dissabte, 31 de març de 2018

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE TALAMANCA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL BAGES. CATALUNYA

Talamanca està a la propera comarca del Bages, no gaire lluny però de Castellar del Vallès, per aquesta raó – i perquè de no fer-ho nosaltres, no ho faria ningú – em permeto explicar-vos que en aquella població – com en tantes i tantes de Catalunya – hi havia escola pública abans de la dictadura franquista.

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , em feia arribar una fotografia de Ajuntament i escoles de Talamanca (Bages)


M’explica que l’escola va estar en ús fins als 60 del segle XX

Una làpida recorda la filla il·lustre de la localitat, na Muriel Casals i Couturier (Avinyó, la Provença, 6 d’abril de 1945 – Barcelona, 14 de febrer de 2016 )

El Valentí Pons Toujouse és alhora que un enamorat del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, un dels millors experts – sinó el millor – en el modernisme, a casa nostra i àdhuc arreu del món.

Ajudeu-nos en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com , feu-ho per vosaltres mateixos, i també, també, per salvar la memòria dels vostres pares, avis, besavis, rebesavis ,…, i fer-la conèixer i estimar als vostres fills, nets, besnets, rebesnets,…

Catalunya us ho agrairà

P/D

Alguns lectors de Sant Feliu del Racó recordaran l’ESCOLA ASSUMPCIÓ RUSIÑOL DE SANT FELIU DEL RACÓ, de la que en trobareu dades en aquest enllaç.

divendres, 30 de març de 2018

IN MEMORIAM DE LES TORRES DE TELEGRAFIA ÒPTICA DE CALELLA, EL MARESME. CATALUNYA

Les torretes o torres de telegrafia òptica foren construïdes pel servei de transmissions o telègrafs òptics. Funcionaven per mitjà d'un sistema de senyals. La primera fou edificada l'any 1848, i era servida per una destacament de tropa; la segona fou bastida l'any 1857, i era utilitzada per funcionaris paisans, però amb prou feines va entrar en funcionament, perquè el 1861 arribava el tren de vapor a Calella.

Ja al segle XIX l’estultícia era la qualitat mes notable dels nostres polítics, oi?. Enlloc de compartir la torre civils i militars, una per cadascun, amb els diners dels ciutadans, no calia – ni cal – ser gaire primmirat, oi?.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; edificis de planta quadrada. La primera de les torretes, de més cap al mar, no és tan alta com l'altra; edificada amb moltes espitlleres, s'hi nota una estructura militar. Hi ha vestigis d'un fossat a l'entorn. La segona torreta, emplaçada pocs metres més cap a la banda de muntanya, és de tipus civil. Totes dues tenen dos pisos i terrat. La construcció és tota de pedra -maçoneria- arrebossada.


Les retratava Josep Danés i Torras ( 1891-1955) l’any 1929, i les imatges formen part del Fons ‘Estudi de la Masia Catalana’. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Les torretes, en complert abandó , exposades a les inclemències de la natura i a la falta de civisme, cada dia s'enrunen un xic més. Hi ha un projecte de restauració, i convertir la zona en parc natural. El 25 de Maig de 1988 van ser incorporades al Pla especial de protecció i conservació del P. Artístic de Calella 24/02/1982).

http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-137.htm

http://estampes-mariamoncal.blogspot.com.es/2017/04/les-torretes-de-telegrafia-optica-i-el.html

Malgrat no son òbviament llocs de culte, elevava la meva sempiterna pregària a l’Altissim, Senyor ; allibera el teu poble!!

Antonio Mora Vergés.

dijous, 29 de març de 2018

LA CASA MANUEL SALADRIGAS FREIXA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955) em feia arribar una fotografia de la Manuel Saladrigas Freixa( Barcelona, 1872- Barcelona,1949), construïda entre 1926 i 1931, un cop derruïda la original, per l’arquitecte Isidre Puig Boada (Barcelona, 20 de abril de 1891 – ibídem, 13 de juliol de 1987) per encàrrec de l’empresari.


Patrimoni Gencat ens diu que l'edifici presenta façana a tres carrers i és de planta rectangular, amb tres pisos i golfes. Destaquen els timpans que decoren les entrades principals, les balconades a les dues cantonades amb baranes de ferro forjat molt ben treballades i les cobertes a diferent nivell. Al tercer pis s'obren set finestres amb arc de mig punt. A la cantonada de mar, entre el primer i el segon pis hi ha un rellotge de sol. S'utilitza com a sala d'exposicions. http://www.blanes.cat/cultura

L’arquitecte Isidre Puig Boada fou deixeble d’Antoni Gaudí i director de l’obra de la Sagrada Família de Barcelona a la seva mort.


L’empresari Manuel Saladrigas Freixas ( Barcelona, 1872 + Barcelona , 1949 ) era un industrial que tenia una fàbrica tèxtil al Poble Nou de Barcelona i estiuejava a Blanes. En aquella zona hi vivien i donaven classe varis mestres, d’aquí que el passeig s’anomeni actualment “de la Mestrança”.

Ens agradarà tenir més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la història del Manuel Saladrigas Freixas, i de la seva filla Teresa Saladrigas Saladigas ; la nostra curiositat ve de lluny :
http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/sites/default/files/pdfs_interns/dossiersaladrigas.582.pdf
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/12/paisatges-magics-dargencolacastellnou.html

Durant la Guerra Civil, a més de classes particulars, s’hi van celebrar misses clandestines organitzades pel mossèn Agustí de Blanes. La casa va ser conservada per la filla de Manuel Saladrigas, Teresa Saladrigas Saladrigas , i va resistir a l’embat constructiu dels seixanta fins que fou protegida per l’Ajuntament als vuitanta i adquirida pel mateix Ajuntament a finals dels anys noranta.

El 13 d’abril de 2003 es va inaugurar la restaurada Casa Saladrigas com a Sala d’exposicions municipal en un acte multitudinari.
Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Fotografia : Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

Text: Antonio Mora Vergés ( L'argentera, el Camp jussà e Tarragona, 01.01.51)

dimecres, 28 de març de 2018

CAN POBLA O EL CASTELL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. MATADEPERA. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Que el món és un mocador, és cosa sabuda, oi?.

En ocasió de publicar un article sobre el Patrimoni Immoble de Calella, en el que esmentava que l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró ( Calella, Maresme, 1860 + 27 d’agost de 1954 ) va ser l’autor de la reconstrucció del Castell de Sant Llorenç de Munt, al terme de Sant Julià de Vilatorta (Osona) per encàrrec de la baronessa de Quadras. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/05/sant-llorenc-del-munt-sant-julia-de.html

Rebia un email de Ignacio de Quadras Pinós en el que em confirma que l’autor de Can Pobla va ser l’arquitecte Enric Fatjó i Torras (Sabadell, 1862 - ?, 1908) http://aixoeslamola.blogspot.com.es/2014/02/emissio-38-els-comtes-de-sant-llorenc.html


També que la capella de la Immaculada Concepció de Maria que hi havia a la casa del Passeig de la Bonanova 92, de Sarrià. Barcelona, feta per encàrrec de l’ Antonio de Quadras Feliu, 1er Comte de Sant Llorenç (1902/5 – 1924) i la seva esposa Pilar Feliu García ( eren cosins, i l’avi Feliu, era fill de Calella, era obra de l’arquitecte Francesc de Paula Sellés i Vilaró ( Calella, Maresme, 1860 + 27 d’agost de 1954 ) , des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), em confirmen que la tenen inventariada amb la mateixa fotografia¸ data de construcció any 1916 i enderrocada l’any 1971, la fotografia es dels anys 1950....



https://www.todocoleccion.net/postales-religiosas-recordatorios/pilar-feliu-garcia-viuda-antoni-quadras-terciaria-franciscana-necrologica-ano-1957~x102218755#sobre_el_lote

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/09/05/el-compte-de-sant-llorenc-del-munt/

Per als catalans el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, la seva conservació i la seva CORRECTA documentació son un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

dimarts, 27 de març de 2018

CASA FRANCESC CUSCÓ. SANT JUST DESVERN. EL LLOBREGAT JUSSÀ [ BAIX/BAJO]

No cal insistir, perquè hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

http://santjust.net/corporaciomunicipal

http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082212


Retratava una casa modernista a la carretera Reial, de Sant Just Desvern, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens en diem Catalunya

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixa un comentari sembla que és obra de l’arquitecte Marcel·lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924).

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/can-cusc

https://www.diba.cat/documents/326398/1973736/PAC_Sant_Just_Desvern_2015/9ad89f54-a5c2-4250-b6dd-3d59273078b9

El patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació, i àdhuc la correcta documentació son per als catalans un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

dilluns, 26 de març de 2018

CAN CASTELLS D’ESPARREGUERA I LA CAPELLA DE SANT JOSEP DELS PARES BENEDICTINS. EL LLOBREGAT JUSSÀ [ BAIX/BAJO]. CATALUNYA

Trobava a Patrimoni Gencat en relació a CAN CASTELLS d‘Esparreguera , a la comarca del Llobregat jussà, dita oficialment [ BAIX/BAJO], perquè com bé deia Juan Carlos I de España: "A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano"
https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-juan-carlos-i_153012_102.html
http://www.noticiesdelaterreta.com/blog/?p=1196

Casa rural de grans dimensions de caràcter agrícola. Està orientada al sol naixent i construïda amb pedra i maó. Està estructurada en planta baixa, dos pisos i golfes. Els angles queden rematats per llanternes turriformes. La façana principal s'obre a un barri amb diverses dependències. És senzilla i austera; destaca com a únic element ornamental un relleu de pedra a la mateixa casa on hi figura la data de 1844, a la llinda principal. La coberta és a quatre aigües, amb teula àrab, i té una torre al centre. L'espai interior està organitzat entorn la llanterna. Una de les cambres de la planta baixa està habilitada com a capella. Al costat nord-est es troba una galeria adossada a l'edifici a mode de pòrtic amb arcs de mig punt i coberta a dues aigües amb teula àrab.

