divendres, 25 de maig de 2018

CAN LLADÓ NOU. CEREROLS. SÚRIA. BAGES . CATALUNYA

La retratava el dijous 24.05.2018, vigent encara l’article 155, que manté de genolls a una majoria de catalans.

No figura al Mapa de Patrimoni de Súria: http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08274

Patrimoni Gencat
ens diu; masia que presenta una estructura regular: un gran cos que era la casa amb un annex a la part esquerra (zona del bestiar). Davant la casa hi havia un pati.


Fou una casa senyorial amb dues façanes (laterals curts), una d'elles la principal; la posterior té un mirador adossat amb un pou. Era un bloc de tres pisos (el superior més baix) i de planta baixa.


El material utilitzat fou el carreu i la coberta és a dues aigües i amb teules. La cornisa és de doble i és treballada amb totxo.

El seu estil és popular i trobem una data a la llinda del balcó central del primer pis: 1880.

Des de les administracions – que haurien de vetllar alhora que per la conservació del patrimoni històric i/o artístic, per la seva correcta documentació – hi ha un clar desinterès, que dissortadament no emplenar l’acció d’alguns ciutadans, que esmercen/esmercem en això temps i recursos econòmics propis.

Vergonya catalans, vergonya !!!

dijous, 24 de maig de 2018

CAN BAS. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Vidal publica una fotografia de Can Bas, al terme de Castell-Platja d'Aro, a la comarca ‘oficialment ‘ batejada com “Baix Empordà” – encara que s’hi pot circular amb el cap ben dret, i a la que Josep Pla i Casadevall ( Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, Palafrugell, 23 de abril de 1981 ) designava com L’EMPORDANET, i nosaltres com l’Empordà jussà.


En trobava dades a : file:///C:/Users/Usuario/Downloads/13%20CATALOGACI%C3%93%20BCIN%20.pdf

Es situa al peu del nucli de Fanals, al límit amb la vall d'Aro. Actualment la parcel·la límita amb el carrer Ginesta, carrer Galligans i l'Avinguda de Fanals, per on té l'accés des de Platja d'aro. La gran influència històrica de la masia encara es deixa notar en l'entorn, que s'ha conservat en gran part sense edificar. Dins del conjunt de Fanals, Can Bas s'ubica molt pròxima a la vall, tenint una relació directe amb aquest territori. L'edifici que ens trobem està format per un únic cos de masia, de planta compacte i cobertes graonades, seguint el lleuger pendent del terreny. La masia original és de planta rectangular, amb tres crugies i coberta a dues aigües. La torre separada de la vivenda està unida a ella per un pas elevat. Al llarg del temps la masia s'ha anat desenvolupant mitjançant noves crugies a ambdós costats i en la seva part posterior. Els murs són de paredat, i s'entreguen a la coberta de teula àrab. La majoria de les obertures de façana tenen brancals, llindes i ampits de pedra tallada, al igual que el portal, format per un arc de mig punt adovellat

http://ciutada.platjadaro.com/item/2543-nous-espais-culturals-a-la-masia-bas

La masia, forma part dels habitatges que van anar estenent per la Vall d’Aro des de l’interior vers al mar, característiques del paisatge local de segles passat, sobretot per les seves torres de defensa. Habitada fins els anys vuitanta del segle XX, amb nombroses ampliacions i reformes, fins que arran de l’antic Pla General d’Ordenació Urbana, va ser qualificada com a equipament públic i cedida a l’Ajuntament.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=723

Patrimoni Gencat en fa una descripció molt ‘barcelonina’, m’explico, el comentari acostuma a tenir una longitud inversament proporcional a la distancia amb la megalòpolis barcelonina, prop = llarga, llunya=curta, MOLT lluny= uff!

Can Bas és una masia amb una torre de defensa cilíndrica. La masia és de tres crugies i teulada a dues aigües. La torre està separada de la vivenda però unida per un pas elevat; està coronada per un teulat cònic i té petites espitlleres. Hi ha altres construccions annexes.

Hi ha interès pel patrimoni històric i/o artístic de Catalunya que encara està dempeus Pere, de fet per una bona part dels catalans, mantenir-lo i documentar-lo és un imperatiu ètic.

Gràcies.

dimecres, 23 de maig de 2018

IN MEMORIAM. MOLI DEL RIERAL. EL CASTELLAR QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Del molí del Rieral es desconeix el seu origen, però es conserven dades referents als diferents propietaris i llogaters. L'any 1872, Agustí Galí, de Terrassa, tenia al Rieral un molí fariner i bataner, a la vegada estava establert al molí de Fontscalents.

A finals del segle XIX el molí era propietat del senyor Joaquim Maria de Paz i Casanovas (Terrassa, 15.09.1821-Barcelona, 27.01.1900), antic senador del regne, que tenia llogat el molí a la firma Vídua de Tey i Turuguet. Al llarg d'aquest segle, la fàbrica ha canviat moltes vegades de llogater, mantenint-se gairebé sempre les instal·lacions de batans i desgreixadors de teixits de llana.

Patrimoni Gencat en diu; conjunt d'edificacions industrials situat als marges del riu Ripoll. Les naus segueixen l'estructura habitual de la zona. Es tracta majoritàriament d'edificis de planta rectangular amb teulada de doble vessant. L'alçada acostuma a ser de tres plantes disposant-se en la façana un seguit de finestretes. El conjunt de naus del Rieral està disposat al voltant de dos patis als quals s'accedeix per unes portes de ferro forjat. El conjunt ofereix un aspecte desordenat produït per l'ampliació de la indústria al llarg dels anys.


Fotografia de Maria Antònia Vivancos Gómez

https://www.milanuncios.com/venta-de-naves-industriales-en-castellar-del-valles-barcelona/poligono-el-rieral-10852570.htm

El Rieral, com tantes, i tantes, coses, i cases, no podia resistir el tornado - borrasca petita en extensió horitzontal, però molt intensa, en la qual l'aire gira en espiral a velocitats extraordinàriament altes - de l’especulació ferotge que es desfermava pel Vallès.

https://www.youtube.com/watch?v=4skMnle8R1c

dimarts, 22 de maig de 2018

CAN CREUS AL CARRER AMPLE, 10. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA.

Casa Pairal dels Ruyra, hisendats i terratinents de la zona. La llinda de l'accés principal té una inscripció de 1759.

En aquesta casa visqué l'escriptor Joaquim Ruyra i Oms (1858-1939).


Fotografia : Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

Patrimoni Gencat ens diu; edifici de tres plantes i terrassa entre mitgeres. La planta baixa està adaptada a dos comerços, un a cada costat de la porta d'entrada, que està dotada d'uns muntants i una llinda de dos trams de pedra. El primer pis té tres obertures rectangulars amb balcó forjat i decorat de llaços senzills. El segon pis també té tres finestres balconades, encara que la central està desplaçada. Al mateix pis hi ha un rellotge de sol esgrafiat i pintat de color blanc.


Fotografia 3503 D Monton - Casa Ruyra, carrer Ample 10, Blanes (4-2013)

La porxada superior del terrat només ocupa dos dels tres cossos verticals de l'edifici i té l'embigat de fusta i obertures metàl·liques.


dilluns, 21 de maig de 2018

IN MEMORIAM. EL CONVENT/ESCOLA DE SANTA CLARA DE TORROELLA DE MONGRI. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una noticia : http://www.elpuntavui.cat/territori/article/10-administracions/1386566-el-convent-de-santa-clara-a-mans-municipals-a-torroella.html


N’havíem escrit a : http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4975

Pensem que caldria explicar de forma detallada la història de les Clarisses de la Divina Providència a Torroella de Montgrí, en tot cas voldríem que no fos aquesta la darrera noticia de la seva presència per aquestes terres.

Sembla que ‘ la darrera noticia’ és aquesta, oí?.

Deixàvem testimoni de les escoles de Torroella de Montgrí anteriors a la dictadura franquista a :
http://relatsencatala.cat/relat/in-memoriam-de-les-escoles-de-torroella-de-montgri-anteriors-a-la-dictadura-franquista-lemporda-jussa-girona-catalunya/1061655

Del Convent de les Clarisses escrivíem;

Les Clarisses arribàvem a Torroella de Montgrí el 4 de setembre de 1858, i en marxaven el 18 d’octubre de 2015, per integrar-se al Convent de Reus, a la comarca del Camp jussà de Tarragona [ BAIX CAMP ].

