diumenge, 23 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DEL CONVENT I COL•LEGI DE LES TERESIANES DE VINEBRE ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record. L’església catòlica va excel•lir en aquest àmbit, de l’acció dels rectors i vicaris que en les petites poblacions ensenyaven les primeres lletres – i en massa ocasions les úniques - , ens ha quedat el mot ‘ escolà’ que vol dir ‘ el que va a escola’, i que designava -també- als que ajudaven al sacerdot a l’altar en les celebracions litúrgiques- Al REINO DE ESPAÑA, en deien i en diuen MONAGUILLOS - ; la fundació de les Ordres Religioses dedicades a la formació cal explicar-la com un veritable acte d’amor al proïsme.

Dissortadament, i tal com preveia el Venerable Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) arquebisbe de Tarragona i cardenal, el suport de l’església al franquisme, i la ‘benedicció’ dels seus crims, ha comportat l’abandó de bona part de la ciutadania, i la secularització creixent que és constatable arreu. El reconeixement públic d’aquell ‘error’, i la petició de perdó a les famílies de les víctimes, és al meu entendre del tot inajornable.

Dit això, continuem la nostra tasca de recuperar els edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

Llegia que en la construcció del Col•legi i Convent de les Teresianes de Vinebre, a la comarca de la Ribera d’Ebre, Tarragona, Catalunya; patrimoni Gencat, vincula als arquitectes, Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937) Joan Bergós i Massó (Lleida, 1894 - Barcelona, 1974), i al mateix ( Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) que no arribarà a veure’l acabat.

Quan a la descrpciò ens diu ; edifici de planta rectangular de planta baixa i dos pisos i coberta plana. El frontis es composa simètricament segons tres eixos, que queden definits per obertures d'arc apuntat a la planta baixa, i acabades en punta als pisos superiors. Al centre de la façana hi ha un gran arc apuntat, dins el qual s'hi obre el portal d'arc de mig punt amb una claustra superior. Sobre l'arc hi ha una placa de pedra esculpida en alt relleu amb la imatge de Jesús acollint entre els seus braços a un grup d'infants. La façana de sol ixent està coronada per un campanar de cadireta. L'edifici està revestit amb pedra picada i totes les obertures es troben emmarcades amb carreus de pedra ben escaiats. Els diferents nivells venen marcats per una motllura feta de carreus de pedra (iguals als dels emmarcaments), que, com a única decoració, presenta motius romboïdals.


Al pati de la dreta de l'entrada al convent, als finestrals interiors, es troben unes reixes de ferro forjat, que són una còpia idèntica de les del convent de Ganduxer de Barcelona, publicades a la plana 63 del llibre "GAUDÍ", de Salvat (Salvat, 1984). La diferència entre ambdues es troba en que a les de Ganduxer les reixes segueixen el traçat allargat i d'arc fals, mentre que a les de Vinebre, el finestral és rectangular amb un acabat en triangle.

Tal i com consta inscrit al costat de la porta, el convent es començà a construir el 23 de setembre de 1888 i acabà el desembre de 1895. L'última etapa de les obres va ser dirigida per Enric d'Ossó i Cervelló ( Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) , fundador de les Teresines.

En un principi, tingué com a projecte fer una església que ocupés tot el que és convent, fent el convent al costat. Finalment, però, tot es va unificar en un mateix edifici, construïnt-se la capella dedicada a Santa Teresa i les aules corresponents a l'ensenyament.

Enric d'Ossó va néixer a Vinebre el 15 d'octubre de 1840, cantà la Primera Missa a Montserrat el 7 d'octubre de 1867 i fundà la Companyia de Santa Teresa de Jesús el 23 de juny de 1876.

Deixà fundats 32 col•legis amb 400 religioses. Entre els col•legis fundats s'hi troba el de Vinebre.

Es deia que la imatge que hi ha sobre el portal l'havia de venir a esculpir Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), gran amic d'Enric d'Ossó.

Al convent hi acudien les noies d'Ascó i de la Torre de l’Espanyol , a més de les de Vinebre.

Gràcies a la Carme Borras Sentis recollia imatges d el’edifici que aixoplugava l’escola pública de la Torre de l’Espanyol.

Espero dades tant del promotor, com de l’autor de l’edifici que aixopluga avui la Casa de la Vila de Vinebre, i que havia acollit també l’escola pública.



Llegia que Joaquim V.M ( no entenc la raó que ‘obliga’ a evitar reproduir el nom d’aquest patrici, que feia aixecar l’edifici que avui aixopluga l’ajuntament ), tornava de l’Argentina, i es feia construir – per descomptat, tampoc cap dada de l’autor – aquest casal, que acolliria el Casino i les Escoles Públiques.

Que va succeir amb Joaquim V.M ?.

Va morir sense hereus?.

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles . em fa insistir en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN BAPTISTA D’AIGUAVIVA. EL GIRONÈS.

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment començava el bloc LLOCS DE CATALUNYA, em feia arribar fotografies de l’església parroquial d’Aiguaviva.



En la recerca – força decebedora - en trobava una minsa informació a l’Enciclopèdia catalana que ens diu de l’església de Sant Joan Baptista d’Aiguaviva a la comarca del gironès, que pertany a l’ardiaconat de la Selva, i que antigament depenia del monestir de Breda.

L’església apareix mencionada en la butlla d’Innocenci IV, del 1246, que confirma els béns del monestir de Sant Salvador de Breda.

És un edifici gòtic amb un absis i un creuer neoclàssic, com també la porta, que data de l’any 1830

No en tenen constància a :

ww.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=Aiguaviva

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Giron%C3%A8s#Aiguaviva

Tampoc es considera element d’interès per l’ajuntament
http://aiguaviva.cat/index.php?pagina=195

En aquesta ocasió son els amics de la Wikipedia els que tenen més i millor informació :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Joan_d%27Aiguaviva

Sant Joan d'Aiguaviva és una església d'Aiguaviva (Gironès). Situada a l'extrem de la plaça, s'hi accedeix per unes escales. És un edifici gòtic amb un absis i un creuer neoclàssic, igualment que la petita portalada construïda l'any 1830

El temple romànic que apareix en un document del bisbe Teuter el 882 i en diversos documents del segle XI no té res a veure amb l'actual església.

La parròquia de Sant Joan va ser l'embrió de l'antic nucli d'Aiguaviva que pertanyia al monestir de Breda, documentat en el 1246.

L'11 de maig de 1492, la Universitat d'Aiguaviva, va decidir aixecar una nova església gòtica i un campanar al mateix indret on hi havia l'església i el campanar romànics, que es van enderrocar.

A finals del segle XVII es va ampliar l'església enderrocant l'absis i dos altars laterals, que es van substituir per un creuer i un altar major, modificant també l'entrada principal.


Fotografia del interior de Jmarchn

En les imatges del Joan Dalmau Juscafresa, advertia que al costat de l’església es conserva encara el fossar.


No trobava cap dada de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista, que de ben segur n’hi havia atès que la població al cens de 1857 era de 661 ànimes. Ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aiguaviva no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia.

dissabte, 22 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LA TORRE DE L’ESPANYOL ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia a l’enciclopèdia Catalana que l’any 1175 el rei Alfons el Cast donà a Espanyol de Prades i als seus la torre d’Albozalag, aleshores del terme del castell d’Ascó però a l’esquerra de l’Ebre. Aquesta donació és l’origen de la població actual. La torre era habitada encara per sarraïns, que conreaven les terres annexes, els quals passaren a dependre del cavaller de Prades

El Josep Serrano Daura , en el seu article LA TORRE DE L’ESPANYOL, ho amplia un xic :

http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaCERE/article/viewFile/205015/291249

Els seus orígens s'han de situar en una antiga torre, segurament de vigilància, instal•lada a la vora del camí roma que unia les ciutats de Saragossa i Tortosa.

