant Martí, des del pla de la Clua, davant l’església parroquial, advocada des de 1758 a Sant Sebastià.
L’església es refeia a manera de compensació per la construcció del pantà de Rialb que es començava a omplir l’any 1999 i fou inaugurat el 14 de febrer de l'any 2000.


Des del ‘tontisme’ s’adjudiquen TOTES les obres hidràuliques al sàtrapa que enderrocava el govern LEGÍTIM de la II República, i imposava un regim de terror des de 1936 a 1975.

Malgrat aquesta evidència, tothom fa el copiar/pegar – de l’enllaç de Patrimoni Gencat :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15461

Església d'una nau i absis rodó.

Volta de canó cintrada, en part, amb canyes.

Arc triomfal i arc toral amb imposta.

Absis amb finestra d'una esqueixada.

Porta al mur sud.

Finestra cruciforme.

Construcció de carreus en filades.


Fotografia de A. Moras. 1983 . Vista lateral de la capella.


Fotografia de A. Moras. 1983. Visió de l'interior.

Voldria saber el nom, cognom matern, i el lloc i data de naixement de l’autor/a de la fotografia, sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Us deixo un treball que ho explica abastament.
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/122200/qmem4785_web.pdf?sequence=32&isAllowed=y

No som – tenia tota la raó Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985) – la terra on viu la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Elevava una vegada més a la Altíssim per intermediació de Sant Sebastià i Sant Martí, la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!
Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam
, lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dissabte, 14 d’abril de 2018

ESGLÉSIA DE SANT VALENTÍ DE SALARÇA. BEGET. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS/LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Aprofitava la celebració d’una Ballada Country als Ocells, a Font-Rubi, a l’antic terme de Rocabruna, pertanyent avui a Comprodón, per aventurant-me a arribar fins a Sant Valenti de Salarça - us confirmo que actualment és una aventura amb un cert nivell de risc -, Salarça formava part del municipi de Beget, agregat ara a Camprodon.

Patrimoni Gencat ens diu; església ubicada dalt d'un turonet que presideix tota la vall de Salarça. És una construcció romànica del segle XII, de planta rectangular petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. Aquesta finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada era l'únic punt d'il·luminació que tenia originàriament l'edifici. Els paraments dels murs són fets de carreus de dimensions reduïdes i força regulars.


La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt adovellat. Aquesta porta es va paredar posteriorment i ha estat reoberta en una restauració recent. Possiblement, aquesta anava precedida d'un petit porxo, tal com semblen indicar els enfonys que encara es conserven a la part superior d'aquesta façana.

L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana s'assenta el campanar d'espadanya de dos ulls, amb campanes datades, respectivament, del 1733 i del 1761. A tramuntana, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra que mena al campanar.

Les primeres referències documentals, tant de la vall com del lloc de Salarça, són de la primera meitat del segle X. Consta que l'església de Sant Valentí de Salarça fou consagrada l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Aquesta església va ser edificada com una sufragània de la propera parròquia de Sant Cristòfor de Beget, per a proporcionar serveis religiosos als habitats del vilar de Salarça. Del segle XIV hi ha una citació de "Sancti Valentini de Arça", l'any 1362, depenent de la parròquia de Beget.

Encara que no n'hi ha constància documental, és molt probable que Sant Valentí de Salarça resultés afectat pels terratrèmols del segle XV a la zona. El fet que la volta que cobreix la nau de la capella sigui lleugerament apuntada, fa pensar en una reconstrucció motivada per la caiguda de l'original, que devia ser de canó, com era habitual en l'arquitectura romànica. D'altra banda, als murs també podem trobar evidències d'aquesta possible reconstrucció.

Posteriorment, només es varen fer petites obres, com l'afegit d'un porxo a la façana principal de l'església. Aquesta actuació degué coincidir amb el tancament de la porta original i l'obertura de l'actual, juntament amb dues finestres. Al segle XVIII es bastí l'actual campanar en espadanya. Aquestes reformes varen ser l'origen d'algunes de les patologies que pateix l'edifici, ja que el varen afeblir estructuralment.

