dimecres, 31 de maig de 2017

EL MAS I L’ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA DELS ARQUELLS. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Oliola està a la comarca de la Noguera, una bona part dels catalans desconeixen l’existència d’aquest indret, i el més greu de tot, del riquíssim patrimoni històric i/o artístic que s’està perdent per la incúria de les administracions públiques catalanes.

Us deixo uns enllaços amb agunes imatges a tall d’exemple :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-de-lesglesia-de-santa.html

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4761

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/05/oliola-un-mon-per-descobrir-la-noguera.html

Seguia les indicacions de l’Enciclopèdia Catalana; a mig camí d’Agramunt a Coscó, al SW del poble, hi ha la masia, i antic poble, dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

Topava amb un senyal de prohibició per accedir fins a la finca, i malgrat que maldava per trobar algú per a demanar-li permís, els meus crits no tenien resposta.


Retratava l’edifici de la masia, i des de MOLT LLUNY la capella de Santa Magdalena, de la que ens explica patrimoni Gencat que ha estat molt modificada al llarg dels segles , XI - XII // XIV - XV // XVIII -,..Té una nau i un absis del que neix un altre de més petit utilitzat com a sagristia. A la façana sud hi ha la porta d'accés dovellada, al costat hi ha una finestra. Campanar d'espadanya d'un arc sobre el costat de llevant de la nau. Interiorment presenta un banc corregut al llarg de la nau i quatre arcs torals es troben deformats pel pes de volta de canó.


Actualment la finca és un allotjament rural : http://www.masiaarquells.com/entorno/?_gallery=gg-3-15

Malgrat la descreença creixent és oportú recordar que la Biblia recull a Deuteronomi 27, 14-26 les malediccions de Déu, en les que trobareu dades de tristíssima actualitat :

"Maleït el qui violi els drets de l'immigrant, de l'orfe o de la viuda!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui es deixi subornar i/o assassini un innocent!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Actualitzem-ne alguna :

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Sou pregats d’afegir-vos a la tasca de recuperar – si mes no – la memòria històrica del nostre patrimoni, fent-nos arribar imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

dimarts, 30 de maig de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESGLÈSIA DE SANT URBÀ DE MONTSONÍS. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava a Montsonís , l’església de Sant Urbà advocada en algun temps a Sant Pere , i també a Santa Maria, situada al turó del cementiri, amb funcions – si ens creiem el que diuen els papers – de local social.



Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici aïllat que consisteix en una església d'una sola nau, capçada per un absis semicircular, amb un campanar de planta quadrada adossat a la façana de ponent i l'accés a la façana nord. La orientació de l'edifici segueix la norma romànica de disposar la capçalera a llevant però, en haver d'adaptar-se a l'orografia difícil, l'orientació real és d'est-sud-est a oest-nord-oest. L'aparell constructiu és de carreuó de gres ben escairat però sense polir, disposat ordenadament en filades uniformes i regulars, característica que palesa les formes constructives característiques entre els segles XI i XII. Les façanes són totalment llises, la teulada a doble vessant amb el carener longitudinal i coberta amb lloses irregulars de pedra que deixen un ràfec senzill i sense ornamentació.

La façana nord conté l'únic accés a l'edifici, en forma de porta d'arc de mig punt de grans dovelles regulars. Al centre de l'absis s'obre una finestra senzilla d'arc de llinda i una sola esqueixada. A l'exterior, l'absis té un alt sòcol que recorda la solució similar de l'absis de Santa Maria del Salgar.

L'interior es resol amb una volta de canó, que enllaça amb l'absis mitjançant un deforme arc presbiteral, que no es reflecteix en planta.

La resta d'elements constructius hi van ser afegits tardanament: A l'esquerra de la porta es va afegir una capella lateral en què actualment s'hi obre un gran finestral d'arc de mig punt. A la façana de ponent es va adossar el campanar de torre, de planta quadra i amb quatre ulls d'arc rebaixat. L'aparell constructiu, més regular, de l'angle sud-oest delata una reconstrucció posterior. Els dos contraforts a la façana meridional també s'hi afegiren tardanament per tal d'intentar evitar la ruïna de l'edifici.

A finals del segle XVIII aquesta església fou abandonada i fou substituïda com a parròquia per l'església barroca de Santa Maria del Castell .


Una placa a l’església de Santa Maia del Castell, deixa constància de qui feia el temple, i traslladava el culte. Està fora de dubte que a Déu no se’l pot posar en nòmina , tant almenys com que al ‘personal mortal’ de l’església catòlica d’obediència romana , massa sovint es feia, i potser, potser, encara es fa, oi?.

A mitjans del segle XX la volta es trobava esfondrada i el campanar només conservava la cara nord.


Fotografía de Josep ÀngelCorbella i Garcia. 1985

A finals del segle XX, sota titularitat municipal, va ser restaurada, consolidada i rehabilitada per a fer la funció de local social del poble. Per descomptat cap dada de l’autor de la ‘restauració’ , una de més de les moltes ‘avantatges’ de la nostra obligada pertinença al REINO DE ESPAÑA, oi?

Foradada serà el dimecres 31.05.2017 la riota de Catalunya gràcies al inefable Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971). Tv3 no és, o no hauria de ser, una cadena de televisió on càpiguen aquesta mena de programes.

Les persones de Foradada, de la Noguera, de TOTA LA CATALUNYA INTERIOR, son les que fan possible que fora de la conurbació barcelonina, sigui possible trobar – encara – alhora que vida intel•ligent, natura, paisatge, monuments,... ,
Ah!, i aquesta ‘feina’ la fan sense rebre cap retribució, ells menys que ningú es mereixen els ‘comentaris sardònics’ del ‘foraster’.

GIRONA, COLORS I FLORS. MONESTIR DE SANT PERE DE GALLIGANTS

En ocasió del GIRONA, COLORS i FLORS de l’any 2017, teníem ocasió la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de visitar l'antic monestir benedictí de Sant Pere de Galligants, fundat al segle X, i documentat des de l’any 988. El 1117 fou unit al monestir llenguadocià de la Grassa, i el 1131 s'emprengué la construcció de la nova església. Inicialment, l'abadia era situada extramurs de la ciutat, vora el riu Galligants, però més tard restà integrada dins el recinte murallat del segle XIV, del qual formaven part els seus absis i campanar.

Fou desamortitzat l’any 1835, val a dir que la desamortització dels bens de l’església es va fer de la pitjor manera, ja aleshores la corrupció era el càncer de l’administració Pública del REINO DE ESPAÑA. Hem d’agrair entre d’altres a Juan de Dios Álvarez Mendizábal, nascut Álvarez Méndez (Chiclana de la Frontera, Reino de Sevilla, 25 de febrer de 1790 - Madrid, 3 de novembre de 1853), la ‘pèrdua’ d’una bona part del patrimoni històric i/o artístic que marxava sense cap control a nodrir els museus dels països ‘civilitzats’ d’arreu del món.

L’any 1870 s'hi instal•là el Museu Arqueològic, que ocupa encara unes dependències superiors del claustre.

No se’n ha conservat la pila romànica, s’especula que fou destruïda/robada durant la invasió napoleònica.

Una de les gran sorpreses d’aquest any 2017 estava al claustre, adossat a migdia de l'església, que fou bastit a la segona meitat del segle XII. La galeria nord va ser acabada el 1154 i les altres entorn del 1190. De planta rectangular, és format per quatre arcades a les galeries més curtes i sis a les altres. Els arcs de mig punt recolzen sobre parells de columnes, i al centre de cada galeria hi ha un grup de cinc columnes. Les parets del pati són decorades amb un fris d'arcuacions cegues sobre mènsules. Les galeries són cobertes amb volta de quart de cercle.



L'escultura dels capitells es relaciona amb la del claustre de la seu de Girona. D'una gran varietat de motius ornamentals, hi ha escenes bíbliques, altres de l'època, així com decoració de tipus animal o vegetal, i de tipus clàssic.


