dijous, 21 de setembre de 2017

CASA JOSEP MARIA MASRAMON VILALTA & MARIA DEL TURA DE VENTÓS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Sempre s’ha dit que París ‘bé val una missa’, Olot, la capital de la Garrotxa, té un valor que es podria mesurar en ‘caminades’, en les que els ulls no es cansen d’admirar el vast patrimoni històric i/o artístic que malgrat la general estultícia que Catalunya pateix des d’antic, s’ha pogut ‘salvar’, en aquesta ciutat famosa per la fabricació artesanal/industrial de ‘sants’, l’autèntic miracle és sens dubte la quantitat i qualitat del patrimoni històric i/o artístic que s’ha pogut conservar fins al dia d’avui.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=6&pos=58

L'any 1913, Josep M. Masramon Vilalta ( Sant Boi de Lluçanès, Osona , 1877 , Barcelona, 21.05.1939 ) encarrega a Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935 aquesta vivenda unifamiliar a l'eixample Malagrida d'Olot. http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/masramon-i-vilalta-josep-maria

Quan a la descripció reprodueixo; casa de planta baixa, soterrani i dos pisos, destinada a vivenda familiar, situada en un eixample que aleshores s'estava definint com a ciutat-jardí.

En aquesta obra Masó s'envolta d'artesans com els germans Coromina de La Bisbal, responsables de la ceràmica tant de l'interior com de l'exterior, els vitrallers Rigalt i el serraller Ramon “Nonito" Cadenas i Caballer (Sant Vicenç dels Alls, 1876- Girona, 1930). Igualment recorre al treball d'artistes de primera línia com Esteve Monegal Prat (Barcelona, 1 de maig de 1888 - 23 de desembre de 1970), autor de l'escultura del frontó del porxo i Fidel Aguilar Marcó (Gerona, 20 de julio de 1894 - Gerona, 21 de febrero de 1917), autor dels relleus de guix de l'interior. El mateix Masó dibuixa els caps de cavall en terra cuita del porxo d'entrada que executarà J.B.Coromina.

http://totbisbal.com/entrevistes/coromina/

http://www.revistadegirona.cat/recursos/2006/0234_010.pdf

L'edifici malauradament ha patit greus alteracions tant en l'estructura interna com en els elements decoratius. Les dues vivendes que preveia el projecte han esdevingut tres, al dividir-se el dúplex de la planta baixa i pis en dos habitatges, suprimint l'escala. Pel que fa als elements decoratius, han desaparegut els caps de cavall i l'escultura de la pau del porxo i també els esgrafiats.


La casa és reformada l'any 1970 i de nou el 1985. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels arquitectes que duien a terme les reformes.

Patrimoni Gencat diu que la casa és una de les obres més importants de Rafael Masó, corresponent al període més àlgid de la seva producció (1912-1922), quan la seva arquitectura es depura al màxim i es despulla dels additaments innecessaris alhora que es connecta amb els moviments més renovadors del moment.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10178

Olot té un ‘tresor’ en el seu patrimoni històric i/o artístic, que tot just ha començat a ‘explotar’ amb l’Itinerari Modernista.

dimecres, 20 de setembre de 2017

ESCOLA SANTA VICTÒRIA DE VALLCANERA. SILS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

És una ‘caixeta de sorpreses’ aquest indret de Vallcanera del llatí valle canaría, ‘vall de canyes’.

Llegia que l’any 1873 els veïns de Vallcanera comencen el procés de segregació de Riudarenes per ajuntar-se a Sils, la qual cosa aconseguiran el 1875.

L’any 1929 es construïen unes escoles sobre un terrenys cedits pels hereus de Rafael Baster, receptores de donatius i suport per part de les germanes Baster, que van aportar un important contingent de material destinat a condicionar el col•legi l’any 1933.

Em quedaven però algunes preguntes pendents ?

1. ESCOLA O ESCOLES ?. nens i nenes ?.

2. Quina accepció tenia, Pública, Privada,confessional ?.

3. Qui en va ser el mestre d’obres i/o arquitecte ?

4. Qui era l’Alcalde en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera ?.

5. Qui es va encarregar de la rehabilitació ?. Arquitecte, estudi ?



Fotografia del bloc a Sils com més serem més riurem.


La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta rectangular i dos pisos situat sobre un petit monticle que es salva per unes escales. La façana principal té dues portes laterals i una finestra central. Al primer pis, hi ha una porta amb balcó de ferro forjat. Les dues parets laterals tenen quatre grans finestres a la planta baixa del costat dret i una altra al costat esquerre i, al primer pis, quatre exactament iguals. La façana posterior té un porxo adossat amb sostre de revoltons de rajol amb dos arcs de mig punt cantoners i una porta d'accés a l'edifici. El parament està arrebossat i les obertures emmarcades i pintades de diferent color. El terrat té barana d'obra que corona tot l'edifici.

ha estat rehabilitat l'any 2010 com a centre cívic.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta recerca de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

P/D

Trobava alguna ‘ nova’ dada :

HEMEROTECA DE LA VANGUARDIA. Edición del miércoles, 29 septiembre 1920, página 5
Escola Santa Victòria de Vallcanera. SILS. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/12/24/pagina-5/33301624/pdf.html?search=inauguraci%C3%B3n%20de%20la%20Escuela%20de%20Sils

http://www.sils.cat/media/sites/23/vallcanera2010.pdf

Hom pensa que l’arquitecte va ser l’ Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960), ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/03/22/sils-inaugura-reforma-lantiga-escola-vallcanera/394968.html

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

dimarts, 19 de setembre de 2017

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL / CRISTÒFOR / MENNA DE FREIXINET. RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA . CATALUNYA

Riner té una superfície de 47,1 km² , una població a darreries de l’any 2016 de 261, és un indret força desconegut, i està inclòs al ‘ forat negre de Catalunya ‘ ; el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem a Freixinet, on retrataria el fossar, l’edifici que acollia l’escola pública, abans i durant una bona part de la dictadura franquista, i l’església advocada a Sant Cristòfol / Cristòfor / Mennam de la que patrimoni Gencat ens diu que és una un edifici religiós d’estil neoclàssic rural, de planta rectangular d'una sola nau i orientada a l'est. Hi ha una petita construcció adossada a la cara sud, per tal d'obrir una capella a l'interior de l'església. La porta, a la cara sud, és allindada i està flanquejada per dos pilastres motllurades que sustenten un entaulament amb frontó triangular; dintre del frontó hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Cristòfol. Al damunt de la portalada hi ha un petit rosetó i corona la façana un campanar d'espadanya de dos ulls. La porta té la data de 1698. Al davant de l'església hi ha tres esgraons de pedra picada. El parament és de carreus tallats i col•locat en filades.


No podia accedir al seu interior - com havia fet sortosament Jordi Contijoch Boada -, i em perdia la contemplació dels seus magnífics retaules.


Retaule major.


Retaule lateral.

Al costat de l'església hi ha la rectoria, construïda l'any 1866.

Us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ desconegut aquest segon per aquestes terres del Solsonès ], en realitat foren una única persona.
http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

L'església de Freixenet era sufragània de la parròquia de Riner.

El senyoriu de Freixenet havia estat de la família dels Pinós.

Ramon de Pinós, senyor de Cellers, el va vendre l'any 1408 a Sant Vicenç de Cardona.

El sostre demogràfic de Riner s’assolia l’any 1857 amb 801 ànimes; el Solsonès acollia aleshores 16.182 habitants, dels que únicament vivien a Solsona 2.671, a darreries de l’any 2016 es concentraven a la Capital comarcal i seu del Bisbat
8.914 persones de les 13.313 que vivien a la comarca. La conclusió és simple, el món agrícola es queda sense gent. Trobar solució a aquest problema serà una de les tasques que haurà de resoldre la República Catalana.