A principis dels anys vuitanta, el Servei de Monuments de la Diputació de Girona va realitzar una primera restauració, ja que l'edifici estava greument deteriorat, amb diverses esquerdes que amenaçaven la seva estabilitat. La intervenció va consistir en la refonamentació de l'absis, el sanejament de les esquerdes, la reobertura de la porta romànica (que ara funciona com a punt de llum), la restauració de la coberta del porxo i de l'església i la col·locació d'una reixa de ferro a l'escala que porta al campanar.

L'any 2013 la Diputació de Girona preveu una nova intervenció en aquest monument, per tal de pal·liar el deteriorament sofert en els darrers anys, degut als terratrèmols que ha sofert la zona i a la qualitat del terreny. Aquesta actuació es centra en refer la coberta de l'església, apuntalar l'absis i un ull de l'espadanya i la substitució de la biga del carener del porxo, entre d'altres.


Imposen les grans alzines que semblen protegir aquell espai : http://www.alt-ter.org/PDF/55-alzinars-rouredes.pdf

Quan al topònim el diccionari català, valència, balear, ens diu ; etimològicament sembla venir d'un mot *arcĕa, probablement pre-romà, precedit dels articles ĭlla i ĭpsa. Es troba documentada la forma ipsa Arza (doc. a. 959, ap. Udina Arch. 308) i villare Arça (a. 1168), i encara en el segle XIV apareixen les formes Arça (a. 1362) i Sarza (a. 1338), cosa que sembla afavorir l'origen *arcĕa. La construcció originària devia esser ĭpsa arcĕa> s'arça, i després s'hi degué intercalar l'article ĭlla per reforçar l'ofici d'article quan ja s'havia perdut l'ús corrent de ĭpsa com a tal article.

Recullo el significat ARÇA f. Romeguera, planta del gènere Rubus (Rosselló). http://www.floracatalana.net/rubus-ulmifolius-schott

I plantejo la possibilitat de trobar-nos – una vegada més – davant de l’article salat SA, que malgrat es prohibia a sang i fetge desprès de victòria militar de Felip V contra Catalunya, perviu – avui encara – en la toponímia, fins en indrets propers a Barcelona, Desvern, Despi, Savall, Sesrovires,..., en la interpretació de la toponímia totes les opcions son possibles, oi?.

Quan documentàvem Santa Maria de Bolós, parròquia veïna de Sant Valentí de Salarça, dèiem del topònim ens diu el diccionari català valència balear, Bolós, planta de la família de les cactàcies: Ribes rubrum (Olot).

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

divendres, 13 d’abril de 2018

ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA CLUA. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Per gentilesa de la família de ca l’Anton - a qui des d’aquí renovo la meva gratitud - tenia ocasió de retratar el interior de l’església a parroquial de Sant Sebastià de la Clua, al terme de Bassella, a la comarca de l’Urgell sobirà.


Advertia restes de pintures murals de les que no en trobava informació en cap font. En demanaré dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) .


Patrimoni Gencat explica que és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral. Totes les finestres de l'església són de doble esqueixada. La de l'absis està paredada, les altres són: una a la façana sud i l'altra al mur de ponent. La porta d'accés al temple, situada al mur sud, és d'arc de mig punt de petites dovelles i sense ornamentació. A la façana de ponent s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls. A la façana sud queden vestigis del campanar original, que es va perdre en sobrealçar la coberta, i té adossada la sagristia d'època més tardana. L'espadanya es va fer amb carreus de l'obra original, la qual cosa dóna a l'església un aspecte unitari. L'aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament. Al mur nord es conserven algunes filades que podrien correspondre a una edificació anterior del segle XI, la resta de l'edifici hauria estat construït al segle XII.


Al costat de l'església hi ha el fossar , actiu encara.

