dimarts, 31 de març del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA PALAUTORDERA. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) , davant d’aquest edifici que dona nom a la població, la descripció tècnica ens diu que està fet de paredat, i que la façana està arrebossada, fou construït entre els anys 1562 i 1588, i és d'un gòtic tardà


La portada com la major part de la fàbrica és del segle XVI. Té un arc apuntat, format per fascicles de columnetes i les arquivoltes corresponents. Té dos pinacles pilastres. Damunt l'extradós hi ha decoració amb cards, i en la clau un floró que corona el pinacle. Damunt la portada hi ha un ull de bou. Sota la teulada hi ha una sèrie d'arcs trilobats, del 1939. Corona la façana una creu moderna.

L'església parroquial es va edificar sobre l'antic castell, al segle XVI, fent servir la torre de campanar, es una torre de planta circular de considerable alçada. La part superior fou sobrealçada posteriorment amb dos pisos hexagonals amb un finestra d'arc de mig punt de cada cara del cos superior.

La torre està coronada amb una coberta piramidal amb merlets esglaonats. La part rodona té un parament fet amb palets de riera i la part superior és de carreus ben tallats.



No trobava cap dada de la casa situada al costat dret de l’església, i que intueixo podria ser la rectoria.


Ni, tampoc d’un edifici situat just a l’entrada del poble, face to face, amb l’església.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@tmail.com

Estic- estem moltíssimes persones -  en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.


https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 El món va girar els ulls  a l’holocaust – on s’eliminaven persones d’arreu - , i torna a girar-los a Gaza. Que la maledicció  de  Déu, caigui sobre els responsables per acció u omissió.

Que la Marededéu   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

dilluns, 30 de març del 2015

ESCOLA PÚBLICA DE SANT JORDI DESVALLS. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

De Sant Jordi Desvalls ens diu l’enciclopèdia ‘municipi del Gironès, al límit amb el l’Empordanet, estès a la riba esquerra del Ter, al sector accidentat per turons que separen les conques d’aquest riu i del Fluvià.

L’escola pública fou projectada l’any 1932 , per l’Emili Blanch i Roig , (La Pera, 30 d'octubre de 1897 - Girona, 9 de gener de 1996) que figura a la llista dels arquitectes que patien la represàlia del , franquisme : http://www.foroporlamemoria.info/agenda_fm/2004/arquitectos_29102004.htm



No son aquestes de Sant Jordi Desvalls, les úniques escoles públiques que s’aixecaven a Catalunya en els anys previs al segon feixisme , 1939-1978, tant cert però, com que el dia 1 de abril de 1939 començava una tasca de destrucció de la ‘memòria històrica’ pel que fa a Catalunya, que malgrat la mort del sàtrapa, oficialment el 20 de novembre de 1975, no s’ha aturat, ni dissortadament s’ha aconseguit revertir – ni de forma parcial – , certament quedava tot ATADO Y BIEN ATADO, perquè l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

En aquesta tasca de recuperar la ‘memòria històrica ‘ demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

A Catalunya TOTHOM ha tingut ocasió de veure almenys una escola. No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

CASTELL DE MEDIONA. PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, al castell de Mediona (427 metres d'alçada), centre històric del municipi , encimellat dalt d'un turó a la dreta de la riera de Mediona, aigua avall de Sant Joan de Conilles, als límits quasi del Penedès sobirà; llegia que fou una fortificació roquera extensa, de la que ens diu la descripció tècnica ; murs esglaonats al vessant que mostren que tingué alguns closos o recintes consecutius. S'entra al recinte superior per un portal de mig punt de dovelles ben tallades protegit per una torre quadrada. Vora seu hi ha l'església del castell dedicada a Santa Maria. Al costat oposat de l'entrada hi la torre principal, de planta quadrada, amb parets molt gruixudes i tres pisos que es comuniquen per una escala de cargol. Resta la cisterna superior i algun altre element.