De les Lloses al Ripollès, havíem dit ‘ A les Llosses, hi ha mil coses’, de Riner al Solsonès, diem ara ‘ I a Riner n’hi ha un miler’. http://riner.ddl.net/fotos/riner/poum/PDF_TR/3-C_Patrimoni_tr.pdf

Capella de l'Avellanosa

Capella de Sant Gabriel

Església de Santa Maria de Su

Església Parroquial de Sant Martí de Riner

Sant Cristòfol de Freixenet

Sant Jaume de Riner

Santa Susanna

Església de Sant Diumenge

Santuari del Miracle

Capella de Bon Repós

Capella de la desaparició del Miracle

Capella de Miralles

Mare de Déu de les Neus de Casamartina

Sant Miquel de Xixons

Sant Tiburci de Vilorbina

Capella del Sant Crist del fossar de Freixinet

Capella del fossar de Su

....

En algun lloc situen al terme de Riner l'església de Sant Grau

El Solsonès espera la vostra visita, no els decebreu, oi ?.

dilluns, 18 de setembre de 2017

LA CASA RIERA AL PASSEIG D’EN BLAY O DEL FIRAL. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Olot conserva – encara – obres dels millors mestres d’obres i/o arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Llegia a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=12&pos=115
que l’autor de la Casa Riera al número 34 del Passeig d’en Blay d’Olot, era J. Masdeu, la meva pregunta – que us adreço urbi et orbe – és la següent ; parlem de mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930)?.

El Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em confirma l’autoria del mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930)

L’ Anna Maso Colldecarrera, em deixava un comentari al facebook ; era propietat de la familia Riera de la mil•lenària masia de l’ Esparc, situada al peu de la muntanya de Sant Valentí, que forma part de la serra de Sant Miquel del Mont. Es troba al vessant de solell, davant del qual s'estén la plana olotina. A poca distància de la Canya, per la carretera de les Feixes i anant a Olot, es troba la pista que baixa fins a la riera de Riudaura, la travessa i continua fins la casa.

El seu origen és mil•lenari, ja que l'alou Sparago surt esmentat al testament de Miró II Bonfill, comte de Besalú, fet el 979. Posteriorment, l'any 1000, ja es parla de la villa que dicunt Spargo.

Les generacions de la família propietària, els Sparg, es van succeir fins a Maria Sparg-Alibés i Feixas, que l'any 1868 va casar-se amb Enric Cabrafiga Lliurella. La seva filla Margarida es va maridar, el 1901, amb Frederic Riera Gustà - que aportà la pairalia empordanesa Riera de Bàscara- , els seus descendents en són els actuals propietaris.

Hi ha velles pedres que parlen de l'antigor de l'edifici, ampliat en diverses ocasions. És important l'actuació que va fer-se el 1748 i que donà a la casa l'actual estructura, amb una galeria, a la façana sud, oberta al primer pis i una terrassa d'assecatge al pis de damunt. El porxo que protegeix l'entrada principal és de l'any 1954 i fa de base a l'eixida que li queda al damunt. L'Esparc guarda una bona col•lecció d'eines agrícoles i del desaparegut conreu de la vinya conserva un gran celler, una tina i una premsa de fusta que duu la data de 1825.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Masia_de_l%27Esparc

http://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

De la casa del Passeig d’en Blai d’Olot ens diu patrimoni Gencat ; edifici entre mitgeres que presenta soterrani, amb àmplies reixes de ventilació, planta i dos pisos. La porta principal està ubicada al costat esquerre de la façana. El primer pis té una amplia balconada, amb tres portes que hi donen accés, emmarcades per entaulaments decorats amb fullatges. El segon i tercer pis disposen d'un ampli balcó central més un a cada costat de forma corbada. Les baranes de la casa són de ferro treballat amb flors en els punts d'unió i passamà cargolat. Els murs foren estucats.


Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 17 de setembre de 2017

ELS TRESORS DE L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT DIUMENGE/ DOMÈNEC A LA MASIA HOMÒNIMA DE LA PARROQUIA DE SU AL TERME DE RINER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

En primer lloc vull agrair la finesa de la propietària de la casa que ens permetia retratar l’església.

Les primeres notícies que en tenim, daten dels segles XI o XII, quan és va construir l’església romànica que es va adossar a la casa. Posteriorment, al segles XIV i XV, s’amplià la casa.

http://riner.ddl.net/fotos/riner/poum/PDF_TR/3-C_Patrimoni_tr.pdf
Tal i com s’explica en aquesta pàgina primer es feia la casa, i desprès l’església, pensem que el procés possiblement va ser a l’inrevés, primer l’església i quan es consolida el lloc, es fa una casa que anirà creient al llarg dels segles.

No trobava cap descripció de l’església, ni cap esment als bancs de família, el més senzill que prové de l’església parroquial de Santa Maria de Su, i un altre que llevat d’error devem al Joan Pintó, fuster de Solsona, del que ens agradarà tenir més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Banc de família.


Banc de família que estava a l'església parroquial de Santa Maria de Su.


Exvot.


Riner es reduïa al Santuari del Miracle per Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) en la visita que feia per aquestes contrades l’any 1917.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Riner/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

El sostre demogràfic de Riner s’assolia al cens de d 1857 amb 801 ànimes, i a tota la comarca 16.182; m’explicaven a Su, que a Santdiumenge s’havia fet escola per a nenes, i que a la rectoria de Santa Maria de Su, també el vicari i/o el rector ensenyaven les primeres lletres.

Al tancament de l’any 2016 vivien a la comarca del Solsonès, 13.313 persones, una pèrdua del 17, 73%, si fem però la comparació amb Riner el tema és d’escàndol ja que únicament tenia 261 habitants en aquella data, una pèrdua del 67,42%.

Avui la major part de la població viu a Solsona.

Una de les primeres tasques per a la República Catalana, serà resoldre la despoblació d’una bona part de la Catalunya interior.

dissabte, 16 de setembre de 2017

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DE LA COROMINA. CARDONA. EL BAGES. CATALUNYA

La Coromina de Cardona era literalment un jardí a l’altre costat del riu Cardener, a l’ombra quasi de l’emblemàtic Castell, fins ben entrat el segle XIX.

L’explotació del salí portaria fins a la Coromina persones d’arreu, vinculades moltes elles al món de la mineria en els seus llocs d’origen.

L’estultícia més que la sobreexplotació – que també - feien necessari desviar el curs del Cardener, calia allunyar-ho al màxim per evitar i/o reduir les filtracions que un dia i altre obrien bòfies que feien témer que Cardona s’ensulsiés de forma irremissible.

La Coromina d’avui és un indret poc o gens atractiu, la propietat està més desvalorada que a la resta del REINO DE ESPAÑA, a les conseqüències de la corrupció política i econòmica propiciada pels ‘politics professionals’ – que es pateixen per arreu, i d’una forma molt especial a Catalunya - cal afegir en aquest indret el risc cert d’un esfondrament generalitzat com a conseqüència d’una pèssima gestió dels recursos naturals que llògicament – estem encara al REINO DE ESPAÑA – no han tingut per als seus autors la més mínima reprovació des dels poders públics.

No trobava cap dada de la Capella de la Verge de Montserrat, sembla però, de factura recent, i respon sens dubte a la fe senzilla dels que aquí viuen, als que sens dubte mou l’esperança en l’acompliment del que es recull en alguna de les estrofes del Virolai:

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de món país,
dons i virtuts deixeu-li per florida,
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.


Avui, Catalunya tota, gira els seus ulls vers la Mare de Déu, i s’afegeix a aquesta pregaria.


Jo, davant la petita capella, mitjançat la Mare de Déu de Montserrat, aixecava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !


Ens agradarà tenir noticia de l’autor, i àdhuc de la història d’aquesta Capella a l’emai coneixercatalunya@gmail.com

CASA PUJADOR. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Josep Azemar Pont (Figueras, 4 de gener de 1862 - Barcelona, 5 de juny de 1914) va ser l’autor de la casa Pujador situada a la intersecció dels carrers, del Carme, 5 / Plaça del Conill / Verge del Portal, essent el promotor Isidor Pujador Faura, un metge acabalat que posseïa diverses finques a la vall de Bianya, i que es va fer càrrec del cost de la restauració portada a terme a l’església de Sant Salvador de Bianya, duta a terme per l’arquitecte gironí Rafel Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935)

De la casa en trobava una minsa informació a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?
registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=16&pos=152

Edifici de quatre plantes i torre amb estructura en pedra, coberta de ceràmica vidriada i tribuna circular en el primer pis.


Patrimoni Gencat ens diu que la façana està formada per dues parets. L'eix compositiu bascula pel costat de la torre de l'angle, de planta circular, que surt d'un gran boínder - balcó cobert de finestres , o vidrieres, pels tres costats que surt fora de l' edifici amb l'objectiu inicial de crear espai i lluminositat a una sala de l'interior - ubicat al primer pis. Als baixos hi ha comerços i sobre d'ells hi ha una sèrie d'arcs apuntats. Al primer pis hi ha una galeria amb columnes que sustenten arcs de mig punt rebaixats; als costats hi ha balcons amb petits arcs gòtics. Al tercer pis trobem finestres amb arcs de mig punt i la coberta és cònica. El principal material constructiu es la pedra.

http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html


Una imatge del Sagrat Cor esculpida per Antoni Collellmir Ferrarons , de Castellfollit de la Roca, substitueix un rellotge de sol previst per l’arquitecte damunt la gran tribuna de la torre. A l’interior, la decoració del menjador va ser encomanada a l’artista olotí Melcior Domenge Antiga (Olot, 10 de maig de 1871 - Olot, 1939).

Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

divendres, 15 de setembre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE LA’ COLÒNIA DE LES FLORS’ .PALA DE TORRUELLA. NAVÀS. EL BAGES. CATALUNYA

Aclaria dubtes amb l’Ester Llobet Fornells, el primer convent de les Germanes Dominiques de l’Anunciata es pot datar l’any 1896 estava situat a l’edifici que es troba damunt de l’hort. Pensem que en aquest edifici impartien també educació a les nenes de Palà les Germanes Dominiques de l'Anunciata que deixen la Colònia Palà i s’instal•len a la Colònia Valls en els primers anys del segle XX


Primer convent

Sense trobar constància de la data ni de l’autor, s’aixeca un nou Convent en un plànol inferior a l’església de la Mare de Déu del Roser i de Sant Llorenç de Brindisi, ambdós edificis tenen una entrada comú, i per accedir a les escoles cal baixar unes escales. Almenys des de l’any 1922 i fins el 18 de juliol de 1936 s'encarregaren de l'ensenyament de les nenes les Religioses Mercedàries de Catalunya.


Segon convent. M’expliquen que volien convertir-lo en una Residència per a persones grans. Recordeu que l’únic accés es feia – avui està tancat – per unes escales.

Des del 14 de setembre de 1939 fins el 18 de febrer de 1946 es fan càrrec del Col•legi de Palà, les Religioses Filles de Sant Vicenç de Paül.

A partir de l’any 1946 tornaran les religioses Mercedàries.

Pel que fa a l’escola del nens almenys des de l’any 1927, i també sense trobar constància del seu autor, s’aixoplugava en una de les torres situades a la part més alta de la Colònia.


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del enginyer, mestre d’obres i/o arquitecte, que dissenyava la ‘Colònia de les flors’, i almenys l’edifici de la primera Torre de l’Amo; el primer Convent; l’Església de la Mare de Déu del Roser i de Sant Llorenç de Brindisi; la segona Torre de l’Amo, o la casa Pairal dels Palà situada al costat de l’església, i el segon convent i escola de noies.


Església de la Mare de Déu del Roser i de Sant Llorenç de Brindisi i l'actual Torre de l'Amo

Per descomptat si advertiu errors i/o omissions sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, fent meves les paraules del Molt Honorable Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è President de la Generalitat de Catalunya, no tenim ‘ la pell de préssec ‘.

dijous, 14 de setembre de 2017

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. HOGAR DEL ANGEL DE LA GUARDA. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Josep Maria Toffoli Carbonell, publica al face de ‘ Tiana, recuperant la història’ Santo Angel de la Guarda.
Al juliol de 1928 es va inaugurar l’edifici del Angel de la Guarda a Tiana. Un edifici escola de planta baixa i dos pisos destinat a la Colònia Escolar del Santo Angel de la Guarda i escoles. La superfície de cada pis és de 540 metres quadrats, essent la superfície total edificada de 1.621 metres quadrats. En el solar de l’Angel de la Guarda hi havia hagut Can Llimona, i abans de la seva adquisició per part de la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, Can Llimona era un grup de cinc o sis habitatges.

Deixa una encertada reflexió; potser no és molt conegut per els tianencs que l’arquitecte del edifici va ser Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931).

Patrimoni Gencat – que no fa esment de l’autoria de l’edifici - ens diu quan a la descripció; edifici civil de grans dimensions format fonamentalment per dos cossos rectangulars col•locats paral•lelament un al davant de l'altre, ambdós coberts per teulades de vessants inclinats.


L'edifici s'adapta al desnivell del terreny i consta de quatre pisos d'alçada.


En el conjunt destaca la gran quantitat de finestres existents, amb les llindes, ampits i brancals de pedra i que contrasten amb els murs, de maó.

L'interior conserva la major part dels murs de les habitacions amb arrambadors compostos de rajoles decorades.

L’edifici, inicialment anomenat "Hogar del Angel de la Guarda", fou fet construir com a Casa de colònies l'any 1922-23.

Actualment és propietat de les Franciscanes.

dimecres, 13 de setembre de 2017

CASA PERE MUNNÉ DOMINGO. REUS. EL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia a relació a la imatge de la fotografia :


Casa Munné
Raval de Martí Folguera, 2
Any: 1904

Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats (Reus, 1 de novembre de 1864 - 28 de juliol de 1936)

L'edifici és encarregat per Pere Munné Domingo , contractista d'obres tant importants com la Casa Navàs. Aquesta grandiosa casa compta amb una façana molt elegant i equilibrada, influenciada per l'estil de Lluís Domènech i Montaner.
El seu element més destacat és el mirador de ferro i vidre sostingut per una columna amb capitell floral.

Les dues façanes principals tenen abundants obertures amb balcons i baranes de ferro forjat, típicament modernistes. La decoració de les llindes de les portes és molt vistosa amb motius vegetals.

http://edificiosmodernistasreus.blogspot.com.es/

http://www.raco.cat/index.php/TAG/article/view/288231/376330

Reus, és ‘ territori’ Pere Caselles i Tarrats.

Pere Caselles va ser, sense cap dubte, el responsable de la construcció de la immensa majoria d'edificis modernistes de Reus. Donat però, el seu càrrec d'arquitecte municipal, que ocupà des de 1891 fins a 1930, no podia rebre encàrrecs privats per incompatibilitat. Per això molts dels seus plànols conservats a l'Arxiu Municipal, que provenen d'expedients de llicències d'obres, van signats per Pau Monguió Segura ( Tarragona, 10.07.1865 + Barcelona 21.01.1956 ) , arquitecte tarragoní de la mateixa promoció, que fou arquitecte municipal de Tarragona, Tortosa i Terol.
Algunes obres tortosines de Monguió estan signades per Pere Caselles.

És complicat documentar l'autoria d'alguns edificis, tot i que se sap per tradició oral.