El lloc de la "Clusa" s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, que es pot datar entre la segona meitat del segle IX i finals del segle X. D'altra banda, el castell de la Clua és àmpliament documentat al llarg dels segles XI i XII.

Quan al topònim Clua , vista l’estructura de la població situada dalt d’un turó, ens decantem pel sentit ‘closa’ , etimològicament del llat clausa, ‘tancada’

En la visita pastoral de 1575 consta Sant Martí com església parroquial de la Clua. El visitador de la diòcesi manà que fos allargada la teulada per tal que l'aigua no penetrés en la volta.

A l'any 1758 l'església havia canviat d'advocació i era dedicada a Sant Sebastià. Aquest sant esdevingué molt popular com a protector de la pesta a finals de l'edat mitjana. En aquest moment, Sant Sebastià de la Clua esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Serni d'Aguilar.

M’expliquen que té un culte MOLT esporàdic, si és possible en la festivitat del patró, i per la Festa Major de la Clua.

Recentment recuperaven el forn comunal de pa. Malgrat l’abandó sistemàtic de les administracions públiques, a Catalunya moltes persones malden per conservar i mantenir el patrimoni històric col·lectiu.


La Clua, Bassella, l’Urgell sobirà, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dijous, 12 d’abril de 2018

TENIU MÉS DADES DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE BOLÓS. FREIXENET. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS / LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Aprofitava la celebració d’una Ballada Country als Ocells, a Font-Rubi, a l’antic terme de Rocabruna, pertanyent avui a Comprodón, per aventurant-me a arribar fins a Santa Maria de Bolós - us confirmo que actualment és una aventura amb un cert nivell de risc -, Bolós formava part del municipi de Freixenet, agregat ara a Camprodon.

Quan al topònim el diccionari català valència balear ens diu, Bolós, planta de la família de les cactàcies: Ribes rubrum (Olot).

Patrimoni Gencat explica de Santa Maria; antiga església parroquial situada a la vall de Bolós, en una zona de difícil accés, al costat d'una gran casa , avui molt malmesa .


L'edifici, del segle XI, és d'una nau amb volta de canó apuntada amb absis semicircular, amb decoració d'arcuacions, amagat per un cos afegit de planta quadra que fa sagristia. Trobem també decoració llombarda recorrent el mur nord en sèries de dos separades per lesenes. El mur sud es troba arrebossat i no és possible veure si manté la decoració. Tot l'interior es troba també arrebossat i decorat amb pintures d'època tardana en molt mal estat. L'accés es troba al mur de la façana de migdia i es realitza per una senzilla porta adovellada. Sobresurt de la façana de ponent un campanar en forma de torre acabat en piràmide d'època més tardana, que a la part més baixa manté la decoració llombarda.


M’acompanyava en aquesta ocasió la Maria Jesús Lorente Ruiz


Segons una consueta de la parròquia, l'església de Santa Maria de Bolós fou consagrada el dia 13 d'octubre de 1050. El topònim, sota la forma "Bolosso", ja s'esmenta l'any 1017. Ultra altres notícies dels anys 1159, 1195 i 1213, se sap que el cavaller Bernat d'Oix va fer donació l'any 1236 de les propietats que tenia en aquesta parròquia al seu nebot Pere des Coll. Se cita "ecclesia de Bulosso" i de "Bolosso" a finals del segle XIII i "ecclesie parrochialis Sancte Marie de Bolos" durant el segle XIV.

En despoblar-se progressivament el veïnat a partir de l'any 1950, el temple s'ha anat degradant.


La natura llueix esplendent.

Bolós, Freixinet , …, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam
, lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dimecres, 11 d’abril de 2018

TENIU MÉS DADES DE L’ESGLÉSIA DE SANTA FE I EL LLOGARET DE GUARDIOLA AL TERME DE BASSELLA, A LA COMARCA DE L’URGELL SOBIRÀ?. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb la imatge al fons de l’església de Santa Fe de Guardiola, o Santa Fe de Guardiola de Bassella, i fins Santa Fe de Guardiola de Segre, que es dreça a 682 metres d’altitud, al vessant de tramuntana de la serra del Pubill.