Ens diu de l’Església de Santa Maria; A la meitat del recinte casteller hi ha l'església a la que, al segle XVIII, li fou afegida una capella neoclàssica com a santuari de la imatge del Sant Crist. És d'una sola nau amb volta de canó apuntada sobre arcs formers a la qual s'afegí, al segle XIV, un absis poligonal amb volta nervada. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República l’edifici fou incendiat, encara que la imatge del Sant Crist fou salvada.



El santuari fou restaurat en bona part l'any 1940 per la diputació de Barcelona.


La solitud d’aquest indret és la mostra més palesa de la despoblació que pateixen les terres catalanes situades darrera de la serralada litoral.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , molt particularment, si la teniu la imatge de la Pica baptismal de Santa Maria de Mediona, de la que ens diu la descripció tècnica que és de forma troncocònica, amb la boca molt ampla en relació a la base. A l'interior, al fons, hi ha un rebuidat quadrat, detall executiu poc freqüent en les piques del Penedès. Completament llisa, sense decoració. Estava situada sobre un peu no solidari amb la pica però probablement de la mateixa època. Algunes fotografies i documents la mostren directament a terra. De 70 centímetres d'alçada original, es conserven 34 centímetres. El diàmetre de la base és de 40 centímetres i el de la boca, a l'interior fa 70 centímetres i a l'exterior 110 centímetres, el vas té una profunditat d'uns 41 centímetres i les parets tenen un gruix de 17,5 centímetres.

Sota la torre superior hi havia el fossar de Mediona.

diumenge, 29 de març del 2015

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE CANAPOST. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, a veure i retratar, l’ església parroquial de dues naus, advocada a Sant Esteve.


La descripció tècnica ens diu que a la primitiva església preromànica, se n'hi afegí una altra romànica, al Nord, i un cloquer, també romànic.

Al segle XVIII hom construí un frontis unitari per a tot el conjunt. El sector més antic, preromànic, conserva l'estructura d'una sola nau amb transsepte elevat i no sobresortint i capçalera trapezial. Al seu mur meridional hi ha una porta d'arcs de mig punt. Les voltes són de canó a la nau i a l'absis; la del creuer és ultrapassada. Es conserva una finestra antiga a llevant de l'absis el qual, exteriorment, presenta cornisa decorada amb relleus geomètrics i un arrebossat antic on, al mur Sud, hi ha uns grafits. La construcció és de lloses desbastades i morter; a migdia hi ha filades d'"opus spicatum" i antics carreus aprofitats. La nau romànica és capçada amb un absis semicircular que presenta un fris exterior d'arcuacions llombardes, i finestra de doble biaix, té volta de canó i es construí amb carreuada. El campanar, de planta quadrada, bastit amb grans carreus, poc més tardà que la nau romànica, restà inacabat a l'alçada del primer pis d'obertures: dobles arcs de mig punt a cada cara, lesenes i un fris superior d'arcuacions amb petites mènsules ornades amb petits caps i motius geomètrics. Al frontis afegit al Segle XVIII hi ha una portada amb motllures i semiesferes; a l'extrem del temple s'hi ha descobert pintures murals romàniques que ha restat sense descobrir del tot, a la volta del creuer preromànic.


Campanar de torre de Sant Esteve , aquest cloquer esta adossat a l´ala meridional del transsepte preromànic. Hi trobem dobles arcades de mig punt i un fris d’arquets llombards amb petites mènsules. La torre es coronada per unes pilastres i també trobem una volta de canó.


El retaule gòtic, obra pictòrica sobre fusta de l'anònim "Mestre de Canapost”, de la segona meitat del segle XV, dedicat a la Mare de Déu de la Llet, es guardava en aquesta església fins que després de la guerra fou traslladat al Museu Diocesà de Girona. Avui és una de les peces més notables de la sala 8, de pintura gòtica, del Museu d'Art de Girona (Palau Episcopal). És una obra d'influència francesa, o d'un autor d'origen francès, dins de l'estil proper a Jean Fouquet (Tours, França, 1420 – 1481). Segons Francesc Montsalvatge i Fosas. (Olot, 1853 - Girona, 1917) (op. Cit. Any 1909) aquest retaule es trobava, en mal estat de conservació, a l'altar esquerre (absis romànic) de l'església de Canapost, mentre que a l'altre altar (absis preromànic) hi havia "otro retablo del siglo XVII de no muy buena factura” , el qual no ha arribat als nostres dies.


http://xtec.cat/iesnicolaucopernic/gal_art/51.htm

Trobava al diccionari català valencià balear ; CANAPOST Poblet agregat al municipi de Peratallada i situat a 4 quilòmetres al NE. de La Bisbal. Avui ambdós llocs, Canapost i Peratallada, formen part del terme de Forallac.