Retratava també l’interior de l’absis i el Rosetó de grans dimensions, gairebé tres metres i mig de diàmetre, constituït arquitectònicament a base d'un oculus central molt adornat el qual es desplega per mitjà d'un joc de columnes en un gran cercle central de vuit arcs de forma semicircular però sense acabar el semicercle. La rosassa està emmarcada per tres cercles de grans proporcions, esculpits i motllurats. El petit rosetó central o oculus està finament decorat amb motius florals. Els vuit arcs són de dues peces i se sostenen en les vuit columnes vuitavades de doble capitell. Una d'elles només té un capitell, el qual, a diferència dels altres, és gòtic.


Girona, demana i necessita temps per conèixer-la

dilluns, 29 de maig de 2017

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DEL SALGAR. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2.05.1926 ) davant l’absis de l’església de Santa Maria de Salgar, l’accés al interior estava tancat.


De SALGAR ens diu el diccionari català valència balear ; paratge abrupte situat a la vora del Segre, en el terme de Montsonís, on hi ha un santuari i antic convent carmelità anomenat de Nostra Senyora de Salgar.

El topònim deriva etimològicament molt probablement del llatí salĭcāre, ‘salzereda’.


En el cartell informatiu es defensa una tesis diferent.

Aquí, com en molts altres llocs de Catalunya , el Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), se’ns anticipava en quasi 100 anys, havia visitat el Santuari de Nostra Senyora de Salgar, conegut aleshores com de Montsonís, l’any 1920, i veiem per les imatges que podia accedir al interior del recinte.


Llegia a patrimoni Gencat que des de l'any 1192 l'església de Santa Maria del Salgar és esmentada en documents.
L'any 1263 s'hi havia bastit un petit hospital de Sant Jordi.

Ponç de Ribelles, cap al 1404, dóna el lloc, a l'església d'Àger, als carmelitans.

L'any 1530 s'edifica els claustre renaixentista.

El 1608 es donen altres construccions sota la balma.

Al segle XIX, concretament l'any 1835, es consuma l'exclaustració i venda del lloc.

Després de les destruccions de la mal dita ‘Guerra Civil’ – cal explicar ENCARA que el conflicte bèl•lic es desfermava com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - , fou restaurada per un grup d'Artesa de Segre (1972).

La primera referència escrita sobre Salgar apareix en un document de donació que féu Arnau Mir de Tost l'any 1054, l'església però, no apareix esmentada fins el segle XII, l'any 1192, en el testament d'Arnau de Ribelles en què fa una deixa de 100 morabatins i un camp a Santa Maria de Salgar per tal que s'hi fundi un benefici. L'església de Salgar apareix com a possessió de Sant Urbà de Montsonís , església parroquial amb la qual manté certes similituds constructives en la zona de la capçalera de l'edifici actual.

El 1263 s'hi havia bastit el petit Hospital de Sant Jordi. A principis del segle XV, el lloc havia patit un cert deteriorament i llavors, el 1404 en Ponç de Ribelles, senyor de Montsonís, d'acord amb l'arxiprestat d'Àger (d'on depenia la parròquia de Montsonís) va cedir el santuari a l'orde dels carmelites calçats, que en endavant hi bastiren un convent i ampliaren l'església romànica.

Sota el mandat del prior Pere Pons (1522-1566) es va ampliar el convent i es bastí el claustre renaixentista (el 1530).

A principis del segle XVII es registra un altre cop una forta activitat constructora, amb l'ampliació de la casa conventual i altres construccions sota la balma.

Al segle XVIII es va bastir un pont d'obra sobre el Segre, actualment desaparegut.

Les lleis desamortitzadores de 1835 van trobar el convent en plena decadència. Els carmelitans foren exclaustrats i el lloc i els seus béns, venuts a particulars. El lloc es va recuperar com a santuari gràcies a la voluntat dels nous propietaris.

Fins que es va perdre l’any 1936, s'hi venerava una imatge gòtica de la Mare de Déu que havia substituït una primera imatge romànica, la qual, segons la llegenda, havia estat trobada per uns pastors en una de les coves que abunden en el lloc del Salgar. La veneració d'aquesta imatge va convertir el lloc en un santuari marià.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , 1936-39 els edificis foren damnats, posteriorment el culte hi fou restaurat, passant a dependre de la parròquia d'Artesa.

El 1972 fou restaurada l'església per un grup d'Artesa.

Quan a la descripció en explica que el Santuari està bastit sota la balma d'un paratge engorjat sobre el Segre. Consta de l'antiga església romànica, un claustre renaixentista i altres construccions del convent amb finestrals i ràfecs amb motllures sobre els murs de carreus i cobertes amb les golfes obertes. Tot el recinte està protegit per una tanca i mur de pedra que el fan només accessible per una porta adovellada, adossada al lateral de l'església. Escuts i fornícules de caire renaixentista decoren el conjunt.

El santuari de Santa Maria de Salgar es troba en un engorjat a l'esquerra del Segre, una zona de coves i balmes, entre les quals es bastiren els edificis del santuari, davant del turó on hi ha les restes del poblat ibèric i castell d'Antona o Malagastre.

Es tracta d'un conjunt d'edificis (que consisteixen en l'església, el claustre i les dependències conventuals) bastits fonamentalment en època barroca (inicis del segle XVII) que aprofitaren elements de les primitives estructures alt medievals, entre les quals destaca principalment l'església romànica.

L'església del santuari és l'edifici que se situa més allunyat de l'espadat vertical. Es traca d'un edifici de planta rectangular capçada amb un absis semicircular a llevant, capelles laterals adossades i un campanar d'espadanya. L'element romànic més evident que se n'ha conservat és l'absis semicircular, el qual, tot i que està totalment transformat a l'interior, conserva a l'exterior la façana original, sobrealçada i alterada per una gran finestra central oberta posteriorment. El gran sòcol des de la base fins a mitja alçada, el posa en relació amb la tècnica constructiva emprada a la pròxima església de Sant Urbà de Montsonís , parròquia de la qual depenia. L'aparell de la façana és de carreuó, a penes desbastat, disposat en filades uniformes i regulars. L'única ornamentació és troba en el ràfec bisellat.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

Al segle XVI els carmelitans ampliaren l'església a partir de la capçalera. La façana d'accés, a ponent, està feta amb carreu rectangular ben escairat i polit. L'accés principal consisteix en una porta d'arc de mig punt adovellat emmarcat per un guardapols motllurat. A sobre s'hi situa un rosetó de dovelles polides i còncaves amb acabats motllurats. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal i ràfecs senzills. L'aparell de les façanes laterals és més descurat que el de la principal, amb carreus rectangulars sense polir. L'interior es resolt amb una volta de canó de mig punt que s'eleva sobre la volta de l'absis mitjançant un arc presbiteral que recolza en la imposta, feta d'obra i revestida amb motllures de guix. L'absis, amb volta de quadrant d'esfera, si bé guarda la forma del primitiu absis romànic, es troba revestida amb guix.

En aquesta època, mitjans del segle XVI, es bastí el claustre renaixentista que enllaça el temple amb les dependències conventuals. De línies pures, consisteix en diversos trams d'arcades de mig punt, sense ornaments, que recolzen sobre capitells senzills sobre columnes llises o pilars de carreuons de pedra polida.

A la zona a tocar de l'espadat vertical se situa el convent, que havia començat a ser construït el segle XV i s'amplià el segle XVI, deu la seva imatge actual a la reedificació del segle XVII. Consisteix en dos cossos d'orientació lleugerament diferent (adaptada a la paret vertical de darrera), de planta rectangular, tres pisos d'alçada i teulada a una sola vessant que desaigua sobre les façanes. L'edifici de llevant està fet amb aparell regular de gres, de carreus ben regulars, escairats i polits lligats amb morter de calç. La disposició de les obertures és simètrica, amb la porta d'arc de llinda emmarcada amb pedra motllurada, i dues finestres a cada pis, amb marcs de pedra motllurada de formes diverses (dentells, arcs conopials, motllures mixtes de gola, etc). La façana és rematada amb una cornisa de pedra amb motllura de gola.

L'edifici de ponent respon als mateixos volums és però, d'acabat més sobri que l'anterior, amb aparell de carreuó irregular lligat amb morter de calç i disposició asimètrica i sense tanta ornamentació de les obertures.