L’església de Santa Fe és capçada per un absis romànic del segle XII, edificat sobre la roca.

L’enciclopèdia catalana ens diu que l’esquerra del Segre, a la part meridional del terme de Bassella , hi ha els llogarets de Guardiola i Mirambell.

El llogaret de Mirambell, d’estructura típicament ibera, és situat dins el terme parroquial de Guardiola.

Al Sud de Guardiola, hi ha el mas i antiga caseria de la Portella, a 663 metres, al vessant de ponent de la serra del Pubill, transformada avui en una residencia de turisme rural.

Patrimoni Gencat ens explica que Santa Fe de Guardiola es troba en un petit veïnat del municipi de Bassella, situada sobre un promontori amb la capçalera assentada sobre una gran roca. És una construcció d'una nau coberta amb volta de canó, modificada en època moderna, i absis semicircular. Va ser ampliada amb dues capelles, a cantó i cantó de la nau, i una sagristia al costat de ponent, a tocar de l'absis. Presenta dues finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i l'altra al mur de migdia. en aquest mateix costat s'obre la portalada d'arc de mig punt adovellada precedida per un porxo. A ponent s'alça la torre campanar refeta recentment.

Des d’aquestes alçades isolades la sensació de la l’existència i àdhuc la presència de Déu, és molt forta.

Santa Fe de Guardiola té en el millors dels casos un culte esporàdic; advertíem que al petit nucli – sense cap presència humana el dia de la nostra visita – es fan obres en algun dels edificis.

Guardiola, Mirambell, Bassella, l’Urgell sobirà, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.

Ens agradarà rebre alguna imatge del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dimarts, 10 d’abril de 2018

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LES NEUS. ESPINAVELL. MOLLÓ. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

El diumenge 8.04.2018 desprès d’esmorzar als Ocells, a Font-Rubí, a l’antic terme de Rocabruna, integrat avui a Camprodon, decidim arribar-nos la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés fins a Espinavell, al terme de Molló, on visitaríem l’església de la Mare de Déu de les Neus, aixecada a torn de vila, segons ens explicaven a Ca la Joana.


En la recerca de dades per confegir aquest post, llegia que l'església es va construir al acabar-se el segle XVII, en un estil molt rústic i popular, si bé l'interior va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. De tot això no queda res degut a una restauració feta per l'arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle (Girona, 24 de febrer de 1919 - Girona, 21 de setembre del 2014)

Igualment passa en les dues capelles laterals, avui dia desaparegudes, que s'han convertit en dos espais dins de l'església sense cap funció. La capella que hi ha al costat dret de l’església està advocada a Mare de Déu dels Dolors.

Patrimoni Gencat ens diu ; església amb planta de creu llatina, amb capelles laterals i absis semicircular en la part central de la nau. Hi ha un arc en el que descansen els cabirons de la teulada, formada per bigues de fusta i teules àrabs, de tipologia a dues vessants.

Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants. Hi queden restes d'una esfera de rellotge, la maquinària del qual ha desaparegut. La façana és arrebossada i sobre la part dreta hi ha una meridiana solar.
L'interior ha estat molt transformat recentment per una dissortada restauració.


Fotografia de Josep Maria Moreno Lucas. 1981




Fotografies de l’Antonio Mora Vergés. 08.04.2018

Les obres de manteniment les duen a terme els mateixos veïns que assumeixen alhora que el treball, els materials necessaris.

Espinavell abans de la dictadura franquista tenia al voltant de 400 veïns, i disposava d’escola pública en la que es formaven quasi 90 noies i nois. Avui els nombre de veïns està al voltant dels 30.