Topònim, etimològicament en un document de l'any 1064 apareix la forma Canepost, i a un altre de l'any 901 surt la forma llatinitzada Caneposto. Canêphoroe portadores de cistelles’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 28 de març del 2015

ERMITA DE SANT ANTONI ABAT DEL PLA O DE LES VILATES. LA LLACUNA. L’ANOIA. CATALUNYA

Visitàvem l’ermita de Sant Antoni Abat del Pla l’any 2010 ;
http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=703

la descripció tècnica ens diu, edifici d'una sola nau, amb portalada a sol ixent, construïda a base de murs de pedra amb morter. Presenta una portalada ubicada a l'est amb dovelles. Al migdia es pot apreciar una finestra perforada en un carreu en forma d'espitllera de regust preromànic. La coberta és a base de teules àrabs. La paret sud presenta els caràcters més arcaics que per la part interior de la construcció està reforçada per tres arcs. Aquesta construcció ha sofert vàries modificacions, però no seria gens d'estranyar que tingués antecedents romànics o més antics. En el moment de confeccionar aquesta fitxa un grup de veïns hi treballa en la seva consolidació. El conjunt i la part més conservada pot pertànyer cronològicament als segles XVI-XVII i posteriors, dintre d'un estil popular.



En la nostra recent visita, la façana presenta una gran esquerda, que a curt termini provocarà l’ensulsiada de l’ermita.

L’abandó del patrimoni col•lectiu a Catalunya és colpidor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 27 de març del 2015

LA METAMORFOSI DE SANT NAZARI DEL MAS VILALTA. MOIÀ.

Es publicaven dues fotografies de sant Nazari del mas Vilalta, a la pàgina de facebook ‘ Galeria fotogràfica del Moianès i rodalies ‘



En la meva recerca documental, llegia que la casa situada al nord del terme de Moià, a llevant de Sant Feliu de Rodors i al nord de Montví de Baix, a l'esquerra de la riera de Malrubí, fou construïda durant el segle XVII, i que fou reedificada a començaments del segle XVIII (1702).

La capella de sant Nazari, situada a la part posterior , ha patit alguna reforma maldestra, que li han fet perdre l'espadanya, el portal d'entrada, i la volta original.

Farem arribar les imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), per tal de mantenir el màxim d’ actualitzat, l’ inventari d’esglésies de Catalunya. També vosaltres amics lectors, sou pregats de fer-ho quan tingueu ocasió de retratar un edifici religiós.

El Feliu Añaños Masllovet, director de la publicació digital http://moianes.net/ i bon amic, em feia un comentari; ‘la fotografia antiga és del Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) – amb qui apareix en una fotografia feta a Tiurana en ocasió del casament de Teresa Corado Palomo, i el Josep Salsanvador Castellet -, l'altra és de la meva filla Marta que la va fer en una estada de colònies amb la seva escola a Can Vilalta’.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. ELS VALENTINS. ULLDECONA. MONTSIÀ. TARRAGONA

Retratava l’església de sant Antoni de Pàduà dels Valentins, de petites dimensions amb coberta a dues vessants. La façana principal no té cap decoració, l'únic element és la porta principal d'arc de mig punt. a un costat s'alça el campanar, una torre quadrangular amb una obertura d'arc de mig punt en la part superior de cada cara, em comentàvem que l’autoria s’adjudica a un mestre d’obres conegut com el ‘ Ton’, ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el nom, cognoms, i dates de naixement i traspàs d’aquest ‘tècnic’.


Tot l'edifici està arrebossat i pintat de blanc excepte una motllura que ressegueix la porta i el campanar que són de color crema.

L'església es va construir a darreries del segle XIX a "jornal de vila".

