dimarts, 31 d’octubre de 2017

CEMENTIRI DE L’ESPUNYOLA PROP DE L'ESGLÉSIA DELS SANTS METGES . EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava el petit fossar, situat prop de l’església dels Sants Metges al tossalet de Castellserà, al terme de l’Espunyola, a la comarca del Berguedà jussà.




Patrimoni Gencat en relació al temple explica que l’església dels sants metges, nom amb que es coneix a Catalunya la devoció als Sants Cosme i Damià, és una obra del segle XVIII, edificada a l'indret anomenat peu de Roques, just a l'emplaçament de l'antiga capella del segle XVI, on s'originà el culte. La cita és incorrecta, vegeu :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078

L'església conserva una interessant talla de fusta policromada dels segle XVII o XVIII.

Reprodueixo de : http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/200475/267981

Explicava Mn. Anselm Coll i Escobet (Berga, 1890-1959). Que l’església dels Sants Metges va ser construïda fa uns vuitanta anys. Sempre tractaven de fer-la, però mai es determinaven. Tenien recollides més de trenta unces per fer-la i els les van robar, i llavors es van determinar de començar les obres, la majoria de les quals les feren a jova, o a jornals gratuïts.

En esclatar la revolució - fa referència a l’alçament militars dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍITIM de la II República - vaig fer amagar les imatges a dalt les golfes i les vam tapiar. Van passar unes tres o quatre setmanes i ningú no hi va tocar res. Jo creia que se salvaria, però un dia ve el Comitè de Puig-reig, i pistola en mà va manar que ho anéssim a cremar, i es va cremar tot, sense salvar-se res.

El Mapa de Patrimoni explica que a l'església parroquial de Sant Climent de l'Espunyola s'hi conserva una talla de fusta policromada d'uns Sants Metges, Cosme i Damià, d'època barroca, provinent sembla de l'antiga església de Sants Metges. http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08078

El text de Mn. Anselm Coll i Escobet (Berga, 1890-1959), corrobora aquesta hipòtesis.

Del petit fossar no en trobava cap dada, val a dir que no ho trobo estrany, Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Si teniu dades de quan es va fer i qui en va ser l’autor sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 30 d’octubre de 2017

ERMITA DE SANT JOSEP. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ, TARRAGONA. CATALUNYA

Construïda durant el primer terç del segle XVIII promoguda pel comerciant Francesc Sabater.

Propietat de la família Gassol fins que l'any 1888 la van cedir a la parròquia de Sant Miquel.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , va ser destruïda i va restar uns anys abandonada.

Gràcies a la iniciativa de Josep Civit Solé va ser reconstruïda.

El 1954 va passar a mans del Consistori Municipal, juntament amb la de sant Joan i l'antic hospital de santa Magdalena per permuta amb l'ex-convent de la Mercè.

El 24 d'agost de 1958 es van inaugurar unes importants reformes promogudes pel convilatà Jaume Civit Solé.


El 1982 la zona va ser objecte també d'importants millores a càrrec de l'ICONA.

Quan a la descripció llegia ; ermita molt senzilla, d'una única nau amb coberta a dues vessants. El més interessant és la portalada adovellada. Sobre aquesta es pot veure una pedra amb una imatge gravada de la Sagrada Família.

Construïda durant el primer terç del segle XVIII promoguda pel comerciant Francesc Sabater. Durant el segle XIX va ser propietat de la família Gassol.

http://patrimoni.serviconca.org/Ermita-de-Sant-Josep-Montblanc-1719
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/montblanc/ermita-de-sant-josep

Des del forat de ventilació – que està cobert per un vidre polsos – aconseguia una imatge del interior.


Sant Josep té o tenia, molta devoció a Montblanc. Fet del tot lògic tractant-se del Sant més ‘ modern’ i ‘progre’, oi?.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/sant-josep-sabater-de-montblanc.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya @gmail.com

Facebook m'ha bloquejat per escriure en català, del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Això forma part de la campanya ' A POR ELLOS'

Si us agrada, compartiu-lo amb els vostres familiars, amics i coneguts.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE SANT ANDREU DE LINYA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a : http://bisbatsolsona.cat/parroquies/linya/

Durant molts anys havia sigut sufragània de Santa Maria d’Ossea, situada vora la casa de can Feliu de Navès, fins que el 1685 el rector va anar a residir a Linya, no va ser però, parròquia pròpia fins l’any 1897.


L’església guarda un interessant retaule renaixentista, de l’any 1575, dedicat a sant Joan, procedent de la parròquia de Bergús.


Fotografia de Joan Tous i Casals. http://calaix.gencat.cat/handle/10687/96008

Té les sufragània de Sant Grau i les capelles romàniques de Sant Martí de Vilapedrés, la de Sant Pere de les Llenes o Duocastella i la capella de Sant Andreu de la Sala de Linya amb un retaule barroc que atribueixen a l’escultor Carles Morató i Brugaroles (Vic, 1721 - Solsona, 1780).

Patrimoni Gencat ens diu; església dedicada a Sant Andreu. És la parroquial de Linya. Tradicionalment tenia només quatre cases (masos). A la fi del segle XIX, es van annexionar masies que havien estat de Navès i de Besora. El lloc havia estat possessió dels Cardona.

Tant l'estela funerària com els sarcòfags, és possible que fossin de l'antiga església, la qual va ser substituïda al segle XVIII per l'actual església parroquial, d'estil Neoclàssic.

Església neoclàssica rural amb rectoria adossada. És d'una sola nau, planta rectangular i amb coberta a doble vessant. Té un esvelt campanar de tres cossos, acabant amb una balustrada de pedra d'on surten quatre semiarcs ogivals. Porta al nord-est senzilla amb llinda de pedra i al damunt, un petit rosetó. Escala amb esgraons per entrar-hi.

Parament de pedres irregulars amb morter, excepte a les cantonades que són de pedra picada i escairats.

A l'interior hi ha un Retaule renaixentista (segle XVI) amb escenes de la Vida de Crist, coronat per un Sant Andreu.

En aquesta ocasió no era el Josep Salvany Blanch, qui ens havia precedit ambla visita, sinó el tàndem fantàstic que formen la Maria Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur.
http://indretsescbergueda.blogspot.com.es/2017/08/sant-andreu-de-linya-naves-solsones.html

Ens agradarà rebre imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com del interior del temple que trobàvem tancat en la nostra visita.

Havia retratat també el cementiri proper, i l’edifici que aixoplugava l’escola pública abans de la dictadura franquista, d’ambdós edificis no se’n diu ni gall, ni gallina a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Nav%C3%A8s

Per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i divulgació és un imperatiu ètic.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Visitava el diumenge 8.10.2017, en ocasió de la 3ª Ballada Country, l’Església parroquial de Caldes de Montbui, advocada a Santa Maria.



https://photoeditor.polarr.co/

Quan a la descripció patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'una sola nau amb capelles laterals. L'estructura és la tradicional de parets de càrrega en edificis parroquials, amb voltes de creuer i contraforts. La coberta és de teula aràbiga a dues vessants. El campanar és de base octogonal i està adossat a l'absis. La façana és de línies simples i llises, fonamentalment plana, fent ressaltar la portada i el coronament del parament. És completament simètrica respecte a un eix central. Està rematada per un frontó i unes motllures, destacant-hi el rosetó i el portal barroc, format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb decoració vegetal, coronades amb capitells compostos que sostenen un entaulament sobre el que es recolza un arc trencat rebaixat. En el centre d'aquest s'aixeca una fornícula de pilastres. El conjunt està rematat per l'escut de Caldes, flanquejat per dos lleons.