Us deixo uns enllaços on podreu veure imatges d’aquest singular indret :

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no15salg.htm

https://josepbaliusplanellas.blogspot.com.es/2016/05/santuari-de-salgar.html

http://www.balaguer.tv/santa-maria-de-salgar-un-santuari-esculpit-a-la-roca/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Salgar

Properament potser apareixerà a TV3, en el programa en que l’inefable Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), ridiculitza, setmana si, setmana també, als catalans que encara NO viuen a la megalòpolis barcelonina.

Uns enllaços als seus Goigs :

http://soltorres.udl.cat/bitstream/handle/10459/241/LLG-1-0134.pdf?sequence=1

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/05/goigs-la-mare-de-deu-de-salgar-del.html

Visiteu amb respecte la Catalunya interior, allò que encara podreu veure – que és molt – s’ha d’agrair a l’esforç de TOTES les persones que s’estimen el seu país, i que han decidit viure, malgrat l’absoluta manca de serveis bàsics, en els pobles i viles on van nàixer.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 28 de maig de 2017

IN MEMORIAN DE RUBIÓ DE BAIX I LES SEVES ESGLÉSIES. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens arribàvem sota un sol abrusador malgrat trobar-nos encara al mes de Maig de l’any 2017, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al desolat indret de Rubió de Baix, el volia veure , i recollir almenys una imatge de la seva infinita desolació, en la que contrasta l’edifici de ‘ la nova l'església’ advocada a l’Arcàngel Sant Miquel que està situada a la part baixa del poble actualment deshabitat, en el vessant de llevant del tossal del castell i sobre el pendent que baixa cap al barranc del Salí.


Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un edifici aïllat, fonamentat directament sobre la roca, que consisteix en una església de planta rectangular, d'una sola nau, de teulada a doble vessant amb el carener longitudinal, de capçalera recta, i orientada de nord-est a sud-oest seguint les corbes de nivell, amb la façana principal a ponent rematada amb una espadanya de dos ulls d'arc de mig punt.


L'aparell constructiu varia segons els trams, circumstància que pot indicar que es tracta d'una construcció feta a partir d'un edifici anterior (tal vegada la parròquia de Santa Maria de Rubió de Sòls, documentada des de finals del segle XIII) o bé un canvi en la tècnica constructiva. En tot cas, la part baixa de la façana principal està feta a partir de carreus de gres ben escairats lligats amb morter de calç. La porta, d'arc de mig punt de dovelles i amb la data de 1829 a les dues dovelles centrals, està feta amb el mateix tipus d'aparell, però, a partir de mitja alçada de la porta, els carreus esdevenen de mida més petita i a penes desbastats. A mitja alçada de la façana fins l'espadanya l'aparell és de maçoneria de morter amb pedres irregulars (gresos i calcàries). L'espadanya torna a tenir carreus ben escairats de gres i aparell de carreuons irregulars al coronament triangular.

Al centre d'aquesta façana s'obre un rosetó emmarcat per pedra calcària blanquinosa que contrasta amb el color bru de la resta del pany de mur. A sota del rosetó hi ha encastat un lateral de sarcòfag gòtic (amb decoracions en baix relleu que representen tres arcs lobulats trevolats i diverses figures humanes molt erosionades) i a cada banda una cartel•la decorada, la de l'esquerra molt malmesa. Aquests elements haurien pertangut al primer temple i haurien estat integrats a la façana quan es va bastir l'edifici actual el 1829.

La resta de les façanes mostren una heterogeneïtat constructiva similar, amb panys de carreuons irregulars combinats amb maçoneria de morter i alguns trams arrebossats. Les obertures, sis a la façana nord i tres a la façana sud, són senzilles finestretes d'arc de llinda sense cap mena d'ornamentació. A la part posterior de l'església, hi ha un cos adossat amb teulada a doble vessant que fa la funció de sagristia.

L'interior, resol amb una volta de canó de perfil semicircular, està totalment arrebossat amb morter de calç i guix, i en destaquen les decoracions motllurades en guix d'estil neoclàssic de la zona posterior del presbiteri.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada. 2010

Recullo, que no comparteixo, la tesis que defensa que aquesta església de Sant Miquel ( anteriorment dedicada a Santa Maria i, posteriorment , a la Immaculada Concepció), podria estar bastida sobre el lloc de l'antiga parròquia del castell de Rubió, documentat des del 1018. Si fos així, es correspondria a l'església de Rubió que apareix en la relació de parròquies dels deganat d'Urgell que contribuïren a les dècimes dels anys 1279 i 1280. Així mateix, el capellà de Rubió es consigna en la dècima de la diòcesi d'Urgell del 1391.

L’existència d’una capella al Castell, advocada a Sant Eudald, es qüestiona aquell raonament, que no desvirtua el fet que l'edifici actual, bastit l’any 1829 en estil neoclàssic, conservi encastats a la façana principal el lateral d'un sarcòfag gòtic i dues cartel•les.

Això, al nostre entendre, únicament confirma l'existència d’un primer edifici, potser romànic o tal vegada gòtic.


http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=3289

La teulada original era de lloses de pedra i es trobava semiderruïda a principis del segle XXI. El 2008, l'edifici fou restaurat per la Diputació de Lleida, amb un nova teulada de teula àrab i consolidació dels murs.

D’aquell edifici semiderruït en voldríem rebre imatges a l’email coneixercaalunya@gmail.com , també les dades de l’arquitecte de la ‘restauració de l’any 2008’ . Dissortadament no va arribar fins aquí el Josep Salvany Blanch, en la visita que feia a Foradada l’any 1920:

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/foradada/mode/all/order/title/page/1

La Noguera aleshores i ara, està prop de Déu, però massa allunyada de la megalòpolis barcelonina.

No fora desassenyat que de forma col•lectiva TOTS els municipis de la Noguera, col•laboressin per a confegir un Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic de la comarca, els resultats traduïbles en l’augment de les visites turístiques foren immediats. Escrit queda.

Habitualment faig arribar les meves cròniques als mitjans de comunicació locals, comarcals , provincials i/o d’àmbit català; la nostra tasca consisteix en fer conèixer i ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb aquesta finalitat es permet la còpia, la reproducció total o parcial, i qualsevol citació de forma general tant a persones, com entitats, com mitjans d’arreu del món.

dissabte, 27 de maig de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL RUBIÓ DEL MIG. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens arribàvem sota un sol abrusador malgrat trobar-nos encara al mes de Maig de l’any 2017, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al nucli de Rubió del Mig, al terme de la Foradada, a la comarca de la Noguera, al cor del ‘forat negre’ de Catalunya, volia retratar l'església parroquial advocada a l’Arcàngel Sant Miquel que es troba al costat de la carretera, entre el carrer de Sant Miquel, el fossar des d’on en retratava la façana, i el carrer de les Escoles, d'aquest petit nucli.



Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un temple de planta rectangular d'una nau, orientat de nord-oest a sud-est, amb un immoble adossat a la façana nord-est. La façana principal afronta a llevant i està coronada amb un campanar d'espadanya. A banda i banda hi té adossades dues capelles laterals a manera de transsepte, amb una sagristia a l'angle oest i la capçalera recta. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal.

L'aparell constructiu denota almenys dues fases de construcció. La part baixa de les façanes està feta a base de carreus més o menys regulars (amb un tènue encoixinat molt erosionat a la façana principal) de gres. Aquests carreus de la banda baixa es troben molt erosionats i afectats pel mal de la pedra. A partir de mitja alçada, des de la setena filada, els carreus són més regulars i polits i lligats amb morter de calç. Encara hi ha una tercera fase que va consistir en la modificació de la volta i l'aixecament de la teulada, circumstància que va obligar a fer créixer la part superior de les façanes laterals i posterior amb obra de carreuons irregulars. Només aquest tram d'aparell irregular es troba arrebossada amb morter de calç.

