dissabte, 28 de febrer del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. VANDELLÓS. TARRAGONA

Llegia que l'edifici de l’església parroquial de Vandellós, advocada a Sant Andreu, fou començat l’any 1773, amb els ‘ diners d’Amèrica’ .



La descripció tècnica és d’una avarícia infinita; església barroca força ben conservada. Edifici de paredat i carreu, d'una nau amb capelles laterals comunicades. Nau amb volta de canó amb llunetes; capelles amb volta d'aresta; creuer amb cúpula.


Tenia ocasió d’accedir a l’interior, perquè el mati del dimecres 17.12.2014 hi havia una missa funeral, l’església és alhora acollidora i recollida, i lluny de la imatge clàssica del barroc, té una decoració extremadament simple. Potser en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española, va patir destrosses en el mobiliari i la decoració.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

divendres, 27 de febrer del 2015

CAL BORRASSET o CASA BORRÁS. IGUALADA. L’ANOIA

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant aquest magnífic edifici que ocupa el xamfrà passeig Verdaguer amb carrer de Santa Caterina.


La descripció tècnica ens diu ; construcció de planta baixa d'utilització comercial i un pis de vivenda. La característica fonamental de la façana és, en primer lloc, el joc de les obertures. Estructura de llinda esglaonada a les finestres i les portes amb arc escarser, de totxo. Les finestres, resseguides amb un trencaaigües de la mateixa estructura. L'edifici està coronat amb un frontó esglaonat, que amaga una teulada a dues aigües. En segona lloc, el joc de colors com a altre element decoratiu, el blanc de l'estucat de fons i el vermell del totxo dels arcs.

El propietari-promotor va ser la firma comercial "Valls y Borràs", que treballava en la comercialització de gra, i l’arquitecte encarregat fou Josep Pausas i Coll, arquitecte municipal d’Igualada, que va morir el 13 d’agost de 1928, amb només 56 anys, podem consignar doncs, 1872 com l’any de naixement ( 1872-1928).
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/10/09/pagina-2/33208435/pdf.html?search=Jose%20Pausas%20Coll.

La construcció es dugué a terme els anys 1916-1917

Espero que ben aviat es modifiqui l’entrada d’aquest arquitecte a la wikipedia.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 26 de febrer del 2015

LA TORRE DEÓ. SANTA MARIA DE PALAUTORDERA. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL

Valentí Pons Toujouse, autor de la pàgina MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em confirmava que Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973) va ser l’arquitecte autor l’any 1911, de la dita Torre Deó, al Passeig de l’Estatut, 16 de Santa Maria de Palautordera


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 25 de febrer del 2015

FÀBRICA-MAGATZEM "ROCA I CLOS". IGUALADA. L’ANOIA

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana del Passeig Verdaguer, 55 – cantonada amb el carrer de l'Amor, d’Igualada, que havia estat una fàbrica tèxtil edificada l'any 1923, per l’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull (Barcelona, 1873-1954).


La descripció tècnica ens diu ; senzilla construcció industrial del Modernisme de la segona època, on el més remarcable és la façana exterior construïda amb pedra recoberta d'estuc de color ocre que deixa ressaltar el totxo vermell que domina la decoració amb línies sinuoses que arriben fins a l'acabament superior de l'edifici. Destaquen també les obertures amb un acabat excel•lent de totxo. Cal remarcar la preocupació de l'arquitecte per amagar les rasants de la teula aixecant per això el cos superior de l'edifici. La façana de l'Amor adopta un caràcter més racional.

Ens agradarà rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com sobre els promotors d’aquest edifici, no sabia trobar-ne cap esment en el Pla Especial de Protecció i Conservació del patrimoni Arquitectònic i Catàleg. Terme Municipal d’Igualada http://www.igualada.cat/fitxers/regidories/urbanisme-i-mobilitat/pdf/memria.pdf

dimarts, 24 de febrer del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ. SANT CELONI. EL MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926b + Castellar del Vallès, 6 de maig  de 2019 ) , davant la façana de l’església parroquial de Sant Celoni, advocada a Sant Martí, façana que presumeix de tenir els esgrafiats més grans de tot Europa, datats de l’any 1762, amb figures al•legòriques de virtuts, arcàngels, sants, àngels músics que s’ordenen en la façana formant un retaule monumental, quan a l’edifici del temple es tracta d’una construcció barroca, d’edifici aïllat, planta rectangular i absis octogonal amb contraforts a l’exterior.