Tota la construcció és de pedra picada. Les estructures bàsiques de la nau, les capelles i l'absis, romanen fidels a les tècniques del gòtic. Els elements ornamentals de l'interior del temple foren dissenyats quasi tots al gust clàssic. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil barroc. En tot el seu conjunt els elements estan tractats amb un gran equilibri de volums, forma i composició.

Dins la capella principal es conserva la Majestat de Caldes, talla policromada romànica del segle XII. Fou cremada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, m’explicaven que només se salvà el cap, a partir del qual es va fer una rèplica de la imatge.


El medalló que presideix l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és l’Antoni Vila i Arrufat (Sabadell, Vallès Occidental, 20 d'octubre de 1894 - Barcelona, 18 de setembre de 1989) fill del pintor Joan Vila i Cinca (Sabadell, 29 de febrer de 1856 - Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938).

Son especialment remarcables ; el viacrucis situat a les columnes que separen les capelles laterals, obra de Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916 - 2009), un dels deixebles més remarcables de Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945), i un vitrall de Joan Vila i Grau, o Joan Vila-Grau, (Barcelona, 1932) pintor i vidrier. Fill del també pintor Antoni Vila Arrufat, i net de Joan Vila i Cinca.

Caldes de Montbui té un riquíssim patrimoni.

Antonio Mora Vergés

divendres, 27 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DEL SINDICAT AGRÍCOLA DE LILLA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la façana de l’edifici que havia acollit el Sindicat Agrícola de Lilla, al terme de Montblanc, a la comarca de la conca de Barberà ; el local s’aixecava en els anys immediatament posteriors a la victòria dels sediciosos feixistes encapçalat pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República . Llegia a patrimoni gencat ; Es bastí seguint la tipologia dels edificis agrícoles-industrials de l'època de la Mancomunitat i de la República. D'estructura més simple, el sindicat de Lilla presenta una façana molt senzilla amb un coronament de regust noucentista. No trobava cap dada del seu autor i ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com per als catalans, el patrimoni històric i/o artístic , la seva salvaguarda, la divulgació, i la documentació son un imperatiu ètic.


Cal Magrinyà, que acollia també l’escola pública , havia estat la seva seu social des de la fundació l’any 1933, el Sindicat llogava al ensems el trull d'aquesta casa, que es convertiria en un forn de pa. Per la festa major de l'any 1934, els socis del Sindicat van muntar un envelat amb tendals a l'era de darrere del Sindicat.


Hi ha força edificis interessants a Lilla que no trobava documentats.


Tampoc, cap referència al fossar.



la concentració de municipis té un efecte devastador sobre la història dels nuclis integrats, i àdhuc sobre el seu patrimoni històric i/o artístic. Sempre s’explica que aquestes ‘absorcions’ es fan per criteris d’estalvi i eficiència, quan la realitat quotidiana ens confirma les raons espúries que pretenen – i acaben aconseguint en una majoria de casos per desgràcia – anorrear la memòria històrica.

Facebook m'ha bloquejat per escriure en català, del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29.

Si crees que se trata de un error, infórmanos.

Aspectos que debes tener en cuenta con relación al bloqueo:

Los bloqueos son temporales y pueden durar varias horas o varios días

No podemos anular el bloqueo por ninguna razón

Para evitar que se te bloquee de nuevo, disminuye o abandona por completo tu actividad


Això forma part de la campanya ' A POR ELLOS'

Que volen ?. Censurar els posts ?. Que publiqui NOMÉS el que els agrada a ells?. Que publiqui les SEVES opinions en els meus blogs?.

Esteu tranquils que no tinc cap intenció de fer-ho, fora de facebook també hi ha vida, oi?.

dijous, 26 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES AL CASTELL DEBENEDORMIENS. CASTELL D’ARO. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Retratava el dit castell de Benedormiens , situat al costat de l'església parroquial de Santa Maria de Castell d'Aro, fruit de nombroses restauracions que han alterat notablement la seva fesomia de originària.


La part més antiga es conserva adossada al costat est, situat al costat de l'església, i a l'oest. Són restes d'època medieval (segles XII-XIII) encara que la resta de l'edifici estigui totalment alterat. Al costat est destaca el gran portal de mig punt adovellat, d'on surt en direcció vers l'església fins arribat a la porta del campanar d'aquesta, un mur que presenta cinc espitlleres estretes, una retocada per a arma de foc, i gairebé totes situades a la part inferior del mur. A la part alta hi ha una finestra gòtica trilobulada. Aquest mur conserva a la seva cara interna l'arrencament de dos arcs apuntats, com si hi hagués hagut una nau paral•lela. Al costat del portal adovellat, el mur gira en angle recte i presenta dues espitlleres estretes distribuïdes a diferents alçades. La façana on està ubicat el portal presenta diverses espitlleres distribuïdes a diferents alçades, una finestra i un balcó amb llinda adovellada. La façana acaba amb una galeria i a sota d'aquesta trobem un rengle d'espitlleres. La finestra, la galeria i el balcó corresponen a una reforma posterior de l'edifici que es pot observar clarament en el canvi del parament que fins sota la finestra adovellada era de carreus regulars de pedra més o menys rectangulars i que a partir d'aquest punt és fet de pedres irregulars. El costat sud presenta una façana amb tres sortides a terrat. Aquest fou construït afegint quatre grans voltes a l'edifici, i tres finestres també amb llinda damunt de les portes. El passadís està cobert amb volta de canó. Té una arcada de mig punt i dovelles ben tallades i dóna accés al pati. Des del pati es té accés a l'entrada de l'edifici, aquest sector ha estat totalment reformat. Al costat est hi ha murs antics bastits damunt la roca que conserven espitlleres a la part inferior. La torre que hi ha en aquest costat està totalment refeta i costa distingir les parts més antigues. Els paraments més antics poden datar dels segles XII- XIV amb refeccions possiblement dels segles XVI-XVII.

La ‘fantasiosa’ restauració dels anys 1970 va malmetre força l'aspecte originari d'aquest edifici.

Walter Elias Disney (Chicago, 5 de desembre de 1901 - Los Angeles, 15 de desembre de 1966), ho hauria fet millor.

No trobava cap persona que em pogués indicar on estaven les escoles abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Reprodueixo de : http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.html

A finals del segle XIX - principis del segle XX l’antic edifici de l’Ajuntament a Castell d’Aro va deixar d’albergar les escoles unitàries de nens i nenes i el castell de Benedormiens va passar a ocupar aquesta funció a la primera meitat del segle XX i així ho va mantenir fins a la segona meitat del segle XX.