Aquella torre subsisteix quan la dominació visigoda i després la sarraïna; i en temps de la reconquesta cristiana passa a ser pròpiament una heretat agrícola amb el seu territori annex.

Així les coses, el 1175 el comte Alfons 1 de Barcelona (II com a rei d'Aragó) fa donació de la mateixa torre i deis seus termes al cavaller cristià Espanyol de Prades. El document ens indica que fins aleshores o poc abansaquel1 domini pertanyia a un sarraí conegut amb el nom d'Albozalac.

En qualsevol cas com es pot veure, L’origen de la denominació actual del lloc és doble: Torre per l'antiga torre existent, i de 1'Espanyol pel cavaller Espanyol de Prades que passa a posseir-la el 1175. La torre edificada és, doncs, L’embrió del que sorgiria al seu voltant, la vila de la Torre de l’Espanyol.

El diccionari català valència balear ens diu quan al topònim; deriva etimològicament del llatí *hispaniŏlus, variant de hispaniōne, amb el mateix significat.

En la meva visita el divendres 21.04.2017, en la meva tornada de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, en la que tenia ocasió d’admirar les cireres de la Torre de l’Espanyol, la fortuna em feia coincidir amb la Carme Borras Sentis, que m’indicava on estava l’escola abans de la dictadura franquista.


També en la seva companyia, recollia imatges de la façana del casal dit cal comte; títol nobiliari , Comte de la Torre de l’Espanyol, concedit l’any 1833 a Josep de Montagut i de Salvador, procurador i diputat a corts per Tortosa. (Tortosa, 1793- c.1855)

I de la façana de l’església de Sant Jaume, de la que m’explicava que va patir els efectes del conflicte bèl•lic que en el període 1936-1939 s’acarnissaria molt especialment en aquestes terres.

Feu-li arribar a la Carme Borras Sentis, còpia d’aquest post.

Sou pregats d’afegir-vos a la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Catalunya, i fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades

Aquesta és una BONA MANERA de fer país.

divendres, 21 d’abril de 2017

SANT LLORENÇ DE PERLES. VILAFRESER, VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment obria el bloc LLOCS DE CATALUNYA, em feia arribar imatges de l’església de Sant Llorenç i de la masia de Can Pagès, al veïnat de Perles, a l’antic terme de Vilafreser, integrat avui al municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany.

Llegia a patrimoni Gencat que la masia fou edificada al segle XVII, arrambada a l’església de Sant Llorenç que es pot datar del segle XII. L’any 1376 Guillem Bernat de Perles, beneficiat de la catedral de Girona, féu un llegat de 100 sous a Sancti Laurentii de Perlis per reparar la coberta i altres necessitats de la capella. Aquest és el primer esment que tenim del nom de l'església.

L’edifici està destinat avui ausos agrícoles. Es conserva l'exterior, on destaca l'absis, orientat a llevant, amb una finestra per il•luminar l'altar.


La porta d'accés, d'arc de punt rodó, es conserva a la façana sud i està formada per carreus treballats de pedra de Banyoles.


També es conserva una creu de pedra col•locada a la coberta sobre l'absis. La coberta és a dues aigües i el carener es prolonga fins l'absis, formant una entrega atípica amb el punt rodó de l'absis. Interiorment no es conserva res del seu estat inicial. La possible volta que devia cobrir la nau fou substituïda per un forjat de biguetes.

Pel que fa a la masia La part més important és l'edifici de ponent. Es tracta d'una construcció a dues aigües, amb el carener situat de nord a sud. Té planta baixa i dues plantes, l'última sota coberta, sense golfa. L'habitatge es desenvolupa a la primera planta. L'accés es fa a través d'una porta amb llinda plana, amb motllura perimetral i un escut gravat a la llinda. Destaquen, a més de la porta, una notable finestra cantonera a l'angle sud-oest, així com el seguit de finestres del pis superior, tres per banda, amb arc de punt rodó. També és interessant el pou, com a element afegit a l'interior de la vivenda i que al primer pis es converteix en armari.


Quan al topònim, volia consultar el seu significat, i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 20 d’abril de 2017

ESCOLA PÚBLICA DE CAL BASSACS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. GIRONELLA. EL BERGUEDÀ

Deixava unes preguntes a la pàgina RACONS, PERSONATGES I HISTÒRIES DE CAL BASSACS


Sabeu quan es van fer les escoles ?
Qui en va ser l’arquitecte?


El Xavier Diaz Carpi, em deixava una nota al facebook ‘ les escoles es van fer durant els primers anys 30. Es difícil donar una data exacta , ja que es van anar fent al mateix temps que es feien servir . Això passà entre 1934 i 1936.Les obres es van adjudicar a Edificis i Construccions SA. El 9 de maig del 1935 l'arquitecte donava compte de les obres a l'Ajuntament. El nom no em consta , potser als arxius , ....

El curs 1936-37 sembla el primer fet amb normalitat , així , l’any 2011 es va celebrar el 75 aniversari. Per mes detalls "L'ESCOLA DE CAL BASSACS.75è aniversari de l'Escola Sant Marc" J.Busquets i Escola Sant Marc.’

Hi ha alguna discrepància amb les dades que es publiquen a: http://www.xtec.cat/ceip-santmarc-bassacs/HIST%D2RIA/historia.htm

Ens agradarà tenir resposta a les preguntes :

Sabeu quan es van fer les escoles ?
Qui en va ser l’arquitecte?


El Berguedà és curiosament la comarca que devia tenir més escoles si comptem les públiques de cada població, i les de les colònies que acostumaven a gestionar ordres religioses.

Em trobat des d’algunes administracions públiques una gran reticència a fer-nos arribar informació.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i/o a la pàgina https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts tant d’aquestes, com de les que en tingueu coneixement.
Catalunya us en deurà una.

Cada escola que ‘recuperem’ - en tenim més de 1100' dignifica la memòria dels que en alguns casos van veure compromesa la seva existència, per la seva fidelitat als ideals republicans.

Les ‘primeres escoles’ es devien a Don Salvador Fusté Teixidor, com m’explicava l’Antonio Sensada Parcerisa, i consta al llibre “ ‘L’ESCOLA DE CAL BASSACS” de Josep Busquets Casgtella i l’escola Sant Marc

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/05/01/pagina-10/32820930/pdf.html?search=Salvador%20Fust%C3%A9%20Teixidor

Don Salvador Fuste Teixidor ingeniero industrial, que falleció en Barcelona el 20 de mayo de 1949, a los 62 años de edad [ 1887 + 1949 ) después de recibir los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica. (E. P. D.) — Sus afligidos: viuda doña Bernarda de Martín Llobet, hijo adoptivo don José María Minopes Fuste, hermanos, hermanos políticos, tía política, sobrina doña María del Carmen García De Miralles i de Imperial; sobrinos, primos, demás familia y la Casa José Marfa Minores Fuste, al recordar a sus amigos y conocidos tan dolorosa pérdida, les agradecerán le tengan presente en sus oraciones y se sirvan asistir a los funerales o a alguna de dichas misas. No se invita particularmente. — Los ExcmoS. Y Rvdmos. Sres. obispos de Barcelona y Solsona se han dignado conceder indulgencias en la forma acostumbrada.