Llegia que el rellotge del campanar era una magnífica peça de base d'acer i maquinària de bronze amb dos contrapesos (fabricat a França l'any 1929 per L. Terraillon i Cie, de Lucien TERRAILLON Odobey Paul 1874-1932 ).

Llegia que fou rellevat de les seves funcions al campanar cap a 1990 per col•locar-hi un rellotge elèctric.

L’afirmació ‘l'antiga escola dels Valentins és actualment un restaurant’, és del tot incorrecta. L’edifici està situat al costat del poliesportiu, i exerceix avui com a consultori mèdic.


Demanava a l’Ajuntament d’ Ulldecona, informació de la data en que es va construir, qui en va ser l’autor, i quan deixava d’exercir la seva funció.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’Alexis Agramunt Forcadell, alcalde pedani dels Valentins, em feia arrbiar un email en el que em deia;

Benvolguts,

No he pogut esbrinar gaire sobre el constructor i/o arquitecte del nostre campanar; els puc assegurar però, que l’home tenia el cognom: NOFRE, molt estès per la vila d’Ulldecona.

Hi ha almenys dos famílies molt reconegudes, una dedicada a l’elaboració de licor de cafè, i l’altra, a la comercialització de materials de la construcció.

Fins el moment, no tinc més informació.

Rebeu una cordial salutació

dijous, 26 de març del 2015

SANTA SUSANNA DE PERALTA. PERATALLADA. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

S’acostava l’hora de dinar i tenia pensat arribar-me fins a Cal Fray, a Llofriu, en el meu trajecte però, topava amb l’església de Santa Susanna de Peralta, i m’aturava per a retratar-la.


La descripció tècnica ens diu ; edifici d'una nau amb absis semicircular originàriament romànic, època de la qual resta l'absis decorat exteriorment amb lesenes i amb una finestra de doble esqueixada, coberta amb volta de quart d'esfera, el mur meridional de la nau i la base d'un cloquer de torre que restà inacabat a la banda N. Les restants estructures de la nau corresponen a un engrandiment del temple fet a darreries del segle XVIII ja que fou gravat l'any 1791 a la portada del frontis, mur en el qual hi ha també un petit òcul. Al mur meridional de la neu hi ha una porta lateral d'arc de mig punt adovellat i s'hi conserva una altra finestra romànica de doble biaix. Damunt del campanar inacabat s'hi construí una espadanya de dues arcades. La volta de la nau és de llunetes. L'aparell romànic és de carreuó i el dels sectors més tardans de rebles grans amb carreus angulars. Unes obres de restauració fetes els anus 1976-77 consistiren en descobrir els aparells, enderrocar una sagristia datada el 1650 en la seva porta que s'afegia a migdia i enretirar el cementiri situat vora el temple.


Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges d’aquella època, i rebia un parell de fotografies, datades l’exterior el 20-IV-1975, i l’interior el 14-XI-1981


Altrament llegia que l’església de Santa Susanna es troba a uns 200 metres al Nord de les ruïnes del castell de Peralta, possessió medieval dels Cruïlles-Peratallada.


Retratava un edifici encastellat – del que no en trobava cap dada en la meva consulta en línia; l’absència d’un catàleg de patrimoni en una majoria de municipis de Catalunya és una tragèdia, que només s’explica perquè el feixisme començava la seva tasca ‘destructiva’ el dia 01.03.1939, i en alguns casos, encara a dia d’avui, no s’ha fet cap acció per recuperar la ‘memòria històrica’ - , sembla que és aquest lloc al que fa referència la butlla del papa Benet VIII de l'any 1017 que confirma, entre molts d'altres, els dominis de l'abadia de Sant Esteve de Banyoles: " ... ipsa vinea de Susanna cum suo termino, cum eremo et culto, sicut in scriptura Sancti Stephani resonat. In Peralta et infra ejus termines."