La façana principal conté l'únic accés en forma de portalada d'arc de mig punt de dovelles, amb la imposta exterior amb una motllura mixta de gola. A sobre de la portalada se situa una fornícula en forma de petxina sobre una motllura semblant a l'anterior. La petxina està flanquejada per un baix relleu que representa dos obeliscs i un frontó triangular. A sobre d'aquesta fornícula hi ha el rosetó, motllurat i amb traceria de pedra. Aquesta façana és coronada amb l'esmentada espadanya, de dos ulls d'arc de mig punt i rematada amb un frontó triangular.

La façana sud-oest conté dos contraforts i la capella lateral esquerra, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la nau central. A l'angle entre el presbiteri i la capella lateral hi ha la sagristia.

Cal dir que hi havia originalment una altra capella lateral a la banda oposada, que actualment està integrada a l'immoble veí.

L'interior està cobert amb una volta de canó que integra tota la nau central. Les capelles laterals (encara que la de la dreta es troba tapiada en estar englobada a l'immoble veí) estan igualment cobertes amb volta. La volta central, de la mateixa manera que la coberta, va ser modificada i elevada.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

La decoració interior s'adiu amb els cànons renaixentistes i neoclàssics i es considera l'església, tot i l'origen en el segle XVI, un exemple d'art neoclàssic religiós.

Retratava l’edifici de les escoles públiques, que només per excepció es consideren ‘monuments’ al REINO DE ESPAÑA, del que ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com la data en que s’aixecava, el seu autor, i quan va deixar de fer la seva funció originaria. Al cens de 1857 Foradada tenia 1.084 habitants, que serien només 570 l’any 1930, que han davallat exponencialment fins als 172 al tancament de l’any 2016.


La Noguera al segle XIX i ara, està sense cap dubte prop de Déu, i massa allunyada de la megalòpolis barcelonina.

No fora desassenyat que de forma col•lectiva TOTS els municipis de la Noguera, col•laboressin per a confegir un Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic de la comarca, els resultats traduïbles en l’augment de les visites turístiques foren immediats. Escrit queda.

Habitualment faig arribar les meves cròniques als mitjans de comunicació locals, comarcals , provincials i/o d’àmbit català; la nostra tasca consisteix en fer conèixer i ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, amb aquesta finalitat es permet la còpia, la reproducció total o parcial, i qualsevol citació de forma general, tant a persones, com entitats, com mitjans d’arreu del món.

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL SOCORS D’AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Em costava localitzar la capella de la Mare de Déu dels Socors d’Agramunt, com m’havia costat localitzar el pont-aqüeducte de ferro, que devem a l’enginyer Josep Maria Cornet i Mas (Barcelona, 1839 - 1916). En un i altre cas, no sabia ‘veure’ – si existeix – cap indicació. Agramunt ha de potenciar – també – el seu patrimoni, fent-ho veurà com s’incrementen alhora les vendes de torrons i xocolata, que son hores d'ara l’únic al•licient per als visitants.

Llegia que la capella fou construïda (segons una llegenda) perquè uns pastors varen trobar la bellíssima imatge de la Mare de Déu dels Socors enmig d'uns matolls a prop del riu Sió. Al seu honor li varen fer aquesta ermita. Durant dos segles i mig fou el punt de trobada dels devots de la patrona, la Verge dels Socors, i marc adient de moltes celebracions religioses festives.


Quan a la descripció ens diu patrimpni Gencat ; edifici rectangular de petites dimensions construït amb paredat comú. La portalada s'hi observa un petit cos amb campanar al vèrtex superior. La porta principal de mig punt està aixoplugada per una coberta a dues aigües de fusta que sobresurt notablement. A dita portalada s'hi accedeix mitjançant quatre graons de pedra. L'interior és de nau única i està cobert per una falsa volta feta amb totxo sobre una imitació de trompes i queda separada de la volta que cobreix l'altar per una arcada de mig punt. A la façana hi ha una inscripció al costat dret de la porta que diu : Fonch posada/ esta primera/ pedra a 6 de/ febrer 1678/ fundada per/ Franch Berenger/. És la primera pedra de la capella.


No s’esmenta que l’edifici patis cap dany durant la rubinada de Santa Tecla, el 23 de setembre de 1876, que s’enduia un pont-aqüeducte de pedra de set ulls, aigües amunt.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i la seva difusió, son alhora que un imperatiu ètic, un element estratègic en la nostra lluita per la llibertat.

divendres, 26 de maig de 2017

IN MEMORIAM D’ALGUNS EDIFICIS ESCOLARS DE LLEIDA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la façana de l'edifici de l' ajuntament de Foradada, a la comarca de la Noguera, que es troba a la banda nord de la plaça Major de la població, encarada a la façana de l'església de Sant Josep


Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un edifici aïllat, de planta rectangular, d'aproximadament 17 metres per 11 metres , amb la façana principal en el costat llarg que afronta amb la plaça Major, dos pisos i golfes i teulada a doble vessant que desaigua en els costats curts. Està construïda amb maó i arrebossada amb morter de calç.

La façana principal disposa els seus elements de forma simètrica, amb una franja central, lleugerament més avançada que els laterals de la façana, on se situa la porta d'accés principal, i dues finestres, una a cada banda. Al primer pis es disposen dues finestres a la franja central i dos finestrals amb balcó a cada banda i sobre les finestres del primer pis. Totes aquestes obertures estan rematades amb arcs rebaixats. A les golfes s'obren, a la franja central, tres finestres de mida més petita i rematades amb arcs de mig punt. Tota la façana es remata amb una motllura: La part que correspon a la franja central es remata amb un frontó semicircular mentre que les bandes laterals decauen a banda i banda amb un perfil curvilini còncau fins esdevenir planes. En el centre del frontó circular hi ha un rellotge. En conjunt es pot dir que aquesta façana dialoga arquitectònicament amb la façana de l'església de Sant Josep, de perfils curvilinis similars en els laterals mentre que el centre es remata amb un frontó triangular de línies clàssiques. Cal dir que l'edifici de les escoles va ser plantejat a partir d'aquesta església quan es va decidir, a finals del segle XIX, substituir l'església vella per aquest edifici funcional.

Les façanes laterals presenten igualment una disposició simètrica de les obertures, amb tres finestres d'arc rebaixat a la planta baixa i tres finestres rectangulars al primer pis. La façana posterior, amb una balconada de barana de ferro forjat i un total de vuit obertures no disposades simètricament, no té l'elegància de la façana principal.

Actualment l'edifici, després d'haver allotjat l'escola pública durant bona part del segle XX, és la seu de l'ajuntament de Foradada. Sobre la porta principal, un fris rectangular de rajola esmaltada conté la llegenda 'Casa de la Vila' envoltant una creu de Malta i l'escut municipal que representa la roca foradada que dóna nom al poble.

Demanaré a l’Ajuntament ajuntament@foradada.cat les dades de l’autor d’aquest magnífic edifici , faig extensiva la petició urbi et orbe a tothom, persona i/o entitat, catalana o estrangera, que pugui donar-nos al resposta.

Rebia un e.mail des de l’Ajuntament de Foradada a la comarca de la Noguera, en el que en relació a l’autor de l’edifici de les escoles – ara seu de la Casa de la Vila – en diuen ; segons la documentació que tenim, l'autor d'aquest edifici va ser l'arquitecte municipal José M. Font Blanco.

Salutacions

Gemma

En trobava poca informació per la xarxa :
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/FontBlanco/FontBlanco_c.htm
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn.htm

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ a qui dec gratitud eterna per la seva col•laboració constant i desinteressada, em deia que era fill de l’arquitecte August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924)
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/FontCarreras/FontCarreras_c.htm

Enviaré aquestes dades a l’Arxiu Comarcal de la Noguera, acnoguera.cultura@gencat.cat , on espero trobar col•laboració en aquesta recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i al que faig des d’aquí ofrena del material recopilat a https://issuu.com/1coneixercatalunya

Lleida té el dubtós honor de ser una de les províncies catalanes més descurades quan a la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

Foradada tenia 1084 veïns al cens de 1857, això ens permet suposar que hi havia escola almenys a Foradada, i Rubió, i malgrat no trobar cap esser humà per a preguntar-li aventuro que és molt possible que també a Montsonís n’hi hagués, ens agradarà rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'antiga església romànica de Sant Pere, del segle XI , fou enderrocada a finals del segle XIX i en el seu lloc s'hi va construir l'edifici de l'escola-ajuntament

dijous, 25 de maig de 2017

OLIOLA UN MÓN PER DESCOBRIR. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA. MAS BELASC I CAPELLA DE SANT MARTÍ.