En els 157 de presència es succeïen dues Repúbliques, convivien amb algunes dictablandas i moltes dictadures, assistien al naixement de la Mancomunitat de Catalunya, que faria desaparèixer Miguel Primer de Rivera i Orbaneja ( Jerez de la Frontera , 8 de gener de 1870 - París , 16 de març de 1930 ) militar espanyol que va exercir com dictador entre 1923 i 1930, perquè la seva existència posava de manifest a la resta del REINO DE ESPAÑA la intensa corrupció de les mal dites elits polítiques, veurien el restabliment de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions; durant el breu miratge de llibertat, democràcia, decència política i justícia social de la II República, i desprès de la mort ‘oficial’ del sàtrapa, els assassinats d’estat de Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, el Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, afusellat el 13 d'octubre de 1909 al castell de Montjuïc), Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940) i tantes i tantes coses, oi amics lectors ?.

Durant uns anys compatibilitzaven la docència amb la meditació. Ens agradarà rebre imatges d’aquell període a l’email coneixercayalunya@gmail.com

Com a darrera mostra de la seva estima per Torroella, les Clarisses han ofert a la parròquia el seu patrimoni. Una superfície edificada de 1.300 metres quadrats entre el carrer dels Dolors, el carrer de la Farigola i el carrer del pintor Gimeno, que comprèn el convent on residien les monges, l’església, un jardí, una zona de treball. Un immoble molt ben conservat, extremadament cuidat, net, ornat amb senzillesa. Buit.
L’enciclopèdia catalana ens diu a l’entrada Clarissa de la Divina Providència: Membre de la congregació religiosa femenina fundada per Teresa Argunyol i Fontseca a la vila de Gràcia (Barcelonès) el 1849, amb una forma de vida que combinava la clausura i l’ensenyament.

El 1969 es produí una escissió entre els convents que preferien la clausura papal —Figueres (fundat el 1852), Torroella de Montgrí (1858), Reus (1866), la Vall d’Uixó (1894) i Barcelona— i els que continuaren dedicats a l’ensenyament —Badalona (1853), Vilanova i la Geltrú (1858), Mataró 1859), Banyoles (1862), Vinaròs (1878), Olot (1892) i l’Escala (1959)—. El monestir de Figueres s’ha unit al de clarisses de Castelló d’Empúries i construeixen un monestir prop de Roses.

La noticia del Punt Avui explica que les Clarisses van arribar a Torroella de Montgrí el 4 de setembre de 1858.

Fins a la seva marxa, van ser una comunitat ben arrelada a la vida local, atès que combinava la clausura amb l’ensenyament. Les monges de la Providència es dedicaren a acollir les nenes de famílies pobres que vagaven pels carrers mentre les mares treballaven. L’escola començà a funcionar l’any 1858, coincidint amb la data d’inauguració del convent. Va ser un any després de la promulgació de la llei Moyano, en què es va declarar obligatori l’ensenyament per a tots els infants, nens i nenes, d’entre sis i nou anys. Les nenes, fins aleshores, no tenien reconegut aquest dret.

L’església catòlica anterior a la dictadura franquista va exercir un rol impagable en la tasca d’educar a la ciutadania, que des del meu particular punt de vista, no s’ha reconegut com caldria.

El franquisme, en un ‘tótum revolútum’, dissolia l’Església catòlica de facto, integrant-la en l’estructura del sistema, aquesta – i no cap altra – és l’explicació de l’actual desafecció.

L’església catòlica, d’obediència romana, s’hauria de plantejar, el trencament ‘formal’ amb aquella església corrupta, i endegar una nova evangelització.

diumenge, 20 de maig de 2018

IN MEMORIAM DELS POUS DE GLAÇ D’ARGELAGUER. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Victoriano Torres Bermúdez, publica una fotografia, sense data ni informació del seu origen, en la que apareixen un grup d’homes trencant el gel, el Victoriano Torres Bermúdez afirma que ho fan al riu Fluvià, amb la finalitat per emplenar un pou de glaç que apareix al fons de la imatge.


No figura entre els ‘monuments’ que destaquen els amics de la wikipedia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garrotxa#Argelaguer

En fa però, referència la pagina de la wikipedia que es refereix a Argelaguer que ens diu ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Argelaguer

Construcció cilíndrica feta en pedra i gran part soterrada que servia per conservar el glaç. A Argelaguer n'hi trobem dos que es creu que serien del segle XVIII. El primer pou situat al costat esquerre del torrent d'Orriols. Amb un gruix de paret de 0,6 m fet de pedra, un diàmetre exterior de 6 m i una profunditat de 5,5 metres. Orientat cap al sud-est hi conserva part de l'entrada de 0,9 m d'amplada.

L'altre pou se situa en un extern del municipi al marge dret de la riera de can Palomer també de forma cilíndrica, amb un diàmetre superior de 7,5 m. i una profunditat actual d'uns 7 metres. El gruix de la paret és de 0,6 m i construït amb pedres grans sense escairar. La producció del glaç era molt important, ja que feia la funció de frigorífic natural. La seva activitat començava als primers freds de l'hivern fins al febrer, es desviava l'aigua cap a uns compartiments d'uns 20 cm de fondària i, un cop l'aigua es glaçava se serraven els blocs, d'uns 100 kg i es baixaven amb cordes al fons del pou i per separar-los es posaven branques d'alzina.

L’ajuntament publica un magnífic reportatge, on apareix - entre altres – la fotografia que publica el Victoriano Torres Bermúdez



http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/pou-de-glac/

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del pou de glaç que apareix a la fotografia, i de que se’n ha fet de l’altre

dissabte, 19 de maig de 2018

IN MEMORIAM DE LA CASA TALLER DELS GERMANS MASRIERA AL CARRER BAILEN DE BARCELONA

La Rosa Maria Llovet, públic una fotografia d’aquest singular edifici dissenyat per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanova (Barcelona, 1848 – 1910) l'any 1882 per als germans Masriera.


Els cèlebres pintors Francesc (Barcelona, 21 o 27 d'octubre de 1842 - 15 de març de 1902) i Josep Masriera Manovens (Barcelona, 22 de gener de 1841 - 31 de gener de 1912) necessitaven un taller de pintura i escultura per a la seva producció i Vilaseca els construí aquest "temple de les arts" finalitzat el 1884.

Alguns autors han volgut trobar en el temple d'August del Forum de Barcino una font d'inspiració per al disseny d'aquesta casa-taller. Sigui com sigui, l'edifici, que fou construït en un inusual classicisme arqueològic amb algunes concessions a l'eclecticisme imperant, es concebí com un edifici exempt. Tanmateix, posteriorment a la seva construcció, l'any 1913 s'afegiren els dos cossos que el flanquegen en una reforma realitzada per Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1876 – 1951).

L'any 1933 Lluís Masriera i Rosés (Barcelona, 17 de gener de 1872 - 21 d'octubre de 1958) , fill de Josep, ja era conegut com un dels majors orfebres i dramaturgs de la ciutat i convertí el taller dels seus antecessors en un teatre i cine conegut com la Sala Studium, destinat a les representacions amateurs. Tanmateix, aquest espai escènic també acollia altres esdeveniments literaris i musicals, amb la participació de músics cèlebres com Alicia de Larrocha. En l'actualitat l'edifici acull la Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús, una congregació religiosa femenina.

Patrimoni Gencat
ens diu; ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Taller dels Germans Masriera és un edifici entre mitgeres que es troba a l'illa de cases delimitada pels Carrers de Bailèn, del Consell de Cent, el Passeig de Sant Joan i el Carrer Diputació. Disposa d'una única façana exterior afrontada al Carrer Bailèn, amb una alineació reculada respecte la resta d'edificis veïns.

Ubicat en una parcel·la de superfície irregular el taller dels Masriera tenia, en un principi, forma de temple amfipròstil i era un edifici aïllat de planta rectangular enmig d'un jardí. Aquest edifici en forma de temple presentava una façana principal orientada al carrer de Bailèn consistent en un pòrtic hexàstil de columnes estriades corínties sobre podi amb una àmplia escalinata de vuit graons. Aquestes columnes sostenen el porxo d'accés, cobert amb un sostre cassetonat. La façana interior, que com el pòrtic de columnes és fet de pedra, presenta una única porta allindanada al bell mig, amb la llinda i els muntants ornats a base de motllures, oves i palmetes. El coronament de la façana consisteix en un entaulament i un frontó triangular motllurats. Els acroteris estan ornats amb un disc esculpit sobre el que s'alcen dues escultures de pedra en forma de griu rampant, amb llurs ales fetes de ferro colat. Coronant l'angle central del frontó, un acroteri de pedra en forma de palmeta flanquejada de volutes d'acant. Aquest frontó trasllada a la façana la fórmula de la coberta de l'edifici, consistent en una teulada a doble vessant perforada amb grans claraboies que proporcionen llum natural zenital a l'interior del taller. Si l'edifici originari presentava un sol nivell de gran projecció en alçada, les dues ales laterals afegides amb posterioritat mostren una estructura en alçat consistent en planta baixa, dos pisos i terrat transitable. Aquestes adicions s'obren al carrer per mitjà de portals a planta baixa i per mitjà de finestrals tripartits amb pilastres toscanes a les plantes superiors.