Les imatges us podran donar dades per formar-vos una opinió.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dilluns, 9 d’abril de 2018

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE SERRALLONGA. BRUNYOLA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa en feia arribar imatges de l’ermita/ Santuari de la Mare de Déu de Serrallonga Edifici aïllat de planta rectangular i coberta de doble vessant a laterals situat al costat mateix del mas Serrallonga. Té una sola nau i una sola capella, un campanar de doble espadanya i a la banda sud de l'absis hi ha adossada la sagristia.


Els murs de l'ermita són de granit, coberts d'arrebossat i pintats de blanc. La cornisa, formada per quatre nivells de motllures, està interrompuda pel gran campanar de doble ull i culminat amb una teulada de doble vessant de rajola i una creu. La porta d'entrada està feta de grans blocs de pedra calcària de Girona i té una llinda horitzontal monolítica amb decoració floral triangular a la base. Sobre la porta, hi ha una finestra d'arc de mig punt d'una sola esqueixada i feta també de pedra calcària.

Els ràfecs de la part lateral de la construcció són formats per una filera de rajola plana i gruixuda.

Al costat de l'ermita hi el mas de Can Serrallonga de Brunyola. És un edifici de dos plantes i golfes amb coberta de doble vessant a laterals originari del segle XVIII i documentat del segle XIV (1336).

Sempre fou domini directe de l'Hospital de Sant Llorenç de les Arenes i era conegut amb el nom de Can Negre de Serrallonga.

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/viewFile/225272/334735

Els marquesos de Carles, propietaris del mas fins a l’any 1918

Un dels successors d’Ignasi Ferrer i Roig s’emparentà amb els marquesos de Carles de Palafrugell. A partir d’aleshores foren els marquesos de Carles i de Ferrer.

Les seves grans propietats s’estenien principalment a Torroella de Montgrí i a Palafrugell. També tenien terres i cases en altres llocs de les actuals comarques de la Selva, el Gironès, el Pla de l’Estany i l’Empordà. S’establiren en una casa situada a la plaça del Vi que després s’anomenà Casa Carles, des d’on administraven tot l’extens patrimoni. Aquesta família s’extingeix el 1918, en morir, sense descendència, Joaquim de Carles i de Ferrer. Llega totes les seves propietats al bisbat.

El bisbat, propietari de mas Serrallonga

El bisbe de Girona, Dr. Josep Cartañà Inglés (Vilaverd (Conca de Barberà), 13 de setembre de 1875 - Girona, 1 d'agost de 1963) , ofereix venda del mas als propis masovers.

No s’arriba a cap acord i l’any 1935 el ven a Joan Bosch, que en serà el propietari fins a la seva mort. Per herència, la propietat passa al seu fill Joan i després al seu nét, també Joan.

Ens agradarà tenir més noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquesta església, de la casa propera i dels actuals propietaris, nom, cognoms, lloc i data de naixement,.., i en el seu cas també les dades de l’autor de la reforma.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

diumenge, 8 d’abril de 2018

LA PANTAGRUÈLICA BALLADA COUNTRY ALS OCELLS. FONT RUBI. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS / LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Evocava imatges d’un camp de setmana als Ocells a la Urbanitzacio Font Rubí C/ Plans de la Batllia, 17867 Camprodon ‎(Girona) Mòbil: 636 140 378 Info: 972 74 12 76

El qualifico – sense cap mena de dubte i/o vacil·lació de PANTAGRUÈLIC, -ÈLICA, aquest adjectiu s’utilitza per definir en qüestió de coses de menjar els àpats que alhora que saborosos es serveixen amb gran abundància ; pres del francés pantagruélique, amb el mateix significat, derivat de Pantagruel, nom d'un gegant molt menjador creat per la fantasia del novel·lista François Rabelais (Chinon, Indre i Loira, 1490 - París, abril de 1553)