La baronia d’Oliola, va ser una jurisdicció senyorial centrada en el castell d’Oliola (Noguera) que, al segle XII, pertanyia als Puigverd i al segle XV, als Cardona-Anglesola, barons de Bellpuig. L’any 1496 fou venuda al primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV de Cardona, I duc de Cardona (1446 - Arbeca 1513). Comte de Cardona (1486-1491), després I duc de Cardona (1491-1513), I marquès de Pallars Sobirà (1491-1513), comte de Prades, vescomte de Vilamur (1486-1513), i baró d'Entença (1486-1513), que la incorporà al seu patrimoni.

Avui, Oliola amb els seus 86 km2, és un quasi despoblat, tenia 220 habitants a darreries de l’any 2016.

Patrimonialment però, és un tresor del tot descurat, reprodueixo de l’Enciclopèdia Catalana :

M’adreçaven fins a Sant Martí de Belasc, situada darrera del mas d’aquest nom, visible des d’Oliola, com és ‘mal costum’, cap dada mes enllà d’una xifra picada a la pedra damunt la porta de la capella que llevat d’error interpreto com 1849.




Sou pregats de fer-nos arribar més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M'aribava també fins a l'ermita del Sagrat Cor.

Masdentorres ; Quadra del municipi d’Oliola (Noguera), al sector nord-oriental del terme, a la dreta del Llobregós. La seva església de Sant Jordi era sufragània de la del mas de Monistrol ( de la que no se’n fa esment a l’advocació ).

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser), d’una nau sobrealçada, absis llis i campanaret sobre la nau amb finestres biforades a cada cara, i els masos del Castellar, que té a prop els vestigis d’una casa forta medieval, i de l’Albardaner.

Antic poble i actual masia de Castellblanc, amb la capella de la Mare de Déu del Roser.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

Poc se sap de les vicissituds històriques de Castellblanc, ja que el seu arxiu fou destruït en el segle XIX. No obstant es considera que el seu origen pot ser medieval, atesa l'existència d'una làpida de marbre a l'entrada de l'edifici que commemora que el 1174 Ermengol VI comte d'Urgell atorgà franqueses al lloc de Castellblanc.

Segons algunes fonts, el lloc de Castellblanc fou fidel al comte d'Urgell Jaume el Dissortat en el seu conflicte amb el Trastàmara.

D'època moderna se sap que pertangué a les famílies Camats, Albareda i Civit de Motes, tots ells vassalls dels ducs de Cardona. Per les dates inscrites a les portalades, es possible que el gruix de l'obra i el seu aspecte fortificat corresponguin al segle XVII. Després, en el segle XIX es van fer modificacions que n'alteraren l'aspecte general. Actualment pertany a una família barcelonina.

De la capella, probablement també bastida en el segle XVII, se sap que s'hi va celebrar el casament de la pubilla de la casa Albareda amb un membre de la família noble Civit de Motes, que inaugurà el llinatge d'aquest cognom i el títol de baró de Castellblanc, que perdurà fins el segle XX. Actualment només s'hi celebren actes religiosos puntuals.

Quan a la descripció; Castellblanc es troba al sud del terme municipal d'Oliola, a només 800 metres al sud-est de l'església de Santa Magdalena dels Arquells, a 2,3 km al sud del poble de Coscó i a 2,3 km a l'est de les Puelles (Agramunt).

Es tracta d'un casal fortificat, de quatre plantes d'alçada, planta rectangular (d'uns 17 metres per 21 metres ), amb la façana d'accés a llevant i una capella adossada (la capella de la Mare de Déu del Roser) a l'angle sud-est. La teulada es disposa a quatre vessants, amb ràfec de tres nivells de teula i maó. A les cantonades superiors de la façana meridional hi té integrades sengles garites de planta circular, l'oriental de les quals es troba integrada en una torre de planta quadrada de construcció posterior, arrebossada i amb tres obertures a cada cara d'arc fals escalat. La torre és rematada amb un parapet de merlets amb troneres.

Així mateix, l'edifici va ser ampliat a la part septentrional amb un cos constructiu de tres pisos, de teulada a un sol vessant (a continuació del vessant nord de la teulada principal) amb ràfec en forma de cornisa de pedra motllurada. L'aparell és similar en ambdues parts constructives, amb aparell regular de carreus de gres ben escairats i polits lligats amb morter de calç, si bé els carreus dels panys afegits són de mida més gran que els de la part original.

A la façana sud destaca la disposició simètrica de tres balcons amb llosana de pedra motllurada i amb les obertures rectangulars emmarcades amb esgrafiats. Sobre el balcó central hi ha el blasó de la família Batalla i una inscripció esgrafiada informa que aquest agençament data de 1998.

La façana oest consta de 5 obertures rectangulars disposades asimètricament, però en destaca l'alt sòcol trapezoïdal a l'angle nord-oest. Aquest sòcol, que fa de contrafort i alhora reforça l'aspecte de fortificació, té continuïtat a la façana septentrional, en la qual hi ha dos balcons a l'alçada de la planta noble, amb llosanes i marcs motllurats de pedra. Aquesta part de l'edifici és rematada amb la cornisa de pedra motllurada.

L'accés a l'edifici es realitza per la façana est, però per accedir-hi cal entrar a un recinte tancat amb una muralla de planta trapezoïdal que forma un ampli pati a llevant del castell. A aquest patí s'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt adovellat en el tram sud de la muralla. En la dovella clau hi ha la inscripció 'Maigi Camats' i la data 1630 flanquejant el símbol de la família, una cama esquerra flexionada.

Entre aquest portal d'entrada al recinte d'accés i l'angle est de la façana meridional de l'edifici hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, construïda amb el mateix tipus d'aparell de carreus regulars ben escairats i polits, amb porta d'arc de mig punt de dovelles amb la data 1674 inscrita en les quatre dovelles superiors de l'arc. Les dates de què informen aquestes inscripcions són concordants amb la lectura atenta dels paraments, de la qual s'observa que la façana de la capella està construïda sobre el pany de la muralla.



La capella consisteix en una petita església d'una sola nau, amb teulada a tres vessants (est, sud i oest), amb ràfecs disposats en tres nivells de teula i maó, un petit campanar d'espadanya, d'un sol ull d'arc de mig punt, sobre la façana d'accés i un petit òcul ovalat sobre la porta abans descrita.

antic poble dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

http://www.masiaarquells.com/entorno/?_gallery=gg-3-15

llogaret de Renant .L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

L'església de Sant Antoni Abat és el temple parroquial de Renan, donada al poca gent que viu actualment a Renan tan sols es diu missa un vegada a l'any, pel primer diumenge d'octubre.

Aquesta església fou construïda pel senyor Llogaret – crec que és una errada, i vol referència al ‘senyor del llogaret’ - per poder ésser el centre religiós. En qualsevol cas, agrairem l’aclariment a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment a Renan tan sols hi viu una família i es aquesta la que es troba al càrrec de l'església.



Quan a la descripció; edifici d'una nau de construcció molt senzilla i de planta rectangular. Està feta amb carreus de pedra. A la façana hi ha la porta d'accés amb arc rebaixat i al damunt hi ha un ull de bou i a la part superior una espadanya, que trenca una mica amb la senzilla construcció de l'església, amb una petita campana. A la part exterior hi ha contraforts. La teulada és a doble vessant.

Llogaret de Claret . Dins el seu antic terme hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes.

No trobava cap dada d’aquest Mas Vell – prop hi ha un Mas Nou – a la façana de la capella de Sant Ramon Nonat, consta la data 1780. Ens agradarà tenir noticia d’aquesta mas, magnífic fins en el seu lamentable estat actual a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Despoblat de Maravella o Malavella (pronunciat també Mavella; té l’església quasi en runes de Santa Magdalena.

Al despoblat de Canosa , situat entre Claret i Coscó, hi ha la capella del Pilar.