Un altre element interessant vinculat a la finca és, precisament, la reixa que la delimita, consistent en un basament de pedra sobre el que reposa una reixa de barrots de fosa. La porta d'aquesta reixa, ornada amb motius neoclàssics, acull dues grans estrelles que emmarquen les inicials dels propietaris originals de l'edifici, Francesc i Josep masriera Manovens.

divendres, 18 de maig de 2018

IN MEMORIAM DEL BERENADOR DE LA FONT DE LA PÓLVORA. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana, és un ‘descobridor’ de ‘tresors’, en aquesta ocasió en forma d’un parell de fotografies del berenador de la Font de la Pólvora en els primers anys del segle XX.



L’indret adquirirà a la dècada dels 60 una mala fama que l’acompanyarà fins al dia d’avui.

Per allotjar les onades migratòries procedents de la resta del REINO DE ESPAÑA - governat aleshores pel dictador - que arribaven a Girona i que no disposaven d'habitatge les autoritats projectaren un nou barri a la font de la Pólvora per allotjar ràpidament en blocs d'apartaments de mala qualitat els nous nouvinguts.

Abans s’havia creat centre d'acollida a l'actual barri de Fontajau, que ben aviat es veié desbordat i els immigrants ocuparen amb barraques la muntanya de Montjuïc.

El franquisme feia - i continua fent – una excel·lent feina de maquillatge ‘històric’.

Si queda algun gironí/na que recordi aquell berenador, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Maria Plantalech Albertí, m’envia un parell d’enllaços que amplien substancialment les dades publicades al post; L'any 1907 Fidel Martínez va encarregar a l'arquitecte Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) la construcció d'un edifici de nova planta a la coneguda font de la Pólvora. L'objectiu era embotellar les seves aigües carbòniques per ser comercialitzades amb finalitats mineromedicinals. Les diferents fonts carbòniques de la ciutat eren lloc d'esbarjo i trobada amb els amics, que prenien les aigües a peu de font, però l'aigua també s'envasava i es distribuïa en ampolles de vidre que es podien comprar en quioscos i farmàcies. Amb la davallada de les ventes a partir del primer quart del segle XX s'aprofitaran aquestes fonts naturals per l'obtenció d'àcid carbònic natural que va fer de Girona un important productor de begudes carbonatades.


La font situada en el terme de Vila-roja, (nucli que aleshores tenia setanta-set habitants), romangué abandonada fins que el senyor Emili Saguer, s´ocupà de la seva rehabilitació.

Aquesta deu fou batejada amb diferents noms: en un plànol militar francès del 1808 apareix com a Font del Bullidor; Cristòfor Thomàs, l´any 1881, l´anomenà Font del Contestable, perquè estava situada al peu del recinte que portava aquest nom. Per a Joan B. Foix era la Font del Fortí o Font de la Pólvora ( 1840 ) ; Joan Bruns, el 1852, l´anomenava " el Bullidor de la Pólvora " i finalment, el geòleg Lluís M. Vidal la cità com " una font a prop del polvorí ".

L´anàlisi química efectuada, la descrivia com a aigua bicarbonatada càlcico-sòdica manganosa.

Aquest darrer radical es interessant ja que, curiosament, només es trobava a la font de Borszek (Comtat de Csik - Hongria ) i a la de La Presta, essent aigües recomanades per les afeccions gastro-intestinals i àdhuc com a reconstituents per les anèmies, segons explicà el doctor Pascual.

http://www.girona.cat/sgdap/101fotos/cat/fitxa.php?reg=342031

https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/5976/53336.pdf?sequence=1

https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/96371/151157

Donec perficiam

dijous, 17 de maig de 2018

LA CASA DEL MESTRE DE SANT JAUME DE FRONTANYÀ, A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ SOBIRÀ, AIXOPLUGAVA TAMBÉ L’ESCOLA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA?.

Retratava la casa ‘del Mestre’, que penso podia haver acollit l’escola de Sant Jaume de Frontanyà, abans de la dictadura franquista.


Reprodueixo de l’Enciclopèdia catalana; cap al segle XI la població de Sant Jaume de Frontanyà començà a augmentar, com ho demostra l’aparició de grups de cases o poblats, com els de les Lloberes, Cosp (actualment dins del municipi de les Llosses, amb l’església de Sant Julià de Cosp, sufragània de Sant Jaume de Frontanyà i ja existent el 1140), les Planes (ja esmentat al segle X), Corrubí (actualment dins les Llosses), Santa Eugènia i Montner (actualment Tubau). Tots aquests poblats tingueren una certa densitat demogràfica, ho confirma el fet que tots foren parròquies amb llur església; n'hi havia encara dues més, avui desaparegudes: Santa Magdalena de Malosa i l’anomenada Església Vella, al NW de Sant Jaume.

Les pestes del segle XIV feren minvar considerablement la població.

Al segle següent aquestes terres es veieren compromeses en les lluites dels remences, i al segle XVI les pestes i les lluites entre nyerros i cadells assolaren el poble i els territoris pròxims.

Al segle XVII s’inicià una recuperació demogràfica i al segle XVIII s’assolí el nivell de població més elevat, unes 800 persones, si bé tot seguit començà la recessió.

Als segles XIX i XX el fenomen del despoblament s’agreujà. Així es passà dels 427 habitants segons les dades del cens de l’any 1860 a 214 l’any 1900, 198 el 1930,.., tot el que fins aquí s’esmenta, atenen el fet que Sant Jaume de Frontanyà era, és i esperem que continuï, a Catalunya, reforça – si calia – la tesis de l’existència d’una escola pública que atenia a la quitxalla, en aquells anys cal estimar-la en un terç de la població, unes 70 persones.

Ens agradaria rebre la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , no sabia trobar l’email de l’Ajuntament de Sant Jaume de Frontanya, agrairé si teniu relació amb alguna persona del poble li feu arribar la nostra petició.

La Catalunya del 155 ho fa tot més difícil.

dimecres, 16 de maig de 2018

SABÍEU LA HISTÒRIA DEL CAL BOTER?. CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava la casa des de la Plaça del Mirador, i novament des de la Plaça del Mercat, ara caldrà decidir quina és la fotografia menys dolenta?.



El Catàleg de Patrimoni de Castellar del Vallès explica; el senyor Bruguera, el ‘Toner’, vivia en una casa tocant al Palau Tolrà i, en els baixos, tenia instal·lada una petita indústria de construcció de botes.

Segurament la seva feina deuria començar molt d’hora al matí i el xivarri deuria molestar a la senyora Emília Carles Tolrà (Cabrils, Maresme, 28 d'octubre de 1848 - 24 de febrer de 1915) raó per la qual la marquesa de San Esteban de Castellar, li va cedir el terreny situat entre la carretera de Sentmenat, el carrer de Colom i de Torras, fins a l’alçada d’ El Coral, per tal que hi anés a viure i hi traslladés el taller.

Deixeu-me fer una hipòtesis agosarada; de fet quin millor lloc a Castellar del Vallès, per fer ‘volar coloms’, oi?. Us sembla forassenyat que li cedís també els plànols dels edificis signats pel seu arquitecte de capçalera, l’ Emili Sala i Cortés (Barcelona 22 de febrer de 1841 - la Garriga 7 de juny de 1920)?.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , que ens feia l’honor de publicar ‘La Torre de l’Àngel. Matadepera’, al nostre Diari, i al que hem d’agrair la seva amabilitat i col·laboració en altres pàgines ‘ Edificis escolars anteriors a la dictadura franquista’ , ‘ Conèixer Catalunya '...., defensa la tesis de que sigui l’autor l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947) que feia servir el semicercle amb ceràmica a vegades.

La resposta podria estar al llibre d’actes de l’Ajuntament de San Esteban de Castellar.

La casa, d’estil modernista, fou construïda als voltants de 1914 i el cos principal correspondria al número 6 del carrer de Torras mentre que el taller correspondria a les cases del carrer de Torras números 6 i 8; la resta de l’espai correspondria a l’hort, el pou... Sembla que excepte les primeres dècades després de la seva construcció la casa sempre havia estat de lloguer i els seus propietaris l’arrendaven.