El dissabte 7.04.2018 desprès d’una ballada country fèiem un sopar d’embotits i formatges, que alguns/es aconseguien ‘fondre’ amb una ballada nocturna que s’acabaria ben entrat el diumenge 8.04.2018, en que a partir de les 9,00 del matí degustaríem un esmorzar MOLT complert en el que juntament amb els ingredients propis de la comarca, hi havia la clàssica pastisseria internacional, la pluja ens complicaria – lleugerament el matí – que en el nostre cas empràvem per visitar Espinavell i retratar l’edifici que acollia l’escola abans de la dictadura franquista – m’explicaven que hi anaven 90 noies i nois, aleshores Espinavell comptava amb més de 400 veins, i ara em diuen que son NOMÉS 30 - , i l’església de la Mare de Déu de les Neus, que es troba en obres que duen a terme els veïns.

El dinar cap a les 14,00 hores era de traca, assortit d’entrants amb platillos com la brandada de bacallà, carpacho de vedella, ..., i carn, llonganisses,..., a la brasa, per acabar a un músic i els cafès.


Fèiem una festassa que perllongava la sobretaula fins quasi les 17,00 hores quan sota la pluja enfilàvem el camí de tornada.

Us recomano MOLTISSÍM http://www.elsocells.com/




Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor i l’autor, nom, cognoms, lloc i data de naixement i si fos el cas de traspàs , de la Capella de la Mare de Déu de les Neus de Font-Rubí.

GRANS PERSONES. ANTONIO FUENTES FORTES

El divendres Sant tenia ocasió de fer una llarga xerrada amb l’Antonio Fuentes Fortes, amb qui durant més de 20 anys entre 1979 i 1999, havia intercanviat alguns mots – sempre en to molt cordial - quan m’aturava a posar benzina a l’ Estació de servei truyols, Carretera sant Llorenç, quilòmetre 7.500, de Castellar del Vallès.

Jose Nuñez Moreno i Antonio Fuentes Fuertes. 1985. Fons de la Família Fuentes Gallego

M’explicava que va néixer el 28.12.1934 [ oficialment però consta el 3.01.1935; aquesta és una situació força corrent en el període de la dictadura ], al petit llogaret de Herrera que desapareixia sota les aigües del Pantà de la Viñuela l’any 1981, en aquella data es van inundar 900 hectàrees de terreny del terme municipal emportant-se per davant el llogaret d'Herrera i el mas de Matagallar, entre altres.

L’any 1945 treballava de pastor, i va arribar a Herrera un home Jose Sopas – no recorda el cognom – que llogava una habitació i entre les 9 i les 11 als mesos freds, i al entorn del migdia quan feia calor, ensenyava les primeres lletres a la quitxalla, que li pagaven 20 pessetes al mes, i les famílies li donaven de menjar per ordre de llista ; a Catalunya se’ls anomenava ‘mestres de sequer’ , i en altres llocs , enseñadores, maestros cortijeros, maestro-ciruela, maestros de ferrado o maestro de campo, amb el ‘maestro Sopas’ , aprendria a llegit i escriure, i els rudiments de la suma, la resta i la multiplicació; el va substituir Emilio Lopez– no recorda el cognom –, que havia estat Tinent de l’exercit republicà, i que alhora que completava la seva formació elemental, li ensenyava a fer una cal·ligrafia que li ha fet bon servei tota la vida.

Als 14 anys comença a treballar de jornaler cobrant 15 pessetes.