Foto a les escales de davant l’església de Santa Maria de Castell d’Aro, a tocar del castell de Benedormiens, aquest cop un grup d’alumnes del curs escolar 1926-1927. Fons d’imatges municipal. Autor desconegut. Any 1927.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

CEMENTIRI DE BESORA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava, des dels barrots de la porta que ens barra l’accés, la capella del Sant Crist ‘absent’ del fossar de Besora, al terme de Navès, a la comarca del Solsonès.


Al topònim ‘ Besora’ Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) , li atorga el significat ‘ poble de la cinglera’, que es pot aplicar tant a aquest nucli del terme de Navès a la comarca del Solsonès, com als homònims de la comarca d’Osona. En ambdós casos es molt possible que aquesta denominació fos anterior al domini romà, i que com succeeix per arreu fos respectada pels conqueridors sarraïns.


El sol declinava mentre feia les fotografies.

Navès té un terme de 145,3 km² i una població a darreries de 2016 de 283 persones, el sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1766 ànimes. Besora, Busa, les Cases de Posada, Linya, Navès, Pegueroles, la Selva, Tentellatge, la Valldora, i les seves parròquies, formen part d’aquest espai, alhora proper i desconegut. En la meva recerca de les escoles havia aconseguit imatges de la Sant Andreu de Linya, de l’estudi de la Vall d’Ora i de l’escola de Navès – que encara té activat- . Ens agradarà rebre imatges i dades de la resta dels edificis escolars anteriors a la dictadura que hi havia a la resta de nuclis.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/10/in-memoriam-de-lescola-publica-de-linya.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/04/escola-aiguadora-naves-el-solsones.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/04/in-memoriam-escola-io-estudi-de-la-vall.html

La comarca del Barcelonès té una superfície de 145,8 km²

No trobava l’escola de Pegueroles, a la Roca, acabada l’any 1927,tampoc l’escola de La Selva,edificada al costat mateix del pont medieval de la Vall d’Ora,acabada l’any 1933. Ens agradarà revbre'n imatges i dades a l'email coneixercatalunya@gmail.com

La despoblació de la Catalunya interior és un gravíssim problema , un més, als que únicament podria donar resposta una nova realitat política.

Ah!, que com sembla ‘ natural’ al REINO DE ESPAÑA, no trobava cap dada relativa al fossar i a la capella del nucli de Besora, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 24 d’octubre de 2017

CASA ANTONI CLAVELL BOT. CARDEDEU. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Plovisquejava el dimarts 29.08.2017 mentre retratava la dita Casa Antoni Clavell i Bot, del que patrimoni Gencat ens diu ; edifici entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, de composició simètrica. Les obertures del segon pis formen una composició amb el capcer en forma de pinyó. La coberta és en forma de terrassa amb barana de reixat. Pels seus elements formals aquest edifici pertany a l'estil modernista, concretament a la primera etapa modernista d'en Raspall. Encara que ha sofert modificacions, el conjunt de l'edifici encara conserva l'esperit modernista de la època.


l'any 1908 s'autoritzà a l’Antoni Clavell i Bot, veí de Barcelona, a tirar a terra una casa i construir-ne una de nova, a la plaça Major 3 i 4. L’autor seria l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937)


La construcció va millorar estèticament la composició de la plaça; Manuel Joaquim Raspall i Mayol, que va ser un autèntic regal de Déu per aquesta comarca del Vallès oriental, era aleshores l’arquitecte municipal.

l’Antoni Clavell i Bot , va comprar el terreny a 0,50 pessetes el pam. No cal que us esforceu en traslladar el preu a l’€ , en qualsevol cos el fet palesa clarament l’estultícia i corrupció secular de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, que al llarg d’anys, decennis i àdhuc segles, han malbarat – i continuen fent-t’ho - els recursos públics.

L'any 1933 es van fer reformes a la façana de l'edifici, es modificaren les obertures de la façana. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la reforma

Posteriorment es modificà també la planta baixa. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la modificació

Cardedeu s’ha de plantejar seriosament aprofitar el seu patrimoni històric i artístic, hi ha mesures senzilles com confegir petites fitxes que col•locades a cada edifici expliquin breument al turista l’època en que s’aixecaven i qui en va ser el promotor, l’autor ,...., oferint alhora per als que tinguin més interès rutes guiades.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ. VILAVERD. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

El Josep Maria Batalla Cartaña ens explicava que l’escola pública compartia espai amb l’ajuntament, situat a la Plaça de Catalunya, davant per davant de la casa on viu ell, -retratava l’edifici, ara en obres - , ens explicava també que al poble hi ha l’església parroquial advocada a Sant Martí, el santuari de la Mare de Déu de Montgoi ‘muntanya del goig’, i els rentadors públics, entre altres elements d’interès.

Patrimoni Gencat explica que l’església parroquial de Sant Martí té planta de creu llatina, mesura 25 metres de llargada , 5 metres d'amplada, i 13 metres de creuer. La porta de la façana és de mig punt i les dovelles estan emmarcades en un pestanya. Al damunt seu s'obre un ull de bou. A la part dreta s'alça l'espadanya amb dos finestrons per a les campanes, la qual és de grans proporcions. Té una sola nau amb capelles laterals, la capçalera és plana i creuer. Junt a la capçalera hi ha dues habitacions. El cor s'aixeca als peus, sota una arcada. La nau es divideix amb quatre trams, separats per arcs apuntats.


El Mapa de Recursos Culturals, ens diu que l'església parroquial de Sant Martí és un temple originàriament de planta de creu llatina d'una sola nau. Es va començar a construir l'any 1194. A la façana principal destaca la seva portalada d'arc de mig punt, amb dovelles molt ben treballades amb una motllura que en delimita l'arc. Uns metres més amunt es troba un ull de bou que a mode de rosetó permet l'entrada de llum al temple. A la part superior es troba un campanar doble. A la façana principal s'obren tres grans obertures per a les campanes, i a una façana lateral posteriorment s'hi va construir un campanar d'espadanya de dos ulls.


Està documentada l'any 1193 en una butlla de Celestí III a l'arquebisbe de Tarragona on es confirmen les seves possessions. Fins al segle XV l'església era col·lació de l'arquebisbe de Tarragona.

L'any 1689 es va construir un altar en honor a la Mare de Déu de la Serra.


L'any 1997 va ser restaurada, descobrint els elements originals com el creuer del temple. També es van recuperar els finestrals d'estil romànic de l'absis i de les capelles, les voltes de l'altar major i la primitiva porta del temple.

Fèiem la visita el divendres 20.10.2017, i elaborava aquesta crònica, desprès de la comunicació de l’aplicació de l’article 155 per part del govern del PP. Tornàvem a l’1 d’abril de 1939, https://www.youtube.com/watch?v=1murZqbLhdU

Catalunya està en estat de shock.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL MONTGOI. VILAVERD. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

El Josep Maria Batalla Cartaña ens explicava que l’escola pública compartia espai amb l’ajuntament, situat a la Plaça de Catalunya, davant per davant de la casa on viu ell, -retratava l’edifici, ara en obres - , ens explicava també que al poble hi ha l’església parroquial advocada a Sant Martí, el santuari de la Mare de Déu de Montgoi ‘muntanya del goig’, i els rentadors públics, entre altres elements d’interès.