L'església no figura en els nomenclàtors de parròquies del segle XIV ni del XVII; cal suposar que ha estat des de sempre sufragània de la veïna parròquia de Sant Climent de Peralta, avui en un lamentable estat d’abandó.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 25 de març del 2015

EL FOSSAR PARROQUIAL D’ARDENYA, ANNEX A L’ESGLÉSIA ‘VELLA’ DE SANT JORDI. LA RIERA DE GAIÀ. TARRAGONÈS. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch retratava l’esglesiola ( innominada ) d’Ardenya, i el seu cementiri parroquial l’any 1923.


Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) confirmació de l’advocació d’aquesta ‘església vella’, que va ser substituïda l’any 1764 per ‘l’església nova’ advocada a Sant Jordi.

Em confirmaven l’advocació de Sant Jordi, també per aquesta esglesiola romànica.

El feixisme en la seva dèria de ‘dessolar la terra’, i malgrat rebre el sàtrapa un tractament de semidéu des de la Jerarquia Eclesiàstica Catòlica, no va tenir cap mirament - tampoc – amb els edificis de culte.


A la pàgina de l’Ajuntament es recull en relació a la ‘Capella d’Ardenya’; es tracta d’un petit edifici, rectangular, que té annexionat un petit cementiri. La porta d’entrada és de mig punt adovellada i amb 2 impostes una mica sortints. Pel que fa a la teulada, es tracta d’una construcció sobre una bovada de volta de canó una mica apuntada, en la que es poden observar les empremtes d’una construcció sobre canyes.

L’època de construcció es situa entre els segles XII i XIII.

I pel que a l’estil de construcció, es diu; romànic amb indicis de gòtic.

La capella ha estat en procés de rehabilitació fins fa ben poc, però aquest procés encara no ha acabat. Les obres que s’han fet són: refer tota la teulada (un cop netejada la vegetació), netejar les parets interiors, enrajolar l’església amb rajoles de terracota seguint l’estil, refer totalment la sagristia i reconstruir tot el presbiteri. Falta encara, tot el treball de fusteria, ferreria i elèctric.


Del petit fossar parroquial se’n parla ‘ de passada’, i per descomptat, no hi ha una fitxa pròpia, com succeeix al fossar parroquial de la Riera de Gaià, coetani probablement d’aquest.



El ‘centralisme’ és un dels ‘pecats capitals’ que veiem sempre en els altres, Madrid, Barcelona,... i mai, mai, mai en nosaltres mateixos, oi ?.

La petita Canon IXUS que substituïa a la mítica OLYMPUS FE-100, aconseguia un resultat força satisfactori.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 24 de març del 2015

ESCOLA POMPEU FABRA/ JOAN MARAGALL DEL PRAT DE LLOBREGAT.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

La comarca del Llobregat jussà va ser tant en el primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera) , com en el segon ( dictadura de Franco ), destinació d’un gran contingent de persones vingudes d’arreu, aquest fet comportarà la necessitat de ‘crear’ centres escolars, ja reconvertint els anteriors, ja fent-ne de nous com l’escola Pompeu Fabra, avui Joan Maragall, que s’inauguraven l’any 1935 al Prat de Llobregat.
http://planol.elprat.cat/normativa/e_catalogats/APU_04.pdf


Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

No és aquesta escola l’única ‘indocumentada’ a la comarca del Llobregat jussà, continuarem demanant informació als Ajuntaments, Consells Comarcals, Conselleria d’Ensenyament ,... i ho fem extensiu també als ciutadans particulars, als Ateneus, els Casals de Cultura, grups de recerca, Arxius Històrics,.....

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Demanava al Valentí Pons Toujouse, autor de blog MODERISME / http://vptmod.blogspot.com.es/ dades d’aquest arquitecte, i en la seva resposta m’indicava Joaquim de Moragas Yxart [ amb Y, no I ) Barcelona , 1897 - arquitecte per Barcelona el 1921, mort el 03/05/1970.

dilluns, 23 de març del 2015

SANTUARI DE SANT RAMON DE PENYAFORT. EL CATLLAR. EL TARRAGONÈS. CATALUNYA

Llegia que va ser edificada l'any 1605 ( 1603 segons el Diari de Tarragona) i dedicada a sant Ramon de Penyafort.
Fins als inicis del segle XIX en tenia cura un ermità.