Tenim notícies que ens porten a pensar que aquest edifici és contemporani a Santa Maria del Puig, de la mateixa localitat.
L’any 1667 figura com a propietari Joan Castells del Mas, llinatge que trobem fins a les darreries del segle XVIII. Els Castells eren una família de notaris, un d'ells, l'any 1592, va aixecar acta de la inauguració de la basílica de Montserrat.

A finals de 1893, la casa passà a ser propietat de l'abadia de Montserrat, instal·lant-s'hi aquí el col·legi dels novicis.

En part de les dependències del barri hi havia instal·lada la fàbrica de licors dels monjos de Montserrat, on es feia el licor anomenat ”Aromes de Montserrat”, que malauradament ja no es fabrica des fa uns quants anys. Actualment el mas és propietat de la Generalitat, qui l’empra com a residència de toxicòmans.


Des de l'any 2011 les Aromes de Montserrat es produeixen, juntament amb la resta de begudes tradicionals elaborades des d'antic al monestir (ratafia, herbes, licor d'avellana i crema catalana) a la fàbrica de l'Anís del Mono de Badalona, propietat del Grupo Osborne. https://www.ara.cat/economia/Montserrat-deixa-licors-grup-Osborne-badalona-anis_0_453555778.html
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_18487

El sistema de consultes en línia del patrimoni històric i/o artístic d’Esparraguera, el trobo – per dir-ho de forma políticament correcta - ‘enfollisconat’ . Em pregunto si amb això pretenen justament evitar que els ciutadans puguin consultar-ho, oi?.
https://www.esparreguera.cat/fitxers/urbanisme/pla_urb_59_DUN(1).pdf
http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08076/memoria.pdf

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) , fotografies datades el 6-VIII-1983, de la Capella de Sant Josep, dels Pares Benedictins, de Can Castells (Esparreguera, Baix Llobregat)



El patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació, i àdhuc la correcta documentació son per als catalans un imperatiu ètic.

Donec perficiam


Antonio Mora Vergés

diumenge, 25 de març de 2018

D’UN TEMPS, D’UN PAIS. CASTELLAR DEL VALLÈS

In Memoriam : Església Parroquial de Sant Esteve de Castellar, l’anomeno això perquè malgrat que l’any 1933, per acord municipal, el poble passa a anomenar-se oficialment Castellar del Vallès; el canvi fou aprovat pel Govern Civil fins el 1954.


Hi ha una publicació que ha via estat accessible des de la xarxa El MARTIRI DELS TEMPLES
http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf
http://jmmartibonet.blogspot.com.es/2014/08/el-martirio-de-los-templos-ii-ano-1938.html

Recordo que en relació a l’església parroquial que identifica erròniament com de Sant Mart
í, deia :

De l’informe de Castellar del Vallès podem deduir que l’Ajuntament dictaminà que calia tancar les escoles religioses (pàg. 39).

La destrucció en part del temple la portaren a terme la gent del mateix poble, tot i que coaccionats per forces alienes a ell (pàg. 45).

Gràcies a un feligrès, el rector aconseguí fugir en un primer moment, però al final va ser capturat i assassinat (pàg. 46).

Desaparegueren: un retaule del segle XV de l’artista Serra (segons l’opinió de Mn. Trens, que fou el director del Museu Diocesà de Barcelona), en el plafó central del qual hi havia Maria Magdalena i en el lateral la crucifixió del Senyor (pàg. 79), un retaule gòtic del segle XV, així com altres d’estil plateresc (pàg. 79). Fou cremat un tern de color rosa rematat amb motius florals brodats en seda i or (pàg. 81).

Resumint, aquest magnífic temple, que es va construir en els anys 1885-1890 en estil neogòtic, va ser assaltat i greument profanat el dia 22 de juliol de 1936. Les imatges, altars, objectes i ornaments de culte i tot el ric mobiliari, van ser portats a la plaça i cremats en una gran foguera.

Per convertir-lo en mercat públic, van destruir tots els vidres policromats dels finestrals, i van obrir, en cadascuna de les capelles laterals, vulgars finestres per donar pas a la llum. Després, convertit en caserna, els soldats van arrencar moltes portes i armaris per fer foc dins del temple i a la sagristia, destruint així part del paviment i algun revocat de les parets.

La Casa Rectoral, composta de planta baixa i dos pisos, va ser transformada en habitacions diferents, en les quals es van instal•lar diversos empleats del municipi. L’arxiu parroquial va ser totalment destruït.

El rector, Mn. Josep M. Esteve Ribot (1885-29-01. St. Llorenç d'Hortons. 1955-23-12) , va iniciar l’any 1939 la restauració del temple, dirigida per l’arquitecte. Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

El Martirio de los Templos II.pdf , dóna dades de TOTA CATALUNYA
https://www.dropbox.com/s/wxohg7t16i7x4eq/El%20Martirio%20de%20los%20Templos%20II.pdf?dl=0

Castellar. Iglesia parroquial, en buen estado de conservación,’ fueron pasto de las llamas la ropa y demás enseres que había dentro. La casa rectoral está habitada por varios vecinos habiendo sido pasto de las llamas los enseres que había dentro.

La iglesia del agregado de San Feliu del Racó en buen estado de conservación, sirviendo de almacén. La casa rectoral sirve para vivienda. Todo lo que contenían tanto la Iglesia como la casa rectoral de San Feliu del Racó fue pasto de las llamas.

Tempus fugi
t
és una locució llatina que significa el temps s'escapa, i que convida a no perdre'l.

En alguns rellotges de sol es pot trobar també aquesta frase completa: «Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra», "El temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres".

Antonio Mora Vergés

dissabte, 24 de març de 2018

LA MASIA FONT ROSADA I LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. ESPARREGUERA. LLOBREGAT JUSSÀ. [ BAIX LLOBREGAT]. CATALUNYA

Retratava la masia dita Font Rosada que patrimoni Gencat ens descriu així ; orientada al sol naixent de planta quadrada, estructurada en planta baixa, dos pisos i golfes. A la part posterior hi té dos cossos semicirculars adossats que tenen diverses dependències a la part inferior, entre les que destaca una capella amb una porta de caràcter romànic. El conjunt està cobert a quatre aigües rematada amb un ràfec amb canal fet de teula àrab i una claraboia al mig. Totes les façanes tenen moltes obertures, disposades de forma regular i ordenada. Està feta amb maçoneria, arrebossat i pintat de rosat el fons i blanc els ornaments (marcs d'obertures, sanefes d'esgrafiats florals que separen nivells o també al remat de la façana). Els cossos semicirculars presenten una balustrada amb arcs trilobulats i arcuacions cegues combinades amb esgrafiats. Al costat d'una porta lateral hi ha un pedrís. L'interior del cos principal queda distribuït de forma simètrica entorn a un espai que coincideix amb la claraboia.


Feia una consulta a internet, capella de la Font Rosada, el resultat contra el ‘tontisme generalitzat’ és negatiu. Consulto l’enciclopèdia de Catalunya ‘ La Gran’, cap dada. El Mapa de Patrimoni Cultural, fa un COPIAR/PEGAR de Patrimoni Gencat.

Tampoc a : http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/afcecemc/searchterm/Esparreguera/order/title

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Esparreguera/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

Em queda la carta del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) – que jugaré com sempre - , i la petició ‘urbi et orbe’ , a qualsevol entitat i/o persona que sàpiga l’advocació que té o tenia aquella capella ‘amb una porta de caràcter romànic’, alhora – demanar no fa pobre- agrairem infinitament la tramesa – si existeixen – d’imatges d’aquesta capella a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia amb catalana puntualitat un email des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN) en el que em deien;

L’agregat de Can Castells(Esparreguera-Baix Llobregat) te dues capelles:

La Capella de la Marededeu del Roser, de la Font Rosada, sense culte l’any 1983.



Data fotografies 6-VIII-1983

I la de Sant Josep, dels Pares Benedictins, a Can Castells (Esparreguera-Baix Llobregat)

També voldríem tenir noticia de l’autor, i de l’esgrafiador d’aquest edifici i/o de la seva reforma al segle XIX.

Llegia que l 'origen d'aquesta casa es remunta al matrimoni d'Antoni Font i la filla de Can Castells, anomenada Rosa, propietaris de la masia veïna. Em pregunto, si es posava el cognom de l’Antoni, perquè enlloc del cognom de la Rosa [ Castells], es posava un adjectiu ‘rosada’?.