Patrimoni Gencat explica que el santuari de la Mare de Déu de Montgoi es troba situat a la part de ponent de la vila, sobre un turonet al costat de l'estació. El culte en aquest indret és documentat des del segle XIII, malgrat que l'edifici actual és del segle XV, amb diverses modificacions en els segles posteriors fins al segle XVIII. S'hi accedeix per dues portes situades ambdues en el seu costat meridional, una en els peus de la nau i l'altre en el braç del creuer.



L'edifici té planta de creu llatina i la coberta amb voltes de canó, construïdes amb guix, mentre que al creuer són d'aresta amb els nervis de pedra. Darrera l'altar hi ha el cambril, on es venera la imatge de la verge, còpia de l'existent abans de 1936, talla de fusta d'uns 80 centímetres , probablement del segle XVI. Al damunt de la porta hi ha sengles ulls de bou i sobre el mur meridional de la nau, un campanar d'espadanya molt senzill.

Als peus de la construcció hi ha una casa adossada, probablement del mateix temps en que es construí l'ampliació de la capçalera on es troba el cambril, que probablement i per la seva forma podria tractar-se d'un afegit del segle XVIII.

En aquest indret es celebrava un important romeria l'endemà de Sant Cristòfol i la seva festa és el Dilluns de Pasqua. Hi acudia gent dels pobles de Lilla, la Riba, i Rojals en temps de pestes i secades.

El Mapa de Recursos Culturals recull que la primera documentació sobre un temple en aquest indret apareix ja l'any 1214. Malgrat això, l'edifici conservat pertany a un moment constructiu posterior, entorn el segle XV, i ha patit moltes reformes. Sota la capella es conserva una mena de cripta que s’utilitzava com a magatzem de gra. Durant els anys 80-90 del segle XX es va dur a terme una obra de recuperació d’aquest espai, per fer-lo visitable, i es va rebaixar la terra del davant per poder crear l’accés. Es va buidar el sediment acumulat a l’interior de la cripta i es van trobar, acollades a les parets, argolles de ferro per retenir presoners, que encara conservaven restes humanes adherides, que haurien pertangut a presoners de la Guerra Civil, segons informacions de l’agutzil municipal. Celebrava una important romeria tots els anys l'endemà de Sant Cristòfol. Actualment la seva festa és el Dilluns de Pasqua Florida.

El santuari es composa d'un edifici de planta de creu llatina cobert amb voltes de canó de guix i les del creuer són d'aresta amb els nervis de pedra. S'hi pot accedir per dos accessos, una la part principal i un segon al braç dret del creuer. Són portes d'arc de volta de canó, amb dovelles ben treballades. Just sobre les portalades s'hi construïren petits rosetons de pedra a mode d'ull de bou. A l'altura de la nau principal s'alça un petit campanar d'espadanya d'un sol ull. Darrera de l'altar hi ha el cambril d'estil neoclàssic i amb molta ornamentació on es venera la imatge de la Verge, còpia de l'existent abans de 1936, en que fou destruïda, talla de fusta policromada d'uns 80 centímetres d'altura, datada al segle XVI. Al temple hi havia un retaule renaixentista de l'any 1520 que fou substituït el 1729 per un de nou.


https://photoeditor.polarr.co/

També es conserva una imatge d'alabastre antiga que es troba dipositada al Museu Diocesà de Tarragona.

Adossada a l'esquerra d'aquesta edificació es va construir una casa destinada a la residència de l'ermità, que guardava l'ermita i s'encarregava dels tocs de campana que regulaven la jornada laboral.

Fèiem la visita el divendres 20.10.2017, i elaborava aquesta crònica, desprès de la comunicació de l’aplicació de l’article 155 per part del govern del PP. Tornàvem a l’1 d’abril de 1939, https://www.youtube.com/watch?v=1murZqbLhdU

Catalunya està en estat de shock.

CEMENTIRI DE CARDEDEU. JOIES DEL MODERNISME AL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El Cementiri Municipal de Cardedeu, sense cap mena de dubte és un dels més bonics de Catalunya – les comparances amb el REINO DE ESPAÑA i àdhuc amb la resta del món, ja les farà qui en tingui dades - , l’horari d’obertura llevat d’error és únicament als matins de 9 a 14 hores.

Llegia que l’any 1917 es comença a parlar del nou cementiri, que estava situat aleshores on ara hi ha la plaça Joan Alsina, aquest fossar es va crear l’ any 1868, data en que es tancava el cementiri, adossat als murs de l'església de Santa Maria.,

El Sr. Batlle manifesta que ha obtingut un compromís escrit de Joan Codines Terrades per la verda al marital d'uns terrenys que podien servir com a cementiri nou. Dóna vuit mesos de termini perquè l'Ajuntament es decideixi. L'industrial Ramon Sanesteve donà 1500 pessetes com a donatiu, preu de la superfície (dues quarteres i un quartà).
El 3 d'agost de 1919, Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937) féu un projecte de cementiri i el 8 de febrer 1920 el governador civil torna el projecte del cementiri perquè s'ha oblidat la capella i que s'ha d'assenyalar l'espai destinat a fosses.

L'onze de desembre de 1921 el cementiri ha estat beneït. Seguidament es començaren a fer enterraments.

Patrimoni Gencat el descriu així ; conjunt d'edificis sobre una extensió aproximada de 76Ha projectades per Raspall, seguint el mateix criteri en un conjunt únic per la seva coherència formal i representativitat d'una època. Està compost per capelles, panteons, pou i pèrgola. Conté 14 panteons, 900 nínxols de pedra granítica, porta de ferro amb un reixat i rematada per dos pilars a cada costat. La tanca és també de pedra granítica.



Hom reprodueix sempre unes observacions – escrites en llengua castellana, perquè fer-ho aleshores en llengua catalana equivalia a signar l’exclusió social – de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol en relació als fossars :

El cementiri ha de ser: sentimentalment artístic, artísticament trist, constructivament seriós, sòbriament monumental, pictòricament romàntic. Decorativament místic. Simbòlicament religiós.

El cementerio debe ser: sentimentalmente artístico, artísticamente triste, constructivamente serio, sobriamente monumental, pictóricamente romántico. Decorativamente místico. Simbólicamente religioso.

https://drive.google.com/file/d/0B61qKl24hGMhQzhNbEpBVXEtRmc/view

http://www.diba.cat/spal/inventari_cardedeu

http://www.museudecardedeu.cat/wp-content/uploads/Tr%C3%ADptic-Cementiri-Municipal_WEB.pdf

El Cardedeu d’avui té poc a veure, amb el de l’època ‘ d’una llotja al Liceu, i una Torre a Cardedeu’, dit això, cal recomanar la visita del patrimoni monumental que encara es conserva.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), va ser un gran regal del cel, per a Cardedeu, la comarca del Vallès Oriental, i per Catalunya.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

BREU CRÒNICA D’UNA VISITA A ROJALS, SOSTRE DE LA COMARCA DE LA CONCA DE BARBERÀ, EN LA QUE RETRATAVEM L’EDIFICI QUE AIXOPLUGAVA L’ESCOLA PÚBLICA, ABANS I DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Fèiem el divendres 20.10.2017, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2.05.1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’argentera, el Camp Jussà, Tarragona, 01.01.1951) més de 140 quilometres per arribar-nos fins a Rojals, poble agregat l’any 1940 a Montblanc, cercàvem com és bon costum l’escola pública anterior a la dictadura franquista, i esperàvem visitar l’Església parroquial de Sant Salvador o la Transfiguració del Senyor, en la que fa anys que no hi culte regular.