Incendiat i greument profanat aquest temple parroquial el juliol de 1936, es va desplomar tot el seu sostre, quedant en peu només els seus murs. El campanar va quedar intacte, però les seves campanes van ser robades.

Del informe sobre l’església parroquial de Sant Martí, reprodueixo :

Desaparegueren: un retaule renaixentista del Sant Crist (pàg. 65), els retaules barrocs de la Mare de Déu del Carme, de Sant Anton i de Sant Isidre (pàg. 68), un retaule neoclàssic de Sant Roc (pàg. 71), i les imatges d’alabastre gòtiques de Santa Anna, (pàg. 73), i de la Mare de Déu de Bellver o del Puig, anomenada “de la Llet” (pàg. 73). Aquesta última imatge, des de la guerra, la retenen inexplicablement uns veïns de Sant Celoni. Caldria que tornés al santuari, en el qual hi ha una reproducció en lloc de l’original (pàg. 73). També desaparegué l’orgue (pàg. 79), una creu parroquial (pàg. 83), i una veracreu (pàg. 83). Es van quedar sense campanes (pàg. 85); entre les quals n’hi havia una que pesava més d’una tona i mesurava més d’un metre de diàmetre (pàg. 86). Es va respectar la casa rectoral, per ser destinada a locals propis del sindicat de la localitat.

Immediatament després d’acabar el conflicte bèl•lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats el general Franco contra el govern de la II República Española, es va procedir a la restauració del temple.

Dirigiren les obres els arquitectes Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973) i Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

Etapes principals de les obres: temple reconstruït en allò més essencial, l’any 1940.

La capella de la Mare de Déu del Puig va ser totalment reconstruïda i decorada l’any 1945.

L’altar de la Verge del Pilar ho va ser el 1951.

El gran orgue va ser estrenat el 1951.

La imatge de sant Martí, realitzada l'any 1953, és obra de l'escultor Lluís Montané i Mollfulleda (Sant Celoni, Montseny jussà, Vallès Oriental, 1905 - Barcelona, 10 de juny de 1997)

El presbiteri, el baldaquí i l’altar major es van inaugurar en 1953.

L’altar de la Puríssima, l’any 1957.

Les pintures murals del presbiteri, l’any 1960.

Els nous finestrals, l’any 1960.


http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf




La Maria Fortiana Abril publica en relació a l’església un excel•lent treball : L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE SANT CELONI: HISTÒRIA I ARQUITECTURA
http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/13364/1/MEM%C3%92RIA%20PFG%20ESGL%C3%89SIA%20SANT%20MART%C3%8D%20DE%20SANT%20CELONI.pdf
d’obligada lectura per conèixer la història d’aquest edifici, i àdhuc d’una bona part del Patrimoni de Sant Celoni.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

  Que Sant  Martí, Sant Celoni   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

dilluns, 23 de febrer del 2015

LA CAPELLA DE SANT JOAN EVANGELISTA DE LA CASA AMADO CARRERAS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L’Eduard Lluís Palaus publicava una imatge magnifica de la dita casa de l’Amado Carreras, amb vistes sobre la cala de Sa Forcanera, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern de la II República Española , la casa l va ser greument afectada per un bombardeig i el seu estat ruïnós va deixar a la vista de tothom una part de les parets interiors.