Em sorprenia també llegir que aquesta masia comptava amb la primera impremta que tingué el municipi, atès que es considera ‘inventor’ de la impremta a Johannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg (Magúncia, vora 1398 - Magúncia, 3 de febrer de 1468) , i la impremta arribava a Barcelona entre 1472 i 1473, prenen gran importància molt aviat. Lògicament si la masia és del segle XIX, a Esparreguera va trigar molts segles en arribar, oi?. També d’això ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sempre, sempre, sempre, afegim la nostra petició per completar dades, noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,.., advocacions,..., ho fem perquè el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i la seva correcta documentació per als catalans és un imperatiu ètic.

Esparreguera, el Llobregat jussà [ BAIX LLOBREGAT], Catalunya us ho agrairan.

Antonio Mora Vergés

El Joan Tejedor Baltasar, em feia arribar un fragment de l’excel·lent treball "L'art tipogràfic a Esparreguera" de Rafael Subirana Ollé (1908-2007), en el que en relació a Font-Rosada explica que és una masia senyorial de moderna construcció comparada amb altres d’existents al terme. Va ésser edificada per Antoni M. de Font i de Boter (Barcelona, Barcelonès, 1860-1894) , cunyat d’en Pau Bertràn i Bros (Collbató 1853 - Esparreguera 1891), aquest fill de Collbató, distingit poeta i folklorista, excel·lent investigador dels nostres costums, que publicà valuosos llibres que encara avui són considerats de primera importància per la seva documentació popular.

Joaquim Pedrosa era el ric propietari de la gran i antiga masia, coneguda per can Castells del Mas, situada a pocs metres de Font-Rosada. El matrimoni Pedrosa havia tingut dues filles: la pubilla es casà amb Pau Bertràn i Bros, que passà a viure al mas, i la petita maridà amb n’Anton M. de Font i de Boter, que va determinar construir una masia pairal pròpia. En Font i de Boter també tingué aficions literàries, encara que mai arribà a l’altura del seu cunyat Bertràn i Bros. El fet que la muller d’en Font es digués Rosa féu que el marit bategés la nova estada amb el nom de Font-Rosada. En els primers fulls d’aquesta breu història de les impremtes locals es diu que la d’en Màrius Bas fou la primera impremta pública de la vila, així és. Això no obstant, abans, uns anys enrere n’Antoni M. de Font i de Boter, n’havia instal·lat una de petita per al seu ús particular a la seva casa de Font-Rosada, l’any 1889. Almenys en aquesta data imprimí l’únic treball del qual es té coneixença fins avui en dia.

Aquest treball és una còpia impresa d’un vell manuscrit redactat a mitjan segle XVII per Albert de Torme i Liori, “doctor en ambos derechos”, segons diu en Font i de Boter en el pròleg del llibre. Aquest té 128 pàgines sense comptar les 14 del pròleg d’una mida de 10 centímetres per 15. Està escrit en llengua castellana i es refereix a alguns fets de la guerra a Catalunya. La narració comença l’any 1639. El títol és el següent: Micelláneos Històricos y Políticos sobre la Guerra de Cataluña desde el año MDCXXXIX. Com que no és pas necessari transcriure aquí el text del llibre, sols faré esment de les particularitats d’aquest en allò que fa referència a la part interessada de la impremta. Segons expressa en Font i de Boter, el llibre fou imprès per ell mateix a la impremta que tenia per al seu ús particular. A més afegeix, que es compondrà de tres toms, i el segon sortirà l’1 d’abril del 1890. De les investigacions que he fet, ningú no sap res de la publicació del segon tom ni de cap altra cosa més impresa a la impremta de Font-Rosada, o sia que el llibre en qüestió representa l’únic conegut fins ara. Segons expressa el mateix Font al final del llibre, l’edició constava de 100 exemplars; això no obstant, l’impressor-editor no complí rigorosament el propòsit puix es creu, pels molts que de tals llibres corren per les llibreries de vell, que devia fer-ne alguns més.. N’Antoni M. de Font i de Boter no era un impressor dotat de la polidesa indispensable per a la impressió de llibres. N’és prova evident aquest mateix Micelláneos, en el qual, en fullejar-lo es veu tot seguit el poc gust de l’impressor. Malgrat això, s’ha de reconèixer a honor seu, que té molt de mèrit i demostra que posseïa una intel·ligència culta i amor a la tradició.

Per referències obtingudes verbalment d’un llunyà familiar del propietari de Font-Rosada, que resideix a l’atractiu poblet de Collbató, per cert amic dilecte i gran propulsor de l’obra cultural de la nostra terra, Sr. Joan Rogent, ha sigut possible el coneixement de la mort prematura d’en Font i de Boter, del qual com del seu cunyat Pau Bertràn i Bros, que també morí jove, podien esperar-se moltes obres valuoses. La mort els privà d’un millor desenvolupament en les seves inspiracions intel·lectuals; i en allò que fa referència a n’Antoni M. de Font i de Boter podia esperar-se que donés més floriment amb els seus impresos a la nostra història local de les impremtes.

De fet, cal considerar ben palesament que la impremta de n’Antoni M. de Font i de Boter, tant pel seu caràcter d’utilitat privada com per trobar-se lluny de la vila, influís molt poc o gens, es pot ben dir en l’àmbit cultural i industrial d’Esparreguera, i, per tant, mai no es podrà posar, encara que es descobreixin altres coses impreses, al costat de les impremtes d’en Màrius Bas, de l’Albert Galceran i tampoc de les tres que actualment existeixen, per les diferències ja expressades.

La nota impresa en la darrera plana de Miscelláneos esmentada abans, interessant pel coneixement històric de les impremtes esparreguerines, textualment, diu així: “A mayor ilustración de la Historia patria, se imprimió este primer tomo de los MISCELLANEOS HISTORICOS Y POLITICOS SOBRE LA GUERRA DE CATALUÑA DESDE EL AÑO 1639 por D.Alberto Torme y Liori, Doctor en Ambos Derechos. Por D.Antonio Maria de Font y de Boter en la imprenta particular que posee en su casa Font-Rosada, término de la villa de Esparraguera, y acabóse a los 15 dias andados del mes de Noviembre del año de la Encarnación del Verbo el mil ocho cientos ochenta y nueve años”. “LAUS DEO”

Subirana,R. "L'art tipogràfic a Esparreguera".

El patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació, i àdhuc la correcta documentació son per als catalans un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

divendres, 23 de març de 2018

GRANS PERSONES. LIDIA SISÓ ARILLA

Esmerçàvem un bona part de la tarda del divendres 23.03.2018, xerrant amb la Lidia Sisó Arilla, el temps se’ns feia curt, la Lidia Sisó Arilla, la ‘ Barberà’ , que ha exercit tota una vida com a peixatera, a conreat al ensems la música; la poesia; la pintura; el col·leccionisme, porcellana, pintura, fotografia, punts de llibre, objectes antics,......,

M’explicava que va néixer al carrer de Gràcia, al cor de Sabadell, i que des de molt jove va cursar estudis de piano i de violi. http://www.lactual.cat/cat/notices/2016/03/l-esperanca-en-la-musica-21214.php


Als 17 anys coneixia al Josep Barberà Micó, amb qui es cassaria al cap d’un parell d’anys i escac, traslladant-se a viure a Castellar del Vallès.

A Castellar es va sentir molt ben acollida per tothom i va fer molts i bons amics; durant anys a però recordava amb enyorança passejar per la Rambla de Sabadell, ballar sardanes amb el seu pare , o escoltar com les cantava la mare.

El Josep Barberà Micó, venia peix a Sabadell, primer al Mercat Central, i desprès també al de la Creu Alta; a Castellar del Vallès, primer al Mercat que hi havia al local del Coral, on compartia espai amb l’Auxili Social, i desprès en el Mercat Municipal , enderrocat per aixecar el Mirador i el Nou Mercat, en el que ja no tindrien parada; a Caldes de Montbui; Sant Feliu de Codines; Castellterçol, Moià,...

La Lidia Sisó Arilla faria el seu ‘aprenentatge’ al Mercat del Coral que romandria fins als primers anys de la dècada dels 70 del segle XX, m’explica que hi havia poques ‘parades’ , la del bacallà, les llegums i els confitats[ encurtidos]; la carnisseria de cal Baqué, la de fruita i verdura de la Borrell, i els dissabtes els pagesos del rodal es posaven al patí.

Una nit es va ensorrar part del sostre del mercat, aixafant màquines i gènere dels paradistes que van haver de posar les parades al carrer fins que es va fer la reparació. Ens agradarà rebre imatges d’aquella catàstrofe a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Al mercat del carrer Torras – avui desaparegut – els paradistes van haver de pagar el cost de fer les parades, i les càmeres frigorífiques.



M’explicava que tota la família ha estat sempre molt integrada a la vida castellarenca, i que sent una estimació tant per les persones, com per la Vila de Castellar del Vallès.

Se’ns feia de nit buscant les fotografies que acompanyen aquesta breu pinzellada de la vida de la nostra veïna Lidia Sisó Arilla

M’acomiadava agraint-li a seva gentilesa.