Les cases dels Mestres i les “escoles noves” les dissenyava l’Emili Porta i Galobart (1901-1965), al que Berga, Gironella i el Berguedà li deuen etern reconeixement :

http://www.regio7.cat/comarques/2008/10/29/larquitecte-porta-reposa-loblit/19356.html

http://estardivolploure.blogspot.com.es/2008/10/emili-porta-i-galobart.html

http://www.regio7.cat/comarques/2008/10/30/govern-berga-rescatara-figura-larquitecte-porta/19401.html

També eren obra seva el GRUPO ESCOLAR «MILANS DEL BOSCH» http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/05/01/pagina-11/33209424/pdf.html?search=Salvador%20Fust%C3%A9%20Teixidor

L’administració local de Gironella no ha col•laborat en aquesta recerca de la ‘memòria històrica’, tampoc dissortadament altres ajuntaments ‘ catalans i democràtics ‘, ho ressenyem perquè tenim clar que Catalunya en aquesta ‘matèria’ ÚNICAMENT pot confiar en la ciutadania.

dimecres, 19 d’abril de 2017

ESGLÉSIA DE SANT MATEU. CANET DE VERGES. LA TALLADA. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, que recentment començava el bloc LLOCS DE CATALUNYA , em feia arribar imatges de la que fou església parroquial de Canet de Verges, al terme de la Tallada, a la comarca de l’Empordanet.

Patrimoni Gencat ens diu que l'església de Canet de Verges apareix esmentada ja el Segle XII (1182) en relació amb la canònica d'Ullà.

L'edifici actual fou bastit l, però, entre els segles XVII-XVIII, i ha experimentat nombroses modificacions i reparacions al llarg del temps a causa dels desperfectes produïts per les inundacions. Les pedres de la construcció mostren diverses dates: 1605 i 1744 els arcs de les dues capelles laterals, 1743 la llinda de la porta d'accés (segons Joan Badia Homs, Palafrugell , 9.05.1941 ) aquesta pedra prové d'una masia del lloc, i fou col•locada al seu emplaçament actual en un dels processos de restauració.

En l'actualitat, l'església es troba integrada en un conjunt d'edificis resultant de les modificacions introduïdes en l'antiga rectoria pel seu actual propietari.

Llegia que no té culte a : http://www.bisbatgirona.cat/bisbat.php?idm=1&subpagina=12&lletra=L

Quan a la descripció tècnica; Sant Mateu Apòstol de Canet de Verges és un edifici d'una nau, amb una capella a cada costat, capçalera plana i campanar de planta quadrada a la banda de migdia. La façana és molt simple, amb obertures escasses i centrades: port d'accés allindada, òcul superior i coronament sinuós, que sobresurt per damunt el nivell de la teulada i al centre del qual hi ha una tercera obertura en forma de creu. L'arrebossat, malmès i desaparegut en la part inferior, imita carreus.


Davant la façana es troba un petit pati, delimitat per una tanca, que inclou el cementeri.

La construcció (església i campanar), en què es combinen fonamentalment els carreus de pedra i el paredat, es cobreix amb teulades a doble vessant.

Llegia a la pàgina de l’Ajuntament http://www.latallada.cat/historia/historia-2/

Sant Mateu Apòstol de Canet de Verges és un edifici d'una nau, amb una capella a cada costat, capçalera plana i campanar de planta quadrada a la banda de migdia. La façana és molt simple, amb obertures escasses i centrades: port d'accés allindada, òcul superior i coronament sinuós, que sobresurt per damunt el nivell de la teulada i al centre del qual hi ha una tercera obertura en forma de creu. L'arrebossat, malmès i desaparegut en la part inferior, imita carreus.

Davant la façana es troba un petit pati, delimitat per una tanca, que inclou el cementeri.

La construcció (església i campanar), en què es combinen fonamentalment els carreus de pedra i el paredat, es cobreix amb teulades a doble vessant.

Sant Mateu Apòstol, conegut també com l’evangelista, era recaptador d'impostos a Cafarnaüm abans d’escoltar la crida de Jesús.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a l’edifici de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista, reprodueixo de :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=la+tallada&page=2&pos=11

Des de principis del segle XX les escoles compartien edifici amb l'Ajuntament, amb un espai reservat per a la casa del mestre.

L'any 1935 l'arquitecte Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960) projecta un edifici independent per a "Escuelas Unitarias para niños y niñas en el pueblo de la Tallada" que no es va arribar a realitzar. I les aules varen continuar compartint ubicació amb les dependències municipals fins a la supressió de l'escola de La Tallada.

Quan a la descripció de l’edifici que aixopluga l’Ajuntament ens diu ; edificació d'una i tres crugies perpendiculars a la carretera configurant les dues aules i les dependències de l'Ajuntament. Al primer pis hi havia la vivenda del mestre.


Costa defensar “ l’ identitat” en un món que tendeix a la uniformització, i dol constatar qual fàcilment perdem la memòria.

No trobava cap referència a l’existència en el seu cas d’escoles abans de la dictadura franquista al nuclis de Canet de Verges, Marenyà i Tor, en tots ells hi havia església parroquial, i almenys a Catalunya, en els nuclis petits, els capellans acostumaven a impartir docència, d’aquí la denominació ‘escolà’ – el que va a escola – que es donava als infants i joves que ajudaven al sacerdot en la celebració litúrgica.

Necessitem la col•laboració dels lectors en aquesta tasca de ‘recuperació històrica’ , el Partits Politics ‘catalans’ de tots els colors, no ho consideren essencial, i a la resta això de la ‘memòria històrica’ els fa nosa.

dimarts, 18 d’abril de 2017

SANT SADURNÍ DE VILAFRESER. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges d l'església del nucli de Vilafreser dedicada a Sant Sadurní, ara al terme de Vilademuls a la comarca del Pla de l’Estany.

Patrimoni Gencat diu que es troba esmentada en documents del segle XI, l'any 1058 fou restituïda al Bisbe de Girona per la Comtessa Ermessenda.

El 1698 era lloc reial.

Quan a la descripció – lacònica - explica que és d'origen romànic del segle XIII. Antigament hi havia hagut una graonada d'accés a l'església avui desapareguda.


Al costat sud de l‘església hi havia hagut un antic cementiri, també al costat de l'entrada es fa esment de l'existència d'una llosa sepulcral.

No existeix curiosament per :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=vilademuls&page=1

La pàgina de l’Ajuntament http://www.vilademuls.cat/el-municipi/vilafreser/ ho amplia un xic ; l’església primitiva va caure per l’acció dels terratrèmols de la primera meitat del segle XV, concretament dels anys 1427 i 1428 els quals van destruir, entre altres edificis, l’església del monestir de Banyoles i van afectar particularment la zona d’aquesta població i dels seus voltants; l’actual absis va ser construït el segle XVIII. Sobre la llinda de la porta d’entrada a la capella del Santíssim hi ha la següent inscripció: “ANY 1734 OBRERS DESPRES DE RENART ERAN GRAU Y PUIG, DOCTR BONY RECTR AUTEM”; és a dir: “Any 1734. Obrers desprès de Renart eren Grau i Puig. I el Rector era el Doctor Bony”.
L’estat actual de l’interior del temple es deu a la restauració realitzada pels feligresos sota el guiatge del seu rector, Mn. Modest Prats i Domingo (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1936 - Girona, 29 de març de 2014), l’any 1980. Abans, el paviment era molt deteriorat i les parets, enguixades. Es van netejar els murs, es va pintar el sostre i es va pavimentar el sòl. Ara apareix un recinte auster, agradable i acollidor.


L’actual Capella del Santíssim, era un local de mals endreços. En la restauració es va disposar de la forma actual.

La Imatge de Sant Sadurní, el patró de la parròquia, és posterior a l’any 1939.