L'arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960), autor del Poble Espanyol de Barcelona i que estiuejava a Blanes, va ser l’encarregat de refer-la a la dècada dels quaranta del segle XX. Del seu treball cal ressenyar tres elements importants: en primer lloc, el rellotge de sol ubicat en la façana principal, que aporta un to de majestuositat i atemporalitat a l'edifici. En segon lloc, la porta adovellada principal de l'entrada, la dovella intermitja, ubicada en el bell mig de l'arc, conté una inscripció gravada, com és la data de remodelació de l'edifici. Finalment, cal dir que la capella interior de la casa, és delatada, no només pel campanar d'espadanya, sinó també i sobretot per una construcció de petites dimensions, projectada o dissenyada a la manera de cimbori de planta octogonal.

Rebia del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), dues fotografies, datades 3-X-1981, de la Capella de Sant Joan Evangelista, de la Casa Amado Carreres, a la ciutat de Blanes, comarca de la Selva, província de Girona.



L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país

diumenge, 22 de febrer del 2015

CEIP ARTUR GARCIA FOSSAS. IGUALADA. L’ANOIA

L'1 de juliol de 1935, l’ Artur Garcia Fossas (Igualada, 28 de maig de 1860 - Barcelona, 20 de febrer de 1944), va crear el Patronat Garcia Fossas, amb objecte de construir un orfenat a Igualada per nens orfes amb edats entre els 8 i els 14 anys.


La construcció de l'edifici va costar unes 300.000 pessetes i l'obra va ser un dels projectes més importants de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940), amb Pere Vilarrúbies com a contractista d'obres.

L'obra s'inicià l'octubre de 1935 i s'acabà maig de 1937.

L'edifici es va fer pensant que seria un orfenat, amb el primer pis per les aules i el menjador, el segon per als dormitoris i el tercer per a la comunitat religiosa.

A l'abril de 1938, davant les dificultats al front d'Aragó, les autoritats republicanes van decidir utilitzar el col•legi com a hospital de guerra i van construir un refugi antiaeri destinat al personal mèdic.

Desprès del conflicte bèl•lic que es desencadenava per la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española va obrir com a Centre d'ensenyament primari el 3 de maig de 1941.
L’ Artur Garcia Fossas va poder aconseguir que dintre d'aquesta escola hi funcionés un menjador per poder servir dinars als alumnes orfes i als més necessitats.

L’any 1949 el Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada va inaugurar el Museu de la Ciutat ubicat en una sala del segon pis d'aquest edifici.

L’any 1954 es va fundar el Museu de la Pell d'Igualada, ubicat inicialment al tercer pis.


Avui en dia l'edifici acull el Centre d'Ensenyament Infantil i Primària (CEIP) Garcia Fossas.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 21 de febrer del 2015

ESGLÉSIA DE SANTA ANNA. BARCELONA.

l’Antonio Bazan Ramos em portava fins l’església i antic monestir amb claustre i sala capitular, al carrer de Santa Anna de Barcelona, prop de la plaça de Catalunya. http://www.parroquiasantaanna.org/




La descripció tècnica ens explica que els murs són gruixuts, amb els carreus ben tallats i unes finestres allargassades i primes. Cap al 1300 s'allargà la nau, que es cobrí amb volta ogival, mentre que el transsepte i l'absis conservaren la volta originària de canó apuntat. En aquest moment també s'obrí el portal gòtic, situat a l'extrem del braç sud del creuer. El cimbori, començat al segle XV i que restà inacabat, fou refet després del 1936 amb rajol. A l'esquerra del portal hi ha l'antiga capella de Tots els Sants, del segle XIII, que avui és presidida per una Pietat del pintor Pere Pruna i Ocerans (Barcelona, 4 de maig de 1904- Barcelona, 7 de gener de 1977)


La ‘casa’ té una llarga història : http://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02anna.htm


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 20 de febrer del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL SANT SEBASTIÀ. VILIELLA. LLES DE CERDANYA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’estiu de l’any 2011, l’església de Sant Sebastià de Viliella, agregat avui a Lles de Cerdanya, que amb els seus 102,80 km², és el segon terme en extensió de la comarca, lluny – molt lluny – però, dels 302,82 km² de Tremp, que alhora que el fan campió de Catalunya, evidencien la dramàtica situació demogràfica del Pallars jussà, que lluny de corregir-se en aquesta ‘democraciola’ , s’ha agreujat més.