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTONI ABAT. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) davant la façana de l’ actual Església parroquial de Sant Antoni Abat, edifici d'estil barroc i neoclassicista del que se’n dia a pàgina de l’ajuntament; el campanar barroc està separat de l'església. els dos elements, església i campanar, estan protegits com a béns culturals d'interès local. El primer temple data del segle XIV. L'any 1663 s'acordà la construcció d'un nou temple parroquial. L'obra va començar per l'aixecament del campanar (1670 - 1706), ens diferents etapes constructives seguint el projecte de Fra Josep de la Concepció, nom religiós de Josep Ferrer (Valls, 1626 – Nules, 12 de febrer de 1690), anomenat “el Tracista” pels seus contemporanis, fou l'arquitecte classicista català més destacat de la seva època.


La pancarta que llueix davant de l’edifici és testimoni fidel de la ‘precarietat democràtica’ en que es desenvolupa la vida l’any 2.018.

Quan s'havia d'iniciar la construcció de l'església, la Guerra de Successió ajornà l'obra que no començà fins el 1734.
El 1771 es va beneir, quan encara no era acabada.

El 1790 es reprengué la construcció i s'enderrocà l'antic temple.

Les obres es van interrompre en varies ocasions i el 1831 es tornà a beneir, un cop acabades les naus.

La façana de Sant Antoni s'acabà el 1879.

En els dies foscos que seguien a la sedició els militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà , l’edifici va sofrir greus destrosses.

La reconstrucció s'inicià al acabar la guerra i es prolongà fins el 1977, amb la intervenció a la façana de la plaça de les Neus. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte – possiblement de Regiones Devastadas – autor de la reconstrucció.

L'àngel que coronà el campanar fins el 1936 era una peça de 2,7 metres realitzada en coure per Joan Pau Coca i i Eudald Valls , calderers, que va seguir el model original de l'escultor Miquel Llavina*.

* foren tres les generacions de Llavina escultors de Barcelona (d´origen castellenc): Miquel Llavina pare (= 1688), Miquel Llavina fill (= 1728) i Gaspar Llavina nét (= 1730). El primer col·laborà amb el seu sogre Domènec Rovira al retaule de la Santa Creu i Santa Magdalena de Figueres (1665); fou el dissenyador del frontispici de la façana de la catedral de Girona (1680); un dels prohoms del nou «gremi d´escultors de Barcelona» (1680); i també fou l´autor d´un gran retaule barroc a Llagostera, per import de 2.575 ll. (acabat el juny de 1688 i malauradament cremat el 1936); deixà inacabat l´altar-retaule de la Mare de Déu del Coll per haver-li sobrevingut la mort el novembre de 1688, tenia 54 anys

L’any 1996, l'àngel fou reconstruït de nou, i en aquesta ocasió l'obra ha estat de l'escultor vilanoví Fidel Claramunt Lacueva (1929 - 2010). https://www.vilanova.cat/doc/doc_42910218_1.pdf

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici de planta basilical de tres naus, amb capelles laterals. Té dues façanes, una a la plaça de Sant Antoni i l'altra a la plaça de les Neus. Les cobertes són de volta de canó a la nau principal i d'arestes a les laterals. La façana de la plaça de Sant Antoni presenta quatre grans columnes de capitell compost, amb entaulament llis i frontó triangular. Té tres portes d'accés d'arc de mig punt, la del centre més elevada. A la part central d'aquesta façana hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Antoni. La façana de la plaça de les Neus té un cos avançat amb obertures ogivals i de mig punt, una única porta d'accés a l'interior del temple, una rosassa i un frontó triangular de coronament.

L'any 1663 s'acordà la construcció d'un nou temple parroquial en substitució del del segle XIV. L'obra va començar per l'aixecament del campanar (1670-1706). Quan s'havia d'iniciar la construcció de l'església, la guerra de Successió ajornà l'obra, que no començà fins el 1734. El 1771 es va beneir, quan encara no era acabada. El 1790 es reprengué la construcció i s'enderrocà l'antic temple. Les obres es van interrompre de nou el 1800. entre el 1826 i el 1830 es tornà a treballar i el 1831 es tornà a beneir, un cop acabades les naus. La façana s'acabà el 1879. En els dies foscos que seguien a la sedició els militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà , l’edifici va sofrir greus destrosses. La reconstrucció s'inicià en acabar la guerra i es prolongà fins el 1977, amb la intervenció a la façana de la plaça de les Neus.

Vilanova i la Geltrú, necessita i demana més d’una visita. Poseu a la vostra agenda.

Donec perficiam


Antonio Mora Vergés

dijous, 22 de març de 2018

IN MEMORIAM DE LA TORRE BETLLA I LA SEVA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL CARME. MARTORELL. EL LLOBREGAT JUSSÀ [ BAIX/BAJO LLOBREGAT] . CATALUNYA

La Torre Betlla: era una gran torre d’estil modernista, del 1910, que fou propietat de Joan Betlla. L’edifici estava situat al carrer Pere Puig, 12-14-16. Joan Betlla Tomàs?, es va enriquir molt amb la construcció de carruatges de luxe i va encarregar la construcció de la seva casa, única a Martorell en el seu moment, a l’arquitecte municipal Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - Martorell, 19 de març de 1951).

Es van organitzar grans festes populars amb motiu de la inauguració de l’edifici, en les quals hi va participar gran part de la vila. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1924/04/06/pagina-3/33260064/pdf.html?search=JUan%20Betlla

La torre tenia una gran balconada i grans finestrals. A l’entrada una escala molt àmplia conduïa a la segona planta. Hi havia menjadors, una sala, nombroses habitacions, una capella i un jardí amb sortida al carrer de Dalt. En conjunt era una casa molt sumptuosa. A la mort del seu propietari, la Torre Betlla fou venuda, juntament amb el seu mobiliari modernista, per quaranta mil pessetes. La casa fou enderrocada enmig de grans crítiques l’any 1948, i el seu terreny va ser dividit en parcel·les per edificar nous pisos.

El Josep Salvany Blanch, metge, fotògraf, fill il·lustre de Martorell, va retratar la capella l’any 1922.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Martorell/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1


La Capital de la comarca del Llobregat jussà, i Catalunya, haurien de fer un reconeixement públic de la seva obra.

Ens agradaria rebre imatges de la Torre Betlla anteriors a la seva demolició a l’email coneixercatalunya@gmail.com , així com saber l’advocació que tenia la capella. http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13850.pdf

Ho preguntava – com tinc per costum - al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i amb catalana puntualitat rebia un e.mail, en el que em diuen :

Capella-oratori de la Marededeu del Carme, situada al pati de la casa.

l’altar de la Capella es conserva en un altar lateral de la parròquia de Santa Maria de Martorell.

Un baix relleu de la Torre Betlla (que abans havia sigut del Convent de Montsió de Barcelona) es conserva dins el Museu Vicenç Ros

Martorell, la comarca del Llobregat jussà, Catalunya , us ho agrairan.
https://www.slideshare.net/drfperez/fotos-de-martorell-antigues

Per als catalans el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, la seva conservació i la seva CORRECTA documentació son un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

dimecres, 21 de març de 2018

CAPELLA DE SANT ENRIC DE LA MASIA FARRENY A LA PLANA RODONA. OLÈRDOLA. PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

La retratava des de lluny i amb dificultats – no portava trípode- , i comprovava que llevat d’un error , la masia Farreny no està inclosa dins dels Mapes de patrimoni cultural de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA al terme d’Olèrdola.
http://patrimonicultural.diba.cat/#


Al catàleg de masies es diu ; edificació principal de dos cossos de planta baixa i pis, adossats a una capella que es situa en mig. De la que no s’esmenta l’advocació i la seva situació en relació al culte.

La antiga masia es de mamposteria i tapia arrebossades i pintades.

Data aproximada de 1850 i reformes posteriors.

Té unes naus adossades al costat i a la part posterior de recent execució, per l’ús relacionat amb la indústria vitivinícola. En concret el procés de fermentació i magatzematge del vi.

El titular dominical és la raó social J.B. BERGER, SA ‘En el año 1984 se realiza la compra de la finca denominada Masia Farreny (Olèrdola) para ampliar las instalaciones de elaboración y poder ofrecer una mayor calidad de los vinos blancos, rosados y tintos y Cava’.


Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) que ens ajudi una vegada més; la resposta em deia : ‘la Capella està dedicada a Sant Enric i pertany a l'agregat de la Plana Rodona, municipi d'Olèrdola’.

Ens agradarà saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte a l’emailconeixercatalunya@gmail.com
Demaneu-ho a l’Ajuntament, a la propietat, a l’Arxiu històric – si existeix - , o a qualsevol persona i/o entitat que us sembli que pot tenir aquestes dades.

Per als catalans la conservació i la correcta documentació del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, és un imperatiu ètic.

Esperem les vostres noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà, no espereu però medalles, ni pensions, com a col·lectiu sempre ens hem de fer aquesta pregunta; que puc fer per Catalunya?.

Antonio Mora Vergés

dimarts, 20 de març de 2018

TEATRE PRINCIPAL. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF CATALUNYA

Retratava la façana del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, a la comarca del Garraf.


Llegia que l’edifici es va construir l'any 1835 segons projecte de l'arquitecte Josep M. Buixareu – del que ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com, del seus cognoms, i lloc i data de naixement i traspàs - i amb la participació econòmica dels sectors benestants de Vilanova.

L'any 1862 l'escenògraf Fèlix Cagé- Escenògraf francès, deixeble de Charles Antoine Cambon. París, 1820 — Barcelona, 1869 - , que va decorar el Liceu barceloní, va pintar el teló de l'escenari i els decorats interiors.