Hi ha plànols que es conserven, perquè van ser lliurats als propietaris, que porten la signatura autèntica. A més, la Revista del Centre de Lectura de Reus publicà durant uns anys una sèrie d'articles signats per "El Bachiller estético" que informen de qui és l'autor d'alguns edificis privats.

L'arxiu de Pere Caselles va ser destruït durant l'assalt del seu despatx el 1936, el mateix dia que fou assassinat a trets prop del seu mas (Mas del Caselles) a la carretera de Sant Ramon, i el de Pau Monguió va ser destruït per una bomba, cosa que fa difícil estudiar la relació entre els dos arquitectes.

Reus ha de ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i artístic, el turisme d’alcohol i sol, ja té suficients atractius a la mal dita ‘ costa daurada’.

dimarts, 12 de setembre de 2017

EL CENTRE DE LECTURA DE REUS. L’ESCOLA DELS OBRERS I MENESTRALS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Reprodueixo de : http://www.centrelectura.cat/revistadigital/?p=1766

El naixement del Centre de Lectura de Reus, l’any 1859, s’emmarca en aquell moment històric, mitjans segle XIX, en el qual tot estava per fer. Les enormes desigualtats socials van empènyer a obrers i menestrals a crear centres d’instrucció amb una idea essencial: el progrés, l’ensenyança, l’alfabetització. Per això van començar a recollir llibres, revistes i diaris que llegien en veu alta davant els obrers i van crear la primera biblioteca patrimonial a Catalunya. D’aquí ve el nom de Centre de Lectura.

Llegia que l’any 1916 el financer Evarist Fàbregas i Pàmies (Reus, 1868 - Barcelona, 1938) comprà l'edifici, propietat del IX marquès de Tamarit, i I Vescomte de Montserrat, Josep de Suelves i de Montagut (Tortosa, 27 d'agost de 1850 - Madrid, 1926), on estava de lloguer el Centre de Lectura. Es feu càrrec dels costos de les obres de reforma i habilitació del vell casal, dirigides per l'arquitecte Josep Simó i Bofarull (Reus, 1890 - 1966) i el donà al Centre de Lectura.

La biblioteca forma part de l'edifici que, el 30/X/1921, Josep Puig i Cadafalch Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) president de la mancomunitat de Catalunya , inaugurà com a Centre de Lectura.

La biblioteca compta actualment amb més de 60.000 volums i està subscrita a una desena de publicacions diàries i a més d'un centenar de periòdiques. Els fons es veuen enriquits amb uns 1400 llibres l'any. Entre les obres d'alt valor bibliòfil hi ha 15 incunables i més de 1000 volums dels segles XVI-XVIII. De singular importància és "l'armari de Reus", amb més de 3.000 llibres d'interès ciutadà i comarcal, alguns dels quals són peces úniques.


Retratava la façana pocs dies desprès dels fets terribles que ensangonaven Cambrils i Barcelona.

ELS GEGANTS I ELS NANS DE LA COLÒNIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. EN MATEU I LA MARIA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant llorenç de Savall, el Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant del Mateu i la Maria, els gegants de la Colònia de l’Ametlla de Merola, al terme de Puig-reig, a la comarca del Berguedà jussà.
Llegia que la seva creació es va impulsar des de l'Associació Cultural Esplai. D'aquí va sorgir una junta promotora que es va posar en contacte amb el Manel Casserras i Boix (Solsona, 1929 – 1996), sastre de professió que fou un dels més grans creadors d'imatgeria festiva de Catalunya.


El bateig fou el 16 de setembre del 1990, dins els actes de la Festa Major, i els seus padrins foren els Nans, que feia molt de temps que els esperaven.

Amb la seva creació també va néixer la Colla Gegantera, formada per una cinquantena de persones, que va assumir la tasca de fer conèixer els gegants arreu de Catalunya.

La Colla Gegantera ha comptat sempre amb el suport dels seus socis i de les altres entitats de l'Ametlla

El gegants tenen el bust i les mans de cartró - pedra, els cossos i els braços de cartró i fibra de vidre i l'estructura és de fusta. En Mateu pesa 41 quilos, i mesura 365,5 centímetres i porta una llançadora. La Maria pesa 36 quilos, mesura 352 centímetres i porta una fusada de metxera.


Els gegants reberen aquest nom per votació popular entre tots els socis. Mateu perquè és el nom del patró de l'Ametlla i Maria en honor a la Mare de Déu de Merola, antiga parròquia de l'Ametlla. Representen un teixidor i una filadora, les feines que antigament feien viure la nostra colònia, i que el seu vestuari acaba de definir, amb una americana de vellut, camisa ratllada, faixa morada i gorra per al gegant, i vestit de sac, faldilla i mantellina per a la geganta; era el vestit de festa de la colònia de principis de segle.

Els acompanyen els geganters i grallers que vesteixen pantaló negre, faixa morada, camisa ratllada i armilla. Tots calcen espardenyes de set vetes.

Els quatre nans es troben ressenyats en un article signat per Mn. G. Vila a la revista “La Veu de Montserrat”, de l’any 1899. La seva vestimenta que es renovava l’any 1988, conser totes les característiques dels originals, les ifigures corresponen a quatre òperes: “Il Rigoletto”, “El Trobador”, “Don Juan” i “El Barbero de Sevilla”.


A l’any 1928, la música del ball fou arranjada per a cobla pel mestre Josep Conangla Escudé (L'Ametlla de Merola, 15 de novembre del 1896 – 17 de maig del 1971) juntament amb la dels cascavells.

El diumenge 24 de setembre de 2017 teniu ocasió de veure’ls a tots plegats a la Cercavila de Festa Major que recorrerà el carrers i places de la Colònia desprès de la repicada de campanes que tindrà lloc a les 10,00 hores. No us ho podeu perdre !

La Colònia de l'Ametlla de Merola té molt a 'viure'.

ESCOLA VEDRUNA DE CAMBRILS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. TARRAGONA

Retratava a indicació de la Maria Jesús Lorente Ruiz , l’edifici de l’Escola Vedruna de Cambrils, que desprès de 126 anys de presència ininterrompuda d’aquesta Comunitat Religiosa docent, veia com les darreres – i anònimes Germanes – marxaven el 31 d’agost de l’any 2013.



http://reusdigital.cat/noticies/la-comunitat-de-monges-vedruna-deixa-cambrils-despres-de-126-anys

El 16 de desembre de 1886 es va inaugurar, a Cambrils, l'edifici que havia impulsat l'advocat i canonge cambrilenc Benet Vidal i Gimbernat (1827-1907), , i que anava destinat a l'ensenyament dels xiquets i xiquetes de la població. L'edifici acollia dues ordres religioses, una per a xiquets i l'altre per a xiquetes. Precisament van ser les monges de la comunitat Vedruna les que van començar les classes, el 7 de gener de 1887. L'ensenyança als xiquets al nou edifici va començar més tard, el 9 de maig d'aquell mateix 1887, i anava a càrrec dels pares de la Sagrada Família, presents a Cambrils fins el 15 de juliol de 1895.
http://www.revistacambrils.cat/index.php?reportatge=true&c_noticia=4173

El 25 d'octubre d'aquest mateix any prenien possessió de l'escola masculina els pares Carmelites que només s'hi van estar uns mesos.

Els germans de la Salle no van arribar a Cambrils fins el 14 d'agost de 1900. Les germanes van ser on hi ha ara el col•legi la Salle fins l'any 1898 en què es van traslladar a l'edifici del carrer de les Creus.

Segons explicava Josep Salceda Castells (Cambrils, 14 de març de 1923 - Cambrils, 5 d'octubre de 2011 ) en una de les seves Estampes Cambrilenques, l'arribada de les monges a Cambrils, el 16 de desembre de 1886, es va convertir en tot un esdeveniment social i van ser rebudes per una gran part de la població.