Posteriorment en aquesta casa hi van viure el doctor Carretero i Coll i, més tard, el doctor Puigdueta. Estanislau Carretero i Coll es va establir a Sant Esteve de Castellar l’any 1918 per suplir al doctor Josep Portabella, titular d’una de les dues places de metge. El doctor Carretero i Coll es va establir a la carretera de Sentmenat número 89 i visitava al número 91 de dues a tres de la tarda. El doctor Carretero i Coll va ser inspector municipal de Sanitat i es va casaR dues vegades amb dues castellarenques: Oliva Quer i Joaquima Umbert. Sembla que al final de la seva carrera es va traslladar a la casa del carrer de Torras.

El doctor Antoni Puigdueta i Angli es va establir a Castellar del Vallès i va començar a exercir l’1 de juliol de 1939, any en què es va llicenciar en medecina per la Universitat de Barcelona. El metge es va establir a la casa número 10 del carrer de Torras on encara vivia la vídua del doctor Carretero i Coll; la família del nou metge tenia pocs recursos econòmics i passà consulta al lloc on ho feia l’anterior metge, tot i que també li corresponia la plaça de metge de Caldes de Montbui, poble on havia nascut. Fou metge d’assistència pública domiciliària.

Com a curiositat val a dir que posseïa una document en el qual s’esmentava que “fue depurado sin sanción en relación con el Glorioso Movimiento Nacional el 29 d’agost de 1940”.

Durant els anys en què el doctor Puigdueta va viure en aquesta casa es va obrir la finestra, que correspon al menjador, que dóna al carrer de Colom i trenca el conjunt que forma l’arcada; antigament la llum en aquest espai entrava pel pati però quan es va allargar la casa cap el pati l’estança va quedar més fosca raó per la qual se suposa que es va demanar permís per obrir la finestra.

En la seva part interior en aquesta paret hi havia un moble encastat, també d’estil modernista, que fou modificat eliminant-se la part central.

"Qui perd els orígens, perd identitat"

dimarts, 15 de maig de 2018

CASAL DE LA VILA. CENTRE DE RECERCA D’ARQUITECTURA I PAISATGE. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. CATALUNYA.

Hi ha noticies que t’alegren el dia com aquesta; llegia que el casal de la Vila, esplèndida finca de la Vall de Bianya, és el lloc on els arquitectes Rafael Aranda Quiles (Olot (Gerona) 12 de mayo de 1961- ), Carme Pigem Barceló (Olot, 18 d'abril de 1962) i Ramon Vilalta Pujol (Vich, Barcelona, 25 de abril de 1960), que formen el despatx RCR, volen desplegar el seu projecte somiat: un centre de recerca d’arquitectura i paisatge.



La Vila, juntament amb la Torre (llar de la nissaga dels Corona), la desapareguda "forcia" dels Bianya a Sant Pere i el Molí d'en Solà, eren les cases que senyorejaven aquesta vall.

La Vila va ser bastida en temps medievals i es va anar ampliant i fortificant a mesura que avançaven els segles. Així veiem a les llindes dates dels segles XVII-XVIII i XIX. Com tot mas important, va disposar de nombroses cabanes i d'un molí propi al costat de la riera de Santa Margalida.

Patrimoni Gencat, ja ens la descriu abans de la reforma actual com, gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser fortificada amb una torre de base rectangular, ubicada a l'angle de les façanes de migdia i llevant; disposa de tres pisos i teulat a dues aigües. El mas va ser bastit amb carreus grans i ben escairats per als cantoner i obertures; disposa de baixos, planta noble, pis i golfes. Cal remarcar la galeria de la façana de migdia, formada per quatre arcades sostingudes per pilars i capitells tallats, característics de la vall bianyenca. A l'extrem de migjorn, allà on precisament s'uneix amb la torre defensiva hi ha ubicada la capella familiar, de la que ens agradarà tenir noticia de la seva advocació. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )

La resposta m’arribava ràpidament, com és bon costum del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i del seu arxiver i amic Josep Sansalvador i Castellet. L’advocació de la capella-oratori es la Marededéu dels Dolors.


Si existeix encara, ens agradarà rebre’n imatges ACTUALIZADES tant al coneixercatalunya@gmail.com , com a arxiugavin@maristes.com

Llindes

- porta de la galeria porxada: 17 IHS 38

- porta principal (malmesa): IHS / 16 (creu) ?? / PERE BILA

- balcons: 1801 i PERE BILA / 1792

- finestra: 1784

Davant del casal de la Vila hi ha una àmplia pallissa de planta rectangular i teulat a dues aigües, sostingut per bigues de fusta, cairats, llates i les teules col·locades a salt de garsa. Davant, l'era, té una considerable grandària. Disposa de baixos i pis, amb doble badiu i accés exterior per escala de pedra. Una de les bigues té gravada la data "1625".

La noticia que publica l’Ara ens omple de joia, persones de reconeguda vàlua arreu del món, trien la Vall de Bianya, la Garrotxa, Catalunya per continuar amb la seva feina creativa.

https://www.ara.cat/cultura/Vila-RCR-portara-lextrem-principis_0_2008599178.html

http://www.rcrarquitectes.es/

És un bon contrast als que es venten de portar la roba interior amb les quatres barres, i alhora traslladen la seu de la seva activitat fora de Catalunya.

dilluns, 14 de maig de 2018

MEMÒRIES D’UN EMIGRANT CATALÀ. EL COL·LEGI I L’ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC D’ASSIS A LA CREU DE BARBERÀ. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Feia temps passejant per la Creu de Barbera, esperant que pugessin del quiròfan de la Clínica Quironsalud, a la seva habitació, la 620, al Francisco Catalan Puig.

Retratava el col·legi i l’Església de Sant Francesc d'Assís , que exerceix de parròquia al carrer de Pizarro nº 16-24, del barri de la Creu de Barberà.


A la seva pàgina expliquen que l'orde dels Franciscans de Catalunya (OFM),fundava l’any 1949 l’escola i l’església.
https://www.youtube.com/watch?v=ONBJn-9KoGA

Cap dada enlloc, no de l’edifici del col·legi, ni de l’església parroquial advocada a Sant Francesc d’Assis.

Si en teniu dades, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.isabadell.cat/barris/sectorsud/la-creu-de-barbera/historia-de-sabadell-la-agregacion-de-la-creu-de-barbera-1959/

Qui perd els orígens, per la identitat.

diumenge, 13 de maig de 2018

IN MEMORIAM DEL DIABLE QUE ABANS FEIA PONTS. EL LLOBREGAT AL SEU PAS PER MARTORELL

El Pere Julià Subirana, publica un a fotografia del Pont del Diable més conegut de Catalunya, val a dir però, que des de molt antic, tant la l’església catòlica – recordeu que el Sant Pare té el títol de ‘summe pontifex’ , com el maligne tenien – i continuen tenint - interessos en el negoci de la construcció.


Ens agradaria saber la data aproximada de la fotografia, que per descomptat avui és impossible de fer, en un Martorell que ha esdevingut cruïlla de camins, autopistes, carreteres, línies fèrries,... , ja és un miracle que el pont encara sigui allà amb un peu al terme de Castellbisbal i l’altre a Martorell.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/09/autntic-smbol-de-martorell.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/el-diable-que-abans-feia-ponts.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/el-pont-de-sant-marc-o-del-diable-de.html

L’alçada de l’aigua hauria d’ajudar a identificar aproximadament la data en que es feia la fotografia, el Llobregat fa anys i panys que no porta tanta aigua. http://lamemoriadelfang.blogspot.com.es/2013/07/historia-de-las-inundaciones-del.html

Ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Maria Estrella Ferrer Tallada, em deixa un comentari; és el 62, ho recordo molt bé, el gran problema és que ser durant la nit, va ser molt impactant, hi ha haver morts de la mateixa família.

La del 71 va ser per la tarda, i sort, es va poder evacuar el veïnat de la illa Santacana en barques.

Antonio Mora Vergés

dissabte, 12 de maig de 2018

IN MEMORIAM DEL PONT GÒTIC DEL COLLET I DE LA CENTRAL HIDROELÈCTRICA. GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ. CATALUNYA

El Berguedà no presumeix – i hauria de fer-ho – del seu patrimoni històric, un exemple d’això el teniu amb el Pont del Collet, ubicat al costat de l’actual carretera abans d’un petit túnel que es troba de camí a Guardiola del Berguedà.