L'any 1926 es van fer obres de reforma a la façana del carrer del Teatre amb el vist-i-plau de l'arquitecte municipal Josep Maria Miró i Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966); aquest mateix arquitecte va fer, l'any 1942, el projecte d'adequació del local com a cinematògraf.

L'any 1984 va tornar a ser rehabilitat com a teatre, d'acord amb el projecte de Cyril Innes Nundy - del que ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com, del seus cognoms, i lloc i data de naixement i traspàs-, si fos el cas.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ; edifici de grans proporcions situat a la Rambla Principal i que fa cantonada amb el carrer del Teatre. La façana principal és d'estructura simètrica. A la planta baixa es troben, centrades, tres portes rectangulars d'accés (a la llinda de la central hi ha inscrita la data del 1835) i dues finestres, també rectangulars, als costats. El pis principal és ocupat, a la part central, per tres balcons d'arc de mig punt sense volada i amb barana de balustres. A ambdós costats hi ha també finestres rectangulars. Al segon pis hi ha cinc finestres allindades. Corona l'edifici una cornisa motllurada i un frontó amb una obertura d'arc de mig punt a la part central. La façana del carrer del Teatre és de composició més senzilla i té totes les obertures allindades. La coberta de l'edifici és a dues vessants.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12022

A la pàgina del Consistori Vilanovi trobava ; El Teatre Principal és l’equipament per a les arts escèniques de la ciutat més rellevant, construït l’any 1835. La documentació de l’època narra els orígens i finalitat de l’edifici. De com els administradors de l’Hospital de Sant Antoni Abad proposaren a l’Ajuntament de la ciutat la construcció d’un teatre que els permetés augmentar els ingressos de l’Hospital. L’edifici s’erigí d’acord amb els cànons arquitectònics de l’època i a la italiana.

Els anys 1854 i 1862 es dugueren a terme les primeres reformes que permeteren l’ampliar la capacitat del Teatre. Des de finals del segle XIX, diverses societats de la ciutat, com ara La Primavera, Societat de Novetats,..., hi durien a terme els seus balls de societat i representacions teatrals i l’any 1902 el Teatre acolliria les primeres exhibicions de cinema. Aquesta prolífica activitat cultural, que viuria el seu període més actiu durant els anys vint, com en tot l’àmbit estatal, es va veure estroncada per l’esclat de la revolta dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, crim execrable que els guanyadors definien com ‘Guerra Civil’, i la Jerarquia de l’Església Nacional-Catòlica com a CRUZADA – uns i altres han defugit SEMPRE les responsabilitats penals que se’n deriven -, i el posterior període de postguerra, marcat per la misèria i la repressió genocida.

Avui, malgrat la regressió democràtica , la ciutadania reclama el seu dret d’escollir polítics catalans, i cal recordar als Partits de l’Eix del mal, que el dret de presentació que tenia el sàtrapa – pel que fa als Bisbes.- Recordeu les campanyes ‘ volem Bisbes catalans’, quedava sense efecte amb la signatura del Nou Concordat amb la Santa Seu. Esta clar que l’article 155 no li atorga al nou sàtrapa aquesta facultat, almenys no en el seu condicional legal; l’activitat cultural no s’atura. http://www.elprincipal.cat/

Vilanova i la Geltrú necessita i mereix més d’una visita, poseu a la vostra agenda.

Antonio Mora Vergés

dilluns, 19 de març de 2018

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI DE L’ACADÈMIA FUSTER DE SANTA COLOMA DE GRAMENET ?. ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Santa Coloma de Gramenet segons la wikipedia té únicament tres elements patrimonials d’interès : Torre Pallaresa, Torre Balldovina i Façana de Can Pedragosa.

Això ens diu molt de la qualificació ‘ suburbial’ d’aquesta ciutat de l’Àrea Metropolitana.

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , em feia arribar una fotografia de la Acadèmia Fuster , al carrer de Sant Jeroni 38-40, de la que trobava a EC-47 de :
http://ptop.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=246314&fromPage=
Autor desconegut.


L’enllaç ‘La nostra història’ explica que l’edifici s’aixecava possiblement pels voltants de 1934 al carrer de Sant Jeroni número 6, i que la seva destinació per acollir “Acadèmia Fuster”. José Prat i Soler, seria el promotor.
http://escolafuster.blogspot.com.es/p/la-nostra-historia.html


L’escola disposa d’una capella de la que en demanaré l’advocació.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici singular a l’email coneixercatalunya@gmail.com , us agrairem que feu arribar aquesta petició al Consistori, si existeix a l’Arxiu Històric, i si us sembla que en saben alguna cosa al sursum corda.

Molts dels lectors no havien nascut quan moria ‘oficialment’ el dictador F.Franco, i no tenen consciència de la seva manifesta mala voluntat, vers Catalunya i els catalans, des de 1978 en matèria de ‘recuperació’ de la memòria històrica en l’àmbit patrimonial i en altres, es podia haver fet molt, i dissortadament s’ha fet poc o res. Ara un altre gallec M.Rajoy, recupera aquella ‘manifesta mala voluntat, vers Catalunya i els catalans’, i ens ho posa un xic més difícil.

les Reials Guàrdies Catalanes tenien com a lema en llatí Donec perficiam , que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho»; l’oficial d’artilleria de la Bateria L.1 quan feia el servei militar obligatori es deia LUIS ANTONIO PARAREDA VALCARCEL, i el seu lema familiar era eadem mutata resurgo , ambdós defineixen perfectament el nostre tarannà com a poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

diumenge, 18 de març de 2018

BIBLIOTECA-MUSEU VICTOR BALAGUER CIRERA. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Vilanova i la Geltrú conserva encara alguns elements patrimonials d’interès, i bona part del seu ‘encant natural’, negar però, la petjada de l’especulació, fora una manifestació d’estultícia que com a catalans i com a demòcrates no ens poden permetre.

Retratava al Josep Olivé Escarre ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant la façana de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer Cirera.


Llegia a patrimoni Gencat que Francisco Gumá y Ferrán (Villanueva y Geltrú, 27 de març de 1833 - 16 de desembre de 1912 va cedir els terrenys per a la construcció de la biblioteca-museu l'any 1881. L'any següent s'iniciaren les obres segons projecte del mestre d'obres Jeroni Granell Mundet (Barcelona, 1834 - 1889). L'acabament i inauguració del nou edifici data de 1884, segons consta en una làpida clavada a la façana.

Tres anys més tard se'n va fer una ampliació, dirigida per l'arquitecte Bonaventura Pollés Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918)-

Entre 1920 i 1930 experimentà una nova ampliació, dirigida en aquest cas per Josep Maria Miró i Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966)-

El 1951 es va reformar l'interior de la pinacoteca i el 1979 es van reparar les cobertes sota la direcció de l'arquitecte Jordi Ambrós Monsonís ( 1949 + 13.2.2014 ), reparacions encarregades pel Ministeri de Cultura.

El 1981 l'Ajuntament portà a terme noves obres de reforma i condicionament. Dos anys més tard la Generalitat es va fer càrrec de les obres de restauració de la Biblioteca, segons projecte de l'arquitecte Yago Bonet i Correa ( Lugo (Galicia,14 de Desembre de 1936 )

La imatge escultòrica de l'arquebisbe Armanyà es va col·locar l'any 1887. La del poeta Cabanyes s'instal·là sis anys després.
El Museu Víctor Balaguer és un dels museus més antics de Catalunya construïts de nova planta i un dels més singulars, tant pel que fa a la seva fundació com a la permanència fins als nostres dies de bona part de l’estètica i les col·leccions originals. Fundat l’any 1884 pel polític i escriptor Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901), el nucli original del museu està format pel conjunt de llibres i obres d'art que el fundador havia aplegat al llarg de la seva vida juntament amb la multitud de donacions que va rebre per part de destacades personalitats del moment al crear aquesta institució cultural.

El Museu exhibia pintures, escultures, arts decoratives, objectes etnogràfics, etnològics, arqueologia, així com un rellevant dipòsit de quadres del Museu del Prado. Unes col·leccions que s’han anat ampliant amb successives donacions al llarg dels anys.

L’edifici fou creat expressament per complir les funcions de biblioteca i museu, un fet gens habitual, esdevenint així un dels primers en ésser construïts

específicament per a aquesta funció a Catalunya, característica que li ha valgut ser declarat monument d’interès nacional.
L’autor fou Jeroni Granell i Mundet (Barcelona, 1834 - 1889), un mestre d’obres barcelonès titulat l’any 1854, pare de l’arquitecte Jeroni Ferran Granell Manresa, (Barcelona, 1867 - 1931)

L'ensenyament de Mestre d'obres s'inicià el 1850 a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi arran d'una manca d'Arquitectes per a suplir la demanda constructiva de l'època. Finalitzà definitivament el 1871. Els professionals s’extingiren als anys 30 del segle XX, deixant una gran quantitat de mostres de la seva excel·lent arquitectura.

Per assolir el títol de Mestre d'obres calia cursar quatre anys de formació, i s'estudiaven les següents assignatures: topografia, geometria descriptiva, mecànica, materials de construcció, composició i part legal. Aquest ensenyament seguia la tradició neoclàssica. La nova burgesia optà per la renovació i per això nasqué l'Escola d'Arquitectura.