A Oliola hi havia encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

Claret, Coscó, el Gos, Oliola, Plandogau , Maravella, Renant, la Serra de Dalt

No disposa Oliola d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ni tampoc d’un Catàleg de masies.

Els Oliolencs i/o les persones i/o entitats que tinguin imatges i/o dades d’aquest patrimoni fou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava dades al Fons Salvany

A l’Estudi de la Masia Catalana, únicament hi ha un parell d’imatges del poble de Gos, situat al costat de la carretera C-14

dimecres, 24 de maig de 2017

ESCOLA DE SANT RAMON DE PENYAFORT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS.

Continuava la meva recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, superats llargament els 1100, ja podem afirmar que almenys a Catalunya, un bon nombre dels habitants ja sabia llegir i escriure, abans que els sàtrapa decidís immolar més d’un milió de persones a la seva supèrbia.

Retratava la façana de l’Escola Sant Ramon de Penyafort , de la que llegia; es desconeix la data de la seva construcció, se sap però que a l'any 1802 s'hi estatja el rei Ferran VII. Aquesta circumstància va fer considerar seriosament la possibilitat d’ensorrar l’edifici com a mesura per evitar el ‘contagi’ del virus absolutista.


L'any 1886 s'hi instal•la un col•legi portat per seglars, però tres anys més tard se'n fa càrrec la Congregació del Fills de la Sagrada Família, que tenien llogat l'edifici al seu propietari, el VII marquès d'Alfarràs, Juan Desvalls y de Amat.

L'any 1899 consta com a nou propietari de l'edifici el bisbe Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901)

L'any 1926 s'hi celebra la primera Exposició d'Arts del Penedès.

A mitjans dels anys 70, es reforma la capella del col•legi, segons projecte de l'arquitecte Josep Brugal i Fortuny.
La descripció tècnica ens diu; casa - palau que fa cantonada, de planta rectangular. Consta de planta semisoterrani, planta baixa, entresol i dos pisos. La coberta és de teules àrabs a diverses aigües. Hi ha un gran pati central de planta quadrada amb portals adintellats a la planta baixa, balcons a l'entresòl i primera planta i finestres a la segona planta. El vestíbul està cobert per una volta de canó sobre arcs torals de pedra.

Façana principal formada sobre quatre eixos verticals. A la planta baixa, destaca el portal d'accés amb arc rebaixat amb esplandit que l'emmarca i tres balcons de poca volada que fan joc amb sengles finestres. A la planta pis, destaquen quatre balcons d'obertura única i adintellada emmarcats amb pedra. A la segona planta hi ha quatre finestres quadrades. El coronament és amb dentellons, cornisa i parament llis. També destaquen d'aquesta façana el sòcol, alguns escuts i parament de bandes horitzontals. A la façana del carrer Marquès d'Alfarràs destaquen una sèrie d'obertures adintellades col•locadets simètricament. El coronament és idèntic a la façana principal. Un dels escuts de la façana és el del Marquès d'Alfarràs, ubicat sobre el portal d'entrada. Al costat, i més gran, trobem l'escut del Bisbe Morgades
Constato que alhora que sorgeixen majors dificultats per a localitzar els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista – les persones que en tenen coneixement van desapareixent – es redueixen dramàticament els ‘col•laboradors’ majoritàriament privats. Cada nova escola demana ara un major esforç.

Continuaré, estimo que com a mínim n’hi havia més de 3.000 a tota Catalunya, i tot just ,’ho ‘trobat’ un terç.
Agrairé la vostra ajuda a l’email coneixercatalunya@gmail.com enviant-nos imatges i/o dades d’edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/05/que-en-sabeu-dels-edificis-escolars.html

Recuperar la memòria històrica és per als catalans un imperatiu ètic.

dimarts, 23 de maig de 2017

OLIOLA UN MÓN PER DESCOBRIR. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA. CASTELLBLANC I LA CAPELLA DE LA VERGE DEL ROSER

La baronia d’Oliola, va ser una jurisdicció senyorial centrada en el castell d’Oliola (Noguera) que, al segle XII, pertanyia als Puigverd i al segle XV, als Cardona-Anglesola, barons de Bellpuig. L’any 1496 fou venuda al primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV de Cardona, I duc de Cardona (1446 - Arbeca 1513). Comte de Cardona (1486-1491), després I duc de Cardona (1491-1513), I marquès de Pallars Sobirà (1491-1513), comte de Prades, vescomte de Vilamur (1486-1513), i baró d'Entença (1486-1513), que la incorporà al seu patrimoni.

Avui, Oliola amb els seus 86 km2, és un quasi despoblat, tenia 220 habitants a darreries de l’any 2016.

Patrimonialment però, és un tresor del tot descurat, reprodueixo de l’Enciclopèdia Catalana :

Masdentorres ; Quadra del municipi d’Oliola (Noguera), al sector nord-oriental del terme, a la dreta del Llobregós. La seva església de Sant Jordi era sufragània de la del mas de Monistrol ( de la que no se’n fa esment a l’advocació ).

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser), d’una nau sobrealçada, absis llis i campanaret sobre la nau amb finestres biforades a cada cara, i els masos del Castellar, que té a prop els vestigis d’una casa forta medieval, i de l’Albardaner.

Antic poble i actual masia de Castellblanc, amb la capella de la Mare de Déu del Roser.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

Poc se sap de les vicissituds històriques de Castellblanc, ja que el seu arxiu fou destruït en el segle XIX. No obstant es considera que el seu origen pot ser medieval, atesa l'existència d'una làpida de marbre a l'entrada de l'edifici que commemora que el 1174 Ermengol VI comte d'Urgell atorgà franqueses al lloc de Castellblanc.

Segons algunes fonts, el lloc de Castellblanc fou fidel al comte d'Urgell Jaume el Dissortat en el seu conflicte amb el Trastàmara.

D'època moderna se sap que pertangué a les famílies Camats, Albareda i Civit de Motes, tots ells vassalls dels ducs de Cardona. Per les dates inscrites a les portalades, es possible que el gruix de l'obra i el seu aspecte fortificat corresponguin al segle XVII. Després, en el segle XIX es van fer modificacions que n'alteraren l'aspecte general. Actualment pertany a una família barcelonina.

De la capella, probablement també bastida en el segle XVII, se sap que s'hi va celebrar el casament de la pubilla de la casa Albareda amb un membre de la família noble Civit de Motes, que inaugurà el llinatge d'aquest cognom i el títol de baró de Castellblanc, que perdurà fins el segle XX. Actualment només s'hi celebren actes religiosos puntuals.

Quan a la descripció; Castellblanc es troba al sud del terme municipal d'Oliola, a només 800 metres al sud-est de l'església de Santa Magdalena dels Arquells, a 2,3 km al sud del poble de Coscó i a 2,3 km a l'est de les Puelles (Agramunt).

Es tracta d'un casal fortificat, de quatre plantes d'alçada, planta rectangular (d'uns 17 metres per 21 metres ), amb la façana d'accés a llevant i una capella adossada (la capella de la Mare de Déu del Roser) a l'angle sud-est. La teulada es disposa a quatre vessants, amb ràfec de tres nivells de teula i maó. A les cantonades superiors de la façana meridional hi té integrades sengles garites de planta circular, l'oriental de les quals es troba integrada en una torre de planta quadrada de construcció posterior, arrebossada i amb tres obertures a cada cara d'arc fals escalat. La torre és rematada amb un parapet de merlets amb troneres.

Així mateix, l'edifici va ser ampliat a la part septentrional amb un cos constructiu de tres pisos, de teulada a un sol vessant (a continuació del vessant nord de la teulada principal) amb ràfec en forma de cornisa de pedra motllurada. L'aparell és similar en ambdues parts constructives, amb aparell regular de carreus de gres ben escairats i polits lligats amb morter de calç, si bé els carreus dels panys afegits són de mida més gran que els de la part original.

A la façana sud destaca la disposició simètrica de tres balcons amb llosana de pedra motllurada i amb les obertures rectangulars emmarcades amb esgrafiats. Sobre el balcó central hi ha el blasó de la família Batalla i una inscripció esgrafiada informa que aquest agençament data de 1998.