Antigament, a l’absis hi havia un retaule barroc dedicat al Sant, construït els anys 1755 al 1769; destruït en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Sant Sadurní va cristianitzar amb la seva predicació la ciutat de Tolosa (França) on, segons la tradició, va morir màrtir l’any 251; el seu culte es va estendre a Espanya en l’època visigòtica i el seu nom figurava en tots els calendaris mossàrabs


Al veïnat de Viella, limitada a l'oest pel camí que va de les Olives a Vilafreser, i al sud per l'església de Sant Pere de Viella, hi ha la casa de José de Quadras y Veiret, II barón de Quadras, que la rebia pel casament amb María del Pilar de Camps y de Casanova, filla de Carlos de Camps y de Olzinelles (Gerona, 1860 - San Sebastián, 1939), II marqués de Camps.

De Sant Pere de Viella llegia ; hi havia una capella romànica, la primera referència de la qual és de l’any 1276.

Tenia uns deu metres de llargària i uns cinc d’amplària. La portada era dovellada amb doble arc, l’absis, semicircular i la volta, apuntada. Davant la façana hi havia una escalinata i un petit cementiri. A sobre, s’aixecava un campanar d’espadanya amb dos finestrals. Les persones que el 1920 tenien 10 anys, no recorden que s’hi fes cap aplec, ni tan sols que s’hi celebrés la santa Missa; sinó només que els veïns s’hi reunien alguna vegada per resar el Rosari. En aquelles dates, era totalment abandonada i, uns anys més tard, va caure el tram de volta mes a prop del presbiteri.

L’hereva del baró de Quadras, Juana de Quadras y de Camps (nascuda l’any 1931), III baronessa de Quadras , resident a Sevilla, a la qual va correspondre la finca, va fer-la enderrocar totalment l’any 1991 i en va vendre les pedres de més valor a un senyor d’ Hostalric; les altres romanen al mateix lloc cobertes d’herbes i de bardisses.

Ens agradaria rebre una imatge d'aquella església o de les actuals runes a l'email coneixercatalunya@gmail.com

D’ençà de la mort del sàtrapa, s’ha fet POC O RES, per part de les Administracions públiques, Diputacions, Consells Comarcals, Generalitat,..., per ‘refer’ la documentació històric i/o artístic de Catalunya, delmat greument durant la dictadura franquista.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ens té a nosaltres.

dilluns, 17 d’abril de 2017

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS SOCORS. CANAPOST. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del runam esfereïdor del Santuari de la Mare de Déu del Socors de Canapost, ara terme de Forallac, a la comarca de l’Empordanet.




A la pàgina de l’ajuntament : http://www.forallac.cat/index.php/municipi/pobles/canapost

Les restes del Santuari de la Mare de Déu dels Socors, a Canapost, ens evoquen la bellesa i majestuositat d’un dels temples més desconeguts del nostre patrimoni arquitectònic. Aquesta singular ermita , que data del segle XVII, es troba emplaçada a ponent de Canapost, dalt del puig que li dóna nom. El conjunt posseïa una torre de defensa adossada a la part posterior, i ha perdut la coberta i part de les pedres que formaven les obertures, molt probablement com a conseqüència d’un espoli. Malgrat el seu encant i valor, és un element força desconegut, que no es troba a cap de les guies turístiques de la zona. La seva visita és molt recomanable, sobretot pel seu privilegiat emplaçament, des del qual es tenen unes magnífiques vistes. Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) el considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.

Patrimoni Gencat ens diu que al Santuari dels Socors s'hi mantingué el culte fins l'any 1936. Ja abans, però, devia trobar-se en mal estat de conservació, doncs segons Antoni Noguera i Massa ( Girona, 1921 + 9.03.2016) (po.cit.): "De l'ermita de la Mare de Déu dels Socors, del veïnat de Canapost, en amenaçar ruïna, hom va treure la imatge "tallada de fusta", i el retaule,que hom traslladà a l'església parroquial de Peratallada. Desapareguda."

Ignorem per quina raó el dit autor inclou aquesta notícia entre les referents a "marededéus romàniques" desaparegudes, tenint en compte que no hi ha documentació ni vestigis arquitectònics d'època romànica en aquest santuari.

Al pujol hi ha evidències de poblament d'època iberoromana. Joan Badia Homa, Palafrugell , 9 de maig de 1941. "L'Arquitectura ...")

Quan a la descripció; edifici religiós fortificat.- Santuari, avui ruïnós, emplaçat al cim d'un pujol cobert de pins, garrigues i oliveres, a un Km. a ponent del poblet de Canapost. L'església és una d'una sola nau i a la capçalera s'hi adossa una torre de defensa cilíndrica, de manera que aquest absis té murs laterals rectilinis mentre a llevant és corbat ja que pertany a la torre. Al frontis hi ha una portada d'arc de mig punt de gran dovellatge, una finestra rectangular al costat pe veure l'altar des de l'exterior i un òcul al centre de la façana; al damunt hi ha una espadanya d'un arc. La nau té volta enfonsada, se'n conserva l'arrencada en ambdós costats; es conserva la de capçalera que és de canó, de pedra morterada.

La torre té espitlleres d'arma de foc; ha perdut el coronament. La construcció és de rebles lligats amb morter i carreus angulars.

Recordo una intervenció miraculosa de la Mare de Déu dels Socors, en ocasió d’una visita a Collsuspina a la comarca del Moianès.


És urgent obrir un arxiu sobre el patrimoni espoliat de Catalunya, i demanar responsabilitats penals a qui pertoqui.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 16 d’abril de 2017

CASA REINALD - CAL BENET DEL SEGARRENC. MAFET. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA

Retratava la casa senyorial de planta rectangular, amb façana a la Plaça de la Germandat de Mafet, avui terme d’Agramunt, a la comarca de l’ Urgell.

Patrimoni Gencat ens diu que la casa està subdividida en quatre plantes. La planta baixa, està centrada per una porta amb un arc de mig punt rebaixat sostingut per grans carreus de pedra situats a banda i banda de la portalada. Aquesta està flanquejada per dos petites finestres reixades. En aquest sector de la façana s'hi pot apreciar la humitat infiltrada en la pedra. Si passem a la planta noble està caracteritzada per tres finestrals balconers, de perfil rectangular, i tancades amb baranes de forja. A damunt de cada un s'hi poden apreciar tres vestigis d'antigues obertures de mig punt adovellades. En la finestra central i la més destacable del habitatge hi ha l'escut familiar col•locat en la llinda. Aquest escut està format per dues figures: un falcó i una ma agafant una serp. En la tercera planta s'hi obren tres finestrals rectangulars més i en la part superior dels quals s'hi torna a observar la presència dels arcs de mig punt adovellats d'anteriors vestigis constructius. Just sota la coberta hi ha el pis corresponent a les golfes caracteritzat per tres obertures quadrangulars.


Posteriorment se li annexa una torre de planta quadrada, feta de carreus regulars i amb petites obertures de mig punt en la primera planta i lobulada en la segona. Al seu costat hi ha una gran arcada de perfil escarser que ens condueix cap al pati o corral de l'edifici.

A la mateixa Plaça dona també l’edifici que havia aixoplugat les escoles publiques abans de la dictadura franquista.