Coincidia amb els germans Anton i Josep Maria Serra Òdena, que conreen nous ecològiques en aquestes alçades, i que molt amablement em duien fins a l’escola on havien estudiat, i em facilitaven l’accés a l’església i al petit fossar annex.


Edifici on hi havia l'escola pública. Antonio Mora Vergés. 20.10.2017

M’explicava l’Anton amb qui coincidíem en edat ( Rojals, Montblanc, la Conca de Barberà, 5.05,1951) , que a la seva època anaven a l’escola 10 o més nens i nenes, veïnes de Rojals i/o dels masos propers. Avui la població ‘fixa’ supera de poc aquesta xifra.

No trobava dades de la superfície que tenia el terme de Rojals, que amb l’agregació – per la data intuïm que ‘manu militari’ - l’any 1940 a Montblanc, farà que la capital comarcal esdevingui alhora el terme més gran i el més elevat de la Conca de Barberà.
S’esmenta que tenia 2443 hectàrees, que equivalen a 24,43 quilometres quadrats al excel·lent treball ‘ Rojals, un poble, un terme, una gent’, de Josep Insa Montava ( Poble Nou, Barcelona, 1938 + Valls, el Camps sobirà de Tarragona, 2014 ) :

https://books.google.es/books?id=oXBYftB7tFgC&pg=PA69&lpg=PA69&dq=sant+salvador+de+rojals&source=bl&ots=q1TVx8iOJe&sig=36NwS0e6YdCESI8_6EW8rkPbd9E&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwjpgJKej4HXAhWIQBQKHec5BlQQ6AEIcjAN#v=onepage&q=sant%20salvador%20de%20rojals&f=false

Vegeu altra bibliografia relativa a Rojals :

http://www.dipta.cat/RBIV/autors/contijoch-josep-m
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/40067
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/110387
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/40168
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/110387
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/39938

Quan al topònim el diccionari català valència balear en diu ; etimològicament derivat de roig, per esser terreny d'aquest color, o de roja, per haver-hi abundància d'aquesta planta.

De l’església en parlen entre molts :

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7345
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5149
http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-salvador-de-rojals-montblanc-conca-de-barbera/
http://goigderomanic.blogspot.com.es/2015/10/sant-salvador-de-rojals.html
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/96_SSalvadorRojals/SSalvadorRojals.htm

Patrimoni Gencat ens diu ; església originàriament - segle XII - d'una sola nau amb absis semicircular a la capçalera.
L’any 1789 – amb els diners d’Amèrica- es van construir les capelles laterals, el cor, el campanar i la portada. La portada primitiva no s'ha conservat


L'Anton Serra Òdena i el Josep Olivé Escarré davant l'església de Sant Salvador de Rojals. 20.10.2017

El campanar, de planta quadrada i alçat hexagonal, està situat a la façana occidental. Els carreus són irregulars i es col·loquen de manera irregular. A l'interior presenta uns arcs faixons de guix que no es corresponen amb l'estructura.

M’explicava l’Anton que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, l’edifici va patir danys d’importància, que han estat objecte de reparació/restauració, i que des de fa poc més de 5 anys no té culte regular.

Compartíem la preocupació per l’actual situació política.

Passaven pocs minuts de 13,00 quan ens acomiadàvem – després d’adquirir una bossa de nous -, La Socarrimada, ha tancat les portes, i s’acostava l’hora de dinar. Ho faríem a Montblanc, i no em sobtava el comentari que es feia des d’una taula propera en relació a les ’investigacions’ que es duen a terme per la presumpta inacció dels Mossos d’Esquadra, “ no sé porque emiten estas imágenes, está claro que la sentencia ja esta dictada”.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i divulgació, son per als catalans un imperatiu ètic.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DEL PUJOL DE PLANÈS. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava – amb força dificultats tècniques - l'església, situada al costat de la masia del Pujol de Planès, que es troba a l'extrem de la serra de Querol, entre les rieres de Navel i de l'Hospital.


En venia a trobar un ‘gosset català’ que desprès d’una revisió general, m’atorgava la qualitat de ‘bona gent’, i em permetia accedir fins a la portada de l’esgésia, que retratava des de l'antic fossar. .


Tenia ocasió de fer petar la xerrada amb la persona que viu avui a l’edifici de la rectoria, en virtut d’un contracte arrendament ad millorandum amb el Bisbat de Solsona, en el que la propietat aporta els materials, i l’arrendatari la feina. Aquesta formula, per a la que sempre manquen arrendataris, permet – si més no – evitar l’espoli del patrimoni i/o la seva definitiva ruïna.

La descripció del mapa de patrimoni de Montmajor ens diu; església romànica modificada al segle XVII. La planta original correspon a un edifici d'una sola nau rematada per un creuer i amb tres absis a llevant. Els absis, bastits sobre la roca i tot el conjunt de la capçalera és la part més interessant del conjunt, sobre tot pels jocs de les teulades i l'ornamentació dels absis corresponents al primer romànic: arcuacions cegues i bandes llombardes. A l'absis central hi ha una bonica finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de dovelles i coronat per una senzilla arquivolta. Els dos absis laterals, més petits, foren realçats durant el segle XVII al ampliar-se i renovar-se l'església; conserven però la seva decoració d'arcuacions i bandes. La porta romànica devia obrir-se al mateix lloc que l'actual, que porta la data 1621 a la llinda. Interiorment l’edifici està molt desfigurat, ja que els murs estan recoberts de guix amb pintures; tot i així es pot veure que la nau era coberta amb voltes de pedra de mig punt, amb una cúpula semiesfèrica en la intersecció. També en aquesta època s'afegiren al conjunt noves dependències, rectoria, sagristia, etc, que desvirtuaren un dels conjunts romànics més interessants de la comarca.


Fotografia del interior sense data de Jordi Contijoch Boada
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=3490

A l'església parroquial de Sant Sadurní de Montmajor es conserven do interessants retaules procedents d'aquesta església: retaule de Sant Esteve (renaixentista, 1635), i retaule de la Mare de Déu del Roser (barroc, 1726)

Quan al topònim el diccionari català valència balear ens diu que etimològicament és la contracció de Planers (Castell de la parròquia des Pujol de Planers, Nombr. fochs Cat. 1359, p. 57).