La descripció tècnica a ens diu ; edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó feta de rajola i pintada de blanc. La teulada és a dues vessants. Té un campanar de planta rectangular format per dos cossos i amb quatre obertures al cos superior. La maçoneria del campanar sembla més moderna que la de la resta de l'edifici. Al mur sud es troba un portal original tapiat fins l'arrencada de l'arc, i les restes d'un rellotge de sol. Al mur oest hi ha un rosetó i la porta actual. És difícil apreciar l'estil original de l'església. Pica baptismal adossada a l'interior del mur de migdia de l'església, al lloc on està la porta original, ara tapiada. Fa uns 80 centímetres d'alçada i el seu orifici és semicircular. Presenta tres imatges esculpides dins de fornícules: una figura humana, una creu patriarcal i una de grega situada entre les anteriors.

No podia accedir al interior en aquesta ocasió.

Retratava a la Rosa Salvador Aixendri, i la Maria Jesús Lorente Ruiz, en un entorn paradisíac.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

dijous, 19 de febrer del 2015

CAPELLA DE LA PIETAT DE CAN MASAGÓ. CONSTANTINS. SANT GREGORI. EL GIRONÈS. CATALUNYA

La Mercè Mañach retratava ls Capella de la Pietat de Can Masagó a Constantins, avui terme municipal de Sant Gregori, a la comarca del Gironès.






La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular amb absis semicircular posterior, construït amb parets portants de rierencs, carreus a les cantonades i coberta de teula àrab a dues vessants. La façana principal és arrebossada i a la seva part superior hi ha un campanar d'espadanya descentrat i la porta d'accés té forma d'arc de mig punt fet amb dovelles de pedra. En una façana lateral hi ha un cos annexa, possiblement la sagristia. La coberta de la capella es troba acabada en ràfec d'una filera de teula i tres de rajol pintat, el rajol de la filera del mig és col•locat en punta de diamant. L'espai interior es desenvolupa en una sola nau coberta amb una volta de mig punt feta amb maçoneria. A la part de l'absis queden les restes d'un senzill retaule amb fornícules buides d'imatges.

Les dades no fan cap referència al lamentable estat en que es troba avui l’edifici, això ens fa pensar que foren fetes fa alguns anys, ho preguntàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ). I, em feien arribar una fotografia datada l’ 1-IV-1972, i les dades de la fitxà; Capella de la Marededéu de la Pietat de Can Masagó, Constantins, Sant Gregori, Gironès. Sense culte l’any 1972


S’ha fet una tasca de destrucció notable de les hores ençà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatlaunya@gmail.com

CASES JOAN LLENAS SOLER. SABADELL

El Joaquim Tudela Torras em posava damunt la pista de Joan Llenas Soler, un paleta que va enderrocar unes cases de la seva propietat, i va encarregar a l’arquitecte Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931, el projecte per a edificar-ne de noves , les façanes de les cases del carrer del Sol nº62-66 , es conserven íntegrament. http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/018-C.htm


Els amics de Pobles de Catalunya, li dediquen un comentari a la casa de número 62.
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1645

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Ens agradaran rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 18 de febrer del 2015

PONT PENJAT. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que el pont que hom trova a l’esquerra de la carretera a Riuclar, abans del trencall que porta a Can Nan, fou construït el 1923 per Narcís Vilaseca i Ramilans , del mas que porta el mateix nom i servia per salvar la riera que dividia Massanes.




Penso - desprès de creuar-lo en un i altre sentit - que Narcís Vilaseca i Ramilans va ser el promotor, i no pas el constructor.


La Maria Jesús Lorente Ruiz, refusava la meva invitació de creuar també per damunt d’aquest pont penjant.