Havia ‘recuperat’ imatges dels edificis de les escoles de :

MAFET
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4389

MONTCLAR
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-dels-edificis-escolars-de.html

LA DONZELL

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-de-lescola-publica-de-la.html

PUIGVERD

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/06/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

AGRAMUNT
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/escola-macia-companys-agramunt-lurgell.html

En aquest país de ‘fantasia’ els edificis escolars no acostumen a formar part del patrimoni històric, les cabanes de pedra seca curiosament es documenten curosament.

http://agramunt.ddl.net/fotos/agramunt//Urbanisme/Peu_proteccio-Bens/pe_agramunt_aprovacio_provisional.pdf

http://agramunt.cat/docs/POUM%20-%20Aprovaci%C3%B3%20inicial/01%20DOCUMENTS/05%20POUM%20C%C3%80TALEG%20PATRIMONI%20ARQUITECT%C3%92NIC-INICIAL%20JULIOL-2014.pdf

Estem, quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa, lluny, molt lluny, d’assolir l’aspiració col•lectiva que explicava magistralment Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), ser una gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

dissabte, 15 d’abril de 2017

SANTA MARIA DE CREIXELL. BORRASSÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

El sol declinava quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant la façana de Santa Maria de Creixell, al terme de Borrassà, a la comarca de l’Empordà sobirà.

Llegia a patrimoni Gencat que hi ha referències medievals de Santa Maria de Creixell. L'any 1219, Dalmau II de Creixell cedeix la castlania de Creixell a la canònica de Lladó, també passaria la capella del castell totalment desaparegut; l'església parroquial de Sant Andreu de Borrassà , un edifici del segle XVIII , aprofità, en una gran part de les parets mestres, elements defensius de l'antic castell

El 1343 Santa Maria de Creixell apareix esmentada en una permuta entre Berenguer Olivet, clergue de la capella del castell de Creixell i Guillem Vila de Banyoles.

El cert és però, que l'actual església està datada entre 1772 i 1779, aixecada i/o refeta amb els ‘diners d’Amèrica’.

El retaule fou restaurat l’any 1918, les pedres de les escales es col•locaven l’any 1935.

Quan a la descripció ens diu que és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular encarat a tramuntana, amb un cos quadrat i la sagristia a ponent. La porta d'accés està situada damunt d'una escalinata de pedra datada l’any 1935; la porta és rectangular, emmarcada de carreus ben escairats de pedra amb la inscripció a la llinda 1772. Hi ha també, a la façana principal, una petita fornícula i un òcul. El frontis és coronat per un campanar de cadireta d'una sola arcada.



La nau té volta de llunetes i està enguixada, la cornisa amb dentat neoclàssic. Entrant hi ha un cor al que s'hi arriba per una escala de cargol.

Al presbiteri hi ha un altar de fusta pintada i quatre columnes que deixen les capelles entremig. Per una escala es dóna la volta al presbiteri i es pot adorar la talla gòtica de la Mare de Déu.

Fotografia de Jacob Casquete. 2009

L'aparell és de pedruscall, terrissa i argamassa, encara que en alguns indrets, allà on l'arrebossat ho permet, es veuen carreus ben escairats de pedra sorrenca.

Havia retratat la que imagino capella del Sant Crist al fossar de Borrassa, que s’aixeca quasi a mig camí, entre Borrassà i Creixell. Per descomptat, cap dada d’aquest equipament, som – cal recordar-ho – al REINO DE ESPAÑA.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 14 d’abril de 2017

ESGLESIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU I ESCOLA PÚBLICA. VILAGRASETA, MONTOLIU DE SEGARRA. LLEIDA.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’església parroquial de Vilagraseta, al terme de Montoliu de Segarra, al cor del ‘forat negre’. Patrimoni Gencat explica que l'edifici és una construcció del segle XVIII, feta amb ‘els diners d’Amèrica ‘ el seu inici però, és molt més anterior, doncs apareix com a parròquia dins de les esmenes del bisbat de Vic, a partir dels segles XI i XII amb el nom del poble de “Villa Grassa”, aquest últim conegut fins el segle XIII, quan passar a ser Vilagrasseta.


Durant el segle XIII, el rector d'aquesta església va pledejar sense èxit amb el monestir de Santes Creus pels drets sobre els delmes de Gramuntell. Tradicionalment sempre ha estat sufragània seva l'església de Santa Maria de Gramuntell.

Aquesta església parroquial de Sant Andreu va pertànyer al bisbat de Vic fins l'any 1957, moment que s'incorpora al bisbat de Solsona.

Conserva alguns murs del temple primitiu encara que fou refeta dins l'estètica neoclàssica al segle XVIII.

L’edifici és de planta rectangular, d’una nau coberta amb volta de canó amb llunetes, capelles bastides al mur d’una façana lateral, torre campanar, capçada plana, i disposa de ràfec de teula al llarg de les façanes laterals. La coberta de l’edifici és a doble vessant, a diferència de la torre campanar que és a quatre vessants. A la façana principal s’obre la porta d’accés, d’estructura adintellada, amb pilastres adossades a banda i banda i corona un frontó motllurat. Cal destaca el relleu en forma de segell que apareix centrat al mig de la llinda d’aquesta porta d’accés amb la data "1866" . Damunt aquesta estructura d’accés, i seguint l’eix vertical, es disposa una fornícula buida, un òcul i una finestra cruciforme. A un angle d’aquesta façana principal, es situa una torre campanar, de planta quadrada i amb quatre ulls d’arc rebaixat. A l’interior de l’església hi ha una motllura situada a l’arrencada de la volta de canó, on surten els arcs formers que es recolzen en pilastres. L’obra presenta un parament paredat de pedra del país.

Prop hi ha l’edifici de l’antiga escola – no documentada – com és dissortadament norma en aquesta ‘colònia’ del REINO DE ESPAÑA.


No es documenta tampoc, l’ermita de Sant Julià en estat de quasi ruïna.

És urgent inventariar els edificis – religiosos o no – que han estat i son espoliats a la Segarra.

No trobava cap dada de l’escola pública de Montoliu de Segarra anterior a la dictadura franquista, i lluny del que diuen les cròniques a la Segarra ja sabien llegir i escriure, molt abans del naixement d’aquell general gallec que s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i que deturava el progrés natural de forma irreversible.

De tot plegat ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 13 d’abril de 2017

ERMITA/CAPELLA DE SANT AMANÇ. SANT FELIU DE GUIXOLS. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita de Sant Amanç , de la que ens explica Patrimoni Gencat ; construcció d'una sola nau amb planta rectangular i absis poligonal de més baixa alçada. Les parets gruixudes estan aguantades per contraforts laterals, no havent-hi cap obertura fora les de la façana, aquesta té l'entrada emmarcada per un arc de mig punt adovellat i a cada banda una finestra rectangular de pedra (actualment només queda la del costat esquerra). Sobre la porta hi ha un rosetó de petites dimensions en forma circular i més amunt un campanar de paret o d'espadanya (on hauria d'haver-hi la campana) d'arc de mig punt amb frontó triangular. Està feta amb pedres regulars, no gaire polides, les cantonades estan reforçades amb pedres escairades molt més polides.


El terme ‘ermita’ es fa servir per designar els edificis religiosos situats fora dels nuclis urbans, el creixement urbà de Sant Feliu de Guíxols, fa que calgui designar ara Sant Amanç com ‘capella’.

http://www.socsantfeliudeguixols.com/ermita-de-sant-amanc

https://www.rsf.cat/6-noticies-6-imatges-de-sant-feliu/

El Joan Bigues publica una fotografia del interior de l’ermita amb la coberta nova.