Per afegir a la llista d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i per corroborar – si calia – l’activitat docent dels sacerdots en l’àmbit rural; trobava a : http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172731/250839

Al poble faltava una escola i les veïnes quedaven a més de 7 quilometres. Es discutí on es trobaria un local i, ja que els de la vella rectoria no eren suficients, les famílies del poble , d'acord amb el rector i l'Ajuntament de Montmajor, aprovaren el pressupost de 1.065,95 pessetes, per fer-la de nova planta. El rector, que n'havia tingut la iniciativa, hi aportà 25 pessetes, els propietaris, 75 pessetes cada un i 8 bigues; els masovers, 20, i el que faltava ho afegí l'Ajuntament .

Mn Josep Badia en fou el mestre des del 192 7 i uns anys més després de la comtessa bèl•lica que s’iniciava l’any 1936 amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Hi acudiren tots els nens i les nenes de la parroquià i alguns de Gargallá, Pegueroles, Sant Joan de Montdarn, de Serrateix i de Montmajor.

https://books.google.es/books?id=2qVD957MjtIC&pg=PA483&lpg=PA483&dq=Mn+Josep+Badia.+montmajor&source=bl&ots=tvdotOhaPL&sig=Xex4w_uUEW6s7pmEs-L75GXh_hQ&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwj4xpTsgN7WAhXnJcAKHfkYBcYQ6AEIPTAH#v=onepage&q&f=false

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

divendres, 20 d’octubre de 2017

EDIFICI DE L’ANTIC AJUNTAMENT DE BIGUES I RIELLS. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

M’aturava a retratar l’'edifici de la Casa de la Vila de Bigues que està aixecat en desnivell, de manera que la façana principal és de planta baixa i pel cantó de darrera és de tres pisos d'alçada.



Fotografia de la façana posterior del Mapa de Patrimoni.

L'edifici té diferents fases de construcció i diferents ampliacions a tot el cantó de darrera.

Està cobert a doble vessant, tal com ens ho indica el ràfec. La façana està decorada al gust de principis de segle XX: té una mena de timpà a sota del qual es situa l'escut del poble, i la data de construcció de l'edifici (1908). Té també quatre mènsules amb motius florals. Una gran porta d'entrada i dos finestres. No es conserva cap plànol de construcció de l'edifici. Aquest edifici és fruit del trasllat de la dinàmica del poble de dalt del turó a baix la riera del Tenes, constituint el nou nucli urbà.

Forma part d'un conjunt d'edificis de bona qualitat constructiva, en un estil iniciat per uns constructors de la zona, la família Magrins, però amb modificacions en la façana, influenciada per l'obra institucional de l'època.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte tècnic a l’email coneixercatalunya@gmail.com , voldríem aclarir alhora si l’edifici aixoplugava les escoles públiques com era costum abans de la dictadura franquista

dijous, 19 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES D’OLIUS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Olius té una superfície de 54,8 km² i tenia un cens de 847 ànimes l’any 1857, a darreries del 2016 consten censats 929 veïns, el fet s’explica perquè el terme confronta amb el de Solsona.

M’explicaven que l’edifici que hi ha al costat de l’església de Sant Esteve d’Olius, era l’escola pública.


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista d’Olius.

Olius presumeix amb raó del cementiri
que l’any 1915 dissenyava Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), autor també com arquitecte diocesà de les esglésies de Puigreig (1917, Fígols de les Mines (1919) i Mollerussa (1928). Seu va ser també el projecte tècnic de l’Hotel Sant Roc, Solsona (1920), i de l’església parroquial de la Sagrada Família, Navàs, cúpula i campanar (1928-1931)

Les escoles, dissortadament, no han estat quasi mai, objecte d’atenció dels poders polítics, a Catalunya l’educació en l’àmbit rural habitualment la duien a terme els rectors i/o vicaris, d’aquí l’equivoc quan a denominació com ‘escolà’ – el que va a escola – de la persona que ajudava al capella al altar en les celebracions litúrgiques. Això, i l’aparició d’ordres religiosos ‘especialitzats’ en l’ensenyament, va fer que de forma ‘defensiva’ – per reduir la influència política de l’església catòlica – des del ESTADO es s’iniciés una tímida implementació de l’escolaritat obligatòria.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

RACONS DE MANRESA. EL BAGES. CATALUNYA

Que Manresa és una ciutat encisadora sembla que tothom o sap, oi?

Que disposa d’un vastíssim patrimoni històric i artístic, també.

Dit això, i en una joint venture que desitjaria llarga i profitosa, iniciava la tasca de documentar – fins on sigui possible – el excel·lent treball del Ramon Sucarrats Serra, que publicava a la seva pàgina de faccebok https://www.facebook.com/ramon.sucarratsserra.1

A-095.01-VISTES DE MANRESA - PLACES Plaça Major.


En relació l’edifici monumental que aixopluga la Casa de la Vila trobava a :
http://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10910.pdf

Edifici públic de caràcter monumental, aïllat, sota l'estil de l'arquitectura civil neoclàssica.

L'immoble desenvolupa l'esquema tradicional de les cases barcelonines de tipus residencial, propi dels segles XVII i XVIII, amb una concepció de planta quadrada, amb un pati central interior al voltant del qual es desenvolupen les dependències de planta baixa i dos pisos superiors; escala lateral noble i vestíbul porticat. Les dependències nobles se situen al damunt d'aquest vestíbul. Les façanes són de composició simètrica; la principal, amb un porxo de cinc arcs -el central de punt rodó i els altres apuntats-, més balcons a la planta noble i petites finestres al segon pis. Important remat en el coronament a partir d'una cornisa motllurada. Tractament pla a les façanes laterals, amb ritme de petits balcons i finestres. A l'interior destaca la Sala de Plens i el lluernari obert damunt el pati central.

El 2008 s'hi van fer obres d'ampliació i adaptació, amb la construcció d'uns nous accessos que milloren la circulació interna a l'edifici i una passarel·la que sobrevola el pati central. Es va rehabilitar la façana posterior

Destaquen també altres espais o béns mobles, com: el Saló del Consistori; la Galeria de Manresans Il·lustres, amb 21 quadres de diversos pintors (1883-1977); unes làpides commemoratives de la "Crema del paper segellat francès" i de la inauguració del Consistori (1885) i de les "Bases de Manresa" (1931). Com elements decoratius cal esmentar: l'escut de la façana, les gàrgoles de la cornisa i la làpida commemorativa dels herois manresans de 1808 a la cantonada esquerra del porxo. Sistema constructiu: murs de càrrega. Voltes d'aresta en porxo.

Materials: pedra de fil i amb arestes encoixinades. Amb les diferents intervencions, es tendeix a la recuperació dels espais originals.

El 15 d’abril de 1892 es celebrà l’Assemblea Catalanista on fou presentat el document d’autogovern conegut com a Les Bases de Manresa, com ho recorda una làpida inaugurada pel President, Francesc Macià Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933) l’any 1931.

Patrimoni Gencat fa aquesta cronologia de l’edifici

1739-1777: Construcció.

1763: Escut de la ciutat.

1885: Decoració de la sala del Consistori.

Segle XX: reformes interiors.

Quan als seus autors trobava :

Joan Garrido, mestre d'obres i diverses reformes

Jeroni Torrents, mestre d'obres

Jacint Miquel Sorts, (Manresa, ? - Manresa, 1767) escultor

1896 (reforma planta segona) Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914, arquitecte

Reforma de la façana principal anys 90, Josep M. Esquius Prat

Ampliació 2008: Manuel Bailo Esteve i Rosa Rull Bertrán

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA TORRETA. PARRÒQUIA DE SANT FELIU DE LLUELLES. MONTMAJOR DES ÉGLISES. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava l’església de Santa Maria de la Torreta, sufragània de la parroquial de Sant Feliu de Lluelles, al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà jussà, de la que ens diu el mapa de patrimoni que havia estat capella de la casa Cortielles de Navès. Hi ha unes imatges de la Mare de Déu i dos sants que són modernes. Sembla possible que l'antiga imatge romànica de la Mare de Déu es trobi entre el fons d'imatges del Museu Episcopal de Vic, però no es sap exactament quina és. És una petita capella de planta rectangular, coberta amb teulada a doble vessant i amb la façana i porta principal orientada a ponent.


Davant la porta s'aixeca un porxo cobert amb teulada a doble vessant i suportat amb dos pilars de pedra i tancat per un petit mur a modus de bancada. Anteriorment la teulada del porxo era d'una vessant. La porta és adovellada amb una motllura a l'extrem de les dovelles de forma semicircular, possiblement feta en alguna reforma al segle XIV o XV. Al carener damunt la porta hi ha un campanar d'espadanya d'una sola esqueixada d'arc de mig punt i amb una campana petita; a la part superior hi ha una creu de ferro. Al mur de l'esquerra (sud) sobresurt un cos rectangular on es troba la sagristia. A l'interior es pot veure l'obra de pedra amb carreus de mida molt gran i disposats de forma molt regular.


La nau és coberta amb volta de canó apuntada, amb el presbiteri rectangular i amb una petita finestra d'arc de mig punt i decreixent cap a l'exterior. El terra és fet de rajols de ceràmica i alguns encara conserven dates de la seva fabricació (al segle XVI), ja que es van conservar els rajols que estaven en bon estat. Hi havia un altar de pedra sorrenca que estava partit per la meitat i en mal estat, i es optar va substituir-lo en fer la remodelació, per un altra de granit nou. L'antic es troba davant de l'església. A les parets laterals interiors hi ha penjats tots els exvots. A la sagristia hi ha una calaixera i s'ha guardat la lipsanoteca que es va troba al 1997. A l'interior es conserva una imatge de la Mare de Déu, possiblement de finals del barroc, molt repintada i amb poc valor artístic.

A la propera comarca del Solsonès, designava com ‘des Églises’ el terme de Pinell, aquesta denominació li escauria també a Montmajor, oi?.

Us deixo la llista - que intueixo incomplerta - de les esglésies i capelles de Montmajor, indicant a quina parròquia pertanyen :

Sant Andreu de Valielles. Anteriorment fou església sufragània de Busa i més tard de Sisquer. En l'actualitat és una capella particular que depèn de la Parròquia de la Vall de Guixers.

Sant Andreu de Gargallà. Parròquia de Gargallà.

Sant Esteve del Pujol. Parròquia del Pujol de Planès.

Santa Maria de Sorba. Parròquia de Sorba. Hi ha el Martyrium de Sant Eudald


Sant Feliu de Lluelles. Parròquia.


Santa Maria de Preixana, sufragània de Sant Feliu de Lluelles

Sant Jaume dels Bancs (o Boixadera dels Bancs). Anteriorment era sufragània de el Cint. A l'enclavament de Comaposada
.

Sant Jaume de Codonyet. Església sufragània de Sorba.

Sant Julià de Pegueroles (Navès). Antiga sufragània de Pegueroles. Està en runes.

Sant Martí de les Canals de Catllarí, a Catllarí. Antiga sufragània de Llinars.

Sant Martí de Correà. Parròquia de Correà.

Sant Martí de Pegueroles (Navès). Antiga parròquia. Actualment no és apta per al culte.

Sant Martí de Tentellatge (Navès). Sufragània de Sant Feliu de Lluelles.

Sant Miquel de Comaposada. Antiga sufragània de Correà, a l'enclavament de Comaposada.

Sant Miquel de Sorba. És una capella particular.

Sant Salvador de Coll s'Alzina. Antiga sufragània de Correà en runes.

Sant Sadurní de Montmajor. Parròquia de Montmajor.


Sant Sadurní del Castell de Montmajor. Antiga església del Castell de Montmajor.

Santa Bàrbara. Capella particular de la masia la Sala de Llobets.

Santa Creu. Antiga sufragània de Montclar.

Santa Magdalena, anteriorment Sant Serni de Fígols. És una sufragània de Gargallà.


Santa Margarida, capella particular de Tentellatge, en runes.

Santa Maria d'Aguilar. Antiga sufragània de Sant Feliu de Lluelles.

Santa Maria del Querol. Antiga parròquia i posteriorment sufragània de Montmajor. Actualment està en runes.

Ermita de Santa Maria dels Torrents.

Ermita de Santa Maria de la Torreta. Sufragània de Sant Feliu de Lluelles.

Capella dels Sants Metges. De la casa les Cots de Correà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 17 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE SANT FELIU DE GUIXOLS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

ANAR A ESTUDI és un excel•lentissim treball que esperem tingui continuïtat en altres comarques de la geografia catalana :
http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.html

De SANT FELIU DE GUIXOLS trobava :


col•legi Cor de Maria. Aquest centre, fundat a la ciutat l’any 1865, és hereu de l’escola de nenes de les Beates Blanques, presidides per Maria Joaquima Geli, en funcionament des del 1845. Col•lecció Espuña-Ibáñez. Autor: desconegut.

Col•legi Sant Josep.

Escola Gaziel

Col•legi de les Carmelites


Liceu Abat Sunyer


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES MERCEDÀRIES MISSIONERES DE BERRIZ A SITGES. EL GARRAF. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el període de la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials ; rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

A la pàgina https://www.facebook.com/search/posts/?q=efem%C3%A8rides%20sitgetanes llegia :

16 OCTUBRE

Tal dia com avui de 1911 començava a funcionar el col·legi de les Mercedàries Missioneres de Berriz

No en trobava dades de la seva historia a Sitges.

Si un parell de referències :

Altament important ha estat la presència de la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.

I, a : http://www.sitges.cat/.../el_prego/prego_de_jordi_barrach

La irrupció de les noies de les Mercedàries a la nostra escola va ser un terratrèmol emocional. En dos sentits. El primer: tenir aquelles companyes de cabells llargs, pits i agné a la cara ens motivava encara menys per prestar atenció a les classes. El segon: amb elles van venir les monges.

Unes monges petites que, salvant una excepció, tenien la mà més llarga que els nostres estimats capellans.




https://photoeditor.polarr.co/


Teniu més dades de la presència de les Mercedàries de Berriz a Sitges ?. Quan van arribar?. Quan van deixar la docència?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Em deixaven un missatge des de Efemèrides Sitgetanes, en el que em diuen que un dels col·legis més duradors que hi hagué a Sitges durant el segle XX va ser el de les monges mercedàries.

D'origen català, l'orde la de Mare de Déu de la Mercè fou fundada a Barcelona al principi del segle XIII per sant Pere Nolasc i tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l'islam. En les dècades següents a la seva creació, l'orde fundà nombrosos convents a Catalunya i s'estengué per França, Portugal i Espanya.

L'any 1909 un grup de mercedàries procedent del convent madrileny de Juan de Alarcón fundaren una comunitat a Sant Pere de Ribes. L'estada de les monges a la població veïna fou, tanmateix, molt curta. Només havien passat dos anys i escaig quan les religioses decidiren abandonar la seva residència ribetana i traslladar-se a Sitges per crear un convent de clausura i posar en marxa un col·legi dedicat a l'ensenyança de noies. Amb aquest objectiu, les mercedàries adquiriren el xalet Tehigli, una torre amb jardí que estava situada a la carretera de Barcelona, davant mateix de l'estació del ferrocarril. Un cop obtinguts els permisos per part de l'Ajuntament -que posà totes les facilitats perquè les religioses s'establissin a la vila-, el setembre de 1911 es feren un seguit de reformes a l'edifici i el mes següent ja s'iniciaren les classes.

Les primeres mercedàries vingudes a Sitges per endegar el col·legi foren vuit, al capdavant de les quals hi havia la comanadora Carmen de Jesús de Meer i de Rameau, que aleshores comptava seixanta anys. D'origen noble, s'havia format al convent Juan de Alarcón, on des del seu ingrés i posterior pronunciament de vots havia anat ocupant responsabilitats de progressiva importància, fins a esdevenir superiora de l'orde. A més de la mare Carmen de Jesús, la comunitat original estava integrada, entre d'altres, per les religioses M. Teresa Cid, Carlota Santos, Ana Segovia, Paula Lorenzo i Ángeles Ortega. Posteriorment, en les dècades de 1920 i 1930, també en formarien part M. Antònia Ballester, Encarnació Muñoz i Pilar Franquet. Les dues primeres havien nascut aquí i la tercera, tot i ser originària d'Ulldemolins, no es va moure mai del convent de Sitges des que hi va ingressar als vint-i-un anys. Durant prop de mig segle impartí classes a diferents generacions d'alumnes i acabà convertint-se en una autèntica institució.

Amb l'arribada de les mercedàries, la vila tingué durant un temps dues escoles religioses dedicades a l'ensenyança de noies. Però quan el 1913 tancà el col·legi de les concepcionistes -que funcionava des de mitjan segle XIX-, moltes de les famílies que fins aleshores havien educat les seves filles en aquell centre optaren per matricular-les a les mercedàries. La creixent demanda obligà les monges a ampliar el col·legi i a construir-hi una capella, que fou edificada a la banda oest -amb entrada per la carretera- entre 1916 i 1918. Així mateix, a partir de 1926 l'escola oferí un nou servei amb la inauguració d'una classe de pàrvuls integrada exclusivament per nens.

Fins a l'any 1936, el col·legi de les mercedàries funcionà en règim d’ensenyança elemental. Les nenes s'incorporaven a l'escola amb cinc o sis anys -abans de fer la primera comunió- i en sortien generalment entre els dotze i els catorze, edat en què la majoria d'elles es veien obligades a abandonar els estudis per posar-se a treballar. En els primers temps, pel preu de cinc pessetes mensuals, les alumnes de les mercedàries rebien classes de gramàtica, cal·ligrafia, matemàtiques, "labors", etc. També s'impartien classes especials, en les quals es donaven nocions de francès, solfeig, piano, dibuix, pintura i mecanografia. Aquestes assignatures no estaven incloses en la quota de la classe general i costaven unes altres cinc pessetes al mes. Això pel que fa a les alumnes externes. N'hi havia algunes, però, que estaven acollides a mitja pensió i que pagaven cinquanta pessetes mensuals per la manutenció, la classe general i una assignatura especial que escollia la mateixa alumna.

Altrament, dins el mateix col·legi hi havia una aula unitària que rebia el nom de classe de sant Josep i en la qual s'impartien classes gratuïtes a aquelles noies les famílies de les quals no tenien recursos econòmics. Les alumnes de sant Josep entraven i sortien cinc minuts abans que la resta i ho feien, també, per portes diferents. La classe de sant Josep, que no sempre fou ben vista per alguns sectors de la població, desaparegué els anys cinquanta.

El juliol de 1936 les mercedàries marxaren de Sitges i no hi tornaren fins a l'acabament de la Guerra Civil. En esclatar el conflicte, les dependències del col·legi i del convent foren convertides en quarter general de les Milícies Antifeixistes, les quals, abans de confiscar l'edifici, el saquejaren completament i destruïren tots els objectes de culte i les imatges que hi havia en el seu interior.

La postguerra i l'arribada de les mercedàries missioneres de Bérriz

Les dificultats econòmiques amb què es trobaren les religioses per tirar endavant el col·legi a partir de 1939, les portà a demanar ajudar a una altra branca mercedària que no era de clausura: l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, fundat uns anys abans en aquella localitat biscaïna per Margarita López de Maturana. Les monges que llavors es trobaven a Sitges hagueren d'escollir entre romandre com a religioses de clausura i continuar vinculades al monestir Juan de Alarcón de Madrid, o bé integrar-se a l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, que el 1940 assumí la direcció de l'escola de Sitges -entre les que triaren la segona opció hi hagué la mare Pilar Franquet. Des d'aquell moment, totes les superiores o prefectes foren nomenades des del col·legi mare de Bérriz. Entre les primeres, cal esmentar Pilar Jàuregui, Asunción Zabala i Pilar Eguren; més endavant també ho foren Carmen Iguain i Consuelo Benac.

Les mercedàries de Bérriz donaren un nou impuls al col·legi i fomentaren la creació de diverses associacions, entre elles la Juventud Mercedaria Misionera, que organitzava festivals escolars en els quals es recollien fons per a les missions. Durant força anys funcionà també el "ropero", on cada dijous assistien alumnes i exalumnes que es dedicaven a confeccionar paneretes per a nounats. S'organitzaven, així mateix, funcions teatrals, tómboles i exposicions de treballs diversos. Al marge d'això, hi havia unes diades especialment assenyalades. Les més importants eren la inauguració del Curs Missional -el 17 d'octubre-, el dia de l'onomàstica de la mare prefecta, el dia de la Mercè i el festival de fi de curs, en què es lliuraven els premis a les alumnes.

En el anys cinquanta, amb l'ampliació del programa d'estudis, les alumnes ja pogueren cursar el batxillerat elemental i laboral i també cursos de secretariat i comerç. El col·legi estigué actiu fins a 1972, quan les religioses decidiren vendre l'edifici. El curs següent les alumnes de les mercedàries s'incorporaren a l'Escola Pia -que esdevingué un centre d'ensenyament mixt- i algunes de les monges passaren a ser-ne docents.

(Roland Sierra, L'Abans de Sitges, Editorial Efadós, El Papiol, 2005)