Està situat al bell mig d’un jardí encerclat per una tanca de ferro forjat. Té forma de temple i els elements decoratius són neoegipcis i neogrecs, responent a l’eclecticisme historicista en voga en aquells moments.

Actualment els fons artístics del Museu estan formats per més de vuit mil peces. Pel que fa a l’exposició permanent destaca molt especialment la col·lecció d’art del segles XIX i XX, que pel seu valor i qualitat van convertir el Museu Balaguer en secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

En les sales es troben obres de pintors com Santiago Rusiñol Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez (comunitat de Madrid), 13 de juny de 1931), Ramon Casas Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932) , Joaquim Mir Trinxet (Barcelona, 6 de gener de 1873 – Vilanova i la Geltrú, 27 d'abril de 1940), Martí Alsina Alsina (Barcelona, 1826 - 1894) , Joaquim Vayreda Vila (Girona, 23 de maig de 1843 - Olot, la Garrotxa, 31 d'octubre de 1894), Hermenegild o Hermen Anglada Camarasa (Barcelona 11 de setembre de 1871 - el Port de Pollença, Mallorca 7 de juliol de 1959) , Isidre Nonell Monturiol (Barcelona, 30 de novembre del 1872 – 21 de febrer del 1911) , Dionís Baixeras Verdaguer (Barcelona, 23 de juny de 1862 - Barcelona, 9 de setembre de 1943) , Darío de Regoyos y Valdés (Ribadesella, Astúries, 1 de novembre de 1857 - Barcelona, 29 d'octubre de 1913) , Francesc Gimeno i Arasa(Tortosa, 4 de febrer de 1858 - Barcelona, 22 de novembre de 1927), Josep de Togores i Llach (Cerdanyola del Vallès, 19 de juliol de 1893 - Barcelona, 17 de juny de 1970, Rafael Durancamps i Folguera (Sabadell, 29 de març de 1891- Barcelona, 4 de gener de 1979 ) , Francesc Xavier Nogués i Casas (Barcelona, 18 de febrer de 1873 – 28 de gener de 1941),... i escultors com Josep Campeny i Santamaria (Igualada, 5 de agosto de 1858 - Barcelona, 22 de enero de 1922), Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927, Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1 d'abril de 1830 - 3 de setembre de 1919) o Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945), que ofereixen un excepcional recorregut pels diferents moviments artístics del tombant de segle, des del Romanticisme fins al Noucentisme. Per altra banda, dues sales de la primera planta estan ocupades per art contemporani català de principis de la dècada dels seixanta, amb quadres de l’Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 2 de febrer de 1923 – Barcelona, 17 de desembre de 2009) , Joan Hernández Pijoan [1] (Barcelona 1931 - 2005), Joan-Josep Tharrats i Vidal (Girona, 5 de març de 1918 – Barcelona, 4 de juliol de 2001) o Josep Guinovart i Bertran (Barcelona 1927 - 12 de desembre de 2007), entre d’altres.

En la secció de pintura cal remarcar en darrer lloc l’exhibició permanent d’una trentena d’obres del dipòsit del Museu del Prado a la recentment inaugurada Sala Prado, les quals permeten al visitant apropar-se al barroc espanyol i europeu a partir d’obres de grans artistes com El Greco, Ribera, Goya, Rubens o Van Dyck. Les col·leccions etnològiques, etnogràfiques i arqueològiques són múltiples i de procedències diverses.

Hi podem trobar exemples singulars com dues armadures de samurai i una petita mòmia d’infant a la Sala Egípcia, una de les cinc úniques mòmies que actualment es poden trobar a Catalunya.

Poseu Vilanova i la Geltrú a la vostra agenda.

Antonio Mora Vergés

dissabte, 17 de març de 2018

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLES D’OLÈRDOLA ?. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

No trobava cap informació de l’edifici que acull avui el consistori d’Olèrdola, i que – m’ho confirmaven persones que hi van assistir – aixoplugava l’escola pública.


En demanaré informació a l’ajuntament olerdola@olerdola.cat , dit això espero també que els olerdolencs que tinguin records, imatges i/o dades les vulguin compartir a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els agrairem també, que facin arribar aquesta petició al Consistori – més val ser dos, que no pas un, oi?. - si existeix també a l’Arxiu Històric, i si us sembla que en saben alguna cosa al sursum corda.

Molts dels lectors no havien nascut quan moria ‘oficialment’ el dictador F.Franco, i no tenen consciència de la seva manifesta mala voluntat, vers Catalunya i els catalans, des de 1978 en matèria de ‘recuperació’ de la memòria històrica en l’àmbit patrimonial i en altres, es podia haver fet molt, i dissortadament s’ha fet poc o res. Ara un altre gallec M.Rajoy, recupera aquella ‘manifesta mala voluntat, vers Catalunya i els catalans’, i ens ho posa un xic més difícil.

les Reials Guàrdies Catalanes tenien com a lema en llatí Donec perficiam , que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho»; l’oficial d’artilleria de la Bateria L.1 quan feia el servei militar obligatori es deia LUIS ANTONIO PARAREDA VALCARCEL, i el seu lema familiar era eadem mutata resurgo , ambdós defineixen perfectament el nostre tarannà com a poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

divendres, 16 de març de 2018

IN MEMORIAM DE LA CASA OLIVELLA. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Visitàvem Vilanova i la Geltrú i entre molts altres retratava l’edifici de 1868 amb façana a la plaça de la Vila i a l'Avinguda de Francesc Macià, que va ser propietat de Manuel Olivella i Samà.


És un magnífic casal de tipus romàntic amb les façanes ritmades amb pilastres estriades (amb curioses figuretes entre les estries) i amb ornamentació ricament esculpida sobre les finestres. S'obren a balcons tancats amb balustres al primer pis i amb barana de forja al segon. Corona la façana un capcer on hi figura l'any de construcció.

L’any 1868 es va construir l’edifici de la façana enfrontada al Consistori, cantonada amb el carrer Caputxins, segons projecte del mestre d’obres Josep Salvany i Juncosa (Vilanova i la Geltrú 24 de juny de 1825 - 1898?), del qual es conserven els plànols de la casa, titulats Casa de José Olivella.

La casa allotjà als baixos la primera estació telefònica de Vilanova i la Geltrú. Posteriorment s'instal·là l'Ideal Hotel – dels que ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneircatsalunya@gmail.com ) i més tard la clínica del doctor Isidre Magrinyá Sanromà, germà de Joan Magrinyà Sanromà. Actualment s'hi apleguen vàries Regidories i serveis municipals.

https://www.vilanova.cat/doc/doc_15183215_1.pdf

http://www.vilanova.cat/doc/doc_21492185_1.pdf

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; edifici entre mitgeres, que fa cantonada entre la plaça de la vila i l'avinguda Francesc Macià. És de planta gairebé quadrada i consta de planta baixa i dos pisos. La façana principal dona a la plaça de la vila i és de composició simètrica. A la planta baixa hi ha tres obertures; la central, d'arc carpanell, dona accés a l'edifici, i les altres dues, d'arc escarser, a les botigues. Al primer pis hi ha tres balcons, el central més ample. Tots tres tenen barana de balustres i estan sostinguts per grans cartel·les. Al segon pis hi ha també tres balcons, més senzills i amb baranes de ferro forjat. Totes les obertures són d'arc rebaixat i tenen motllures amb decoració vegetal a la part superior. Després de les cambres d'aire, coronen l'edifici una cornisa, una barana de gelosia i un petit frontó central, on apareix la data del 1868. El terrat és a la catalana. La façana lateral té una estructura similar a la principal. A la porta d'accés i damunt la cartel·la central, apareixen les inicials M. O (Manuel Olivella). Són interessants el pati central i l'escala principal, així com els espais de la planta principal, que conserven les característiques originals.

Molts dels lectors no havien nascut quan moria ‘oficialment’ el dictador F.Franco, i no tenen consciència de la seva manifesta mala voluntat, vers Catalunya i els catalans, des de 1978 en matèria de ‘recuperació’ de la memòria històrica en l’àmbit patrimonial i en altres, es podia haver fet molt, i dissortadament s’ha fet poc o res. Ara un altre gallec M.Rajoy, recupera aquella ‘manifesta mala voluntat, vers Catalunya i els catalans’, i ens ho posa un xic més difícil.

les Reials Guàrdies Catalanes tenien com a lema en llatí Donec perficiam , que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho»; l’oficial d’artilleria de la Bateria L.1 quan feia el servei militar es deia LUIS ANTONIO PARAREDA VALCARCEL, i el seu lema familiar era eadem mutata resurgo , ambdós defineixen perfectament el nostre tarannà com a poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 15 de març de 2018

MASIES DE CASTELLAR DEL VALLÈS. EL BRUNET.

No sabia trobar el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès, hi ha, això si, una ‘Llista de masies de Castellar del Vallès’, que mes enllà de la seva ubicació física, no en diu res.

Patrimoni Gencat recull de casa dita del Brunet; masia del segle XVI. L'escriptura més antiga de la casa data del 1532. Segons la llegenda havia estat un convent de monges fins que un incendi el destruí. Pere Brunet era Batlle de Castellar per Bernat de Meca, el 1557.