En ocasions designem la comarca amb la paraula catalana ‘jussà’, com el tema ha estat objecte de controvèrsies – sempre amb persones de cognoms catalans -, utilitzo la denominació que tant li agradava al Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981)

dimecres, 12 d’abril de 2017

ERMITA DE SANT ROC. LA DONZELL D’URGELL. AGRAMUNT.LLEIDA

De l’ermita de Sant Roc de la Donzell d’Urgell, població agregada avui al terme d’Agramunt, a la comarca de l’Urgell ens diu Patrimoni Gencat; que és un edifici de nau únic amb una coberta a dues vessants exteriorment, mentre que a l'interior és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. La façana és centralment ocupada per un arc de mig punt rebaixat format per petites dovelles. A sobre d'aquesta portalada s'hi pot apreciar un ull de bou circular, també adovellat que dóna pas a un campanar d'espadanya, molt simple, format amb un sol ullal en forma de mig punt albergant una petita campana. Pel que fa als murs laterals, en el primer tram de l'ermita hi ha dos arcs rebaixats, una a cada banda, formats amb dovelles desiguals i irregulars, però actualment es troben tapiats. S'hi aprecien diferents aparells pel que fa els murs. En el primer tram de l'ermita i la façana són carreus irregulars i disposats en filades desiguals, en canvi en el segon tram de la nau són més grans i les filades són més regulars. Aquesta diferència por ser fruit d'una restauració.



La Regina Camps Balagueró, i l’Antonieta Cases Golet, ens facilitaven l’accés al interior, com ho havien fet amb l’església parroquial advocada a Sant Pere, i la ubicació de l’escola pública anterior a la dictadura franquista. Ambdues es mereixen alhora que el nostre agraïment, el reconeixement de Catalunya a la tasca anònima que elles desenvolupen a la Donzell d’Urgell.


Quan al topònim fa referència al donzell o absenta (Artemisia absinthium, planta generalment llenyosa que prolifera als Pirineus.

No trobava cap dada de l’església de Sant Salvador al petit llogaret de Rocabertí, format per un nucli de quatre o cinc cases que formen pinya al volt d’un reduït recinte només obert per llevant, avui deshabitades.


La farigola – timó en aquesta contrada – ens regalava en aquell paisatge dessolat el seu aroma

http://agramunt.cat/docs/POUM%20-%20Aprovaci%C3%B3%20inicial/01%20DOCUMENTS/05%20POUM%20C%C3%80TALEG%20PATRIMONI%20ARQUITECT%C3%92NIC-INICIAL%20JULIOL-2014.pdf

Ens explica l’enciclopèdia catalana que estigué vinculat, almenys des del segle XVII, amb la jurisdicció de la Donzell.

La seva església de Sant Salvador depenia de la parròquia de Sant Tirs d’Oliola.

Ens agradarà rebre’n noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 11 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DEL CONVENT DE SANTA MARIA DE GRÀCIA. ARA MUSEU D’ARQUEOLOGIA. EMPÚRIES. L’ESCALA. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografia de l’antic convent de Santa Maria de Gràcia d’Empuries, situat al bell mig del conjunt arqueològic d'Empúries.

Actualment és seu del museu d'arqueologia de Catalunya - Empúries.

Patrimoni Gencat ens explica que el convent de monjos servites de Santa Maria de Gràcia d'Empúries fou fundat l'any 1606, en una ermita ja existent amb aquesta dedicació: "la casa capella y Ermita de Nostra señora de gratia", segons s'esmenta en el document de fundació. L'any 1601, en la capella de Santa Maria de Gràcia hi havia un benefici (càrrec que l'Església confereix canònicament). Segons una altra notícia, d'autenticitat dubtosa, aquesta capella ja existia l'any 1381. La imatge que s'hi venerava era de terrissa, tenia tres pams d'alçada i sostenia el fill, que estava nu, amb el braç dret. El convent fou abandonat el 1820 a causa de la desamortització empresa durant el Trienni Liberal (1820-23). No va ser fins que varen començar les excavacions a principi del segle XX, oficialment vers el 1908 sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), quan va sorgir la necessitat de crear un espai per emmagatzemar les peces i poder, més tard, exposar-les.

Va ser el mateix Josep Puig i Cadafalch qui va projectar la construcció del Museu d'Empúries sobre les dependències del convent i de l'antiga torre, obra que inaugurà el 1917.

L'església de la Mare de Déu de Gracia no s'incorporarà fins més tard al complex i actualment és la sala principal del museu.

És curiós constatar que el convent de servites ja tenia un precedent museístic. A principis del segle XIX, un dels frares, el pare Romeu, s'havia dedicat a recollir els objectes que apareixien als voltants i havia format una col•lecció d'antiguitats que veieren Jaume Villanueva Astengo [ Xàtiva (Costera), 1765 - Londres (Regne Unit) , 1824] i Francois Jaubert de Passa ( Ceret, 24.04.1785 + Perpinyà, 16.09.1856 ) , els quals en parlen en les seves obres.

Es tracta d'un grup d'edificis adossats, que conformen una planta rectangular al conjunt arquitectònic. El nucli central està format pel claustre, al voltant del qual s'articula l'antiga església del convent i la resta de dependències conventuals, degudament rehabilitades i restaurades per al seu nou ús. L'edifici principal és de planta rectangular, amb la coberta plana i distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana de ponent, encarada al claustre, presenta totes les obertures rectangulars, amb els brancals bastits amb carreus de pedra i les llindes planes. El parament és pedra de diverses mides amb abundant morter. Actualment és la part per on es realitza l'accés a les estances privades del museu. A la planta baixa, oficines i magatzems; al primer pis, algunes sales del museu i la botiga; a la segona planta, més oficines i dependències privades.


Adossada a la banda nord del conjunt hi ha l'església, emmarcant l'antic claustre. Actualment és un edifici de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula i distribuït en planta baixa i tres pisos. L'interior ha estat totalment transformat per albergar les sales d'exposició del museu i magatzems. Exteriorment, els murs nord i sud conserven l'estructura original amb grans contraforts dobles amb tres capelles integrades. Amb la rehabilitació de l'edifici s'obriren diverses finestres a tots els nivells, d'obertura rectangular i amb l'emmarcament d'obra motllurat. En origen, l'accés al temple es feia pel mur oest, el qual encara conserva la imprompta de la gran portalada existent. A l'actualitat s'han obert quatre grans finestres rectangulars. Per la banda de llevant, als dos edificis anteriors se'ls adossa un cos rectangular d'una sola planta, amb una gran terrassa al nivell del primer pis, que dóna accés a l'actual porta del museu, situada al mur de llevant de l'església. L'ingrés es fa a través d'un pòrtic rectangular amb coberta a un sol vessant, bastit amb tres arcs de mig punt sostinguts amb columnes i capitells decorats. Damunt hi ha el rosetó adovellat del temple. La cantonada sud-est forma part de la restauració duta a terme per Josep Puig i Cadafalch, a principis del segle XX. Hi ha una torre de planta quadrada, amb la coberta de quatre vessants de teula. Fou l'antic campanar del convent, actualment reconstruïda, tot i que el basament és original. Envers l'est, la torre té adossat un cos de dues plantes, amb un porxo davanter al nivell del primer pis i grans finestrals de mig punt a les façanes. El sector sud està format per tres cossos rectangulars adossats, que tanquen el conjunt arquitectònic al voltant del claustre. Adossat a la torre hi ha el cos de majors dimensions. Presenta la coberta plana, dues plantes i obertures d'estil neogòtic. El portal té un timpà semicircular decorat, amb un plafó de ceràmica vidrada.

La construcció és de pedra desbastada i morter, amb les juntes amples i en relleu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 10 d’abril de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARÇAL DE LA QUARANTELLA. VILADEMULS. PLA DE L’ESTAY. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’església de parroquial de Sant Marçal de la Quarantella . al terme de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany.