La desgraciada gestió pública del REINO DE ESPAÑA, que es volia eixugar amb la mal dita ‘ desamortització’ , comportava la seva venda, i l’any 1885 consta que era propietat del fabricant de paper Josep Pujadas i Pallarès.

La trobava en obres ,http://www.diaridetarragona.com/comarques/27242/el-catllar-recupera-lermita-de-sant-ramon-com-a-centre-dinterpretacio


Té portal de llinda recta amb els brancals de pedra, un ull de bou i una petita espadanya de maó vist, d'època moderna, a l’interior s’han perdut les restes de la decoració classicista que embellia la capçalera.


Aquesta alçada és una excel•lent miranda del Catllar.

Enviava les imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) , i rebia dues imatges l’ exterior 16-X-1972, i l’ interior 29-I-1978, a la fitxa constava, Santuari de Sant Ramon, El Catllar, Tarragonès. Ruïnes



Sempre és un goig veure la recuperació d’un edifici històric.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

diumenge, 22 de març del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE. PERATALLADA. FORALLAC. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Repetia la fotografia de la façana de l’església parroquial de Peratallada, advocada a Sant Esteve, que feia l’any 1913 el Josep Salvany Blanch, hi ha – més enllà de color – poques diferencies, des del meu punt de vista la més important, és la presència del Josep Salvany Blanch, assentat en un esglaó – avui inexistent – departint possiblement amb el mossèn d’aquella època.



La creació el 10 de març del 1977 del nou terme de Forallac, fruit de la unió dels anteriors termes municipals de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, farà encara més difícil, conservar las memòria de cadascuna d’aquestes poblacions. La mesura – del tot absurda – es prenia amb el pretext de reduir ‘la despesa administrativa’, i al mateix temps, és posava en funcionament el sistema de ‘reines de taifes’ que son els governs Autonòmics, els seus parlaments, el Senat, el Congres dels diputats, i una munió d’administracions i empreses públiques, que juntament amb l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, estan a la base de la critica situació econòmica i de desatenció social en que es troba una majoria de ciutadans.

La descripció tècnica ens diu , església romànica de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat S hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades. Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules. Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L'edifici és construït amb grans carreus ben escairats. L'ossera de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l'11 de juliol del 1348. L'ossera es troba a la nau septentrional de l'església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada. A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: " HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN". Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l'esquerra hi ha un lleó rampant. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia.


Al costat del temple – tancat amb pany i forrellat, com ara toca – hi ha el fossar parroquial.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 21 de març del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL SAGRAT COR. VISTABELLA. LA SECUITA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant l’església parroquial de Vistabella, advocada al Sagrat Cor, obra Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949, feta amb materials molt senzills pel reduït pressupost de que es disposava.



Exteriorment, el conjunt -fet de volums i formes molt diversos- és rematat per l' esvelt campanar, al qual s'accedeix per una escala, l'últim tram de la qual és exterior. Precedeix l'entrada un pòrtic d'arcs formats per línies rectes.
L'estructura global té reminiscències gotitzants, especialment en l'accentuació vertical de les formes. A l'interior, quatre pilars de maó sostenen múltiples arcs en forma de palmera, que donen lloc a un espai de volta única cobert amb gruixos de rajola. Les finestres, d'alabastres, tenen els vidres decorats amb imatges de sants. L'interior està decorat i pintat per Jujol, amb colors molt vius.

El 25 d'abril de 1923, el temple fou beneït per l'Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que com el mateix Josep Maria Jujol i Gibert , pagarien un altíssim preu per la seva doble condició de catalans i catòlics.

En els dies foscos que seguien a la sedició els militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el goviern de la II República Española, alguns elements decoratius foren malmesos, posteriorment però , Tecla Jujol i Gibert, filla de l'arquitecte, els restauraria l'any 1975 a les darreries de la Dictadura.