S’incorporava al Regiment d’infanteria de Muntanya de Jaca on semblava que tindria un servei militar tranquil, dissortadament el mobilitzaren per anar a Sidi Ifni, on s’integrava al Grupo de Tiradores de Sidi Ifni, allí les condicions en que vivien els soldats eren infrahumanes, vivien en trinxeres, els donaven un litre diari d’aigua salobre, el menjar escàs i normalment fred, i quan era calent acostumaven a ser llegums en un estat que aconsellava no engolir-les, els rellevaven cada dos mesos; va tenir ocasió de viure la batalla de l’ Aaiun on per intentar salvar a la Legió envoltada per forces marroquines, es van enviar paracaigudistes que en la seva majoria arribaven a terra morts, recorda com recollien els cadàvers i els transportaven en camions – com si fossin troncs de fusta – per a ser incinerats amb gasolina. El llicenciaven el 29.06.1958, i els trasllat primer fins a les Illes Canàries i desprès fins a Cadis va ser extremadament llarg i penós, no arribava a Herrera fins el 10 de juliol. Mai va recollir la medalla militar a que tenia dret per haver participat en aquella massacre injustificable que s’enduia la vida de més de 1000 soldats de lleva. Aquell episodi tràgic no va tenir conseqüències per als seus responsables.

Com es volia fer una casa abans casar-se amb la seva promesa Maria Gallego Llamas , l’any 1959 venia a Barcelona on va treballar en jornades de dilluns a diumenge – només tenia una tarda de descans - en una empresa química – no recorda el nom – durant més d’un any, en la que es manipulaven materials molt perillosos. A la tornada a Herrera, va començar a fer-se la casa, la pedra la extreia i transportava ell mateix.

L’any 1961 anava a treballar a Ribarroja d’Ebre, i la Maria Gallego Llamas va venir a San Feliu del Racó per treballar al Mas Umbert, això el va fer traslladar fins a Castellar del Vallès, on treballaria a la pedrera/cantera de Sant Feliu.

L’any 1963 la Maria Gallego Llamas i l’Antonio Fuentes Fortes es casaven a Vinuela i durant tres anys vivien a Herrera.

L’any 1966 tornaven a Sant Feliu del Racó on portarien durant uns anys el Cafè de Sant Feliu, l’Antonio treballava al ensems en la construcció, i eventualment reforçava els que treballaven en la companyia d’aigües.

Quan van poder, compraven un pis al carrer Girona, damunt del Bar d’aquest nom, on romandrien fins el 20.09.1988, en que amb els diners de la venda i la indemnització rebuda per la casa de Herrera, es compraven la casa del carrer del Dr. Ferran on encara viuen.

L’Antonio ha treballar de pastor, de jornaler, de picapedrer, en la construcció en diverses empreses locals, i finalment en una empresa especialitzada en fer piscines,..., acabava la seva vida laboral a l’Estació de servei Truyols, on jo, com moltes persones teníem el goig de tractar-lo.


S’havia fet fosc quant m’acomiadava de l’Antonio Fuentes Fortes i la Maria Gallego Llamas, agraint-los la seva gentilesa.

dissabte, 7 d’abril de 2018

EL CASTELL DE CONCABELLA HAVIA ACOLLIT LES ESCOLES PUBLIQUES?. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Havia retratat en el llarg camí que ens portaria fins a Bassella, el Castell de Concabella, al municipi dels Plans de Sió, a la comarca de la Segarra, de la lleial i democràtica Lleida, on els partits de l’eix del mal son minoria, i esperem que desapareixen en aviat.


Patrimoni Gencat explica que el castell de Concabella s'hauria originat, com molts castells de l'època de la reconquesta i repoblació, d'una torre de vigilància. en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu de l'any 1940, entre les possessions confirmades a aquesta catedral, es fa esment del castell així que en un primer moment va dependre de la canònica d'Urgell.

El cognom de "Concha Bella" apareix l'any 1076, com un llinatge emparentat amb Guillem de Cervera i els seus successors. La nissaga dels Concabella va intervenir activament durant tot el segle XII en la vida del comtat d'Urgell i va conservar el domini del castell fins al segle XIII. La canònica de Guissona es va desfer dels drets que tenia sobre el lloc l'any 1257, quan va vendre els drets per 100 sous a Ròmia de Concabella.

Al segle XIV, el domini va passar als Peramola i més tard als Oluja. Durant el segle XV el terme canvià diverses vegades de mans fins que al segle XVI esdevingué dels Ortiz i d'aquests als Erill, que conservaren el domini fins al segle XIX.