La descripció tècnica ens diu ; pont penjant de ferro, situat al barri del Rieral, als afores del petit nucli de Massanes. El pont, consta d'una fina i delicada estructura i barana de ferro. Sobre l'estructura hi ha unes làmines de ferro, on la gent passava. En una de les làmines de ferro hi ha gravades les inicials de N.V., en referència a Narcís Vilaseca i Ramilans, que va sufragar les obres del pont, i la data 1923, que és quan es va construir el pont.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquesta infraestructura que l’Ajuntament de Massanes, ni s’ha preocupat de senyalitzar.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

dimarts, 17 de febrer del 2015

LA CASA BATLLÓ. BARCELONA

Passejàvem plàcidament l’Antonio Bazan Ramos, i l’Antonio Mora Vergés, un cop feta la feina que ens duia a Barcelona, volia veure i fotografiar algunes de les ‘millors façanes’; ho feia amb la casa Batlló, al número 43 del Passeig de Gràcia, que l’any 1877 aixecava l’arquitecte Emili Sala Cortés, i que reformava l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), que havia treballat en els seus anys de formació al despatx de l’Emili Sala Cortés.


La reforma de edifici manté l'estructura general i el ritme d’obertures, tot emmascarat amb pàtina que immortalitzava l’Antoni Gaudí i Cornet.

La façana es resol conjuntament amb part de la coberta i en destaquen la tribuna de la planta principal, els balcons amb barana que recorda una màscara i el tractament ondulat de la resta de paraments, revestida de trencadís i discos de diferents grandàries que li donen una imatge de tela ondulant i que reflecteixen de diferents maneres la llum del sol en un intent de semblar la superfície del mar. El coronament és especialment impactant, que recull part de les golfes, ja que està fet amb escates de ceràmica vidriada i en les formes sinuoses l'insereix una torreta culminada per una creu de ceràmica.

Menys rica, però també molt interessant, és la façana posterior. Hi destaquen els elements de forja (tancament de la planta principal respecte de la terrassa i de les baranes de les altres plantes) i especialment els ceràmics de coronament i la unió amb la coberta.

També l'han l'esmentar la riquesa dels espais interiors, la decoració que encara es conserva a la planta principal (i només en petita part a la resta de plantes), així com la disposició dels celoberts i l'escala de veïns, l'una gran riquesa espacial i formal. La decoració d’aquests espais, l'aplacat ceràmic, disminueix la intensitat de color en sentit descendent per tal d'aconseguir que la llum que entra pel lluernari es reparteixi de manera homogènia.

L’ Emili Sala Cortés és un dels ‘gran oblidats’ quan es parla de l’arquitectura modernista a Catalunya

dilluns, 16 de febrer del 2015

ERMITA DE SANT ROC, SANT JAUME, i SANT SEBASTIÀ. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que l'any 1569 el bisbat donava l'autorització a Massanes per construir una capella dedicada a Sant Roc, Sant Jaume i Sant Sebastià, els tres sants advocats contra la pesta. Els representants del Comú, que havien fet la petició eren l’Antoni Marquès, l’Antic Pasqual, i el Gabriel Piferrer.

L'any 1600 es va obtenir permís per beneir una campana. Des del segle XVII, a Sant Roc hi vivia permanentment un ermità.
A mitjans segle XVIII consta que tenia dos altars, el de Sant Roc i el de la Mare de Déu dels Dolors.

Des de 1977, cada 11 de setembre, s'organitza una arrossada a Sant Roc, aprofitant que hi ha un parc molt ben condicionat.



La descripció tècnica ens diu ; santuari religiós situat en un turó. De planta rectangular, té una sola nau, i està capçada al davant per un absis semicircular amb coberta de volta, del segle XV. La coberta és en volta de canó, i la teulada és en teula àrab amb un ràfec simple. A la dreta té una petita capella adossada. A la façana principal hi ha la porta que anteriorment era amb arc de mig punt i dovelles, i que ha estat convertida en una porta amb arc pla, tot i conservar les dovelles. A la seva part dreta hi ha una petita finestra en arc pla i amb una reixa. A la part superior hi ha una obertura en forma d'ull de bou, protegida per una reixa. La resta d'obertures de l'edifici són rectangulars amb àmpit, llinda i brancals de pedra. Destaca el campanar d’espadanya. La façana està realitzada en maçoneria, amb algunes parts toscament arrebossades.