La visita tancava la nostra ‘ ruta Jujol’ per les terres del Tarragonès.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 20 de març del 2015

ESCORXADOR / ESCOLA DE MÚSICA DE LES FRANQUESES DEL VALLÈS

Retratava l’edifici de l’Escola de Música de les Franqueses del Vallès , l’any 1913 , , – fa doncs més de 100 anys - Joan Sanpera i Torras ( 4 de setembre de 1840 al barri del Lledoner + Barcelona, 9 de setembre de 1914 ), assumia el costos d’aixecar un escorxador , com havia fet amb l’edifici de les escoles i l’Ajuntament , i ho encarregava també a l’arquitecte l’Albert Juan i Torner (Barcelona, 1872-1957).



La descripció tècnica ens diu ; edifici aïllat de grans dimensions, de planta baixa. Estructura basilical coberta a dues aigües. L'edifici està construït amb maó, en els emmarcaments de finestres utilitza el maó vist de color vermell, la resta està pinta en blanc. L'edifici està envoltat d'un barri tancat on situa la porta d'accés. A la cara principal hi ha la inscripció: "Matadero Municipal costeado por D. Juan Sampera i Torras año 1913", i dues flors decoratives d'estil modernista. A la mateixa façana hi ha tres finestres d'arc rebaixat, fetes de maó. A l'esquerra un petit cos annexa amb finestra d'arc escalonat.



Escoles, escorxadors, .... eren edificis que venien a fer realitat el somni d’una vida millor per a les classes treballadores, tinc la sensació en aquesta segona dècada del segle XXI, que com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, endèmica dissortadament, hem fet un salt mortal enrere, que en deixa en el millor dels casos, en la situació que es viure els anys 1940/50 desprès de la victòria dels sediciosos feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 19 de març del 2015

ESCOLES VELLES DE CALDES DE MONTBUI. CENTRE CIVIC I CULTURAL.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

En ocasió d’una visita a Caldes de Montbui, retratava la façana de l’edifici que acull avui el Centre Cívic, el Taller d'art Manolo Hugué, l’Escola de Música Joan Valls (des de 1979) i Ràdio Caldes de Montbui.



En demanava informació a l’Ajuntament, que m’adreçava a l’Arxiu Municipal, des d’on rebia un email en els següents termes ;

Benvolgut Antonio,

Referent a la consulta rebuda sobre l'edifici del Centre Cívic de Caldes et passo les dades de les que disposo:

L'edifici del Centre Cívic es va construir com escola municipal, el projecte és de 1861 dissenyat per Francisco Daniel Molina I Casamajó (Vic, 1812 – Barcelona, 1867), arquitecte de la província de Barcelona. Encara que les actes de l'Ajuntament recullen que la col•locació de la 1ª pedra es va fer a 1877 i aquest edifici va ser durant molts anys les Escoles Nacionals.

Adjunto el document del mes de l'Arxiu Municipal que es va dedicar al febre de l’any 2014 al projecte d'obres d'aquest edifici.


Proyecto de la escuela de Caldas de Montbuy 1861


Aquest mes de l’arxiu presenta el projecte d’una escola per Caldes de Montbui de 1861 dissenyat per Francisco Daniel Molina i Casamajó (Vic, 1812 – Barcelona, 1867), arquitecte de la província de Barcelona.

Aquest projecte proposa la construcció d’una escola ubicada entre el carrer de Sant Damià i el carrer de Buenos Aires per 400 alumnes de ambdós sexes per, segons el projecte, educar els fills de les classes populars.

El document està dividit en memòria descriptiva, descripció general, pressupost, plec de condicions, condicions econòmiques i els plànols originals i els modificats a l’any 1879. El projecte de l’escola incloïa habitacions pels mestres, patis pels nens i classes separades dels nens i les nenes.

Les actes del Ajuntament recullen que la col•locació de la primera pedra de la escola no es va fer fins 1877, actualment en aquesta ubicació trobem el Centre Cívic.

A les imatges podem veure el plànol de la façana modificada al 1879 que va ser la que es va construir i la portada del projecte.