La façana oest consta de 5 obertures rectangulars disposades asimètricament, però en destaca l'alt sòcol trapezoïdal a l'angle nord-oest. Aquest sòcol, que fa de contrafort i alhora reforça l'aspecte de fortificació, té continuïtat a la façana septentrional, en la qual hi ha dos balcons a l'alçada de la planta noble, amb llosanes i marcs motllurats de pedra. Aquesta part de l'edifici és rematada amb la cornisa de pedra motllurada.

L'accés a l'edifici es realitza per la façana est, però per accedir-hi cal entrar a un recinte tancat amb una muralla de planta trapezoïdal que forma un ampli pati a llevant del castell. A aquest patí s'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt adovellat en el tram sud de la muralla. En la dovella clau hi ha la inscripció 'Maigi Camats' i la data 1630 flanquejant el símbol de la família, una cama esquerra flexionada.

Entre aquest portal d'entrada al recinte d'accés i l'angle est de la façana meridional de l'edifici hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, construïda amb el mateix tipus d'aparell de carreus regulars ben escairats i polits, amb porta d'arc de mig punt de dovelles amb la data 1674 inscrita en les quatre dovelles superiors de l'arc. Les dates de què informen aquestes inscripcions són concordants amb la lectura atenta dels paraments, de la qual s'observa que la façana de la capella està construïda sobre el pany de la muralla.



La capella consisteix en una petita església d'una sola nau, amb teulada a tres vessants (est, sud i oest), amb ràfecs disposats en tres nivells de teula i maó, un petit campanar d'espadanya, d'un sol ull d'arc de mig punt, sobre la façana d'accés i un petit òcul ovalat sobre la porta abans descrita.

antic poble dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

http://www.masiaarquells.com/entorno/?_gallery=gg-3-15

llogaret de Renant .L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

L'església de Sant Antoni Abat és el temple parroquial de Renan, donada al poca gent que viu actualment a Renan tan sols es diu missa un vegada a l'any, pel primer diumenge d'octubre.

Aquesta església fou construïda pel senyor Llogaret – crec que és una errada, i vol referència al ‘senyor del llogaret’ - per poder ésser el centre religiós. En qualsevol cas, agrairem l’aclariment a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment a Renan tan sols hi viu una família i es aquesta la que es troba al càrrec de l'església.



Quan a la descripció; edifici d'una nau de construcció molt senzilla i de planta rectangular. Està feta amb carreus de pedra. A la façana hi ha la porta d'accés amb arc rebaixat i al damunt hi ha un ull de bou i a la part superior una espadanya, que trenca una mica amb la senzilla construcció de l'església, amb una petita campana. A la part exterior hi ha contraforts. La teulada és a doble vessant.

Llogaret de Claret . Dins el seu antic terme hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes.

No trobava cap dada d’aquest Mas Vell – prop hi ha un Mas Nou – a la façana de la capella de Sant Ramon Nonat, consta la data 1780. Ens agradarà tenir noticia d’aquesta mas, magnífic fins en el seu lamentable estat actual a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Despoblat de Maravella o Malavella (pronunciat també Mavella; té l’església quasi en runes de Santa Magdalena.

Al despoblat de Canosa , situat entre Claret i Coscó, hi ha la capella del Pilar.

A Oliola hi havia encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

Claret, Coscó, el Gos, Oliola, Plandogau , Maravella, Renant, la Serra de Dalt

No disposa Oliola d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ni tampoc d’un Catàleg de masies.

Els Oliolencs i/o les persones i/o entitats que tinguin imatges i/o dades d’aquest patrimoni fou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava dades al Fons Salvany

A l’Estudi de la Masia Catalana, únicament hi ha un parell d’imatges del poble de Gos, situat al costat de la carretera C-14

dilluns, 22 de maig de 2017

GIRONA, 'COLORS I FLORS'. ESGLÉSIA DE SANT FELIU.

En ocasió del GIRONA, COLORS i FLORS de l’any 2017, teníem ocasió la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de visitar l'església de Sant Feliu; llegia que per la seva posició extramurs fou fortificada en més d'una ocasió, és el fruit de diverses etapes constructives i presenta per tant diversos estils arquitectònics.

Patrimoni Gencat, ens explica que de la primitiva església romànica, dels segles XII-XIII, conserva només la planta.
L'edifici actual fou bastit a partir del 1313 en estil gòtic. El 1318 s'acabà de construir el presbiteri, i el 1326 es cobrí la nau amb volta de creueria, amb tercelets. Només el braç esquerre del creuer conserva la volta de canó romànica. La transició entre els dos estils és resolta sàviament per un trifori, poc freqüent en el gòtic català, amb finestres coronelles d'arc de mig punt. A mitjan segle XV, entre 1357 i 1368, es construí també un claustre gòtic, però aviat (1374) s'hagué d'enderrocar per raons defensives. En resten quatre arcades muntades a la porta de migdia.

L'element més destacat és el campanar, iniciat el 1368 sota la direcció del mestre d'obres gironí Pere Sacoma, i que a causa de les obres de fortificació de l'església no fou acabat fins el 1392, el campanar de Sant Feliu constitueix sense cap mena de dubte, una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat. La seva punxa massissa, més pròpia del gòtic nòrdic, era rematada per una agulla que fou escapçada per un llamp el 1651.

A principis del segle XVII (1601), s'edificà la façana barroca, obra del picapedrer gironí Llàtzer Cisterna. La seva composició, que recorda solucions de retaules contemporanis, amb les fornícules sense imatges i un gran rosetó, fou recollida molt posteriorment per Pere Costa a la façana de la catedral (1730). La façana resta entre el campanar i l'altre torre bessona que restà inacabada.

Finalment, entre 1782 i 1792 fou edificada la capella de Sant Narcís, al lloc de l'antic claustre. De planta el•líptica, fou decorada amb pintures murals de Manuel Tramulles Roig (Barcelona, 1715- 1791), avui molt malmeses. La capella, que fou restaurada a principis de segle XX per Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935) i el pintor Darius Vilàs i Fernández (Barcelona, 1880 — Barcelona, 1950) , guarda un retaule gòtic del segle XV, atribuït a Joan de Borgonya, conegut també com a Mestre de Sant Feliu (Estrasburg, ? - Barcelona, 1525/1526.


A l'interior de l'església es conserven vuit sarcòfags romans i paleocristians, dels segles III i IV, encastats a les parets del presbiteri. Foren trobats arran de la construcció de l'església, que ocupa el lloc d'un antic cementiri romà, i són d'un valor extraordinari.

També cal esmentar el sepulcre gòtic de Sant Narcís, obrat probablement per Joan de Tournai (1328), i un Crist jacent d'alabastre, única resta del grup del Sant Sepulcre, que cal considerar obra del mestre Aloi de Montbrai (1350).


Conserva un relleu gòtic de la Verge i el Nen, realitzat el 1504 per Joan Venetrica i que formava part del retaule de Sant Feliu, desmuntat el 1936 i portat en part al Museu d'Art de Girona. També conserva una imatge barroca de Sant Josep.


L’any 1989 la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona signaren un conveni de col•laboració conjunta per a les tasques de restauració de Sant Feliu. Des d'aleshores s'han dut a terme diverses obres de connexió i restauració global de l'edifici.

La Façana principal és barroca, de traces molt senzilles i encaixada entre la torre campanar i una torre bessona inacabada. Es composa de dos cossos amb quatre columnes cadascun. Entre aquestes columnes hi ha cinc fornícules sense Sant titular. Al damunt de les quatre columnes inferiors hi havia quatre caps, dels quals un ha desaparegut, obrats pels mestres picapedrers Felip Regi i Joan Jausi, entre els anys 1605 i 1610. Sobre aquests dos cossos hi ha un gran rosetó i al damunt d'aquest, tres finestres amb frontons alternants. Una cornisa i una balustrada limiten la façana per la part superior. Dissenyada per Llàtzer Cisterna, picapedrer de Pedret, l'any 1601.