Edifici de planta quadrada, amb un altre cos arquitectònic adossat, de similar factura y formant un conjunt de caire molt senzill. La teulada és a quatre vessants en l'edifici principal, que presenta en la planta baixa, una porta d'entrada amb arc escarser. Dos balcons en el pis superior i dues petites obertures de sota teulat per ventilar les golfes. Tot ell marca una absoluta simetria d'elements . No obstant , el cos adossat dissenteix en quan a la uniformitat i simetria , però manté la mateixa línia arquitectònica. En el pis superior, una gran galeria abalconada envaeix tot el mur tot , permeten així l'entrada de llum a les cambres. La galeria amb balustrada de pedra, es sostinguda des de sota de la teulada per tres grans pilars de pedra picada , que simulen en la seva part superior , unes voltes d'ordre jònic. Els dos edificis presenten façanes estucades . Un mur que corre a continuació del edifici principal, en sentit lateral esquerra ,amb teulada d'un sol vessant i de menor alçada senyala el tancament d'un pati que pertany a la mateixa casa. En la façana situada a migdia encara s'hi poden veure alguns elements gòtics.

Es fan obres a la casa, conec al propietari al que li escau com un anell aquell refrany català, ‘ és com una fura’.

Felicitats.

Antonio Mora Vergés

RESIDÈNCIA MARE RÀFOLS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Li havia demanat al Marcel Morató Tort que em fes arribar imatges del conjunt d’edificis d’aquest centre assistencial i religiós alhora.

De la Maria Ràfols Bruna, Fundadora de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, coneguda també com Mare Ràfols, hi ha força informació, us en deixo un enllaç :
http://www.dbd.cat/index.php?option=com_biografies&view=biografia&id=2015

De les circumstàncies històriques i de tot ordre que culminarien amb l’aixecament de l’edifici sota la direcció de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé (1890-1975), no en sabia trobar raó; sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

https://residenciamarerafols.wordpress.com/historia/

L'any 1931 es col•loca la primera pedra de l’Hospital i a l'any 1932 es sol•licita fer unes obres per la construcció de la residència-hospital.

L'any 1936 es demana una nova sol•licitud d'obres, en aquest cas per legalitzar les obres de construcció de dues cases, les tanques d'entrada i de la finca del Molí d'en Rovira, a més, aquell mateix any s'habilita la residència per a hospital de sang.
Finalment, l'any 1949 s'inaugura l'Hospital de Sant Josep.

Edifici estructurat a partir d'un cos central de vestíbul i capella interior. Consta de semisoterrani, la planta baixa és sobreaixecada amb cos davanter de galeria i un pis amb una ala perllongada de planta semicircular. La coberta és de teules àrabs a dues aigües.

Façana principal de composició simètrica amb les ales modulades verticalment a través d'una arqueria rebaixada i d'un parament refós de maó vist que inclou les obertures de cada planta. Presideix la planta principal un porxo sobreaixecat amb intercolumnis adintellats i pilars estriats de secció quadrada i capitells, coronat per una barana de balustrades. El coronament de la cornisa està ritmada amb modillons, els capcers són escalonats amb cantoneres simulades.


Als elements que formen les façanes s'aprecia la utilització d'un llenguatge eclèctic, s’utilitzen diferents materials en la seva composició principalment el maó vist.


En aquest edifici destaca especialment l'excel•lent disposició interior del cos central, que al mateix temps que comunica les plantes de l'edifici, per mitjà d'una doble escala de disposició simètrica, s'interrelaciona perfectament amb la capella de l'interior i amb l'església de la Mare de Déu del Pilar, a l'exterior.

Per als catalans el patrimoni històric i artístic, la seva conservació i documentació son un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

dimecres, 14 de març de 2018

GRANS PERSONES. PAQUITA SORS RIERA

Demanava una fotografia de la Paquita Sors Riera ( Castellar del Vallès, Vallès Occidental 22 d'octubre del 1929 + Castellar del Vallès, Vallès Occidental , 7 de setembre del 2005 ) al seu fill Lluís Vila Sors, per il·lustrar aquest record que de ben segur compartiran moltes de les persones que com jo van tenir el goig de conèixer-la.


Ja s’havia produït l’enterrament de la Paquita Sors i Riera, quan vaig tenir coneixement de la seva defunció; em va doldre molt no haver tingut la ocasió de dir-li una vegada més, que com encertadament recollia el recordatori en paraules de Sant Gregori ;


La bondat del seu cor

Féu que l’estiméssim

Tots els que la coneguérem ;

La seva memòria

Serà sempre beneïda.



En ocasió de la seva jubilació li havia fet una entrevista, en la que entre d’altres temes, parlàvem de forma didàctica de l’activitat curativa que desenvolupava, curava l’espatllat i l’enaiguat amb l’oració.

De segur que els lectors d’una certa edat coneixen i recorden aquesta pràctica; els símptomes de trobar-se espatllat solen ser una sensació de gran decandiment, una pressió forta a la zona central del tòrax, i en algunes ocasions també dificultats respiratòries [ sensació d’estar tapat ] pèrdua de l’apetit i/o dificultats per a fer la digestió; amb tots aquests símptomes ràpidament t’encolomen els metges avui, no menys de cinc tipus diferents de medicaments, en totes les presentacions possibles, injeccions, supositoris, pastilles, sobres ,.... , oi ?

La tècnica curativa és d’allò més senzill :El pacient s’assenta en una cadira, els peus junts així com els genolls, i la persona que cura l’espatllat, li agafa els dos braços, els aixeca i comprova si coincideixen al mateix nivell, sense fer força, els dits de les dues mans, si no és així – com sol succeir – la persona està espatllada, i el que la cura, l’estira d’un dels braços, per tornar desprès a agafar els dos braços i comprovar si coincideixen al mateix nivell, sense fer força, els dits de les dues mans; aquestes maniobres es repeteixen en un i altre braç, fins que s’aconsegueix l’harmonia postural.

Hi ha certament un prec que tot i fent la senyal de la creu damunt del tòrax fa la persona que cura, i que en el cas de la Paquita Sors i Riera, era el següent :


Déu és nat, Déu és mort, Déu és ressuscitat.

Feu la santa gràcia que tots els mal quedin curats,

Com aquestes tres paraules son veritat.


L’enaiguat venia a ser la forma infantil de l’espatllat, i se li afegia també quan als símptomes, el fet evident i constatable, de que els germans grans, acostumem a tenir “fred de peus “ respecte dels més petits; també s’acostumava a fer una novena, i la oració era especifica pels infants.

Una de les pràctiques que és recomanaven – quan això era possible - era anar a tirar pedres al riu; dedicar l’atenció a l’infant de manera “especial” fet i fet, oi ?.

Quan a la certesa, si més no gràfica de l’existència dels mots en la nostra llengua, em va servir molt, el Diccionari Català –València - Balear d’en Francesc Borja Moll, que va recollir aquesta pràctica en totes les terres de parla catalana.

Recordo com a cosa normal, que en ocasions m’havia trobat a la sala d’espera amb el metge de capçalera , que aleshores tenia jo a la seguretat social ; l’home deia que des d’un punt de vista mèdic, potser aquesta pràctica no era ortodoxa, però certament – ell ho venia comprovant – era d’allò més eficaç i innòcua.

Han passat els anys, el record però, és manté viu, i sempre, sempre, sempre, he trobat a faltar el seu somriure.

Antonio Mora Vergés

LA FONT GÒTICA DE VIOLANT DE CABRERA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Em proposaven una joint venture, amb el fotògraf Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955) , les condicions, val a dir-ho eren del tot immillorables, ambdós rebríem pel nostre treball 1.000.000 de gràcies catalanes’ – per als que no esteu avesats als canvis ‘oficials’ , la ‘gràcia catalana’ equival a 0€. De fet, si haguéssim regatejat una mica el preu hagués pujat exponencialment, oi?.

Posàvem imatges i dades a la Font Gòtica que deixava a Blanes la comtessa Violant de Prades de Gandia (?, 1395 - Barcelona, 18 de febrer de 1471) coneguda també com a Violant de Cabrera , i que exercia ‘de facto’ com senyora del Castell de Blanes. Durant el govern de la comtessa la vila va experimentar un gran desenvolupament i progrés. En aquest context, cal situar les obres de reforçament de les muralles amb torres de defensa en llurs angles, una de les restes de les quals és el portal de la Verge Maria.

En aquesta època la comtessa va manar construir la font Gòtica, que encara avui es pot admirar. La disposició d’un teler en la font, fa versemblant que en la construcció de la font hi va participar el gremi tèxtil local; és bo recordar ara, que durant l’edat mitjana abundaven els blanencs dedicats a cardar, filar, teixir i acolorir la llana.