Agraïm la bona disposició de l’Ajuntament de Caldes, de l’Arxiu Municipal, i particularment de l’Esther Sánchez Alameda, en aquesta tasca de ‘ fer conèixer’ el riquíssim patrimoni històric i/o artístic que manté encara Catalunya.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA MILÀ & ROSER SEGIMON ARTELLS. LA PEDRERA. BARCELONA

Pere Milà i Camps (Barcelona, 1874 - 22 de febrer de 1940), i Roser Segimon i Artells (Reus, 2 d'octubre de 1870 - 1964), encarregaven a l’Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), un casa al Passeig de GRÀCIA 92, cantonada al carrer PROVENÇA 261-265 , la construcció es duria terme entre els anys 1906-10. Els promotor van tenir problemes amb Gaudi, i la qüestió va acabar al jutjat, on l'arquitecte va guanyar el plet.
Pere Milà i la seva esposa Roser van seguir vivint a la casa fins a la seva mort.


La descripció tècnica ens diu que l’edifici se'ns presenta com una escultura abstracta monumental. La façana, contínua, de forma ondulant, que eludeix les cantonades, s'ha convertit amb el temps en l'element emblemàtic de l'edifici: modelada en pedra simplement desbastada, sense més element decoratiu que les baranes de forja dissenyades per Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) , contrasta amb la coberta, revestida de ceràmica de trencadís i culminada per insòlites xemeneies. Els dos accessos independents, un pel xamfrà i l'altre pel carrer de Provença, confereixen a l'edifici unes característiques singulars quant a l'organització i concepció, allunyades de les solucions típiques dels edificis de l'Eixample. Gaudí introdueix una innovació, la supressió de les escales de veïns, de manera que només es pot accedir als pisos mitjançant els ascensors o les escales de servei. L'edifici s'ordena així entorn de dos patis de grans dimensions, de planta circular i ovoide, respectivament, concebuts com a segona façana de l'edifici (com a la casa Batlló). També és innovadora la situació de les cavallerisses al soterrani, al qual s'accedeix mitjançant rampes helicoïdals. Gaudí havia previst de continuar aquestes rampes fins als pisos alts, però finalment tot quedà en una escala fins a la segona planta. Tota l'estructura de l'edifici recolza sobre pilars de pedra o maó i jàsseres de en entramat, de forma que no hi ha murs de càrrega i la façana esdevé pràcticament un "mur cortina". Això fa que l'organització interior reposi en una planta lliure, que permet a Gaudí de trencar amb la geometria rectilínia tradicional i organitzar una rica seqüència d'espais domèstics amb paràmetres corbs i traces poligonals, cels rasos ondulants, etc. Aquesta situació d'extraordinària densitat plàstica culmina a les golfes, resoltes amb arcs parabòlics diafragmàtics, a la manera de mansardes de perfil sinuós per damunt de les quals discorre un terrat esglaonat, poblat per sorprenents xemeneies de fums i de ventilació, de formes gairebé antropomòrfiques. Pel que fa a la decoració dels interiors, Gaudí dissenyà tots els elements dels acabats (portes, ascensors, etc.), i l’Aleix Clapés i Puig (Vilassar de Dalt, 1850 - Barcelona, 1920) dirigí a tots dos vestíbuls una extensa decoració pictòrica, que avui es troba en molt mal estat de conservació. El caire expressionista de les obres de gaudí arribà al seu punt àlgid a la Pedrera, on va anticipar-se a una sèrie de plantejaments, posteriorment usuals, com ara la coberta-espectacle, la façana sense pràcticament funció de suport, o la planta lliure.

l’Antoni Gaudí i Cornet – amb l’ajuda d’un nombrós grup d’arquitectes – aixecava edificis quasi arreu de Catalunya, alguns - com aquesta casa – son ‘trending topic’ de l’admiració mundial, i altres com :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/09/xalet-de-catllaras-la-pobla-de-lillet.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/el-celler-guell-de-garraf.html
per citar-ne alguns, son quasi desconeguts pel ‘ gran públic’; a Catalunya li cal una política ‘cultural’ de país, només si volem substituir el centralisme de Madrid, pel centralisme de Barcelona, es clar.

Em preguntava l’Antonio Bazan Ramos, perquè m’enriolava desprès de retratar la casa, i li recordava una frase popular que no he entès mai ‘ tres Antoni fan un burro’, i el feia caure en la coincidència : Antoni Gaudí i Cornet, Antonio Bazan Ramos, Antonio Móra Vergés.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com