Per descomptat cap rètol, cap indicació, som – encara -al REINO DE ESPAÑA.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que el pont gòtic, potser encara amb alguns elements romànics, que salva el Ru Llobregat, té dos arcs i quatre arcons als laterals.

Després de la riuada de 1982 van quedar al descobert els 4 arcons que fins aleshores no es veien.

A la riba oposada hi ha la central hidroelèctrica del Collet, que feia construir José Enrique de Olano y Loyzaga (Liverpool, 1858 - Barcelona, 1934)I comte de Figols, desprès que l’any 1906, adquirís el salt d’aigua del Collet.

Amb la Central va aconseguir electrificar les seves mines gràcies a la construcció de tres linies elèctriques que des d’aquí portaven l’energia al Collet, a Sant Corneli i al Far.

L’any 1914 s’instal·lava una moderna turbina Francis de 772 CV i un alternador AEG de 600Kw.

Posteriorment la central fou venuda a FECSA que l’any 1985 la modernitzà.

S’han fet tants esforços per anorrear la memòria col·lectiva durant els anys foscos de la dictadura i encara ben entrada la ‘democraciola’!.

I, deixem-ho escrit negre sobre blanc; tant pocs per a posar-hi remei!.

Vergonya, catalans, vergonya !

divendres, 11 de maig de 2018

CAN RIERA. CASTELLAR DEL VALLÈS

Deia en l’article dedicat a la casa homònima de Sentmenat:

Riera: llinatge existent a Celrà, Osor, Mollet d'Empordà, Caldes de Montbui, Mataró, Igualada, Barcelona, Valls, Vilallonga, Anglesola, Artesa de Segre, Tàrrega, Alacant, Gata, Muro, Vall d'Evo, Vall de Laguar, Mallorca, Menorca, Eivissa... afegeixo Sentmenat, i podria fer-ho de totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya. Tingueu per afegit Castellar del Vallès.

Em sobtava llegir sobre aquesta casa construïda al segle XV, i modificada al segle XVII, per ser refeta al segle XIX; que havia estat la residència del Marquès de Sant Esteve de Castellar. El títol s’atorgava el 1896 a Emília Carles i Tolrà, i el segon marquès Emili Carles-Tolrà i Amat, morirà al seu exili a Nàpols, en un context històric ple d’estranyes – i fins ara inexplicades - circumstancies. M’agradarà rebre informació al respecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordo haver llegit - no però en quin lloc – que mentre es feia el Ranxo, el Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, III Marquès de Sant Esteve de Castellar i la seva família, residien en aquesta casa. Algú ens ho pot confirmar?.

Actualment a Can Riera – on volia accedir, però el cartell PROHIBIDA LA ENTRADA, em va dissuadir – s’hi crien gossos de la raça rottweiler. Us en deixo l’enllaç.http://www.canriera.cat/

De la casa a la fitxa ‘històrica’ llegim :

Masia de planta rectangular, encimbellada per un cos sobreposat, que presenta base quadrada i teulada a quatre vessants. En els seus quatre cantons hi ha tres obertures, de formes ogivals, facilitant l'entrada de llum a l'interior. La teulada presenta un ràfec de notòria volada que requereix un fort embigat.


El portal, situat a la façana principal, és d'arc rodó de mig punt. Les grans arcades que s'han obert en els laterals i que són fruit de posteriors modificacions, segueixen la mateixa línia d'arcades. Els murs són estucats totalment.

A continuació dels laterals, transcorre un mur també arrebossat que tanca totalment els patis davanters, a través dels quals s'accedeix a la casa un cop traspassat el llindar. Per fora del tancat i començant des del mateix mur que fa de lateral a la casa, s'hi poden veure unes obertures de línia verticalitzant i esbocinades que indiquen el gruix dels murs de la tanca i de la façana.

Una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès. http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

A Catalunya la cultura és un bé tant preuat que no es pot deixar només en mans de l’administració, oi?.

dijous, 10 de maig de 2018

AJUNTAMENT DE LA BARONIA DE RIALB, ABANS CLAUSTRE DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE GUALTER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATAUNYA

Retratava com ho havia fet l’any 1913 el Josep Salvany Blanch , el claustre del que fou monestir de Santa Maria de Gualter, del que ens diu la descripció tècnica ; estructura amb coberta de fusta i amb uns arcs sostinguts per curtes columnes amb uns capitells del que ens de temes vegetals, aquesta part de l’edifici avui l’ajuntament de la Baronia de Rialb, i de la Parròquia de Gualter .


L’any 1593 el papa Climent VIII (1536-1605) atenen al fet que la vida monàstica havia decaigut molt , el va suprimir totalment a fi de dotar amb les seves rendes el capítol de Solsona, en endavant fou una simple església parroquial, i mancat de manteniment va arribar al estat en que el retratava el Josep Salvany.


Abans de la sedició dels militar feixistes contra el govern de la II República Española que donaria lloc a la mal dita Guerra Civil , es mantenia a culte a l'església de Gualter, altres dependències però ja estaven en estat de quasi ruïna i el claustre era destruït en la seva major part. 


l'església durant el conflicte va exercir com a magatzem i polvorí, i per necessitats militars es féu esclatar al final del conflicte quan arribava aquí el front bèl•lic, aquest fet provocava freus destrosses , molt especialment a la coberta i ala murs laterals.


Després d’ anys de total abandó, als inicis de la ‘Democraciola’ l’any 1979 es va dur a terme una campanya de restauració, durant la qual s’hi van fer un seguit d’obres de consolidament de les restes de l’estructura i de neteja del interior. 

Es va endegar una nova campanya l’any 1985, en la que va restaurar integrament l’ala del claustre de la banda del migdia.

L’any 1999, gràcies a subvencions rebudes de la Unió Europea i de la Generalitat de Catalunya, s’inaugurava el nou Ajuntament de la Baronia de Rialb, instal•lat a les dependències del Monestir de Gualter i es dona vida a l’edifici. 

l’any 2004 es fa una nova actuació consolidant els murs de l’església i construint uns passadissos superiors, adequats per contemplar la construcció arquitectònica, s’han construït uns passadissos de formigó amb baranes metàl•liques que faciliten la visita i la visualització en alçada de les diferents perspectives de l’estructura.

Ens atenien molt amablement a l’Ajuntament que acull un seguit d’exposicions molt interessants. 

Us esperonem a conèixer aquestes terres curulles d’història.

dimecres, 9 de maig de 2018

CAN SALLENT. CASTELLAR DEL VALLÈS

Intentava retratar Can Sallent, des d’una posició semblant a la que tenia l’autor del croquis datat entre 1890 i 1936, en el terme dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i avui Castellar del Vallès, Vallès Occidental, Catalunya. Els que heu anat en alguna ocasió a l’Aplec de San Esteve Vell de Castellar, dit també “ Castellar Vell”, recordeu que està al començament del camí de terra, desprès de la sortir de la carretera – amb molta cura, perquè el ferm està fatal - ; aquesta és altrament l’única cara visible, ja que l’altra façana esdevé invisible per la vegetació i els conreus.

Croquis de Can Sallent. Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

No consta l’autor d’aquest croquis i d’un altre de la mateixa finca , si feu una ullada per aquest valuós fons, veure croquis de Dionís Baixeras i Verdaguer (Barcelona, 23 de juny de 1862 - Barcelona, 9 de setembre de 1943 ) , Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955), i Francesc Vidal [ pensem que pot fer referència a Francesc Vidal i Jevellí (Barcelona, 1848-1914)], ..., i alguns en els que com aquest de Can Sallent no s’identifica a l’autor, i/o en ocasions tampoc la masia .

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Havíem localitzat amb l’ajuda inestimable del Joan Dalmau Juscafresa, la masia coneguda com mas Xinxer al terme de Palafrugell, a l’Empordanet, Girona, Catalunya.

Comptem amb la col·laboració de tothom per localitzar l’autor d’aquest croquis de Can Sallent, masia de la que ens diu Patrimoni Gencat ; masia esmentada a l‘any 1551. Antoni Joan Sallent, viu el 1562, féu donació, l'any 1562 de l'aigua de la Font de Sant Antoni, a la parròquia. Joan Cellent i Cosidor, era batlle de Castellar en el 1663 i Josep Sallent, el 1781. Pere Sallent, fill d'aquesta casa, fou vicari d'Esparraguera el 1590. Antoni Joan Sallent, mort el 1636, fou beneficiat de Sant Pere de les Puel·les.