Patrimoni Gencat ens diu d’aquest edifici segles, XI – XII, que té planta rectangular, estructurada en una sola nau i amb absis semicircular. Presenta una capella lateral i el cos de la sagristia al costat de l'absis, afegits posteriorment. La façana principal presenta un petit campanar de planta rectangular, que originàriament hauria estat d'espadanya. Les parets són de carreus a les parets baixes. La coberta és de teula àrab a dues vessants. L'accés a l'interior es realitza per un portal situat a la façana lateral

A la pàgina de l’Ajuntament ens expliquen que l’interior del temple és d’una sola nau, acabada, en el sector oriental, per un absis semicircular. Actualment està cobert per un retaule barroc construït per l’Escola dels Salesians de Barcelona al començament d’aquest segle XX. Les parets enguixades, les cornises renaixentistes i el retaule barroc han desfigurat la línia romànica pròpia de la primitiva construcció. Entre els segles XVII i XIX s’hi afegí una capella i la sagristia i un alt terrabastall o golfes damunt la nau, que gairebé dobla l’alçària original. També s’hi feren altres petites reformes i sobretot reparacions.


L’altar de cara al poble, s’hi va col•locar l’any 1983

Quan al topònim, volia consultar el seu significat, i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo, i han retirat els diccionaris etimològics de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i l’Alcolver-Moll.

M’expliquen que caldrà demanar-los i que – si poden – els trauran, em deien quina lletra volia, i en aquesta ocasió no en demanaven la raó de la meva consulta, recordo que en ocasió de demanar temps enrere un diccionari de sufixos, em deien ‘ vostè sempre demana coses rares ‘, quan li vaig contestar que en una biblioteca – fins a la de Castellar del Vallès – el que fora ‘rar’ fora demanar un entrepà, o un ‘cubata’ em deia que no en tenien cap, davant la meva insistència, consultava l’ordinador, i en tenien QUATRE.

Em temo el pitjor, almenys a Castellar del Vallès, per als que volem ‘viure’ en català.

Agrairé la confirmació d’aquestes ‘instruccions restrictives ’ de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, i si les segueixen també les de TARRAGONA. LLEIDA, i GIRONA.

Si a la biblioteca de la vostra població és possible consultar lliurement els diccionaris esmentats, sou pregats d’explicar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com el significat del topònim Quarantella, i també d’Oliola, en ambdós casos tinc la sensació que s’empren formes diminutives de la llengua llatina.

diumenge, 9 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LLORAC. LA VALL DEL CORB. CONCA DE BARBERÀ.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco

Continuava fent recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura de la Vall del Corb :

RAURIC.
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4461

GUIMERÀ.
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4163
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/07/lestudi-vell-de-guimera-la-vall-del.html

MONTORNES DE SEGARRA
http://relatsencatala.cat/relat/edifici-de-les-escoles-municipals-de-montornes-de-segarra/1046420

CIUTADILLA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/03/escoles-de-ciutadilla-vall-del-corb.html

NALEC
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=3988

EL VILET
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4524

ROCAFORT DE VALLBONA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/08/in-memorian-de-les-escoles-publiques-de_13.html

SANT MARTÍ DE MALDÀ
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=2868

VALLFOGONA DE RIUCORB
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/edifici-de-lajuntament-i-escoles-de.html

PASSANANT
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/06/ajuntament-i-escoles-de-passanant-la.html

BELLTALL
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4493

SAVALLÀ DEL COMTAT
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/04/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

SEGURA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/06/in-memoriam-escola-de-segura-anterior.html

Ens manquen encara força poblacions, sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’explicaven a Llorac, a la Vall del Corb, dins la comarca administrativa de la Conca de Barberà, on havia estat l’escola pública.


De Rauric , actualment pedania de Llorac, havia trobat imatges dels alumnes.

A l’Albió em deien on havia estat l’edifici, avui enderrocat.


A la Cirera no trobava ningú per a preguntar-ho, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixexercatalunya@gmail.com

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

SANT FELIU DE SAVASSONA. TAVÈRNOLES. OSONA.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de Sant Feliu de Savassona, església que es troba situada en un indret espectacular, sobre una gran roca al centre d'un poblat ibèric.


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici format per una sola nau romànica que conserva l'absis rectangular lleugerament trapezoïdal a llevant, d'època preromànica. La nau fa aproximadament 9 x 3 m i és coberta amb volta de canó. Consta de dos portals, l'original al mur de migdia, d'arc de mig punt adovellat, i a ponent hi ha una porta de construcció posterior (segle XVI), amb una estrella salomònica inscrita dins un cercle a la dovella central. Al damunt hi ha un petit òcul i el capcer coronat per un campanar d'espadanya, en el qual s'obren dos grans finestrals d'arc de mig punt que actualment no tenen campanes. És construïda amb pedres sense polir llevat d'alguns carreus dels angles i les obertures. La nau és coberta amb teules i els ràfecs són de lloses de pedra, element que es repeteix en el cobriment de l'absis.


Conjunt de tombes antropomorfes situades sobre el sòl de pedra de l'absis preromànic de l'església de Sant Feliuet.

Per tant es troben a la part nord-est de l'església i a frec del precipici que cau fins al meandre que en aquell indret forma el riu Ter.

S'hi observen diversos enterraments, n'hi ha tres que estan més ben conservats que els altres. Tenen unes dimensions força reduïdes i l'estat de conservació és mitjà ja que és un indret molt visitat per excursionistes.


Estan esculpides damunt un gres de color grisós que és el sòl que constitueix el cingle.

L'església es va erigir amb motiu de la repoblació en un indret on hi ha indicis d'una població molt antiga. Aquest lloc comença a prendre una personalitat més acusada des que es desprèn del Castell de Sant Llorenç que abastava un ampli territori. Hi ha poques notícies històriques que facin referència a la capella. La més antiga és de 1037, quan un tal Guifred fa donació d'unes terres dins la parròquia de Sant Pere de Savassona i diversos instruments a la casa de Sant Felio, més tard fou anomenada Sant Felio de Roca segons apareix en un document de l'any 1302 en el que Pere Torrent rector de Savassona destina uns diners al culte de la capella.

Així a partir de l'edificació d'abans del romànic (absis), al segle XI es degué refer la nau a fi de fer-la més sòlida.

Al segle XVI es va reformar i s'hi va construir el portal de ponent i el de migdia va quedar temporalment anul•lat.

Les tombes antropomorfes i l'absis de l'església preromànica, demostren l'existència d'un poblament anterior al segle X. A partir d'aquest segle el lloc de Savassona adquireix una personalitat més acusada ja que es desprèn de la jurisdicció de Sant Llorenç del Munt i passa a formar part del patrimoni dels vescomtes d'Osona. El poblament del Lloc de Sant Felio, que al segle XIII passà a anomenar-se Sant Felio de la Roca, va perdurar ja que al segle XI es tornà a construir la nau de l'església per a fer-la més sòlida i al segle XVI es reforma fent-hi una porta a ponent. Reforma que ens denota l'existència d'un nucli d'habitants, important donat que molt a prop hi ha l'església de Sant Pere de Tavèrnoles i que si no fos així, aquella hauria pogut substituir-la.

Quan al topònim Tavèrnoles seguim aquí la tesi de l’Antoni Jaquemot. En la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que vol dir "final de territori separat". Descartem malgrat l’acceptació quasi general la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí, i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Em costava imaginar-ne el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna – segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li li atribuïm avui i per tant el poble, de nom plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes".


L’anomenada Pedra del Sacrifici, és un testimoni perenne de la presència dels ibers en aquesta contrada.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 8 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA DE MERAVELLA. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA

Ens endinsàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés per les terres del ‘ forat negre’ de Catalunya

Ens aturàvem a Meravella, nom que deriva etimològicament del llatí mirabĭlĭa, ‘coses admirables’.