El Campanar està format per tres pisos assentats sobre una torre de base octogonal. Els intermedis de les finestres es perllonguen en esvelts pilars rematats per nou agulles dentades. Tot el conjunt és remarcat per una agulla massissa, atípica del gòtic català i d'origen nòrdic, que va ser escapçada per un llamp el 10 de gener de 1651.

El campanar de Sant Feliu creà escola i va ser imitat en les esglésies de Sant Martí Vell, Fornells de la Selva, Cassà de la Selva, Bordils i la Pera. A la part oposada de la façana principal es va començar la construcció d'un altre de planta igual, però les obres s'aturaren en arribar a l'alçada de la façana.

Arcades del claustre; la porta meridional de Sant Feliu conserva a ambdós costats, unes ogives procedents del derruït claustre gòtic, situat antigament al lloc on ara hi ha la capella de Sant Narcís. Se'n conserven quatre arcades i cinc columnes amb capitells que les sostenen.

L'antic claustre, format per vuit parells de columnes a cada galeria, fou construït durant el període 1357-1368 pel mestre picapedrer Arnald Estany i enderrocat l'any 1374 per ordre de Pere el Cerimoniós per necessitats de guerra (la campanya de l'Infant de Mallorca contra el rei d'Aragó). El 1378 el comte d'Urgell va comprar 25 parells de columnes a 50 sous el parell. L'ordenació reial que decretà l'enderroc del claustre preveia la fortificació del temple i la construcció d'un portal de fusta que enllacés l'absis de Sant Feliu amb la torre de Sobreportes.

L'església romànico-gòtica de Sant Feliu ocupa actualment una zona preeminent immediata al carrer del Llop, antiga Via Augusta, pel costat de ponent i a pocs metres de la porta de Sobreportes, fora de les muralles de la ciutat romana. A mode d'hipòtesi es considera que l'església s'edificà entorn a la sepultura de Sant Feliu i sota la seva advocació, indret on es podria haver ubicat des d'antic un cementiri tal i com era costum en època romana. Diverses intervencions arqueològiques portades a terme els darrers anys confirmen aquesta teoria, i s’han pogut determinar 4 fases:

1ª fase de fundació de la ciutat. Són diversos els estrats que aporten materials d'època republicana, moment en què es porten a terme els treballs d'adequació i preparació del terreny per a la fundació de Gerunda.

2ª fase, ús funerari. En època romana imperial, l'espai situat a banda i banda del tram nord de la Via Augusta s'utilitza com a àrea funerària (fet testimoniat també als Banys Àrabs), amb diverses tipologies d'enterraments (caixes de tegulae, incineracions, tombes en fossa). També s'han trobat restes d'un possible ustrinum, emplaçament on es realitzaven les cremacions de cadàvers. Aquesta tradició funerària durarà fins el segle II d.C.

3ª fase. Es construeix la primera església cristiana a principis del segle I d.C. Adossat a la seva fonamentació també s'hi porten a terme enterraments al voltant del centre, on podria haver una tomba principal. Segons la tradició el màrtir Sant Feliu, va ser enterrat teòricament en un dels sepulcres que actualment es troben encastats als murs laterals de la capçalera. Aquest hauria funcionat com a nucli original del cementeri creat a l'entorn de la tomba del màrtir utilitzat pels fidels més rics. D'altra banda, es pot intuir que la tomba del màrtir, ja sigui un sepulcre o una tomba d'obra, aquesta es troba situada per sota del paviment.

4 ª fase. En els darrers anys del segle XI principis del XII es destrueix l'edifici antic, es buiden i s'amortitzen les tombes romanes i es construeix l'edifici que no acabarà fins al segle XVI amb el campanar gòtic. Aquest segon edifici aprofita diverses materials de l'antic edifici del segle I dC, com carreus grans de sorrenca i travertí

Girona, demana i necessita temps per conèixer-la

diumenge, 21 de maig de 2017

OLIOLA UN MÓN PER DESCOBRIR. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA. SANT ANTONI ABAT DE RENAN/RENANT.

La baronia d’Oliola, va ser una jurisdicció senyorial centrada en el castell d’Oliola (Noguera) que, al segle XII, pertanyia als Puigverd i al segle XV, als Cardona-Anglesola, barons de Bellpuig. L’any 1496 fou venuda al primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV de Cardona, I duc de Cardona (1446 - Arbeca 1513). Comte de Cardona (1486-1491), després I duc de Cardona (1491-1513), I marquès de Pallars Sobirà (1491-1513), comte de Prades, vescomte de Vilamur (1486-1513), i baró d'Entença (1486-1513), que la incorporà al seu patrimoni.

Avui, Oliola amb els seus 86 km2, és un quasi despoblat, tenia 220 habitants a darreries de l’any 2016.

Patrimonialment però, és un tresor del tot descurat, reprodueixo de l’Enciclopèdia Catalana :

Masdentorres ; Quadra del municipi d’Oliola (Noguera), al sector nord-oriental del terme, a la dreta del Llobregós. La seva església de Sant Jordi era sufragània de la del mas de Monistrol ( de la que no se’n fa esment a l’advocació ).

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser), d’una nau sobrealçada, absis llis i campanaret sobre la nau amb finestres biforades a cada cara, i els masos del Castellar, que té a prop els vestigis d’una casa forta medieval, i de l’Albardaner.

Antic poble i actual masia de Castellblanc, amb la capella de la Mare de Déu del Roser.

antic poble dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

http://www.masiaarquells.com/entorno/?_gallery=gg-3-15

llogaret de Renant .L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona.

Patrimoni Gencat ens diu ; Notícies històriques

L'església de Sant Antoni Abat és el temple parroquial de Renan, donada al poca gent que viu actualment a Renan tan sols es diu missa un vegada a l'any, pel primer diumenge d'octubre.

Aquesta església fou construïda pel senyor Llogaret – crec que és una errada, i vol referència al ‘senyor del llogaret’ - per poder ésser el centre religiós. En qualsevol cas, agrairem l’aclariment a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment a Renan tan sols hi viu una família i es aquesta la que es troba al càrrec de l'església.



Quan a la descripció; edifici d'una nau de construcció molt senzilla i de planta rectangular. Està feta amb carreus de pedra. A la façana hi ha la porta d'accés amb arc rebaixat i al damunt hi ha un ull de bou i a la part superior una espadanya, que trenca una mica amb la senzilla construcció de l'església, amb una petita campana. A la part exterior hi ha contraforts. La teulada és a doble vessant.

Llogaret de Claret . Dins el seu antic terme hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes.

No trobava cap dada d’aquest Mas Vell – prop hi ha un Mas Nou – a la façana de la capella de Sant Ramon Nonat, consta la data 1780. Ens agradarà tenir noticia d’aquesta mas, magnífic fins en el seu lamentable estat actual a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Despoblat de Maravella o Malavella (pronunciat també Mavella; té l’església quasi en runes de Santa Magdalena.

Al despoblat de Canosa , situat entre Claret i Coscó, hi ha la capella del Pilar.

A Oliola hi havia encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

Claret, Coscó, el Gos, Oliola, Plandogau , Maravella, Renant, la Serra de Dalt

No disposa Oliola d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ni tampoc d’un Catàleg de masies.

Els Oliolencs i/o les persones i/o entitats que tinguin imatges i/o dades d’aquest patrimoni fou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava dades al Fons Salvany

A l’Estudi de la Masia Catalana, únicament hi ha un parell d’imatges del poble de Gos, situat al costat de la carretera C-14

dissabte, 20 de maig de 2017

GIRONA, ‘COLORS I FLORS’. ELS CONTES DE L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ

L’església de Sant Martí quina façana havíem retratat en la visita que fèiem l’any 2016 el Tomàs Irigaray López i l’Antonio mora Vergés, en la que sojornàvem al Monestir de Sant Daniel, en aquella ocasió no podíem accedir – ni pagant - al interior del temple, obert en aquesta ocasió en que en ewl marc del GIRONA, COLORS i FLORS, acull un excel•lent treball que combina material, colors i flors, evocant els contes que ens explicaven quan érem infants.








Imagino que els heu encertat tots, oi?


Em va semblar que Sant Martí somreia, a ell li agradava la gent, fins al punt de partir-se la capa amb algú que passes fred.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com