Masia d'estructura clàssica on s'observa perfectament marcat l'eix de simetria i la presència dels tres cossos o crugies centrals i laterals, típiques d'aquesta tipologia. A la teulada, i sobre de la crugia lateral dreta, s'observa l'adossament d'un cos en forma de torre, de planta quadrada i de poca alçada, amb obertures en els seus quatre cantons. També una petita construcció, de caire molt senzill, es troba a continuació i adossada en el mur lateral dret, amb funcions utilitàries.

El frontis presenta una curada distribució d'elements que fa pressuposar un posterior embelliment de la façana. Una finestra goticitzant, emmarcada en la seva part superior per un arc conopial i ampit, assenyala les habitacions més importants de la segona planta. Les dues finestres que la flanquegen són també cobertes amb arc conopial, però de menor significació. Sota teulat hi ha una porxada de tres obertures.

Acomodant-se en el desnivell que la teulada marca en el frontis, hi ha dues finestres situades en la part corresponent a les crugies laterals dreta i esquerra, proporcionant llum a les cambres situades a la tercera planta. El ràfec, d'escassa sortida, està completament decorat per teules i cairons d'acord amb una harmònica disposició. El carener és perpendicular a la façana.

Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.

Ajudeu-nos a completar el Catàleg de Masies enviant-nos imatges i dades a castellardiari@gmail.com , Castellar del Vallès, Catalunya, us ho agrairan i per descomptat el Diari de Castellar del Vallès farà esment de la vostra aportació.

Així com “el moviment es demostra caminant”, l’estimació a Castellar del Vallès es demostra recuperant la seva memòria.

qui perd els seus orígens, per la seva identitat.

dimarts, 8 de maig de 2018

MONESTIR DE SANT LLORENÇ. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del Monestir de Sant Llorenç, “la joia del patrimoni arquitectònic de Guardiola de Berguedà”. Segons la pàgina de l’ajuntament, on s’explica que està documentat des de l’any 898, el monestir acumulà importants propietats i riqueses a les actuals comarques del Berguedà i la Cerdanya i el 983 es consagrà la primera església. El conjunt no va parar de créixer i d’ampliar-se fins al segle XV; el 1428 el monestir es va veure greument afectat per un terratrèmol que ensorrà part de l’església i de les dependències monacals. A partir d’aleshores va caldre fer-hi obres i es van reduir molt les dependències del monestir i la mateixa església.


El 1592, l’abadia, immersa en una profunda crisi, ja que només comptava amb un monjo, fou convertida en prioritat i es vinculà al monestir barceloní de Sant Pau del Camp.

L’any 1855 l’església i el que quedava de les dependències monacals foren traspassades al bisbat de Solsona.
La restauració del monestir fou impulsada als anys setanta pel rector de Guardiola, Mn. Enric Bartrina i una colla de persones del poble; tot seguit, el Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona es féu càrrec de les importants obres de restauració i de les campanyes arqueològiques que estan donant els seus fruits i recuperant un valuós patrimoni que té més de mil anys d’història.

La primera església era de grans proporcions, amb una planta rectangular i tres naus cobertes amb estructura de fusta que reposava sobre columnes; la porta principal era a la façana de llevant; al segle XI es van construir unes absidioles a ponent de les naus laterals, fet força excepcional. Al segle XII la coberta de fusta fou substituïda per una nova de pedra i es va construir una tribuna a la meitat de ponent de la nau central quedant dividida en dues plantes: la inferior, coberta amb volta d’aresta, que era utilitzada pels fidels, i la superior, destinada a la comunitat.

Les excavacions arqueològiques han tret a la llum part del claustre, l’hostatgeria i la bassa dels molins.

El 25 de juliol de 2008 es va celebrar l’acabament de les obres de restauració de l’església del Monestir de Sant Llorenç. La restauració promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona a partir de 1982, ha permès la recuperació del volum inicial de l’església i la contemplació de l’espai interior tal i com estava al segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central.

Esperem que en preguin bona nota els amics de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0

No trobava cap dada del indret on estava l’escola abans de la dictadura franquista, Guardiola en tenia segur, ja que el cens de 1930, recull que hi vivien 1.336 persones. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 7 de maig de 2018

HOTEL SANT ROC. SOLSONA. SOLSONÈS. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’Hotel Sant Roc de Solsona.


L'edifici fou construït a començaments de segle XX , pels arquitectes , Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914), i Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), per encàrrec , d’Isidre Guitart Sort ( conegut com Galtanegra, per una taca de naixement que tenia a la cara ) nascut a Alinyà, a la comarca del Solsonès, al límit quasi amb la comarca de l’Urgell sobirà.
http://elblogdelsenyori.blogspot.com.es/2017/08/hotel-sant-roc-i-2.html

L’Isidre Guitart Sort Transports , va fundar Galtanegra, una empresa d'autobusos que va estar en servei gran part del segle XX quan l'empresa Hispano Manresana va tancar. Fou creada l'any 1922, els seus vehicles es caracteritzaven pel seu color vermell.
http://calders.cat/files/doc238/calidoscopi-3-.pdf

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici de dos cossos, en forma de creu llatina, de planta rectangular i teulada a dues vessants. L'edifici central està orientat est-oest, la façana principal a la cara est, amb el capcer escalonat. Hi ha tres pisos, a part de la planta baixa, els tres amb finestres decorades igual que el capcer i escalonades. A la part inferior, tres grans arcades d'arc apuntat, que donen pas a l'escala de pedra picada que condueix a l'interior de l'edifici.

A la part nord-oest, torre de grans dimensions que sobresurt per damunt de l'edifici i coberta a quatre vessants. A la cara nord-est, gran terrassa, amb barana de ferro forjat. A la cara sud-est, un mirador amb finestres escalonades i coberta a quatre vessants. Totes les façanes estan arrebossades i decorades amb decoracions florals de color marró. Hi ha una entrada a la cara sud que dona a un gran pati amb sol de pedra.

Els seus primers anys, personalitats d'arreu de Catalunya, com el president de la Generalitat, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[ – Barcelona, 25 de desembre de 1933) – que patia també una tràgica peripècia vital, com l’actual President Carles Puigdemont i Casamajó ( Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) - feren estada al Gran Hotel, tal com era qualificat per la premsa barcelonina del moment. En poc temps va adquirir una gran reputació arreu de Catalunya, gràcies a la categoria i prestigi que hom li atribuïa. A llargs dels anys següents, una encertada direcció propicià que fos escenari de moltes manifestacions socioculturals i celebracions, tant de la ciutat com de la comarca.

L'any 2002 es portà a terme una rehabilitació total, i el 15 d'agost de 2004, coincidint amb el 75è aniversari s'inaugurà la segona etapa de l'establiment amb la incorporació de dos restaurants: El Buffi i El Petit Buffi. Actualment té una categoria de 4 estrelles.

He tingut ocasió de gaudir de les seves instal·lacions, em companyia de la meva esposa, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i us ho recomano molt.

diumenge, 6 de maig de 2018

MASIA EL GIRBAU. CASTELLAR DEL VALLÈS

Patrimoni Gencat ens diu; masia de planta rectangular que presenta la juxtaposició de diversos elements arquitectònics adossats en diferents etapes d'ampliació i que han afectat tan als àmbits de vivenda (habitacle familiar) com als dedicats a estables i serveis.

Els murs són de factura senzilla, còdols i morter. Les teulades dels cossos adossats són a diferents nivells degut a les depressions del terreny. A la part del darrera es troba un pati que també fa les voltes de corral i que és tancat amb un mur que corre a continuació de les façanes laterals de la casa. Al final del pati, hi ha una construcció, de teulada a un sol aiguavés que s'utilitza per les eines. El Girbau és fonamentalment un habitacle de treballadors agrícoles.

Fotografia de Lourdes Figueras Borrull

https://www.diba.cat/documents/429042/c0059be1-6fcd-45bd-a3ab-a769504eddca
La fitxa de Patrimoni ho amplia força; La primera referència documental d’aquesta masia data de l’any 1376, sota el nom de Plana de Fogars i vinculada a un Bernat de Fogars.

Escriptures datades entre 1474 i 1490 citen a Pere Antic Torrella com el propietari de la masia.

Segons el fogatge de 1553 la masia pren el nom dels seus nous propietaris, els Girbau, i durant algun període la masia serà coneguda com el Girbau de la Plana.

L’any 1578 la masia s’esmentava al registre com a pertanyent al terme de Castellar.

Tenim constància de la pervivència del cognom Girbau fins l’any 1723.