Les primeres cinc germanes que van regentar la comunitat Vedruna a Cambrils van ser la superiora M. Victòria Granès i les germanes Concepció Petit, Rosa Blay, Maria Grases i Eulàlia Vallès.

Joaquima de Vedruna i Vidal (Barcelona, 1783 - 1854) fundadora de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat o Vedrunes, com molts ‘bons/es’ catòlics va dedicar els seus esforços a suplir l’abandó i/o la deixadesa del ESTADO en matèria d’educació. Avui, quan s’intenta confondre en un ‘totum revolutum’ els partits politics corruptes – quasi tots – i l’església catòlica – només puc parlar de la església catalana - es fa un exercici d’extremada perversió - faltar a la verdad, en diuen al REINO DE ESPAÑA -, i d’una forma molt especial a Cambrils, on va néixer el Venerable , Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana.
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=3221

Les escoles, confessionals, privades o públiques habitualment no tenen la qualificació de ‘ monuments ‘ ; aquest fet confirma que la prestació d’aquest ‘serveu públic’ , s’ha donar sempre des del REINO DE ESPAÑA molt a contracor, el famós ESTADO DE DERECHAS – ells en diuen de DERECHO - va començar les retallades per l’educació, la sanitat, els serveis socials, les pensions públiques,... , com tothom recorda, oi?.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Cambrils

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

http://www.cambrils.cat/arxiu/recerca-i-difusio/difusio-del-patrimoni-cultural/patrimoni-col-lectiu/escoles-1/salle-i-vedruna

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/08/aquest-edifici-era-lescola-publica-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/08/capella-del-sagrat-cor-de-jesus-del.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/12/histories-de-la-salle-cambrils.html

dilluns, 11 de setembre de 2017

LA SALA DE SANT PONÇ. SALLENT. BAGES. CATALUNYA

Tornava del Berguedà on havia documentat algunes de les escoles de les Colònies tèxtils :

Colònia Soldevila
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/in-memoriam-de-les-escoles-de-la.html

Colònia de l’Ametlla de Merola
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/in-memorian-de-lescola-de-nens-de-la.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/09/in-memoriam-de-lescola-de-nenes-i-de-la.html

Colònia Riera
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/in-memoriam-de-les-escoles-de-la_8.html

Colònia Vidal
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/escola-de-la-colonia-vidal-puig-reig-el.html

Colònia Pons

Colònia Prat
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/09/in-memoriam-de-les-escoles-de-la.html

Colònia del Guixarò
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/06/les-escoles-de-la-colonia-de-sant.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/11/lescola-josep-prat-salles-de-la-colonia.html

Colònia Viladomiu Vell
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/escola-de-la-colonia-viladomiu-vell.html

Colònia Viladomiu Nou
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/escola-de-la-colonia-viladomiu-nou.html

Colònia Bassacs
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/04/escola-publica-de-cal-bassacs-anterior.html

Colònia Monegal o de l’Ametlla de Casserres,
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/08/escoles-de-la-colonia-de-lametlla-de.html

Colònia Rosal
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/09/in-memoriam-de-lescola-convent-i-casa.html

la desaparició de l’Actual del Berguedà, víctima del ‘foc amic’, tornava a la ‘penombra’ bona part de la feina feta :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/08/edificis-escolars-anteriors-la_23.htm

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA DEL BERGUEDÀ

http://www.bergactual.com/2013/11/28/lescola-josep-prat-salles-de-la-colonia-guixaro-casserres-bergueda-jussa
http://www.bergactual.com/2013/08/04/les-escoles-de-la-colonia-de-sant-esteve-de-guixaro-casserres
http://www.bergactual.com/2015/12/13/in-memoriam-de-la-inacabada-escola-publica-de-saldes
http://www.bergactual.com/2015/07/19/escola-publica-de-cal-bassacs-anterior-a-la-dictadura-franquista-gironella
http://www.bergactual.com/2015/06/21/edifici-de-lajuntament-i-escoles-dolvan
http://www.bergactual.com/2015/05/31/in-memoriam-escoles-de-baga
http://www.bergactual.com/2015/05/17/lescola-republicana-de-gironella-el-bergueda
http://www.bergactual.com/2015/03/09/in-memoriam-escoles-publiques-de-guardiola-de-bergueda
http://www.bergactual.com/2016/03/13/edifici-de-les-antigues-escoles-publiques-de-santa-maria-de-merles-bergueda
http://www.bergactual.com/2016/04/03/ceip-lillet-a-guell-la-pobla-de-lillet
http://www.bergactual.com/2016/04/16/in-memoriam-escola-de-la-colonia-de-sant-corneli-cercs-bergueda
http://www.bergactual.com/2016/06/12/edifici-de-lajuntament-i-escoles-publiques-de-castellar-de-nhug-el-bergueda
http://www.bergactual.com/2016/07/09/in-memoriam-de-lescola-publica-de-malanyeu-anterior-a-la-dictadura-franquista-malanyeu-la-nou-de-bergueda
http://www.bergactual.com/2016/07/21/in-memoriam-de-les-escoles-publiques-de-la-pobla-de-lillet-anteriors-a-la-dictadura-franquista
http://www.bergactual.com/2016/08/21/in-memoriam-dels-edificis-que-acollien-les-escoles-publiques-de-vilada-abans-de-la-dictadura-franquista-el-bergueda
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/08/in-memoriam-dels-edificis-escolars-de.html

Sortia de l’autovia a l’alçada de Sallent per retratar la masia dita la Sala de Sant Ponc, al sector dels Plans de la Sala :

Trobava a : http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08191

Edifici de planta baixa més dos pisos i golfes. Eixides de 3 arcs al sud. Teulada a dues aigües. L'antiga era és l'actual pàrquing. Porxo d'entrada i barri (1846). Torre adossada exterior més moderna. Força transformada. Elements gòtics i neoclàssics.


A: http://www.masdelasala.com/pag/presentacio/

Restaurant i petit hotel al bell mig del Pla de Bages, entre el riu Llobregat i la Sèquia de Manresa, rodejat de camps de secà i a tocar de les vinyes de la DO Pla de Bages configurant un paisatge singular presidit per la omnipresent mirada de la cara nord de la Serralada de Montserrat, a menys d’una hora de Barcelona.

L’heretat de La Sala de Sant Ponç està documentada ja des del segle XI i, es diu, que un avantpassat de la família fou el noble Sal•la, fundador juntament amb la seva esposa Ricarda del Monestir de Sant Benet en el segle IX.

El nostre avi Valentí, a principis del segle XX va superar la fil•loxera replantant tota la vinya, però immediatament després va començar l’era de la industrialització deixant sense mans a la pagesia per treballar la terra. Va haver d’abandonar la vinya i reconvertir-la en camps per sembrar cereals.

Sembla que era ahir quan escoltàvem de ben petits al nostre pare Joan profetitzant un altre canvi. El dia 1 de desembre de 1994 deixàvem enrere la granja i obríem les portes del restaurant i posteriorment de l’hotel, fent realitat la seva visió i conseqüentment, iniciant el nostre projecte familiar, compartit per les tres famílies.

A: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9115554

El llogaret de Sant Ponç, conserva l'església de tradició romànica que pertany al mas del Coll, situat al bell mig d'un planell conreat. Aquesta capella, que no passà de sufragània o de capella de la parròquia de Sallent, ja apareix citada el 1163. Obrada segurament al final del segle XII, fou ampliada i molt modificada al segle XVII, de tal manera que de la construcció original ara només es conserven els murs primitius de la nau del costat de llevant, per bé que sobrealçats, i l'absis de planta semicircular, que també és dirigit a llevant. A l'edat mitjana constituí una petita sagrera, amb casal fortificat dependent del castell de Sallent. El lloc de Sant Ponç és també relacionat amb la història de la sèquia i la tradició de la Llum de Manresa: segons els goigs populars, "el bisbe que visitava Sant Ponç, prop Santpedor", hauria rebut aquí la notícia del prodigiós esdeveniment d'aquella Llum misteriosa.

Ens cal la col•laboració ACTIVA de TOTS ELS CATALANS a l’email coneixercatalunya@gmail.com en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista; m’explicaven que d’existir la relació està en algun arxiu depenen de l’administració espanyola que es negava a retornar-lo a Catalunya. A https://issuu.com/1coneixercatalunya en tenim quasi 1200 de recollides, una mica més d’un terç de les més de 3.000 que comptem hi havia en aquella època.

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Retratar la façana de l’església de Sant Esteve d’Olot és un exercici d’extrema dificultat amb una càmera fotogràfica convencional, i més sent un fotògraf aficionat.


Llegia que les primeres notícies que tenim de l'església parroquial de Sant Esteve daten de l'any 846 dins un document de Carles "el Calb" dirigit a Racimir. Posteriorment, en el 977, apareix esmentada en un document del bisbe Miró de Girona. En el 1116, Berenguer, en fer la consagració de la nova església, cita que ja anteriorment n'hi hagué una altra dedicada a Sant Esteve. L'església ha tingut diverses reedificacions: una la del 1116, una altra motivada pels terratrèmols de 1529 i la de 1763 que li donà l'aspecte que hom pot veure avui.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ; església de planta de creu llatina, amb una sola nau de 58 metres de longitud per 37'4 d'amplada i 52 metres de creuer. l'alçada és de 34'5 metres. Disposa de tres escalinates d'accés (als peus del temple i als extrems dels creuer. Tant a l'interior com a l'exterior segueix les normes neoclàssiques. La façana es construí l'any 1800 i el 1886 s'iniciaren les obres del seu embelliment. Estava originàriament destinada a constituir tres cossos: el central o frontis i els dos campanars. L'obra va restar inacabada.

Dins el temple, són béns mobles integrants de la declaració de BCIN:

- El retaule del Roser, de fusta tallada i policromada, realitzat per Pau Costa (Vic, juny de 1663 – Cadaqués, 7 de novembre de 1726) els anys 1704-1707;

- El Sant Crist, de talla, policromia i orfebreria, realitzat per Ramon Amadeu i Grau (Barcelona, 1745- 16 d'octubre de 1821) a principis del segle XIX;

- La talla policromada representant Àngels amb la Verònica, de Ramon Amadeu i Grau (Barcelona, 1745- 16 d'octubre de 1821), de principis del segle XIX;

- El conjunt de 8 pintures en oli sobre tela de Joan Carles Panyó i Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840), realitzades a principis del segle XIX;

- El combregador de ferro forjat i daurat realitzat per Joan Carles Panyó i Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840)a principis del segle XIX;

- L'escultura de Sant Esteve, d'alabastre, realitzada per Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878 – Barcelona, 1958) l'any 1949;

- L'escultura d'un àngel amb garlandes, de fusta tallada i policromada, realitzada per Manuel Cabarrocas els anys 1828-1837;

- El relleu de fusta tallada i policromada de la Mare de Déu de Montserrat, del segle XVII- XVIII;

- Retaule de la Mare de Déu del Roser del segle XVIII (1704-1707) de Pau Costa.

- La talla de fusta policromada de Sant Francesc d'Assís, dels segles XIX-XX;

- La talla de fusta policromada de la Pietat, realitzada per Ramon Amadeu a principis del segle XIX;

- El tabernacle de fusta tallada i policromada de Joan Carles Panyó i Figaró, de 1829 (reproducció de 1947-1948);

- El retaule de Sant Josep, de fusta tallada i policromada, obra de Pau Costa i altres dels anys 1707-1728;

- L'altar de Sant Antoni, de fusta tallada i policromada, realitzat el 1727;

- El relleu de la Verge del Tura, de fusta tallada i policromada, realitzat als segles XVII-XVIII;

- L'altar del Sagrat Cor, de fusta tallada i policromada, realitzat per Josep Berga i Boada a principis del segle XX.

La trobàvem tancada - com acostuma a succeir dissortadament – i us en podeu fer una idea gracies a la fotografia del interior del Jordi Contijoch Boada



Dissortadament al Josep Salvany Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) , no li cridava l’atenció el nucli d’Olot. http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Olot/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

Havia retratat també la ‘porta dels morts’.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/08/patrimoni-modernista-dolot-la-porta.html


L’amic Valentí Pons Toujouse, autor del MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixava un comentari; l’obra de l’any 1905, s’atribueix a l’arquitecte Martí Sureda i Vila (Girona, Gironès, 1866 — Girona, Gironès, 1947)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 10 de setembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NENES I DE LA ‘CASA DE LES NOIES’ DE LA COLONIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. PUIG.REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Llegia que el 7 de juny de 1887 - el sàtrapa no estava concebut encara - la Congregació de les Germanes Dominiques de l'Anunciata es feia present a la Colònia de l’Ametlla de Merola, la seva missió era fer-se càrrec de l’escolarització de les nenes, i tenir cura de la dita ‘Casa de les Noies’, on hi sojornaven entre 35 i 40 noies solteres que treballaven a la fàbrica. Més endavant s’ocuparien de la Guarderia infantil i de la neteja de l’església de Sant Mateu.

Una part de les instal•lacions, l’ocupa avui LOGOS BERGUEDA http://www.logosbergueda.cat/home.html
http://www.regio7.cat/bergueda/2016/04/15/tothom-sen-cap-cerdanya-al/357167.html


El local ubicat a la Plaça de l’Església em feia pensar en la idoneïtat del indret per organitzar per exemple Ballades Country, traslladaré aquesta ‘sensació ‘ a l’ Associació Country Granger's Del Berguedá

Als baixos – on hi havia la Guarderia - hi ha el centre Queda’t.


Avui els infants i/o joves en edat escolar s’han de desplaçar a Navàs i/o a Puig-reig.

Havíem publicat IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE NENS DE LA COLÒNIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/in-memorian-de-lescola-de-nens-de-la.html

Allà i aquí, topàvem amb una quasi absoluta manca de dades, sou pregats de fer-nos saber qui va ser l’autor del projecte tècnic de la Colònia i/o dels seus edificis, la tesis que atorga aquesta funció a Mateu Serra i Tauran ( 1806-1881) al que si que li escau el paper de promotor , no ens sembla ‘defensable’.

El fet que aquesta ‘ignorància’ sigui quasi general a la resta de Colònies, Industrials, Agrícoles, Mineres,..., corrobora la tesis d’una conxorxa organitzada; , esperonem a TOTS els catalans a participar en aquesta tasca de ‘recuperació de la memòria històrica’.

Quan al topònim Merola, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), li atorga el significat ‘ paratge intermedi, lloc del mig’. Està clar que fa referència al indret on hi ha l’església i antiga parròquia de Santa Maria de Merola.

Li explicava al Mateu Fité Olonia, guia de la colònia, que la toponímia, potser fins i tot més que la política, admet tota mena d’interpretacions i propostes, i atès el fet que en un espai proper, trobem : Gironella – la petita Girona - , Espunyola – la petita Espunya -, Esgleiola o Esglesiola – la petita església - , podem considerar com a possible que Merola, tingui un significat – la petita Amer – població de la comarca de la Selva, a la província de Girona, on es venera sant Amer o Mer. Que en la repoblació del Berguedà desprès de la reconquesta al sarrains, hi participaven persones procedents de l’actual província de Girona, està fora de tot dubte.

dissabte, 9 de setembre de 2017

IN MEMORIAM DEL CELLER DE CAMBRILS. TARRAGONA

L'antic Celler del Sindicat Agrícola de Cambrils és situat al nucli interior de Cambrils, en un indret anomenat, en el moment de la construcció, la Pallissa.