L’església parroquial, advocada a Santa Magdalena té unes dimensions petites. La seva planta és/era quasi quadrada. La façana, tota de pedra de carreus, té una porta d'accés a l'interior adovellada amb arc de mig punt i al costat esquerre hi a una altra finestra. La part superior hi ha una cornisa amb decoració i a la part central una espadanya, amb arc apuntat , sense campana i al damunt d'aquesta una creu. La teulada és de doble vessant. Una part d'aquesta capella estava arrebossada, en alguns llocs però, l’arrebossat, com la teulada ja ha caigut, o està a punt de caure.




És certament ‘admirable’ la desídia de les administracions publiques, catalanes, castellanes i àdhuc europees, així com de l’església catòlica apostòlica i romana.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com, també de l’església de la Mare de Déu del Carme de Claret, i la de la Verge del Pilar de la Canosa, ambdós, com Meravella, al terme d’Oliola.

En demanaré imatges anteriors a la seva quasi ruïna al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Quan al topònim Oliola, demanava el diccionari etimològic de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i em deien a la biblioteca de Castellar del Vallès, que per indicació de la Diputació de Barcelona estan fent un espurgo. Em temo el pitjor.

divendres, 7 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SAVALLÀ DEL COMTAT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Joan Altimís Santacana, alcalde de Savallà del Comtat, em confirmava que l’escola pública havia estat a l’actual edifici de l’Ajuntament.


L’experiència – tenim recollides més1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Pel que fa al castell de Savallà fou una de les residències senyorials més importants de la comarca. Amb elements de períodes anteriors, l’edifici fou bastit principalment a la fi del segle XV i al segle XVI —ho palesen els seus finestrals del gòtic florit i renaixentistes— i fou residència habitual dels Boixadors i després comtes de Savallà, fins al segle XVII. Amb l’abandó per part dels comtes, el castell palau s’anà degradant progressivament i sofrí, a més, greus desperfectes durant les guerres carlines del segle XIX (els veïns del poble foren obligats a portar feixos de llenya per cremar el castell).

L’any 1876, el Excmo. Sr. Don Fernando Felipe Basilio de Rocavertí Boxadors Chaves Messía Aragón Anglesola Pax y de Orcau, por la gracia de Dios, vizconde de Rocavertí, conde de Perelada y de Savallà, varón y marqués de Anglesola, y señor de Requesens, y de las varonías de Valmoll, de Navata, de Villademuls, de San Lorenzo de la Muga, de Llers, de Terrades, de Darnius, de Santa Leocadia de Esterri, y de las villas del Madexal y Castroverde, juez conservador perpetuo de la Universidad de Salamanca, grande de España y gentilhombre de Cámara con exercicio de S. M. [ està escrit en llengua castellana, perquè com diu ‘ el rei mentider ‘ https://www.youtube.com/watch?v=QACAShjAT40

s’emportà diversos elements procedents de l’antic castell de Savallà, com la galeria i alguns finestrals, per a restaurar el seu palau de Peralada.

Amb tot, al començament del segle XX hom encara podia distingir diverses parts de l’estructura del vell castell de Savallà, malgrat que resten avui encara algunes parts del mur i de les dues torres que flanquejaren el recinte emmurallat.

Des de l’any 1982 s’hi han dut a terme treballs de consolidació de les restes.


A la banda de ponent, i al costat del camí per on s’accedia a la residència, hi hagué una petita església dedicada a sant Sebastià, documentada al començament del segle XVI, de la que en demanarem imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

No disposa Savallà del Comtat d’un Catàleg de Patrimoni en línia, pensem únicament que per raons econòmiques.

Les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 6 d’abril de 2017

LA CASA MALLOLL. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Retratava l’edifici de la Plaça de Catalunya, 12, del que ens diu patrimoni Gencat ; casa unifamiliar entre mitgeres, estructurada en dues crugies juxtaposades, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta plana i terrat. La façana es troba ordenada verticalment, seguint la mateixa disposició que els dos cossos adossats. Així, el cos situat a la dreta es troba més elevat pel coronament. El de l'esquerra, més baix en alçada, està coronat per una barana d'obra amb decoració floral, que delimita el terrat. Aquesta barana es troba bastida damunt d'una cornisa motllurada, sustentada per mènsules decorades. La porta d'accés a l'interior està situada a la dreta de la façana. Presenta un arc trilobulat decorat amb una motllura de mitja canya. A l'esquerra hi ha dues finestres balconeres d'arc rebaixat, amb reixa de forja i decoració de motius florals. Es tanquen amb persianes de llibret de doble batent, amb la part superior decorada.

Al primer pis, també a la banda dreta, hi ha una tribuna de planta poligonal, amb llosana motllurada. Presenta quatre columnes amb capitells cònics i basament, que suporten uns arcs amb decoració floral central que delimiten les obertures, decorades amb vitralls a la zona del timpà. Damunt d'aquests hi ha un fris corregut decorat, delimitat per una motllura damunt la qual hi ha una cresteria profusament ornamentada. A l'esquerra de la tribuna hi ha un balcó corregut, amb barana de ferro decorat i amb els finestrals d'obertura rectangular, amb guardapols decorats amb motius florals i palmeta central sobresortint.

Al costat esquerre del segon pis, les obertures es troben agrupades en grups de dos. Es tracta de finestres amb arcs de ferradura, sostinguts per columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals. Presenten ornamentació al centre de l'arcada i ampit corregut, a mode de fris amb decoració vegetal. A la dreta, damunt la tribuna, hi ha dues finestres de les mateixes característiques, però sense estar aparellades. El coronament de la part dreta de la façana presenta una testera motllurada, en forma d'arc mixtilini avabat amb dues volutes i amb una palmeta central sobresortint. Al centre hi ha un medalló amb l'any de construcció al mig, 1906.


L'interior de l'edifici conserva la major part dels elements de ferro, relleus de capitells i sostres, vitralls (destaca la contraporta de l'accés principal), paviments hidràulics de mosaic i decoració mural pintada de caire modernista, entre la qual destaca un sostre amb retrats femenins entre garlandes i flors.

La casa Mallol, més coneguda per casa Cambó pel fet d'haver-hi passat alguna temporada el conegut polític català Francesc Cambó i Batlle (Verges, el Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30 d'abril de 1947) , fou construïda per l’arquitecte Joan Marès i Marès ( Barcelona, 1878 + Roses, 1916) i pel mestre de cases – i pare de l’arquitecte - Ángel Marés Fontsenya l'any 1906 (data que consta a la façana) com a casa d'estiueig.

A la postguerra, l'edifici va patir un procés de degradació en romandre deshabitat del tot. Als anys 70 fou adquirit per una entitat bancària amb clares intencions especulatives, moment en què hom va témer per la seva desaparició com havia passat amb tantes obres modernistes de la costa gironina.

El 1980 fou adquirit per l'ajuntament de Roses per a destinar-lo a usos culturals. És les poques cases que es conserven de l'eixample que, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, va dotar la vila de Roses d'una façana litoral formada per edificis amb una estètica d'acord amb les darreres tendències d'aquell moment. La casa modernista és un dels pocs exemples d'aquest corrent artístic a Roses.

Em comentava una veïna – que m’ajudava a localitzar l’església de Santa Maria – que Roses s’ha desfet del seu nucli històric.

El turisme ens ha portat – i ens porta – molts beneficis, com tot, dissortadament també alguns perjudicis, com la destrucció dels nuclis històrics dels pobles i ciutats que ens son receptors. El ‘maligne’ de molt antic, té fortes vinculacions amb el sector de la construcció.