Ja en queden menys per completar el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès: http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

dissabte, 5 de maig de 2018

MONUMENT A EUSEBI GÜELL I BACIGALUPI. LA POBLA DE LILLET. EL BERGUDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del ‘monument’ que la Pobla de Lillet, aixecava a la memòria de l’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918) , patrimoni Gemat ens diu que es col·locava la primera pedra del seu monument commemoratiu el 25 de Juliol de 1924, i el 25 de Juliol de 1926 es va inaugurar, el ‘monument ‘ és un medalló amb la seva efígie, emmarcat en un conjunt de pedra constituït per un mur frontal, una placa explicativa, un estanyol, una font per beure, arbres i dos bancs. Tot plegat funciona com a monument i lloc d'estar i espai ornamental. Obra segons llegeixo a patrimoni Gencat de l’enginyer Patricio Palomar Collado (+ Barcelona, 15.01.1980)


La societat Asland SA, primer Companyia General d'Asfalts i Pòrtland, la va fundar Eusebi Güell i Bacigalupi el 15 de juliol de 1901 a Barcelona, l’empresa va comprar les mines, pedreres i salts d'aigua necessaris per a la producció de ciment en general, i específicament el pòrtland. El nom Asland es deriva de les paraules Asfalt i Pòrtland.

A finals dels anys 20 produïa unes 300.000 tones anuals, i – la frase em sonava ‘rara - tenia llaços amb les companyies elèctriques.
Al llarg de la seva història aquesta empresa va explotar el sector del ciment des de les seves fàbriques de Castellar de n'Hug (la Fàbrica de Ciment Asland, actualment un museu, a la vora de la Pobla de Lillet),.., raó que explica aquest ‘monument’.

L’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918), no va dedicar-se al tràfic d’essers humans – encara que aleshores aquesta ‘consideració’ alguns la negaven als negres -, si certament però, el seu pare Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800 – Barcelona, 29 de novembre de 1872), i el seu sogre Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d'abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), I marquès de Comillas. Barcelona recentment retirava una estàtua seva de la via pública.

La modèstia del ‘monument’, afegida a la llunyania de Barcelona, permetran possiblement la seva conservació a l’ombra del pont gòtic.

divendres, 4 de maig de 2018

DE L’ESCOLA PÚBLICA REPUBLICANA DE LA CREU ALTA ALS EDIFICIS DE LA CAIXA D’ESTALVIS DE SABADELL.

https://agora.xtec.cat/ceipcreualta/lescola/historia/

L’any 1931 Sabadell tenia un cens escolar de 8.550 alumnes dels quals només 5.550 estaven matriculats, com a conseqüència d’això 3.000 nens i nenes no podien assistir a l’escola.

Com a solució l’alcalde Magí Marcé Segarra (Vilanova i la Geltrú, 29 d'abril de 1880 - Sabadell, 3 de febrer de 1967) decideix construir tres noves escoles de les quals una d’elles era la Creu Alta situat a la carretera de Prats. El projecte, de l’arquitecte municipal Joaquim Manich i Comerma(1882 - 1976)

La primera pedra es va posar el 5 d’agost de 1935, aprofitant la Festa Major.

Les obres es van iniciar al febrer de 1936 i es van aturar al 1937 com a conseqüència de la manca de recursos econòmics que s’havien de destinar a l’esforç de guerra, això succeïa en un i altre costat , i va ser un dels efectes desitjats pels revoltats feixistes, enemic declarats – aleshores i ara - de que les classes més desafavorides.


L’escola en els primers AÑOS TRIUNFALES

La subsecretària d’Aviació va confiscar l’1 de desembre de 1939 l’edifici de l’escola. Va ser ocupada per soldats i utilitzada com a caserna.

El 14 d’agost de 1941 la regió Aèria va retornar l’edifici de l’escola a l’Ajuntament.

La falta d’habitatges va fer que fessin ús de l’edifici de l’escola els sense sostre generalment nouvinguts i gent d’ètnia gitana. No hi havia ni finestres ni portes i la gent les tapava amb cartrons, fustes i roba.

Per falta de mitjans econòmics, l’Ajuntament va vendre a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell” l’edifici de l’escola i l’any 1952 va edificar-hi habitatges i dos petits edificis que es van destinar a una nova escola.

Al maig de 1954 té lloc la inauguració de les vivendes, locals baixos per a comerços i l’escola.

No trobàvem dades de l’autor d’aquests edificis, i atès que la Caixa d’Estalvis de Sabadell desapareixia com a conseqüència de la conxorxa dels poders fàctics per ensulsiar les Caixes Catalanes, i anorrear el sistema de finançament de la classes treballadora, preguem a qui en pugui saber quelcom que ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Malgrat que des de sempre el ‘maligne’ ha estat vinculat al sector de la construcció – recordeu els ponts del diable -, pensem que no té cap paper en la construcció d’aquests edificis.

dijous, 3 de maig de 2018

MAS PINETÓ. CAN PINETÓ. CASTELLAR DEL VALLÈS

Havíem endegat des del Diari de Castellar del Vallès, una feina de recuperació històrica, de les activitats econòmiques que superaren la mal dita ‘crisis econòmica’ , que realment va ser i és, la manifestació palesa de l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA.

Es dóna aquí un doble interès, el de posar de relleu la pervivència d’una activitat economia, i la de documentar – mínimament, ens caldrien més dades -, una de les masies del terme de Castellar del Vallès, que no està inclosa en la minsa llista de masies :
http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

A la pàgina del Mas Pinetó , expliquen que és un restaurant especialitzat en arrossos que va obrir les portes fa ja 86 anys, aleshores però, era una casa de pagès, que retratava l’ Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889-1942), entre 1912 i 1929, en la fugaç passada que feien pel terme de Sant Esteve de Castellar , els amics de l’Estudi de la Masia Catalana, que compto s’aturaven únicament per emplenar el dipòsit a l’estació de servei Truyols


Els que aleshores eren els amos de l'establiment, els besavis Dominica i Salvador, tenien la seva collita pròpia, que obtenien de l'hort, i es dedicaven a cuinar sota demanda. A més, també comptaven amb animals com vaques, gallines, hi havia un corral, etc. Les seves especialitats eren les truites i el pollastre en samfaina.

En els anys subsegüents a la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II República , van ser els avis Concepció i Feliu qui es van fer càrrec del negoci. Ells van ser els encarregats de transformar el que abans eren quadres en menjadors; van ampliar la casa i van dur a terme una sèrie de reformes per tal de poder atendre millor a tots els clients. Va ser llavors quan es va escriure la primera carta amb preus. Encara que el menjar seguia sent el mateix, es van introduir canvis com ara les carns a la brasa i el conill amb mongetes. Temps després arribarien les graellades i el fregit de peix.

Eren bons temps en què l'economia anava bé. I va tocar el torn de donar, de nou, el relleu. Aquest cop al fill, Ramon i a la seva dona Nuri, els quals van ser els encarregats d'introduir els arrossos.

Amb aquest nou canvi generacional també es van fer reformes com, per exemple, ampliar la cuina i altres parts de la casa. A poc a poc, la demanda d'arrossos va anar creixent fins avui dia, en què només podem agrair, a tots els clients, la confiança que han vingut dipositant en nosaltres i en el nostre menjar.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/afcecemc/searchterm/cASTELLAR%20DEL%20VALL%C3%88S/order/title

Una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

A Catalunya la cultura és un bé tant preuat que no es pot deixar només en mans de l’administració, oi?.

PINETÓ m.
Pi petit (Centelles, Mall., Eiv.); cast. pinillo. Fins als pinetons de més avall, Víct. Cat., Ombr. 62.
Fon.: pinətó (or., bal.).

dimecres, 2 de maig de 2018

MEMÒRIES D’UN EMIGRANT CATALÀ. ELS PISOS DE LA CAIXA D’ESTALVIS DE SABADELL A LA CREU DE BARBERÀ. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Feia temps passejant per la Creu de Barbera, esperant que pugessin del quiròfan de la Clínica Quironsalud, a la seva habitació, la 620, al Francisco Catalan Puig.

Retratava els pisos que l’any 1947 dissenyava Francesc Portillo Quintana ( 1897 + Barcelona, 16-10-1968) que havia estat arquitecte municipal de Rubí, de Blanes y de Lloret de Mar.


La descripció li atorga ‘ influència plateresca’ potser perquè a les façanes apareixen escuts i pinacles.

El cert és que l’any 1950 quan es va inaugurar contrastaven moltíssim amb les cases que quasi sempre de forma precària, s’havien aixecat els immigrants.

Feia la fotografia el 30.04 de 2018, i malgrat els 68 transcorreguts, l’edifici encara manté un aire quasi senyorial.