El 17 d’agost de 1922 es constitueix un patronat per fer-se càrrec de la conservació de la Font ; tindrà completa autonomia i procurarà adquirir diners per a la conservació del monument. Van ser designats l’alcalde Josep Costas – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , en representació del consistori, i Pasqual Boada, Josep Roig i Raventós (Sitges, Garraf, 26 de juliol de 1883 - Barcelona, 25 d'agost de 1966) , Vicens Coma i Soley (Blanes, (La Selva), 1893 — Barcelona, 1979), Joan Valentí i Feliu i Joan Alemany [ Joan Alemán Font?, Can Alemany (calle Dr.. Xavier Brunet, 17). Construida por Joan Alemán Font con la fortuna conseguida con su negocio de licores de La Habana] , i com assessor tècnic l’arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 20 de abril de 1891 – ibídem, 13 de juliol de 1987.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’una font de planta octogonal, confeccionada a tres nivells: inferior (sobre el que descansa la piscina); central (on hi ha els brolladors) i superior, el qual està adornat amb motius animals, medallons o clipeus heràldics de la nissaga dels Cabrera, un teler en relleu i disposa d’un coronament extremadament ric, materialitzat en una cornisa esculpida primorosament, que conté gàrgoles que combinen temàtica animal i humana – treballades amb encert i ben definides amb soltesa, estil i precisió, i una traceria gòtica d’ornament de tall vegetal, amb pinacles – ben perfilats i estilitzats i que al·ludeixen a la façana d’un temple- en els vuit punts cardinals de l’octògon. Al capdamunt, hi ha la coberta de tipologia piramidal octogonal, coronada amb la disposició de la figura d’un Àngel, el qual, tot i que es troba bastant mutilat – ja que li manquen els braços i mans-, ha sigut hàbilment reproduït.


Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic, i la seva documentació son un imperatiu ètic.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia : Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)
Text: Antonio Mora Vergés ( L'argentera, el Camp jussà e Tarragona, 01.01,1951 )

dimarts, 13 de març de 2018

ERMITA DE SANT CRISTÒFOL/MENNA DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

Retratava l'ermita de sant Cristòfol/Menna de Vilanova i la Geltrú a la comarca del Garraf, voltada d’edificis modernistes dels que m’agradaria trobar-ne informació.


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici amb de planta de creu llatina i absis rectangular. La nau, els braços del creuer i absis estan coberts amb volta de canó i llunetes cegues i arcs torals. Al creuer trobem una volta de quatre punts. A sota del cor trobem el nàrtex. El campanar és de cadireta i d'una sola arcada. A cada lateral hi ha cossos adossats que consten de planta baixa i planta pis. Aquests estan connectats amb l'ermita i fan les funcions d'habitatge i sagristia respectivament. Tenen coberta a dues vessants.

Les parets de càrrega són de paredat comú.

La façana principal té una porta central d'arc rebaixat i brancals de pedra. Al damunt d'aquesta trobem un petit rosetó. La teulada presenta un ràfec de teula. Les obertures laterals corresponen a l'habitatge, hi ha un balcó suportat per mènsules i finestres. Hi ha una imatge de sant Cristòfol de mosaic a trencadís.

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dona fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila: http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

Ens agradarà rebre imatges del interior de l’Església i qualsevol altra aportació que tingueu per convenient a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans la conservació, i la màxima documentació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Antonio Mora Vergés

dilluns, 12 de març de 2018

ESGLESIA DE SANTA LLÚCIA DE LA TORRE BASSOLS. MARTORELL. EL LLOBREGAT JUSSÀ [ BAIX/BAJO LLOBREGAT] CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929, martorellenc , fotògraf i metge com Francesc Santacana i Romeu, amb qui sens dubte va tenir relació, deixava un fons fotogràfic a Catalunya d’immesurable valor, 9777 imatges de les que 292 recullen immobles, escenes de vida, història de Martorell i els seu entorn .
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Martorell/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/3


l’any 1921 , retratava l’Església de Santa Llúcia a la torre Bassols de Martorell


I l’any 1924 una imatge al interior de l’Església de Santa Llúcia a la torre Bassols de Martorell

Llegia que la capella neoromànica, fou edificada el 1896 per l’arquitecte Antoni Robert Morera – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de lloc i data de naixement i traspàs d’aquest tècnic - i s’hi venerava la imatge de Santa Llúcia, patrona de les modistes, que reunia, el dia 13 de desembre, un tradicional aplec.

A la fitxa de patrimoni Gencat, al Mapa de Patrimoni, i en aquest enllaç :
http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13880.pdf

es va servir un llenguatge “s’hi venerava” que sembla indicar que a dia d’avui aquesta església està dessacralitzada, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Avui, dissortadament cultura i religió, semblen conceptes antònims, oi?.

Feu arribar la publicació a la premsa local si us sembla que pot ser d’interès a Martorell.

Antonio Mora Vergés

diumenge, 11 de març de 2018

LA FAROLA DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

En el viatge que fèiem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Ocidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, Camp jussà de Tarragona, 01.01. 1951 ) , retratava entre altres edificis singulars la Farola de la que no en sabia trobar dades a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Vilanova_i_la_Geltr%C3%BA

Si venturosament en aquesta ocasió a 53 de 68 de :
https://www.diba.cat/documents/429042/11afb7bc-2139-4166-9328-ba635f9e8615

Conegut popularment com la Farola, el Far de Sant Cristòfol encara acompleix amb la seva missió de fer de guia per als navegants.

La primera senyal marítima va ésser instal·lada a Vilanova l’any 1834 i era molt limitada en alçada i en la projecció de llum
L’any 1864, la Direcció General d’Obres Públiques va posar en marxa un pla d’enllumenat de les costes i va adjudicar les obres d’un nou far, el segon, al constructor Antoni Pons. Aquest segon far es va inaugurar l’agost de 1866, rudimentari encara, però que millorava l’anterior; funcionava amb petroli i arribava a les nous milles de llum fixa. Aquest far era una torre de set metres que s’accedia mitjançant unes escales de cargol i s’alçava al centre de la façana sud d’un edifici destinat a habitatge dels faroners.

El far de 1866 es va enderrocar l’any 1902.

El tercer, l’actual Farola, va ser inaugurat el 16 d’abril de 1905, i l’encesa el dia 1 de maig del mateix any. Va ser fet amb pedra de la Mata i va quedar unida a l’edifici dels faroners. Va ser construït per l’empresa A. Pascual i Cia.

L’any 1918, es va substituir el petroli per l’electricitat com a font d’energia. El far té tres passades de llum de cara a la mar i tres, de cara a la muntanya, amb un abast de trenta-dues milles marines, que ha esdevingut un dels més significatius de la costa catalana

El Far continua en funcionament i només es va interrompre la seva activitat durant els dies foscos que seguien a la sedició dels miliars feixistes encapçalats pel general Franco conra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, crim execrable que els ‘guanyadors’ qualificaven de ‘Guerra Civil’, i la Jerarquia de l’Església Catòlica/feixista de ‘CRUZADA NACIONAL’. Els primers ens tornen a tenir de genolls, els segons, com predeia Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), son en l’actualitat un espècie en perill de extinció.


La Farola té una alçada de 21 metres, amb una escala de cargol de 98 esglaons i, al seu cimbell, hi ha el focus reflector compost de tres complexes òptics, als quals, una màquina de rellotgeria dóna un moviment rotatiu. El Far emet un missatge clar, inequívoc i únic amb un grup de 3 llampecs blancs cada 8 segons i té un abast nominal de 19 milles (35,188 Km.)

Els torrers eren les persones encarregades de tenir cura del bon funcionament dels fars, on vivien amb les seves famílies. A part de l’habitatge, al far hi havia taller, sala de màquines, magatzem, dipòsits de combustible i despatxos, entre altres. Era una feina dura i solitària, no gaire ben pagada i amb un reglament digne de l’exèrcit.

La jornada laboral dels torrers començava a la tarda, abans de la posta de sol, durava tota la nit i acabava al matí. La rutina diària dels torrers consistia en la comprovació de la maquinària de rellotgeria, la làmpada i el combustible per al funcionament del far, l’encesa abans de la posta de sol, la vigilància nocturna, l’apagada del far, la neteja i la preparació per a l’endemà. El torrer vigilava i anotava qualsevol anomalia o incidència, l’estat atmosfèric, el vent i els diversos llums a la vista.

Amb el temps, els fars incorporaren diferents innovacions tecnològiques i això modificà les tasques dels torrers. El torrer deixà de vigilar durant la nit i va esdevenir el tècnic de comprovació de sistemes i de manteniment, encarregat de resoldre les incidències quan saltava l’alarma.

Actualment els fars estan connectats informàticament a l’Autoritat Portuària i els telèfons mòbils permeten que el tècnic de guàrdia rebi l’alarma directament. Ja no hi ha torrers que visquin als fars.

Actualment encabeix el Museu del Mar. A l’any 2003, és va arranjar el jardí exterior i es va construir un porxo, segons projecte de l’arquitecte Antonio Palacios Asensio.

Dinàvem a Peixos Victòria i em sorprenia l‘altíssim nombre de venedors / captaires que pul·lulaven entre les taules, en els primers dies del mes de març, això és una evident mostra de que EL REINO DE ESPAÑA NO VA BIEN, i de retruc tampoc CATALUNYA i VILANOVA I LA GELTRÚ.

FACEBOOK ESPAÑA m’ha bloquejat, he enviat un missatge a Mark Elliot Zuckerberg. Intuyo que esto es una persecución politica en aplicación del articulo 155. Mark Elliot Zuckerberg, tienes algun empleado que se sirve de facebook

Malgrat això, i atès el fet que la conservació del patrimoni històric i la seva documentació son un imperatiu ètic per als catalans, continuarem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Feu-ho córrer per les xarxes socials – també, també per facebook – i a qualsevol mitjà català’ i democràtic – dissortadament no son gaires – que se’n vulgui fer ressò.

Antonio Mora Vergés