Llegia que l'any 1902 un grup de petits i grans terratinents va fundar el Sindicat Agrícola i Caixa Rural d'Estalvis i Préstecs. No va ser, però, fins l'any 1919 que l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937 ) nebot de Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) va signar el plànol del Celler de l’ aleshores conegut com a Sindicat Agrícola de Producció (es coneixen uns altres plànols sense signar del 1914, que no precisaven, però, el lloc.

Sembla que l'edifici es va construir entre 1920 i 1922. (Tot i que s'havia inaugurat el 1921, va caldre una empenta de la família cambrilenca Vidal i Barraquer per acabar-lo.)

En les obres participà l'empresari tarragoní Josep Icart Bargalló.

Amb el pas dels anys, el celler es va anar ampliant. Així entre 1945 i 1947 es va construir una nova nau, segons projecte d'Antoni Pujol i Sevil ( Tarragona 1.04.1902 + 1.10.2001) , enderrocada la dècada dels 2000.

El 1993 el Celler va deixar de funcionar i poc després s'hi va instal•lar el Museu Agrícola; el 1998 s'hi va obrir un agrobotiga.

El conreu de la vinya, s’abandonava en benefici de l’activitat turística, el ‘progrés’ comportava que a darreries de l’any 2016 es comptabilitzessin 33.273 habitants; Cambrils no pateix – encara – la massificació brutal de la veïna Salou, sens dubte però, perd dia a dia, la qualitat ‘idíl•lica’ que tenia associada :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/el-ficus-de-cambrils-o-de-sam.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/09/llocs-encisadors-que-ja-no-existeixen.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/09/el-psito-de-cambrils.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/any-1924-la-confraria-de-pescadors-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/06/cambrils-el-camp-jussa-tarragona-llocs.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/04/villa-paquita-cambrils-que-en-sabeu.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/05/la-torre-del-llimo-cambrils-tarragona.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/08/turisme-familiar-cambrils-el-cant-de.html

Patrimoni Gencat explica que el celler és format per una gran nau basilical amb un cos central més elevat i dos cossos laterals més baixos. La façana, tota ella emblanquinada, té diverses obertures d'arc de mig punt; el cos central és obert sobre els laterals per grans finestres, també d'arc de mig punt, amb gelosies fetes de maó. Un altre cos, de més alçada, s'annexava al cos principal per la part posterior; la testera era oberta al carrer per un gran arc, emmarcat per diverses fileres de maó (on es descarregava el raïm).


Les cobertes són a dues vessants o a una, segons la situació i les alçades dels diferents cossos.

A l'interior, les cobertes eren suportades per pilars i arcs de punt rodó, rampants i equilibrats, tot de maó. Els paraments són també emblanquinats. La coberta és de bigues de fusta i de rajol.

El contrast entre els paraments blancs i els elements de suport de maó vermell, així com la varietat d'arcs dóna a aquest interior una bellesa plàstica especial.

Globalment, aquest celler, tot i fer servir elements de regust encara gaudinians, té una aparença força austera que l'acosta clarament al noucentisme.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, si sabeu d’algun mitjà català que publiqui en llengua catalana , i que pugui estar interessat en aquest tema , agrairem infinitament que els hi feu arribar amb prec de publicació.

Gràcies.

Si us agrada compartiu-ho almenys amb dues persones més

Catalunya us ho agrairà.

divendres, 8 de setembre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE LA COLÒNIA PRAT. PUIG.REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Llegia al mapa de patrimoni de Puig-Reig que el mestre d'obres Francesc Joan Canals en el període 1871-75 aixecava la fàbrica de la Colònia Prat, i hom pensa que també la Casa de l’Amo - Teodor Prat i Masdeu ( Sallent ? + Colònia Prat, Puig Reig, el Berguedà, 21 de setembre de 1903)- , els habitacles dels obrers, l’escola , i àdhuc l’església advocada a la Mare de Déu de Montserrat.

L'escola de les nenes és un edifici de planta rectangular, cobert a dues vessants i amb el carener perpendicular ala façana principal. De formes austeres, incorpora l'habitatge dels mestres i en els últims anys fou adaptat com a guarderia. Avui dividit en apartaments l’edifici té únicament usos residencials.


M’explicaven que la rectoria havia estat l’escola dels nens.


La Vanguardia en l’edició del dijous , 01 octubre 1959, página 25 , dona noticia de la mort del seu fill i hereu Josep Prat Feliu

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1951/07/22/pagina-25/32743930/pdf.html?search=Jose%20Prat%20%20Feliu

M’explicaven que passada la contesa bèl•lica que s’endegava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es feien reformes a l’església per part d’un arquitecte de Barcelona, ens agradarà confirmar la seva identitat a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pot ser l’Antoni Darder i Marsà (1885 - 1956), que havia estat l’ arquitecte municipal de Puig-reig?.

http://www.enciclopedia.cat/EC-FE-0233001.xml

La Colònia Prat viu un ‘repoblament’ important, imaginen que alhora que els preus dels lloguers 300/400€ , ajuda la proximitat a Puig-reig i a Berga, i dissortadament també però, la ‘fugida’ d’alguns barcelonins com a conseqüència de l’èxit turístic que entre altres ‘beneficis’ incloïa la ciutat dins dels objectius del ‘terrorisme’.



La pregaria a l’Altíssim mitjançat la Mare de Déu de Montserrat, és la de sempre, Senyor; allibera el teu poble !

dijous, 7 de setembre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE GÀRZOLA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que Gàrzola fins al segle XVII no disposava de temple parroquial, i els seus veïns assistien a l’església de la Mare de Déu del Remei d’Argentera.

Les notícies històriques sobre el temple daten de 1668 quan Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) enumera les esglésies que es trobaven dins el priorat de Meià; d'aquest document es dedueix que l'església era al segle XVII sota l'advocació de la Verge del Roser.

En una data anterior a 1733 l'església de Gàrzola va canviar d'advocació, adoptant el nom actual de Mare de Déu del Remei.

Quan a la descripció ens diu patrimoni Gencat ; església de planta rectangular en cantonada i actualment amb un cobert adossat a la façana nord. Te una sola nau amb l'absis rectilini encarat a ponent, darrera del qual es troba la sagristia. Està cobert amb volta de canó molt ampla i plana, a la que s'afegiren en una època posterior quatre arcs torals de perfil ogival. El cor és situat al mur de llevant, damunt la porta.


La façana principal presenta un portal adovellat, sobre el qual hi ha una finestreta que substitueix al rosetó, i un campanar de cadireta amb dues obertures i arcades de mig punt, una de les quals conté una punta d'una bomba d'aviació de la Guerra Civil com a campana. Un cobert s'ha afegit a la part posterior de l'espadanya, a sobre de la coberta de teula àrab a dues aigües.

Gàrzola, amb un possible significat de ‘guàrdia petita’, va pertànyer a la Baronia de la Vansa, abans de fer-ho des de les primeres dècades del segle XX a Vilanova de Meià.

No trobava cap esser humà per a preguntar-li si hi havia escola i/o estudi abans de la dictadura franquista, en aquest nucli o al d’Argentera. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La Dolors Ciutat publicava una imatge del interior de l’església de la Mare de Déu del Remei.

dimecres, 6 de setembre de 2017

IN MEMORIAM DEL COL•LEGI DE LLATINITAT I HUMANITATS DELS CARMELITES D’OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

L’itinerari modernista d’Olot ens portava a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés fins a la Plaça del Carme, on retratava el conjunt format per l'església i el claustre del convent carmelita, situat al nucli antic d'Olot.


El Claustre del Convent del Carme és obra de Llàtzer Cisterna (1603).


De l'església d'estil de transició entre el gòtic i el renaixement, ens diu patrimoni Gencat que els altars laterals conserven l'heràldica seguint la línia que va des de la simplicitat de l'any 1569 a la fantasia de 1572. L'únic nobiliari és el dels Collferrer.

A les claus de volta hi ha el patró dels mecenes i elements dels escuts. L'altar principal és recent, però segueix les línies gòtiques.

Té el cambril de la verge a la part central superior, sota ell hi ha uns relleus amb dos àngels esculpits portant l'escut del Carme. A cada costat hi ha tres fornícules amb escultures de mida natural fetes d'alabastre. Tanquen el conjunt de l'absis quatre grans suports per espelmes que pengen de la volta.

Són destacables les pintures realitzades per Jaume Casas i Sargatal l'any 1947 a la capella lateral del Crist.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

L'origen de la presència dels carmelites a Olot cal cercar-la al segle XVI en l' interès de la ciutat per aconseguir un centre d'ensenyament per a les classes benestants. El Col•legi de llatinitat i humanitats va funcionar fins el 1835.

Durant la Segona República l'edifici va acollir el primer Institut de Batxillerat de la ciutat. Aquest, que compartia edifici amb l'Escola de Belles Arts, va funcionar com a tal des dels anys 30 fins el 1969 quan es va inaugurar l’ Institut Montsacopa. amb el trasllat de l’ Institut l'espai va ser ocupat per l'Escola de Primària Nostra Senyora del Carme. D'aquest període data el projecte de construcció d'un menjador escolar, obra dels anys 1971-72 de Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988)

L'edifici va sofrir danys durant la mal dita ‘guerra civil’, s’ha de recordar un cop i altre, que el conflicte bèl•lic s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ; en la postguerra fou restaurat per Bartomeu Mas Collellmir (les Preses, Garrotxa, 1900 — Olot, 1980). En aquesta intervenció es va aprofitar per enretirar el frontis neoclàssic que s'havia col•locat a l'àbsis durant el segle XVIII.

Actualment el conjunt acull l'Escola d'Art d'Olot.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=4&pos=38

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10166

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 5 de setembre de 2017

DE LA CASA SIMÓ-CARDENYES A LA CASA NAVÀS. REUS. TARRAGONA. CATALUNYA.

Retratava cal Navàs, edifici magnífic que ocupa avui l’espai de la casa Simó-Cardenyes , al número 1 del carrer de Jesús en la que l'Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 9 de gener de 1855. Fill natural, reconegut judicialment, d’un exalcalde de Reus (1851-1853) d’origen riudomenc, Eduard de Toda i Albertos (1817-1888), el jove Eduard va ser criat i educat per la mare Francesca (1836-1917) i per l’oncle matern, el conegut periodista i polític reusenc Josep Güell i Mercader (1839-1905)



El Mapa de Recursos Culturals ens diu que és un edifici cantoner de planta baixa i dues plantes pis, les façanes del qual estan construïdes totalment en pedra. A la planta baixa, un porxo aconsegueix integrar l'edifici a l'estructura general de la plaça. La façana principal és dominada per una gran tribuna semioctogonal. La decoració la trobem concentrada, en forma d'escultura aplicada amb motius majoritàriament vegetals, als emmarcaments de les obertures, a la cornisa superior i a la barana del balcó, entre d'altres. La planta pis combina un mostrari d'obertures: balcó sense voladiu, balconada cantonera, finestrals, finestres i tribuna, totes elles enriquides per una profusió d'elements decoratius mitjançant columnes adossades, arcs flamígers i baranes de pedra amb motius florals. El segon pis presenta una seriació de finestres amb ampit comú i pilars quadrats o circulars. A l'interior cal destacar de manera fonamental l'accés, l'escala i el vestíbul, amb tractaments propis del modernisme: mosaics, vitralls i fusteria, que amb motius florals decoren profusament tots els paraments. En definitiva es tractava d'una solució a mida d'habitatge per a una nova burgesia: un pis còmode, luxós i carregat de decoració, una planta baixa funcional per a la botiga de teixits de la família, i al segon pis, les habitacions i serveis per als treballadors.

Els retrats fotogràfics de Joaquim Navàs i de la seva esposa, Josepa Blasco, encara desprenen poder des del menjador de la magnífica Casa Navàs, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner1 (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - Barcelona, 27 de desembre de 1923).

El matrimoni va obrir en el millor enclavament de Reus i en el seu moment de màxim esplendor comercial, quan era la segona ciutat de Catalunya, una gran botiga de teixits, a l’estil de les de París del 1900.

L’establiment, als baixos, segueix obert i llueix el mobiliari original del gran arquitecte. La resta de plantes, destinades a l’habitatge, són visitables i es consideren, amb raó, la joia del Modernisme de la Catalunya meridional, reblat pel conjunt sumptuós d’escultura d’Eusebi Arnau Mascort (Barcelona, 1864 – 1933 i Alfons Juyol Bach (Barcelona, 1860 - 1917) , pel mobiliari de Gaspar Homar Mezquida (Buñola, 11 de setembre de 1870 - Barcelona, 5 de gener de 1953), els vitralls de Rigalt i Granell i els mosaics de Lluís Bru Salelles (Ondara, 1868 - Barcelona, 1952).

http://www.inshop.es/2011/08/sucesores-de-joaquin-navas-reus.html

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/rigalt-granell-i-cia

Trobava una imatge de la casa Simó-Cardenyes a :
http://milerenda.blogspot.com.es/2012/04/reus-placa-del-mercadal-y-casa-navas.html


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 4 de setembre de 2017

EL CASAL MARIÀ D'OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep M Canals Ferrarons , em deixava una nota al facebook en relació a les meves preguntes sobre el Casal Marià d’Olot ; el Dr. Joaquim Danés i Torras ( Olot, 8 de juny de 1888 + 11 de febrer de 1960 ) , en la seva Història d'Olot (vol. XVIII, pàg. 3355) diu que el Casal Marià es va inaugurar el 29 de març de 1925, havent col•locat la primera pedra el 19 de març de 1924, essent bisbe de Girona, Gabriel Llompart i Jaume Santandreu (Inca, 1862 - Palma, 1928), que seria acusat de ‘catalanista’ en la dictadura de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930).

El contractista d'obres fou Lluís Pla, i no es menciona l'arquitecte.

Ja l’any 1918 es disposava del camp d'esports.

L'edifici fou incendiat la nit del 21 al 22 de juliol de 1936.

L’any 1939 fou ‘ocupat’ pels militars, que no els desocuparien fins a l’any 1946, moment en que es reconstruí la sala d'espectacles.



Les fotografies en blanc i negre , i l’actual en color, les penjava el Jordi Figueras Suriñach

Llegia que l’enterrament del Dr. Joaquim Danés i Torras, que en tornar del seu exili a França fou empresonat primer a Olot i després a Girona, i que malgrat aconseguiria la llibertat després de passar per un consell de guerra, el règim franquista li prohibí l'exercici de la seva professió mèdica, fou una de les més impressionants manifestacions de dol que es recorden a la ciutat d'Olot. La premsa ‘oficial’ silencià la seva mort, i per raons polítiques es retirà un número de la revista Olot-Misión dedicat a la seva figura.


Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava més dades a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=12&pos=111

CASAL MARIÀ

Autor : Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960), autor també de l’Església de Sant Pere Màrtir.

Ampliat per Joan Aubert Camps ( Olot , 1902-2004), que va ser un dels portadors del fèretre de l’Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/2004/08/26/036.html


A l’agost de l’any 2017, retratava a la Maria Jesús Lorente Ruiz, al costat de l’edifici.

Tots els camins porten a Olot.