Us deixo un enllaç on podreu veure la Creu de Terme que va donar nom a la barriada, i la benzinera situada en el indret on avui hi ha una Plaça
.
http://www.isabadell.cat/barris/sectorsud/la-creu-de-barbera/historia-de-sabadell-la-agregacion-de-la-creu-de-barbera-1959/

La meva família arribava a Sabadell l’any 1956, i com tantes i tantes, passaven per les ‘estades’, i tastaven la misèria econòmica i moral que deixava la dictadura per arreu.

dimarts, 1 de maig de 2018

CAN L'ILLA. CASTELLAR DEL VALLÈS

La masia de l'Illa, la retratava l’Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943 ) per a l’Estudi de la Masia Catalana, entre els anys 1912 i 1929 ). Sant Esteve de Castellar del Vallès però, era en el millor dels casos, un lloc - la Estació de Servei Truyols - per emplenar el dipòsit dels automòbils , de camí a Sant Llorenç Savall:

Patrimoni Gencat ens diu que la masia presenta unes característiques arquitectòniques marcades per la irregularitat dels seus cossos juxtaposats i que dóna com a resultat una tipologia atípica, quedant al marge de les característiques estructurals dels grups englobats en la denominació de "masies clàssiques" i les seves subdivisions.

El cos principal de l'estructura inicial presenta una teulada d'escàs ràfec, a dos desnivells i a un sol aiguavés, amb carener perpendicular a la façana, finestres emmarcades en la primera i segona planta. Totes les obertures presenten dintell.

A la part corresponent a la crugia dreta s'ha afegit un altre cos al que s'accedeix per l'interior de la vivenda i, ensems un altre cos, de mides més reduïdes, s'adossa al cos afegit, formant un conjunt volumètric de difícil catalogació i que dóna fe d'un creixement prou complex que fou adaptat a les necessitats del moment i a les dificultats del terreny. Això confirma que la masia no roman sempre com un únic edifici aïllat, sinó que sovint és fàcil veure-la rodejada d'una sèrie de construccions de major o menor importància i que són aptes per les diferents funcions agrícoles o ramaderes, essent lo més freqüent que tals annexos sorgeixin paulatinament a mida que les necessitats augmentin, resultant sovint construccions que, partint d'una tipologia clàssica, arribin a formar-ne una amalgama de cossos juxtaposats de gran complexitat que caurien en la denominació de "masies atípiques".

Fotografia. Lourdes Figueras Borrull

Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.

dilluns, 30 d’abril de 2018

LA ISOLADA ESGLÉSIA DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE LA TORRE DE RIALB. LA BARONIA DE RIALB. LLEIDA. CATALUNYA

El conjunt format per l’Església parroquial dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria, el seu cementiri, l'antic Ajuntament, l'escola, i les restes d'algunes cases escampades és tot el que resta avui d'aquest indret que fins quasi a darreries del segle XX va ser la ' Capital' de la Baronia de Rialb .




La descripció tècnica explica que la construcció primitiva de l’església tenia unes dimensions de 10 per 18 metres, i l’amplada interior al primer pla és de 7’4 metres, avui de l’absis només en queda l’inici de la corba, d’uns 90 centímetres, i està ocupat per la sagristia i un cos d’edifici de planta trapezoïdal, el parament és de blocs regulars, d’uns 18 centímetres de gruix, escairats i disposats en filades, més grans a la part superior, la portalada és de mig punt, i entre aquesta i l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada d’arc de mig punt i, i les restes d'algunes dovelles petites, entre la porta i el campanar hi ha una altra espitllera d’una esqueixada i arc monolític , el campanar, relativament modern a la part superior, té, a una alçada superior a la teulada, una obertura tapiada amb l’arc de mig punt, que és l’indici d’un campanar anterior. A ponent, l’església està tapada per la casa rectoral - quasi de tot enrunada - que comunica amb l’església a nivell de paviment.


El pantà que s'enduia la vida d'aquest indret està quasi a tocar de la Plaça.

diumenge, 29 d’abril de 2018

ENS PODEU CONFIRMAR QUE LA IMATGE DE LES VAQUES ES PRENIA A CAN PADRÓ?. SENTMENAT. VALLÈS OCCCIDENTAL. CATALUNYA

Un autor desconegut que cedia el material a l’Estudi de la Masia Catalana, retratava entre 1890 i 1936, unes vaques menjant al que identifica com a l'era d'una masia, que situa al terme de Sant Esteve de Castellar, i de la que no en dóna el nom.


L’Àngel Cascales Vegara, ens deixa un comentari ‘parece Can Padrò ‘.

Val a dir que l’edifici està avui dins al terme de Sentmenat, no així TOTES les terres de conreu, una part està en terme de Castellar del Vallès i l’altra a Sentmenat. Recordeu que Santa Maria del Puig de la Creu, està també a la divisòria d’ambdós termes.

De Can Padrò patrimoni Gencat ens diu que la façana presenta diversos aspectes en quant al estat de conservació: la part lateral esquerra manté, juntament amb els antics elements gòtics (finestra amb decoració de cresteria i emmarcament de pedra) restes de l'antic estucat, mentre en la mateixa façana i immediatament a continuació, la façana està arrebossada i amb balcó cobert amb arc escarser, amb funcions més de tipus estètic que funcional.

En els laterals (ponent i llevant), les parets són de pedra i morter. La façana de ponent té una galeria porxada que forma part d'un dels costats adossats (elements adossats a la construcció inicial degut a les ampliacions funcionals). Aquesta galeria, situada sota la teulada d'un sol aiguavés, s'allarga fins a formar sis arcades sostingudes per columnes, i la seva funció és d'assecador i ubicació del bestiar.


Fotografia de R. Brunet. 1983
Gairebé tota la resta d'elements adossats són també per a aquestes funcions.

El carener es manté perpendicular a la façana principal i el ràfec és d'escassa sortida.

Esperem que ens ho confirmin des de Sentmenat, i si és així, ho comunicarem a l’Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Continuem esperant al Diari de Castellar del Vallès, candidats/es de Sentmenat per cobrir informativament la seva població.

IN MEMORIAM. CAN BAGES. CASTELLAR DEL VALLES

Patrimoni Gencat feia una descripció quasi lírica de Can Bages ; la masia la formen un conjunt de cossos juxtaposats, que de segur responen a successives ampliacions de l'habitacle. Aquests cossos estan disposats en diferents nivells degut a la inclinació del terreny. El frontis presenta una distribució asimètrica, ja que una escala que el comunica amb la part lateral de la casa obligà, possiblement, a que la porta no es centrés. La casa té dues plantes en tots els nivells. Les golfes s'aixequen sobre la teulada, aparentment sembla un tercer pis, però en realitat és el primer pis d'un cos lateral situat a la part més alta del desnivell. En elles s'obren dues arcades de mig punt. La façana lateral ha estat menys restaurada que el frontis i les finestres conserven encara les llindes de fusta. Les finestres de la planta baixa estan cobertes amb reixes de ferro forjat. Tot seguit, un altre cos afegit, que fou una capella, avui dia serveix de corts i coberts. Actualment només està habitada mitja casa a partir del frontis.

Demanaren dades de l’advocació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )

La masia de Can Bages apareix inventariada en el Reia Cadastre de Castellar del Vallès de l'any 1716 que realitzà José Patiño y Rosales (Milà, 11 d'abril de 1666 - San Ildefonso (Segòvia), 3 de novembre de 1736 ). Hom suposa que el mas seria bastant anterior a aquesta data.

No son aquestes les dades que trobareu a : http://laltraveu.blogspot.com.es/search?q=CAN+BAGES

Fotografia. Francesc Xavier Arderius Matas

Em costava accedir a les envistes de la masia, les pluges ha fet créixer molt l’herba, i no anava preparat de calçat i roba.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

El laberint de carrers del polígon de can Bages és un monument al malbaratament dels cabals públics. Això, i altres coses com aquesta, expliquen l’excessiva pressió fiscal que patim els castellarencs.

Fotografia. Francesc Xavier Arderius Matas

Sempre hi ha però algú que en treu profit, i en aquest cas, son les persones que viuen o tenen barraques, als límits entre els termes de Sabadell i Castellar del Vallès, les havia retratat l’any 2010, i ja deia aleshores que el cinquè món, el tenim a tocar de casa.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/11/barraques.html

No apareix Can Bages a l’Estudi de la Masia Catalana; compto que els venerables patricis barcelonins s’aturaven al terme de Sant Esteve de Castellar, únicament per emplenar el dipòsit a l’estació de servei Truyols

Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.