No podia retratar-ne l’interior perquè hi ha una protecció de filferro, darrera del reixat de la finestra de ventilació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions al’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 15 de febrer del 2015

LA TORRE DE VENTILACIÓ DEL GAIÀ ‘L’AGULLA’. EL CATLLAR. TARRAGONÈS. CATALUNYA.

Pujava fins al monòlit, dit al Catllar ‘l'Agulla’ , és una estructura del tot sorprenent, quina funció era facilitar la ventilació de les conduccions d'aigua que solcaven antigament les ribes del riu Gaià.


Hom creu que n'hi havia més, només aquesta però , s'ha conservat fins avui.

El riu Gaià , a començaments del segle XVIII, era la font d'energia tant per a les fàbriques de teixits, com per a les fàbriques de paper , que se situaven a les seves ribes.

Malgrat la infausta obra del pantà del Catllar , encara es troben avui molins paperers, i d'altres instruments necessaris per l'arribada i conducció d'aigües necessàries per a la indústria, la major part però, dissortadament en estat de ruïna.


A l’altra riba, al nivell quasi de l’ermita de Sant Ramón podreu veure el runam d’una d’aquestes industries.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com.

dissabte, 14 de febrer del 2015

SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LLAMBILLES. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Que Llambilles és un indret encisador, no és pel que coneixen quest poble del Gironès cap novetat, ho descobríem però el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Móra Vergés, en ocasió de la visita que fèiem el desembre de 2.014




Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

De l’església de Sant Cristòfol / Menna de Llambilles, ens diu la descripció tècnica ; edifici de planta rectangular amb la nau central i absis semicircular d'origen romànic. La volta de la nau central és d'estil gòtic molt senzilla, actualment està enguixada i pintada, deixant a la vista els arcs torals fets amb pedra de color gris. També hi ha algunes capelles laterals en una de les quals es llegeix la data de 1699. La coberta és feta amb teules a dues aigües i ràfecs laterals de tres fileres formats per rajols plans i teules girades. La façana principal és de formes barroques i està arrebossada deixant a la vista els carreus de les cantonades, de les obertures i les dovelles de la porta principal. El campanar – que com algun altre per aquestes terres, té l’aspecte de trobar-se inacabat - presenta un basament quadrangular molt alt, transformant-se en una torre de planta octogonal, per mitjà de quatre trompes. Les obertures de la torre són amb arcs de mig punt.

la primitiva parròquia del municipi havia estat l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc, a la que no podíem accedir perquè els camins de terra presentaven un aspecte lamentable com a conseqüència de la tempesta que assolava la comarca, i feia repetir la vergonya NACIONAL DE ESPAÑA, de la inundació de l’estació del Tren d’Alta Velocitat.

És bo recordar que la comarca del Gironès és un concepció administrativa producte de la divisió territorial republicana del 1936, abans d’aquesta data, el Gironès no existia com a comarca i la ciutat de Girona era el punt de divisió administrativa entre la Selva i l'Empordà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

divendres, 13 de febrer del 2015

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE BORGONYÀ. LA COLÒNIA DELS ESCOCESOS. SANT VICENÇ DE TORELLO

J & P Coats Ltd, va ser fundada l’any 1802, per James Coats (1774-1857) nascut a Paisley, Escocia, i té des d’aleshores la seu a Glasgow. Els Coats son escocesos – i no anglesos – com diuen els cronistes ESPAÑOLES.

La història d’aquesta colònia comença l’any 1863, quan es va autoritzar a Josep Callís i Puigrubí, del mas Callís d'Orís, a aprofitar un salt d'aigua en terme de Sant Vicenç i un altre en terme d'Orís.

En el segon enclavament hi havia el mas i el Santuari la Mare de Déu de Borgonyà, l’any 1895 les terres són adquirides per la companyia Filatures del Ter per a construir-hi una fàbrica i colònia industrials.

El santuari antic és enderrocat i substituït per una nova capella i la casa rectoral, que va ser beneïda pel bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901) el Dilluns de Pasqua Florida de l'any 1898, amb l'assistència de tota la vall de Torelló i les colònies del Ter.