L'any 1991 començaren les obres de restauració del castell, i actualment s'hi ubica el Centre d'Interpretació dels Castells del Sió.
El castell està situat al centre del nucli de Concabella. Està realitzat amb carreus de pedra regulars, i pertany a la tipologia dels castells-palau, amb una planta de base rectangular, amb tres torres, una a cada angle excepte al nord-est.

La façana principal del castell, a llevant, es troba elevada respecte del nivell del carrer, així aprofitaven aquests espais per a dependències del castell i la part de sobre com a placeta. A una banda de la façana principal s'obre la gran porta principal, amb un arc de mig punt amb grans dovelles i a la part central del qual hi ha un forat on devia trobar-se l'escut heràldic dels senyors de Concabella. A la primera planta es troben cinc grans finestrals amb motllures, coincidint amb la planta noble. Alineades a aquestes n'hi ha unes altres cinc en la planta superior, encara que de dimensions més reduïdes. A un costat de la porta es troba una de les torres, de base atalussada.


A la façana meridional s'hi troben adossats diferents habitatges, tot i que en la cara vista hi ha un parell de finestres amb motllures. D'un costat sobresurt una torre octogonal, actualment quasi amagada, on en una cara apareixen dues finestres decorades amb motllures. A l'altre costat apareix una torre cuadrada, de majors dimensions i més alta. En la façana situada entre aquestes dues torres trobem dues finestres amb els brancals i un emmarcament superior decorats, en la que en destaca una decorada amb una filera de caps humans a la llinda i bèsties als brancals. Aquesta façana està coronada per una galeria formada per petits arcs de mig punt.

En la façana lateral hi ha una sèrie de finestres més petites i senzilles, sense seguir cap tipus de composició, i la presència d'un matacà a l'altura de la planta noble.

M’explicaven que havia acollir les escoles públiques, i per incloure’l a la recerca d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, em caldria rebre’n una confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els Plans de Sió, Concabella , la Segarra, .. , esta prop de Déu, i dissortadament lluny, MOLT lluny de Barcelona.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

P/D

La noticia del dia és la concessió de la llibertat condicional al Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de la Generalitat de Catalunya, amb una fiança més reduïda de les que aplicava aquí el Tribunal Suprem.

Més enllà de la ‘fèrtil imaginació jurídica’ d’alguns esperem amb ànsia sentir al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), oi?. Recordeu la suspensió del jutge Garzón?. Veurem que diuen – si ho fan – del Llarena

divendres, 6 d’abril de 2018

CAN PICANYOL. COLLSUSPINA. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Retratava Can Picanyol, magnifica casa que es troba al peu de la carretera de Vic a Manresa, davant del raval Picanyol, al costat de l'antic pas de l'strata francisca o camí Ral que trobem documentat des del segle XI. És de planta quasi quadrangular, coberta amb teulada a 4 vessants, de planta baixa i pis. Tot i tractar-se d'un edifici contemporani, conserva l'aspecte de casa de pagès, amb estructura de pedra i portes i finestres amb cantoneres de pedra. La façana principal s'obre a ponent, on destaca un balcó amb barana de ferro forjat i el portal rectangular que porta gravada la data 1930. La façana de migdia, que s'obre al jardí, forma una galeria amb 6 arcs rebaixats, 3 a la primera planta i 3 més superposats de gran alçada, tots ells de maó vist.


El Mapa de Patrimoni de Collsuspina ens diu que l’edifici s’aixecava l’ any 1930, i no hi ha curiosament cap dada ni dels promotors, ni dels autors, aquest darrer el tenim ‘clissat’ , és ‘ DESCONEGUT’ que si hem de creure la llegenda aixecava ell solet quasi tots els edificis de Catalunya; del promotors i de l’autor ens agradarà rebre’n dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans – això no inclou necessàriament a les Administracions, ni als que les administren - la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés