diumenge, 23 de juliol de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. VERNET. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge pel terme d’Artesa de Segre que té una extensió de 175,9 km²

Retratava la façana de l'església parroquial de Santa Maria de Vernet , situada al costat del castell, a la part alta del poble.


Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un temple modificat d'una nau amb capelles i sagristia afegides. Volta de canó. Absis tapiat exteriorment per construccions adossades. La porta ponent sense cap detall ornamental. El cor s'il•lumina per una finestra espitllerada amb arc de mig punt. El campanar de cadireta, descentrat, ha estat restaurat amb neteja d'afegits. Una campaneta amb les restes d'un obús penja l'espadanya.

Ens agradarà rebre’n imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al topònim VERNET el diccionari català valència balear li atorga el significat de ‘bosc de verns’, com VERNEDA, potser afegeixo humilment en aquest cas amb un sentit diminutiu ‘ petit bosc de verns’

Ah!, no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tots o la major dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, tenien almenys un personatge il•lustrat que exercia de ‘cronista oficial’, la fusió, absorció, integració de municipis, feta sempre més enllà de les explicacions ‘tècniques’ per motius espuris, feia desaparèixer alhora que aquesta figura, molt sovint la seva obra recollida en llibres d’escassa difusió.

El fair play ens obliga a reconèixer el triomf del feixisme i el cleptofeixisme en la seva lluita per anorrear la nostra història i la nostra cultura, alhora però, cal insistir a les ‘autoritats catalanes’ i a la ciutadania que la recuperació de la memòria històrica passa per fer passos POSITIUS en la bona direcció. O sia, investigar, investigar, investigar,... , abans de que els darrers testimonis vius lliurin la seva ànima al Senyor, i pugin al tros de cel que delimitat amb els colors de la senyera, ens separarà per tota l’eternitat dels nostres enemics seculars.

dissabte, 22 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE COLLDERAT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia un email de la Claudia Guzman, en el que atenen el meu prec a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-parroquial-de-sant-miquel.html em deia ;

Te envío antecedentes sobre la escuela.

Efectivamente existió una escuela. En las búsquedas Bibliográficas, en la Vanguardia 18 de abril 1914 (aparece como escuela “Vacante de Colldelrat”. Y el 18 de abril 1922 (justo 8 años después) también en La vanguardia dice “ Se ha dictado una disposición por la que se oblijia a los ayuntamientos de Fondarella y Collderat de esta provincia a, que faciliten locales en condiciones donde instalar sus escuelas”

Hemos logrado conocer el nombre de dos de las profesoras, que estuvieron destinadas aquí (también documentadas por archivos):

Las Señoras: María Giró Pellegrí nombrada titular de la plaza de maestra 1926 y Concepción Sancho Colás 1934 como interina.

Te envío una foto antigua de los años 80… este fin de semana te envío una actual



En la parte baja hay un horno comunitario, en la 1º planta era la escuela y en la 2º planta la casa de la profesora

Un abrazo.


És una obvietat recordar que a cada llogaret, poble, vila o ciutat hi havia almenys una escola, publica, privada , o confessional – de qualsevol religió -, abans de la dictadura franquista, com diu el Josep Olivé Escarré ( Sant lloren Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) , a tot arreu hi havia escola, ajuntament, església i cementeri i fins alguns edificis notables.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

A Catalunya, només per excepció els edificis que acollien escoles han estat considerats ‘ monuments’ , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades de la del poble on viviu i/o en el que vareu néixer.

Necessitem l’ajuda de TOTS ELS CATALANS.

La Noguera, Lleida , Catalunya i els vostres fills i nets, us ho agrairan.

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTOLÍ. AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l'església parroquial de Sant Antolí d’Aitona, al Segrià, va ser construïda al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - i que es va fer servir la pedra del castell d'Aitona.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Repùblica , l'església va ser assaltada varies vegades i es van destruir els altars, els confessionaris, les voltes,..., en aquell període, l'edifici es va fer servir com a magatzem i com a taller de cotxes i camions.

Quan a la descripció ens diu; la façana, d'estil barroc, està flanquejada per dues torres quadrangulars, una d'elles inacabada, i acaba en una forma triangular amb una creu al vèrtex.


La portalada, d'arc de mig punt, esta emmarcada per una rica decoració amb columnes, volutes i imatges; per sobre hi ha un rosetó i una motllura decorativa que va d'un costat a l'altre de la façana.


La descripció ens diu que és un edifici de tres naus de la mateixa alçada, encara que més estretes les laterals. Al creuer s'alça una cúpula semiesfèrica nervada que, exteriorment, es tradueix en un cimbori poligonal. La nau central es capçada per un absis pentagonal.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada. 1960

L’autor va ser el mestre d’obres Josep Burrià. Agrairem rebre’n més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Castellar del Vallès presumeix justament de la seva ‘Catedral del Vallès’, està clar que Aitona ha de reivindicar la majestuositat de la seva església parroquial, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aitona, aportava al Santoral catòlic a :

Teresa de Jesús Jornet i Ibars
(Aitona, Segrià, Lleida, 9 de gener de 1843 - Llíria, València, 26 d'agost de 1897) fundadora de la congregació religiosa de les Germanetes dels Ancians Desemparats. beatificada per Pius XII el 27 d'abril de 1958 i canonitzada el 27 de gener de 1974 per Pau VI.

Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, Lleida, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.


Josep Camí Camí ( Aitona, Segrià, Lleida, 6 de setembre de 1907 + assassinat a Torres de Segre la nit del 2/27 de juliol i enterrat a Alcarràs al juliol de 1936) . beatificat el dissabte 3 d’octubre de 2015 pel Papa Francesc.

La signatura de la ‘ Carta Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero’ promoguda pel Primat i President de la conferència Episcopal Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), ha comportat – com preveia - Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que es negava a signar-la, la quasi total laïcització de la societat catalana que NO POT oblidar els més d’un milió de morts, i els incomptats desapareguts i emigrants que generava aquella traïció al poble de Déu.

Aitona no disposa d’un catàleg de patrimoni en línia, i malgrat els molts atractius de ‘ la ciutat o el lloc dels savis’, està clar que cal publicitar-los ,oi?.

Treballar en un projecte inclusiu amb la resta de poblacions situades en el darrer tram del Segre, fora des del meu particular punt de vista, una mesura intel•ligent.

Antonio Mora Vergés

divendres, 21 de juliol de 2017

SANT PERE DE BOADA. DE LA BARONIA DE LA VANSA A VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l’església del poble de Boada, que havia format part de la Baronia de la Vansa, i que pertany avui al terme de Vilanova de Meià, antigament es trobava sota l'advocació de Sant Ermengol, amb un retaule dedicat al sant que va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualificaven com ‘la Guerra Civil’, i que la jerarquia catòlico-feixista beneïa com ‘Cruzada’, tot plegat s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i desfeia els somnis de la major part de la ciutadania.

L’actual advocació és la de Sant Pere, com la seva homònima de Lluçars de la que depenia, els oficis religiosos els duien a terme el rector i/o el vicari d’aquella població

A la llinda de la porta hi ha la data 1755.


Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; temple d'una nau, de planta rectangular. Volta de canó amb llunetes. Façana principal amb porta adovellada de mig punt. Rosetó i petita espadanya amb una campaneta. La coberta és de dues vessants amb teula àrab que vola sobre lloses de pedra.


Jordi Contijoch Boada, recollia l’any 1994 una imatge del interior.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN ) – si les tenen - imatges del interior quan encara s’hi feia culte.

Quan al topònim Boada, apareixen com a possibles almenys tres etimologies: 1ª, Del llatí medieval bovata (derivat de bove, "bou") que apareix, sota les formes boata i boada, amb el significat de "servei a prestar llaurant", en documents occitans citats per Du Cange; -2ª, Del català boada, "cambra superior del forn, de coberta voltada", que cal relacionar amb el castellà bóveda i per tant amb el llatí vulgar vólvita, "volta". 3ª Lluís Almerich, al seu llibre "Els cognoms catalans" diu que Boada prové de buada o buadelles que es refereix a "les sitges per a guardar grans". Per la ubicació orogràfica de Boada, descartem la derivació de primer supòsit, i la del segon, quan a l’aportació del Lluís Almerich i Sellarés (Barcelona, 1882 - Barcelona, 7 de novembre de 1952), no trobava el significat que atribueix al mot, ni al diccionari català, ni al català, valència, balear. Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Boada és alhora un cognom català, que sembla procedeix de la vila del mateix nom que hi a molt a prop de la Bisbal.

El primer tronc d'aquest llinatge el va portar Lleó de Boada, Senyor de la Casa de Boada, nascut l'any 1.384.
El topònim, o potser el cognom?, apareix al segle XIV a la Baronia de la Vansa, antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada, Tòrrec i la Vansa, l’existència de la Baronia de la Vansa es relaciona amb Arnau Mir de Tost, vescomte d’Ager (Tost a l'Alt Urgel, avui un despoblat al municipi de Pla de Sant Tirs, al voltant de l’any 1000 + 1072? ).

Avui, Boada al terme de Vilanova de Meià, no té habitants, únicament en un gran casa de factura moderna, com a masovers hi viuen una parella i el seu nadó. Al petit fossar al camí d’entrada al poble s’hi troba el panteó dels padrins d’aquesta casa.

Feia la relació d’esglésies que NO PODIA visitar en la meva visita d’un dia a l’extens terme, 105 km2 de Vilanova de Meià.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/esglesies-que-no-visitava-en-la-meva.html

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) m’explica que li diuen al club d’avis ‘aviat no sabreu on anar’, i que per tot arreu hi ha ramats de bestiar, vaques, bens,..., l’estultícia se’n encomana més que la grip,oi?. Només hi ha una manera de conèixer món, i consisteix en aixecar-se de la cadira, sofà, butaca, ..., i començar a caminar en qualsevol direcció. Els que no ho fan – que son molts – acaben creient tot els que explica el Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), modern bufó que vol fer riure als habitants de les ciutats, ridiculitzant a les persones que viuen a la Catalunya ‘real’, amb pocs o cap servei.

dijous, 20 de juliol de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.LES CASES JUAN PALLAROLAS DE L’AVINGUDA MARIA JULIÀ 11-13 D’ARGENTONA. MARESME. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

El Valentí Pons Toujuse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/ , en deixava un comentari a l’entrada http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_69.html



El Promotor era Juan Pallarolas, del que a reserva de rebre dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs, a l'email coneixercatalunya@gmail.com trobava :

La Vanguardia. Edición del martes, 29 septiembre 1925, página 9

Ha sido concedida la medalla del Homenaje a S. M., creada por real decreto de 17 de mayo último, a los señores que a continuación se citan Juan Pallarolas.

http://coleccindemedallas-serteco.blogspot.com.es/2013/12/homenaje-de-los-ayuntamientos-los-reyes.html

L’arquitecte Gaietà Cabanyes Marfà (1888 – 1933 ) , fill del també arquitecte, Emili Cabañes i Rabassa (30 d’octubre de l’any 1850 + 16 d’abril de l’any 1916 ) .

Les cases s’aixecaven a la segona dècada del segle XX.

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)

https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA

L’estaca està del tot corcada

dimecres, 19 de juliol de 2017

MAS I ESGLÉSIA DE SANT JOSEP. SANTA CRISTINA D'ARO. L'EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa feia – com en ell és bon costum – un excel•lent reportatge fotogràfic del Mas i l’església de Sant Josep, al terme de Santa Cristina d’Aro, al Empordanet, Girona, Catalunya.



En trobava dades únicament a Patrimoni Gencat, que fa una descripció quasi telegràfica del Mas Sant Josep ; edificació al voltant d'un pati central de forma quadrada i amb unes torretes emplaçades als vertexs. A l'entrada principal s'alça una torre més elevada (planta i tres pisos) amb coberta de teula a dues vessants. Les torres cantoneres tenen planta i dos pisos i coberta a quatre vents, i els cossos intermedis són de planta i pis, amb coberta a dues vessants.

De l’Església de Sant Josep, bastida a darreries de segle XIX, i atribuïda com el mas adjunt, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) , autor també de l’església de Sant Esteve de Castellar, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d'una sola nau amb coberta a dues aigües i un absis a la part posterior. Tant la façana com l'interior es troben decorats amb estil historicista.




L'edificació es troba unida al mas Sant Josep mitjançant un cos de comunicació.

El Coac de Girona atorga l’autoria – sense cap dubte - a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Santa+Cristina

No trobava cap dada de promotor, ens agradsarà tenir-ne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Actualment la finca acull un Camping i un Village de Vacances. , us deixo l'enllaç: http://www.campingmassantjosep.com/es/

Antonio Mora Vergés

DE LA ‘PATATERA’ A LA SALA D’ARGENTONA. EL MARESME. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de la Sala d'Argentona, obra de l’arquitecte Miquel Brullet i Monmany (Mataró, 27 de novembre de 1904- 5 de desembre de 1988), del que ens explica patrimoni Gencat; edifici amb tres façanes, la principal és la que dóna a la plaça Nova. Es tracta d'un edifici monumental i noble que dóna caràcter a la població. És un centre de referència en la vida pública d'Argentona tant pel que fa a les seves qualitats arquitectòniques -s'estableix un lligam total entre l'edifici i la plaça- com pel que fa al significat que té com a centre cultural.


És un edifici d'estil neoclàssic amb influències d'inspiració industrial. De fet, la disposició de la façana és molt semblant a la de la Llotja de Barcelona, concretament a la banda del passeig d'Isabel II. En la façana destaca el cos central que sobresurt una mica respecte de la resta. Aquest està dividit en dues zones diferenciades. A la part baixa, com un gran sòcol, trobem un parament de filades carreuades amb obertures de mig punt. La planta noble presenta finestres balconeres, mentre que la superior té finestres rectangulars. Aquests dos pisos formen una unitat coronada per un frontó que descansa sobre una base esglaonada. Els paraments dels costats formen grans rectangles emmarcats per imitació de carreus.

L'any 1944 va sorgir la idea de crear un local públic de grans dimensions per acollir espectacles culturals i activitats socials.

L'impulsor del projecte va ser Julià Carbonell Bassa , llavors alcalde i president de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Argentona. Carbonell va convèncer els pagesos i comerciants perquè col•laboressin econòmicament en el projecte. S'acordà reservar cinc cèntims per quilo de patates per tal de recollir diners. Per aquest motiu es coneix l'edifici amb el sobrenom de la "Patatera". Finalment es va inaugurar l'any 1949. El cinema va ser la principal oferta lúdica que acollia i entre els anys 40 i 50 va viure l'etapa daurada omplint fins a la bandera per veure les pel•lícules de l'època.

Margarida Colomer i Rovira (Vilassar de Mar, 31 de maig de 1944) en el seu excel•lent treball ‘Vencedors i vençuts després d'una guerra’ explica que Julià Carbonell Bassa, era una persona significativa dins les files de la FET i les JONS a l’Argentona de la postguerra.

A partir dels anys 80 la Sala va caure en decadència i des de llavors només s'ha omplert per acollir els balls de Carnestoltes i Festa Major d'hivern, a més dels espectacles de la Temporada de Teatre, Música i Dansa.

Des del 28 de juliol del 2000 és del poble després que l'Ajuntament va signar amb els pagesos el traspàs definitiu.

A finals de març del 2002 van començar les obres per deixar la Sala amb la seva millor cara.

Es fa difícil d’entendre que Argentona no tingui - encara - un inventari actualitzat dels seus edificis modernistes.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_18.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes.html

dimarts, 18 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT JAUME DELS DOMENYS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia un email del Christian Knoph de la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys, en el que em deia ;

Bona tarda,

Anem recopilant informació per atendre la vostra sol•licitud.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior.html

En el llibre "Domenys del Penedès (1936-1939)" hem trobat la següent informació:

Els terrenys per construir l’escola de Sant Jaume foren donats gratuïtament per en Jaume Roig.

El projecte va ser encarregat a l’arquitecte tarragoní Antoni Pujol Sevil ( Tarragona l'1 d'abril del 1902 + Tarragona, 1 d’octubre de 2001 ) , l’any 1932.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2001/10/03/pagina-3/34177094/pdf.html?search=antoni%20pujol%20sevil

L’edifici tenia capacitat per a 104 alumnes, 52 de cada sexe. El pressupost de material era de 54.370 pessetes/ 326,77€
L’any 1933 es va procedir a anunciar la construcció. El 21 de juliol de 1935 l’ajuntament va aprovar definitivament el projecte de l’escola.

El 4 d’agost es va fer públic l’edicte de la subhasta. S’hi van presentar dos mestres d’obra. S’adjudicà al Salvador Palau Figueres per 59.900 pessetes/ 360,01€

Es va concedir un termini de 10 mesos per acabar les obres.


Documentàvem també l’escola del Papiolet.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior_23.html

Valoreu la comparació entre pessetes/€, i entendreu així la ‘ gran tasca’ duta a terme per la dictadura franquista, i la ‘democraciola’, en l’ensorrament econòmic del REINO DE ESPAÑA.

Trobar politics més estults i corruptes en aquest hemisferi sembla del tot impossible,oi?.

Us encoratgem a fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble, vila o ciutat, on viviu i/o vareu néixer, vosaltres i/o els vostres pares, avis i família tota.

dilluns, 17 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE SERÓ. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El castell de Seró, apareix citat per primer cop el 1133, tot i que el llinatge anomenat Seró ja apareix citat al final del segle XI, amb Ramon de Seró (1094).

No se'n coneixen més detalls fins el segle XVI, quan es trobaria sota domini dels Alentorn i d'aquests passà als Pinós, marquesos de Barberà des del 1702, que en conservaren la senyoria fins al segle XIX

El conjunt fortificat de Seró es troba ubicat a la part més elevada de Seró, petit nucli agregat d'Artesa de Segre. El conjunt es troba format pel castell i pel portal i les restes de muralles perimetrals. A la part més encimbellada de la vila s'hi localitza un casalot barroc aïllat, edificat on hi hauria hagut el castell original medieval; en canvi, els trams de muralla conservats i el portal es troben entre mitgeres, formant part de les cases actuals de la vila.


El casal del segle XVIII és un edifici quadrangular de planta baixa, dos pisos i golfes, molt alterat per notables refaccions i que actualment no sembla estar en ús.A llevant i a prop es documenta un pany de muralla sense connexió amb el casalot que podria correspondre's amb les antigues restes del castell. Destaca la porta parcialment adovellada amb arc rebaixat que presenta un blasó sobre les dovelles, la peça del blasó és l'ampit de la finestra encerclada de carreus encoixinats. Per sobre la clau s'hi observa un escut, on hi ha una figura humana a cada costat emmarcant les més petites centrals coronades pel ràfec inferior de la finestra. L'aparell constructiu de l'edifici és molt heterogeni, amb grans carreus regulars i altres de mitjans ben escairats i regulars, inclòs amb alguns encoixinats. La teulada és a doble vessant, amb teula àrab. La façana oposada compta amb una obertura moderna, possiblement una porta de servei, al costat de la qual neix un mur sense continuïtat amb un aparell arcaic i que es correspondria amb una part del casalot del que no en coneixem dades.

El portal de la vila antiga de Seró presenta arc carpanell construït amb dovelles regulars. A la cara interior de l'arc no s'observen acabats ni trets arquitectònics perquè els murs són arrebossats. El tram central està cobert de bigues de fusta que formen el forjat de la primera planta d'una casa.

Per últim, els trams de muralla perimetral del nucli originari de Seró s'observen només esporàdicament ja que es troben visibles només en panys puntuals. Es tracta de paraments regulars que presenten grans blocs escairats a les parts baixes i de carreus mitjans a mida que es guanya alçada, lligats amb morter de calç groguenc. Crida l'atenció la presència a prop del castell d'una mena de torre baixa que sembla completament creada ex novo i que forma part d'una casa particular.

Tot i alguns trams de mur conservats del que podria ser el castell medieval a llevant, prop de l'església parroquial de Santa Maria de Seró, actualment es localitza només el casalot modern al cim del turó de Seró, construït el 1723.

Quan al topònim trobava al diccionari català valència balear, SERO m. grafia antiga de cero, ‘cérvol’. Sots los arbres hi hauia cabirols, seros, gatzeles, Llull Gentil 6

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa que el topònim s’originaa en el període de domini dels sarrains, i té un significat ‘falca, clavilla ‘ .

No trobava cap esser humà al que preguntar-lo on eren les escoles abans de la dictadura franquista, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Artesa de Segre vol ‘posar en valor’ el vast patrimoni històric i artístic situat dins del seu extens terme municipal de 175,9 km²

http://www.artesadesegre.net/publicacions/rc0302.pdf

dissortadament el ‘capital humà’ és una de les grans mancances d’aquesta comarca, i com trobem a Lluc 10: 2, la collita és abundant, els segadors però , són pocs; pregueu, per tant, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Amén!

diumenge, 16 de juliol de 2017

CASA CONSISTORIAL I ESCOLES D’ARNES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Havíem dinat a cor que vols, amb un menú de nota, al Restaurant Miralles , i sota un sol d’injustícia pelegrinàvem per la comarca de la Terra Alta; m’aturava a la Plaça de l’Església d’Arnes on retratava l’edifici de l’Ajuntament del que patrimoni Gencat ens diu que és l'edifici més interessant d'Arnes i potser, el millor de tota la Terra Alta. Renaixentista, de planta rectangular, està totalment exempt i fet de carreus.


A la planta baixa hi ha una llotja coberta, com un porxo, amb quatre arcades de mig punt amb arquivoltes, sobre columnes monolítiques molt grosses.

Al primer pis hi ha sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades suportant un fals entaulament amb fris i cornisa rematat amb un frontó triangular amb acroteris i polleguerals amb volutes. Per la part de darrera s'han obert finestres sense respectar la tipologia pròpia de l'edifici.

Al segon pis, hi ha una galeria correguda, actualment encegada.

Les plantes estan delimitades per motllures, que es fan més complexes a l'hora de rematar l'edifici i on trobem gàrgoles.

L'interior es recent i l'actual accés, posterior, està centrat com l'original, al lateral. Sobre la porta central, a una dovella trobem l'escut d'armes.

Al fris de les finestres es pot llegir, consecutivament d'unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona Gavaldà de Queretes. http://www.academia.edu/30264571/Joan_Vilabona_i_Gavalda

L'any 1835, durant les guerres carlistes, fou cremat, fent-se de nou l'interior i obrint l'actual accés datat el 1836.

Té la gran importància de ser un dels primers edificis renaixentistes de Catalunya, on el gòtic durà més temps que a les altres regions veïnes.

La planta baixa va ser, fins fa vint-i-cinc anys, un bar, i una vegada va deixar de ser-ho, volien instal•lar-hi la consulta del metge.

No fa cap esment del fet que l’edifici acollia l’escola pública abans de la dictadura franquista, com m’explicava una persona, que em feia veure alhora que s’havia tapiat la porta per la qual accedien els escolars.


Som una ‘Nació’ singular, descrivim com a monuments les barraques de pedra seca, i ‘oblidem’ esmentar que abans de la dictadura franquista, entre els usos que tenien alguns edificis, hi havia el d’aixoplugar les escoles.

Cal insistir en que dins les motxilles dels soldats feixistes no hi havia llibres, llibretes ni llapisos per a la quitxalla?. Cal reivindicar encara que abans de la concepció del sàtrapa, una bona part de la població a Catalunya i a la resta del món, ja sabia llegir i escriure, ja menjava amb coberts, i es rentava la cara cada matí?.

Ens agradarà rebre imatges i dades de TOTS ELS EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA a l’email coneixercatalunya@gmail.com , intuïm que ens en manquen molts encara a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

Catalunya us ho agrairà.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

dissabte, 15 de juliol de 2017

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME. ARGENTERA.VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia en relació a l’església de la Mare de Dèu del Carme d’argentera a patrimoni Gencat que l'església degué ser construïda al segle XVII o XVIII, quan el senyor jurisdiccional del terme va deixar d'habitar l'antic castell de Tancalaporta i es va construir una nova residència al mig de les seves possessions. En un principi estava dedicada a la Verge del Roser. A la llinda de la porta de la façana de ponent hi ha la data 1825, que correspon a una reforma i ampliació de l'església.

Quan a la descripció – quasi telegràfica – ens diu ; edifici d'una nau amb dos trams de volta de canó i sagristia afegida al lateral de migjorn que té una espitllera. La nova façana principal té una porta amb cèrcol de pedra i arc rebaixat, amb dues finestretes espitllerades amb arc de mig punt i una petita espadanya sobre la testera que està rematada amb lloses de pedra. La coberta és de dues vessants i la sagristia és de rajol arrebossat.


Fotografia de l’Isidre blanc. 18 abril 2016

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , si les tenen, imatges del interior d’aquesta església.

Rebia una fotografia del 4-VI-1972 des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), amb el següent text informatiu; Capella de la Marededéu del Remei, Nom actual Marededéu del Carme, Argentera (Vilanova de Meià). La Noguera, Lleida. Catalunya.


Sou pregats de fer-nos arribar imatges actuals als emails coneixercatalunya@gmail.com i arxiugavin@maristes.com per endavant gràcies.

El gentilici dels nascuts a l’Argentera a la comarca del Camp jussà de Tarragona és argenterenc, argenterenca, malgrat que aquesta Argentera no té la consideració de municipi des de fa segles; havia format part de la Baronia de la Vansa, i ara del municipi de Vilanova de Meià que té una superfície de 105,2 km² i nomes 414 habitants de dret a darreries de 2016, defenso que tenen dret a mantenir el seu gentilici, i no el de vilanoví, vilanovina que correspon únicament a la població de Vilanova de Meià.

Sembla innecessari insistir en que cal fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut”, i que sens dubte aquesta és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

divendres, 14 de juliol de 2017

L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTONI I SANT JORDI DE LA ‘CÚPULA PELADA’. CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la façana de l’església parroquial de Camarasa, que hi entenc bé, està advocada a Sant Antoni i Sant Jordi, i en substitueix una d’anterior advocada a Sant Miquel.


L’Enciclopèdica catalana ens diu que la nova església dedicada a sant Antoni i sant Jordi, és obra del 1737; segons Zamora l’arquitecte s’anomenava Santamaria i era de Linyola. Dins l’estil propi de l’època, la portada és ornada per dos mitges pilastres i un frontispici triangular. L’altar major i la desapareguda estàtua de Sant Miquel eren obra del gran escultor barroc Lluís Bonifaç, autor del cor de la Seu Nova de Lleida i conservava també un altar del Roser, procedent de l’església primitiva.



Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada.2009

Patrimoni Gencat al meu entendre parla de dos edificis diferents en la seva entrada :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22154

El sostre de població s’assolia a Camarasa al cens de 1857 amb 3.521, que es reduïen a 2.021 en el primer cens de la dictadura franquista, i tancava l’any 2016 amb 879 habitants, l’any 1857 s’incorporava al municipi el terme de Sant Llorenç de Montgai, i el 1970, Fontllonga junt amb la Baronia de Sant Oïsme i Figuerola de Meià, avui Camara té una extensió de 157,1 km²

La davallada demogràfica sense les proporcions estratosfèriques de Vilanova de Meià, demana mesures correctives urgents, hi ha esperança en que això pugui fer-ho la República Catalana.

És cert que ‘ qui perd els orígens, per la identitat ‘ , dissortament però, és encara més cert que la millor forma d’esborrar la memòria històrica, consisteix en fer desaparèixer al col•lectiu humà que la sustenta.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) de forma taxativa el li atorga el significat ‘cúpula pelada’, CAMARA RASA.

Abans de la dictadura franquista hi havia almenys dues escoles :

CEIP de Camarasa / Escola Dos Rius


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22157

Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ANTIC CONVENT DE LES GERMANES DEL SAGRAT COR

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22179

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 13 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANTA MARIA DE LA TORRE DE FERRAN. SANT PERE MOLANTA. OLÈRDOLA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

M’aturava al petit nucli de Ferran, de Sant Pere Molanta, al terme d’Olèrdola, al Penedès sobirà, visible des de la carretera N-340, i retratava la façana i el que sembla – d’això ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en demanarem informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) – una capella aixecada al Déu Desconegut, que ha objecte d’algunes modificacions i/o reformes, i d’un evident canvi d’usos.



En la meva recerca trobava que l’enciclopèdia catalana ens diu que el poble de Ferran , situat al Nord de Sant Pere Molanta, al terme d’Olèrdola, al Penedès sobirà, és de cases escampades.

El nom prové del castell de Ferran esmentat al segle XII i avui inexistent. Formà part del patrimoni dels Cervelló i un Guerau d’aquest cognom el donà a Santes Creus en testament de l’any 1229, no pas sense la reclamació de Sant Cugat del Vallès, que deia que hi tenia drets anteriors, probablement derivats de cessions de terres a la torre de Ventallols, molt documentada al segle XI, que es correspondria, més o menys, amb el que després fou castell de Ferran.

Al segle XIX hom coneixia per la Torrota una ruïna que hi havia al Nord de la carretera estatal, a prop de la bifurcació amb el camí que porta a Sant Cugat Sesgarrigues.

Dissortadament no cridava l’atenció del Josep Salvany Blanch en la visita que feia a Olèrdola l’any 1921.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/OLERDOLA/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

Tampoc en tenien gaires més dades a :
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=7672

I finalment consultava el PLA ESPECIAL URBANÍSTIC DEL CATÀLEG DE MASIES I CASES RURALS TERME MUNICIPAL D'OLÈRDOLA, que ens diu ; nucli urbà format per vàries masies de planta basilical. Algunes d'elles daten del segle XVIII i estan plenes de detalls arquitectònics i artístics molt destacats, com uns capitells que podrien ser d'èpoques molt més antigues o símbols, escuts i dates motllurats sobre les dovelles dels arcs d'entrada a les cases (cases del número 3 al 7). L'ús de la volta catalana, el totxo per fer paviments, els cavalls de fusta i la forja són elements comuns a totes elles. Alguna de les cases inclòs té adossada una petita capella.

Aquests edificis creen un ambient singular que testimonia una identitat històrica i cultural, adquirint un valor important com a conjunt. Els elements de la façana tenen una protecció de manteniment pel que fa a la seva composició, els oficis, el material, la textura i el color. Els interiors tenen una categoria de respecte. Aquest element està enumerat en l'annex del catàleg del patrimoni del Pla General d'Ordenació municipal del 11-05-1983, per tant, cal tenir en compte que la Llei del Patrimoni cultural català diu que els béns immobles que en el moment de l'entrada en vigor d'aquesta llei estiguin inclosos en catàlegs de patrimoni cultural incorporats en plans urbanístics passen a tenir, llevat que siguin béns culturals d'interès nacional, la consideració de béns culturals d'interès local (BCIL).

El Penedès és una comarca culta, rica, desvetllada, no se si feliç, en tot cas NO LLIURE com la resta de Catalunya, i malgrat els esforços en recerca històrica que s’han fet, es fan i es faran, les destrosses dutes a terme - val a dir que forma magistral - en els llarguíssims anys de la dictadura franquista, no han tingut la resposta ‘previsible’ des de les ‘administracions democràtiques catalanes’. Algú ho havia de dir, manllevant la frase del Joan Tardà i Coma (Cornellá de Llobregat, 26 de septiembre de 1953)

Si teniu informació de l’advocació de la Capella de Ferran, i/o imatges i/o dades , agrairem que ens ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

Rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), amb una imatge del interior, i la següent informació :


Data de la fotografia 18-V-1980, Capella de Santa Maria, Sense culte; Torre de Ferran, Ferran (Olèrdola), Alt Penedès

Enviaré un correu a l’ Alcalde-President de l’ Ajuntament d'Olèrdola , Lucas Ramirez Búrdalo, per tal que puguin incorporar aquesta informació al Mapa de Patrimoni

dimecres, 12 de juliol de 2017

TÒRREC. ESGLÉSIA DE SANT ISIDRE LLAURADOR I L’ESTUDI ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 I) i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, El Camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ) – conservo la O del nom per recordar als que varen néixer desprès de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa, que en els llarguíssims anys de la dictadura franquista únicament es permetien els noms en llengua castellana.

Fèiem via per terme de Vilanova de Meià de 105,2 km² que s’havia constituït legalment l'1 de juliol de 1926, data en que s’aprovava instància col•lectiva demanant la fusió dels ajuntaments dels pobles de Santa Maria de Meià, la baronia de la Vansa i Vilanova de Meià.

Quan al topònim Tòrrec, el diccionari català, valència , balear – gens apreciat per cert pel Partit Piroman – recull, Esllavissada de terra . M'acompanyarà fins al tórrech de l'aubaga, Scriptorium gener 1925.

Retratava l'església de Sant Isidre de Tòrrec s'emplaça al bell mig del nucli de Tòrrec, llogarret agregat de Vilanova de Meià. Es tracta d'un edifici aïllat, d'una sola nau, amb capelles i sagristia adossades.


La façana presenta un portal adovellat, en arc de mig punt on la clau de dovella s'hi pot veure escrit "1801". Per sobre un rosetó petit que il•lumina el cor de l'església. Coronant la façana hi ha una espadanya de dues obertures d'arc de mig punt i dues campanes, rematat per un llosat amb pinacles. L'aparell de la façana està format per carreus irregulars (exceptuant les cantoneres) ben lligats amb morter i ben ordenats.

A la banda de l'absis, carrat, està situat el presbiteri aixecat del replà uns 30 centímetres.

M’explicava una parella que viuen a Tòrrec que no tenen les claus del temple, a quin interior no podíem accedir, sortosament h havia fet l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada, autor de la fotografia de l'altar major està presidit per una imatge de sant Isidre Llaurador.


Al nord i al sud hi ha dues capelles, que donen aspecte a la planta de creu irregular, sobretot la del nord està clarament adossada amb un aparell molt diferent. La coberta és a dues vessants amb teula.

Retratava una solitària creu al fossar parroquial del que s’ha ensenyorit la vegetació.


El meu interlocutor, nascut a Tòrrec m’ensenyava l’edifici que acollia l’estudi, abans i durant alguns anys de la dictadura franquista.


Aquí, i allà, arreu de Catalunya constato que abans de la dictadura franquista , hi havia a cada petit nucli almenys un estudi i/o escola pública, en algun lloc n’hi havia un per als nens i un per a les nenes, en els llocs més grans, hi havia escoles privades i/o confessionals. Intueixo que darrera de l’oblit d’aquelles històries hi havia la voluntat de la dictadura d’esborrar l’obra magnifica, primer de la Mancomunitat de Catalunya, desprès de la II República i la Generalitat de Catalunya. L’assassinat del Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), i de tants i tants catalans fins als primers anys de la dècada dels 50 del segle XX, tenia aquest únic objectiu.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i/o dades de l’estudi i/o escola anterior a la dictadura franquista del lloc on vareu néixer, vosaltres i/o la vostra família.

Catalunya us ho agrairà.

dimarts, 11 de juliol de 2017

CASA BOLET. SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Llegia al Mapa de Patrimoni de Santa Margarida i els Monjos que l’arquitecte Santiago Güell i Grau (Vilafranca del Penedès 1869 - 1955) projectava l’any 1925 la dita Casa Bolet, al numeros 16-18 de l’Avinguda de la Generalitat.


Quan a la descripció reprodueixo ; edifici noucentista amb elements clars del modernisme goticitzant. Es compon de planta baixa i dos pisos. La façana és perfectament simètrica a partir d'un cos sobresortint central, el qual està sustentat per columnes que s'aprofiten per ubicar dos balcons, al primer i segon pis. La planta baixa destaca per tenir les obertures fetes amb arcs de mig punt, mentre que al primer pis les obertures són amb arc apuntat. Als extrems hi ha dos balcons semicirculars. El pis superior presenta obertures quadrades sense arcs ni decoració. A la part superior hi ha una sèrie de mènsules senzilles, als extrems hi ha dos elements amb obertures d'espitlleres que sobresurten del cos principal. Per rematar la façana hi ha una teuladeta decorada amb una bola de formigó decorada amb motius vegetals.

No trobava cap dada del promotor, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, ..., sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sobta el ‘desconeixement’ de l’autoria d’alguns dels edificis més singulars de Santa Margarida i el Monjos :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/teniu-mes-dades-del-mas-catarro-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/teniu-mes-dades-de-la-dita-casa-gimeno.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/teniu-mes-dades-de-la-dita-casa-casaler.html

Sembla que ‘obviar’ les dades del promotor és ‘habitual’, almenys en el Mapa de Patrimoni de Santa Margarida i els Monjos.

dilluns, 10 de juliol de 2017

FOSSAR I CAPELLA DEL SANT CRIST. ALENTORN. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés en direcció a Vilanova de Meià, quan passava per l’exterior de l’Alerton - hi ha una carretera que circumval•la el nucli urbà, - advertia a l’esquerra el fossar municipal.


Quan accedia al seu interior desprès de retratar la capella que intueixo advocada al Sant Crist - en demanaré confirmació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )- em cridaven l’atenció dos coses, la primera l’elevat nombre de tombes que encara hi ha al sòl, i la segona que malgrat trobar-nos quasi al límit de la comarca de la Noguera, es mantingui el costum de fer porxos davant els nínxols, com s’ha fet des de sempre a la Segarra.



La capella estava tancada, desconec doncs si encara s’hi manté la imatge del Sant Crist. De l’autoria de la capella i del fossar, cap dada, recordem que això és encara REINO DE ESPAÑA; aquestes infraestructures les acostumava a dissenyar el mestre d’obres i/o arquitecte municipal, sou pregats si en teniu noticia de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Olivé Escarré acostuma a dir que a tot arreu hi ha o hi havia, una o més esglésies, almenys un fossar i una escola, d’aquesta darrera ‘espècie’ de patrimoni costa de trobar-ne exemplars anteriors a la dictadura franquista. De fet en l’anterior visita no havíem trobat cap esser humà a Alentorn al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats si en teniu noticia de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El feixisme feia una excel•lent feina de destrucció durant el període 1939-1978, els ‘demòcrates catalans de tots els colors’ no han tingut la mateixa energia i voluntat per refer i/o recuperar la memòria històrica en el període 1978-2017. Des de l’administració pública del REINO DE ESPAÑA, s’ha continuat dissortadament en masses ocasions la tasca destructiva de la dictadura.

Insistim una vegada més, ‘qui perd els orígens, per la identitat’.

Quan al topònim Alentorn, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) l’eminent filòleg que d’haver nascut per exemple a França, Anglaterra, Alemanya,... , tindria notorietat mundial, i al que citen fins els intel•lectuals castellans honestos, li atorga un origen cèltic amb el significat ‘ vall rodejada d’alts turons’

diumenge, 9 de juliol de 2017

IN MEMORIAN DE LES ESCOLES DE LA SELVA DE MAR ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Trobava al municipi de la Selva de Mar a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=josep+claret&denominacio=&adreca=&poblacio=Selva+de+Mar&page=1&pos=1

Curiosament és l’únic edifici que apareix en aquesta entrada, malgrat que d’ençà de l’'any 1787 es va independitzar del municipi del Port de la Selva, per privilegi de Vila Reial concedit per Carles III, el rei que assolia reconeixement universal, per ser el que duia a terme la primera operació especulativa-urbanística obligant – sobretot a les ciutats – a treure els fossars del costat de les esglésies, alliberant així grans parcel•les de terreny que passaven a ser de domini reial. Encara avui s’explica a Europa allò ‘ dels efluvis’ que sortien dels cementiris, criteri científic, que pesa com una llosa damunt el col•lectiu que treballa en recerca, i que condiciona més que els ‘toreros’ i ‘ manolas’ la desconsideració que manifesten pel REINO DE ESPAÑA arreu del món

Situat a l'inici del nucli urbà de la població, a la banda dreta de la carretera que porta a la Selva de Mar des del Port de la Selva, l’autoria de l’edifici s’adjudica a Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988) ,
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=37724
ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Edifici de planta rectangular amb un annex, amb coberta de teula àrab a quatre vessants. Les façanes exteriors estan revestides de blanc. Les obertures a les diferents sales són de secció rectangular, sense emmarcaments de cap mena, el mateix succeeix amb les portes. La façana principal, que dóna pas a l'accés al centre, presenta quatre grans obertures en finestrals i emmarcat de fusteria blava.

El centre està envoltat d'un gran pati i zona d'esbarjo.

Aquestes escoles foren construïdes per la Generalitat de Catalunya en el breu miratge de llibertat democràtica que va suposar el govern de la II República.

A data de 25 de febrer de 1933, sota el mandat de l'alcalde Antoni Climent, queda registrada la sessió extraordinària del Consistori on s'acordà començar a realitzar tots el tràmits burocràtics oportuns. A la sessió del dia 10 de novembre de 1935 presidida pel mateix l'alcalde, aquest anuncia que les escoles estan finalment acabades.

Emplaçades a l'entrada del poble, a la banda dreta, representaven durant molts anys l'exponent cultural més important de la població, cosa que honora el Consistori d'aquella època, regit pel batlle Antoni Climent, car no escatimà esforços per tal d'aconseguir la seva construcció.

Recentment, s'ha format el Centre Cultural i d'esbarjo "Les Escoles", que té la seu en el mateix edifici.

El Feliu Añaños Masllovet, director de la pàgina http://moianes.net/ i durant molts i molts anys company de sortides del http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/ em feia arribar un emial en el que deia;
Hola Antonio,


adjunto foto de les escoles de Selva de Mar feta aquest estiu per si no la tens.

Salutacions i records!

L’havíem publicat recentment a :
http://relatsencatala.cat/relat/in-memorian-de-les-escoles-de-la-selva-de-mar-anteriors-a-la-dictadura-franquista-lemporda-sobira-girona-catalunya/1059895

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1148 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho. I la formació d’un ‘NOU’ GOBIERNO del PP, és quan a la recuperació de la memòria històrica, una pèssima noticia.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA, recentment en resposta a una petició feta a varies marques d’automòbils perquè ens fessin d’espònsor , ens responien NEGATIVAMENT, Catalunya és un lloc ideal per a vendre vehicles, tothom però, té por quan se’ls planteja una iniciativa que es pot interpretar com a col•laboracionisme en contra dels interessos del REINO DE ESPAÑA - per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

DE SANT VICENÇ A SANT BENET. TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

A la pàgina de https://www.facebook.com/turisme.selva/ publicaven una fotografia de l’església de Sant Benet, en que avui segon diumenge de juliol els tossencs hi celebren un aplec.

Llegia a Patrimoni Gencat que aquesta església hauria estat la primera parròquia del terme, abans de la carta de poblament que va concedir l'abat de Ripoll al segle XII. Arrecerada de la línia costanera assetjada i saquejada constantment pels corsaris sarraïns, els tossencs d'aleshores vivien dispersos en masos per les muntanyes i tenien en aquesta església dedicada aleshores a Sant Vicenç el seu nexe d'unió.

La tradició ens parla de l'existència d'un cementiri a l’església de Sant Benet. No totes les esglésies podien tenir cementiri, ja que el cementiri i el baptisteri eren els elements constitutius dels temples parroquials. Les esglésies sufragànies n'eren desposseïdes.

Això vindria a confirmar la tesis que de Sant Benet fou en origen parròquia dedicada a Sant Vicenç.

L'any 1432, després dels terratrèmols coneguts com la sèrie olotina (anys 1425-1428), els delegats episcopals de Girona reconegueren un total de 407 esglésies de la diòcesi i constataren que els sismes n'havien afectades 77. A Tossa l’església de Sant Benet quedà parcialment derruïda. El representant episcopal donà un any i mig de temps per refer la teulada a fi de poder-hi celebrar novament els oficis divins. La fàbrica del temple havia de ser feble si els terratrèmols l'afectaren greument, atesa la llunyania de la zona olotina. Tal vegada, Sant Benet conservava, encara a començament del segle XV, bona part d'un aparell humil i pobre, marcadament rústic i d'estil romànic, (que havia substituït el pre-romànic original): quatre parets de pedres lligades únicament amb fang i unes quantes bigues que sostenien la teulada.

Després de la carta de poblament de 1186 i la consegüent construcció d'un nou temple parroquial amb el trasllat de les relíquies, font baptismals i el cementiri al Mont Guardí (Cap de Tossa), l'antiga església quedà sense advocació.

No hi ha dubte que els habitants dels masos propers eren els primers interessats a perpetuar-hi el culte, encara que fos sota una altra advocació. No és infreqüent el cas d'un antic temple parroquial transformat en església d’un veïnat. I a qui es podia dedicar sinó a Sant Benet, fundador de l'ordre del monjos de Santa Maria de Ripoll?

Per tant, sembla fora de dubte que ja l'any 966 l'església gaudia de parroquialitat i que estava dedicada a l'adoració de Sant Vicenç. Ho atesta el fet de que percebia els delmes i primícies del territori.

La primera notícia documental de la parròquia de Sant Vicenç la tenim cent tretze anys després, el 1079, en ocasió de la consagració de l'església de Sant Romà de Lloret pel bisbe de Girona Berenguer Guifré.

D'aquesta manera l'església parroquial de Sant Vicenç no fou només un lloc de culte o el centre territorial d'una demarcació canònica, sinó també l'eix de la vida de la comunitat tossenca i constituí la primera cèl•lula político-administrativa dels habitants del terme. El mateix abat Ramon de Berga afirmava en la carta de poblament de voler construir un castell en la parròquia de Sant Vicenç. La decisió fa pensar que per aquella data, si no abans, els termes de la parròquia coincidien amb els de l'alou de Tossa. Així, la parròquia de Sant Vicenç fou la primera divisió administrativa de Tossa.

Paral•lelament és important remarcar que amb molta probabilitat durant els primers temps, l'església de Sant Vicenç havia pertangut a Santa Maria de Ripoll com a “església pròpia” i que al primer quart del segle XIII era ja integrada en la xarxa parroquial episcopal, sense el monestir, però, renunciés als drets que li derivaven directament de la donació de 966.

Al juliol s'hi celebra un concorregut aplec el diumenge posterior a la festivitat del Sant.

Tanmateix en l'antigor, la festa se celebrava tres cops l'any: el 21 de març, els dimarts de Pasqua de Resurrecció i l'11 de juliol.

Dins l'ermita s'hi cantaven uns goig. Ens agradarà rebre una imatge dels goigs, i si fos possible també una del interior de l’església a coneixercatalunya@gmail.com

Avui dia, la festivitat s'ha traslladat al segon diumenge de juliol, per tal de garantir-hi l'assistència dels fidels, malgrat el brogit que provoca l'estiu.


Al costat de l’església trobem una masia datada al segle XV, la factura actual però , correspon a la segona meitat del segle XIX.

Patrimoni Gencat la descriu així; masia de planta rectangular que consta de planta baixa i pis superior. La masia està coberta amb una teulada a dues aigües de vessants a façana.

La planta baixa consta de tres obertures. Així trobem el portal d'arc carpanell rebaixat, flanquejat per dues finestres - una per banda- rectangulars emmarcades amb pedra nummulítica o pedra de Girona.


Fotografia de Xavier Caparrós Moreno . 2006

De la planta baixa arrenca una escala que condueix al primer pis o planta noble, en el qual trobem tres obertures de similar tipologia, és a dir tres finestres rectangulars emmarcades amb pedra nummulítica i amb un senzill ampit.

Una faixa o franja actua de separació entre la planta baixa i el primer pis i recorre tot el perímetre de l'edifici.

Pel que fa als materials, cal dir que tot l'espai físic de la masia està perfectament arrebossat, observant-se àmplies clapes de pintura de diferents colors.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA DE MEIÀ. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de Santa Maria de Meià, bastida a la segona meitat del segle XVII en substitució d’una edificació romànica, patrimoni Gencat ens diu que consta d'una nau amb capelles laterals que es comuniquen. De l'antiga església romànica només en queda el mur del migdia que dóna cap al monestir, amb una petita porta de mig punt, cegada, així com l'arcada que donava pas al braç del creuer de migdia (que es troba tapiada amb tombes medievals que hi havia a l'antic temple). També es conserven uns fragments de la volta del cimbori, vuitavat, al darrere del campanar modern fet a l'inici del segle XX.



L'església està coberta amb volta de canó. Fotografia del Jordi Contijoch Boada. 2010

A l'exterior destaca el volum de la nau, més alta, coberta a dues vessants. Sota el ràfec de la teulada de la nau corre una filera de petites finestres d'arc de mig punt, obertes a un parament irregular que contrasta amb el de la façana, de carreus ben escairats. El campanar, adossat a l'esquerra de la façana, constitueix un cos avançat respecte al frontis de la façana. Fou acabat modernament (1908), i és format per un primer cos de planta quadrada i un segon de planta octogonal, amb pilastres cantoneres que flanquegen obertures d'arc de mig punt amb ulls al capdamunt a quatre dels costats. És coronat per una cúpula semiesfèrica i una creu de pedra.


Encastats en el mur lateral de l'església de Santa Maria de Meià s'hi troben cinc sepulcres medievals, que podrien ser dels segles XII-XIII.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República el monestir oferia serveis d'hospital militar. Passada la comtessa bèl•lica tornà a exercir de rectoria, i des de 1954 es convertí en una casa de colònies de l'Acció Catòlica de Balaguer.
http://www.femn.org/index.php/llistatcases/110-casasantamaria

Avui està gestionada per la Fundació Pere Tarrés.
http://www.casesdecolonies.cat/noguera/casa-de-colonies-santa-maria-de-meia/

Santa Maria de Meià, com la mateixa Vilanova, i els pobles de la Baronia de la Vansa, eren municipis independents fins a l‘any 1926, en que al•legant motius d’estalvi s’integraven en un únic terme. Certament s’estalvia MOLT eliminant municipis, avui a excepció de Vilanova de Meià, on visita un cop a la setmana, NO HI HA METGE, a Santa Maria de Meià, Gàrzola, Lluçars, Tòrrec,...., per descomptat tampoc botiga, farmàcia, forn, ..., si cal fer benzina, gasoil,.., s’ha d’anar fins Artesa de Segre. Al mateix temps, els senyors diputats, senadors,..., poden prendre cafè a preus d’escàndol, això és estalvi?. Ens sobren politics ‘honestos’, i atenen al fet objectiu que el REINO DE ESPAÑA està entre els països més corruptes del món, imagineu-vos si es podrien estalviar diners,oi?. I us imagineu com viuríem si els corruptes haguessin de tornar els diners ?.

M’explicava una persona que havia emigrat a l’Argentina , que allà la gent senzilla, acostuma a dir algún día sonaran los tiros por el lado de la justicia ; aquí com a l’Argentina les bones persones estan cansades d’esperar, oi?.

Retratava l’estudi de Santa Maria de Meià anterior a la dictadura franquista, l’edifici havia estat església advocada a Sant Benet, i posteriorment acolliria la Casa Consistorial.


Ens en manquen MOLTS ENCARA d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Catalunya, que la seva existència no es divulgues en els llarguíssims anys de la dictadura franquista, té la seva lògica ‘perversa’, que això continuï quan fa mes de 40 anys de la mort oficial del ‘satrapa’, ja comença a donar mala espina,oi?.

Esperem rebre imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’estudi i/o escola on anaven els teus pares/avis, o vosaltres mateixos abans de la dictadura franquista.


dissabte, 8 de juliol de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MAGDALENA. ARNES. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de Santa Magdalena d’Arnes a la Terra d’Alta, sota un sol d’injustícia.


Patrimoni Gencat ens explica que l’edifici d'estil barroc va ser edificat sobre les runes d'una església gòtica a l’any 1693. Presenta tres naus i té capelles laterals i un campanar de torre. L'absis de l'església anterior es pot veure des del carrer Sant Antoni.

L'edifici d'estil barroc està realitzat amb carreus i maçoneria. Presenta tres naus i creuer, i una coberta de teula. L'absis es mostra pla.

Totes les voltes van ser fetes després de la victòria del sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi tràgic de la nostra història, que el ‘guanyadors’ batejaven com ‘ guerra civil’, i l’església catòlica d’obediència feixista com ‘ Cruzada’; una de les raons que explica la creixent laïcització és justament aquella ignomínia que amb els pas dels anys lluny d’oblidar-se, se’ns fa més i més present cada dia. Déu, estava amb el ‘rojos’, com està avui amb els ‘refugiats’; la Jerarquia catòlica amb plena consciència va decidir aleshores fer costat als botxins conduint a les seves ‘ovelles’ a l’escorxador.


Fotografia del Jordi Contijoch Boada

El temple va ser bastit sobre una primitiva església gòtica, les restes de la qual encara es poden observar dins d'un pati que hi ha entre l'església i l'habitatge del capellà. Hi ha dues portes gairebé iguals amb arc rodó emmarcat per mitges pilastres estriades, arquitrau i fornícula superior.. L'ornamentació vegetal és molt abundant. La porta frontal està actualment cegada. El campanar, situat a un costat, és de cos quadrat amb culminació octogonal.

Quan als autors llegia : Josep GOMBAU & Roc GOMBAU , sense cap altra dada, eren germans?. Pare i fill?. Veïns d’Arnes?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1920 amb 1.520 ànimes, i es tancava a darreries de l’any 2016 amb 472 habitants, una pèrdua del 68,95% de població; està clar que quan des del PP, s’insisteix en que ESPAÑA VA BIEN, es fa abstracció d’Arnes i Catalunya, o no?.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

divendres, 7 de juliol de 2017

BASÍLICA MENOR DEL SANT CRIST. BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA. LA PARADA OBLIGADA.

Començava a caure el dia i estàvem pel cap baix prop de dos hores lluny de Castellar del Vallès, constatat això decidia arribar-me fins al Santuari del Sant Crist, situat al pla d'Almatà, just per sobre de la vila actual de Balaguer, a tocar del convent de les Germanes Clarisses i molt a prop del castell Formós.

Patrimoni Gencat explica que és un edifici adossat per la seva part posterior al convent de les Germanes Clarisses, i el descriu així : temple d'una sola nau amb nombroses capelles laterals. La façana principal actual, construïda a principis del segle XX, està articulada vers tres conjunts en forma de torres.


Les dues torres que flanquegen la principal, on es troba la portada, són iguals, amb dues llargues pilastres entre les que, a l'alçada dels seus capitells, hi ha un arc de mig punt cec. Corona les torres una cobertura en forma de petita cúpula. A mitja alçada s'hi troben sengles finestres allargades, resoltes en arc de mig punt, harmònicament centrades sota els arcs cecs abans esmentats. Sota aquests arcs cecs, concèntrics a aquests, hi ha sengles rosetons. La torre central, més alta que les anteriors, s'inicia amb una portalada amb arc de mig punt flanquejada per dues pilastres amb capitell barroc que es lliuren a un fris que presenta un altar amb una creu esculpida. De la part superior d'aquest ampli fris arrenquen dues pilastres molt llargues que arriben al peu del campanar. Enmig i perfectament centrades en l'eix vertical,trobem una finestra allargada resolta en arc de mig punt amb un rosetó al seu interior, i un escut. El tram superior d'aquest cos, sota la cornisa, a mode de fris hi ha trèvols esculpits que concorden amb l'estil floral amb que es troben decorats els capitells de les pilastres. Corona l'edifici, centrat, campanar petit d'un sol cos i planta octogonal, coronat per una creu de ferro forjat.

A l'esquerra d'aquesta façana, a la banda oest del temple, s'hi pot observar un tram porticat amb arcs de mig punt que probablement era part d'una nau que formava part del temple original. L'únic vestigi d'aquest temple s'observa en la façana oest del Sant Crist, on s'hi veu l'entrada que anava del creuer cap a la façana de ponent de l'antic temple de Santa Maria d'Almatà. Únicament se'n conserva una gran portalada de mig punt adovellada i per sobre una gran rosassa decorada amb motius geomètrics (ambdós elements tapiats actualment). L'altar major estava situat on hi ha actualment la porta que dóna al costat del riu. Tenia una nau i un creuer de volta de mig canó. Els braços del creuer anaven des dels graons del presbiteri actual fins on avui hi ha l'arc que sosté el cor. L'aparell d'aquesta part del temple és a base de carreus homogenis ben escairats, mentre que el rebliment dels murs és de maçoneria. Tipològicament es pot situar aquest temple en el segles XII o XIII.

Començà a anomenar-se del Sant Crist des de que, el 22 de març de 1622, en presència del rei d'Espanya Felip V, del seu germà Carles i del comte d'Olivares, fou traslladada la santíssima Imatge de l'antiga capella a l'altar major que a tal efecte s'acabava de construir, deixant, d'aquell moment ençà, de ser la titular de l'església la Mare de Déu.

La història arquitectònica del temple és molt àmplia i complexa. Sembla que el temple de Santa Maria d'Almatà s'edificà sobre l'antiga mesquita major de Balaguer. Al segle XVII (1610), a causa de la devoció creixent pels miracles que, segons s'explicava, feia el Sant Crist, s'eixamplà el temple i es posà sota l'advocació de la venerada imatge. Es posà l'altar major al braç situat al nord. La porta principal s'obrí al sud, cara a la ciutat, on es construí una façana totalment plana i coronada per un arc amb curvatura descendent a ambdós costats. A finals del segle XVIII (1787) es va aixecar la volta de la nau principal i es va construir el cambril per al Sant Crist. Durant les primeres dècades del segle XX es construí la façana i la portalada actual, obra de l’arquitecte Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920) .

La venerada imatge fou cremada el 28 de juliol de 1936, en els aldarulls que es generaven com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, amb el ‘suport’ ideològic de la Conferencia Episcopal del REINO DE ESPAÑA, i del seu primat Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d'agost de 1869 - Toledo, 22 d'agost de 1940) . Aquella traïció a l’evangeli de Crist, ha comportat com preveia el Venerable Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) la laïcització militant de la ciutadania.

De la imatge del Crist únicament es pogué salvar solament el peu dret. Per encàrrec de Pere Corberó i Trepat fou esculpida de nou pels artistes Joaquim Ros Bofarull (Barcelona, 1906 - ídem, 1991) i Josep Espelta Graciot ( Barcelona , 14 de desembre de 1901 + 14 de juliol de 1973I de Barcelona. La beneí el bisbe Ramon Iglesias Navarri (Durro, Alta Ribagorça, 28 de gener de 1889 - La Seu d'Urgell, 31 de març de 1972) i la retornà al seu lloc el 16 de marc de 1947.

El Papa Francesc - Jorge Mario Bergoglio, (Buenos Aires, Argentina, 17 de desembre de 1936) - va concedir el títol i la dignitat de basílica menor al santuari del Sant Crist de Balaguer a través d'un rescripte de la Congregació per al Culte Diví signat pel cardenal Robert Sarah (Ourous, Guinea, 15 de juny 1945), i que porta la data del 9 de maig del 2016. La celebració solemne de la concessió del títol va tenir lloc el 9 de novembre de 2016, coincidint amb la festivitat del Sant Crist, i va estar presidida pel bisbe d'Urgell, Joan-Enric Vives Sicília (Barcelona, 24 de juliol de 1949).

Al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès occidental, 2 de maig de 1926), li ‘sabia a poc’ aquesta breu parada. Balaguer necessita i demana almenys tot un dia de visita.

Antonio Mora Vergés