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia que l’autor del Santuari de la Mare de Déu de Borgonyà, fou l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia (Barcelona, 1853 - Barcelona, 27 d'agost de 1932), en el període 1896/98.

La descripció tècnica a ens diu ; La capella de la Mare de Déu de Borgonyà està situada dominant la colònia industrial, sobre la vessant del puig on s'hi van construir les cases dels obrers. És un edifici de planta de creu llatina amb l'absis no marcat en planta. Es composa d'una sola nau dividida en quatre trams a través d'arcs diafragmàtics que descansen sobre columnes de marbre i pilastres. Els capitells de les columnes queden enllaçades amb una cornisa decorada amb motius vegetals que recorre tota la nau. Les dues capelles laterals s'obren a la nau amb arcs apuntats, que es recolzen sobre columnes i pilastres de les mateixes característiques. El presbiteri es troba elevat per mitjà d'uns graons i incorpora, al costat de l'altar, un portal d'arc pla de pedra carejada amb la llinda datada de l'any "1706" amb una creu intercalada, que probablement constitueix l'únic vestigi conservat de l'antiga ermita. Aquest portal dóna accés a la sagristia. Als peus del temple hi ha el cor de fusta, que presenta un enteixinat policromat com el del sostre de la nau. Al costat del cor s'obre un portal d'arc de mig punt amb guardapols que condueix al baptisteri. La il•luminació del temple s'obté a través de finestres ogivals intercalades entre les columnes i una rosassa, totes elles decorades amb vitralls. A la façana de llevant hi ha un portal com el del baptisteri que comunica el temple amb la casa rectoral.




A nivell exterior, la portalada és d'arc ogival amb arquivoltes i guardapols, que descansen sobre impostes motllurades i brancals de columnes de marbre. De cada extrem del frontis arrenca una pilastra que dóna una marcada verticalitat a l'edifici, quedant rematades amb capitells de pedra decorats. El capcer triangular del coronament es recolza sobre els capitells i està acabat amb una cornisa recolzada sobre mènsules. L'accés al temple es fa a través d'una llarga escalinata, que en el seu tram final es bifurca deixant veure, sota el portal, una finestra d'arc carpanell amb guardapols que es correspon amb la cripta. A la part de ponent del frontis en sobresurt el campanar, de planta rectangular amb petites finestres lobulades i un rellotge circular. La part superior, separada de l'anterior per una cornisa, està acabada amb un cos quadrangular amb obertures d'arc de mig punt on s'hi allotgen les campanes. A les façanes laterals i posterior les finestres estan rematades amb guardapols i les capelles laterals presenten ràfecs suportats per mènsules. El revestiment dels murs es manté arrebossat de color rosat al frontis i de color terrós a la resta. A la façana de llevant hi ha adossada la casa del capellà.

Us deixem un exemplar dels Goigs per gentilesa de http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2009/11/goigs-la-mare-de-deu-de-borgonya-cicle.html


Els escocesos de J & P Coats Ltd, com també el suís , Edmund Bebié Wild, van tenir més respecte per la confessió religiosa dels seus treballadors, de la que era habitual al REINO DE ESPAÑA.

dijous, 12 de febrer del 2015

ESGLÉSIA DE SANT PERE. PERAFORT. TARRAGONÈS. CATALUNYA

M’aturava davant del Forn A. Ribas a la Plaça de l’església, 13 de Perafort, volia retratar l’església de Sant Pere, i les ‘escoles velles’, ho preguntava a un forner, potser a l’Albert Ribas Iglesias,o a l’Antonio Ribas Iglesias, i em recomanaven consultar-ho a la dependenta del forn; quan entrava advertia que treien coques de recapte, i li preguntava a quina hora obrien a tarda, i si en tindrien encara, em contestava que a les 17,00 pel que fa a l’horari, i em confirmava que en tindrien a la venda, la seva informació pel fa a les ‘escoles velles’ no em va resultar útil.


Al sortir del forn, veia que obrien l’església, possiblement per quantificar l’obra a fer per facilitar l’accés a les persones amb cadira de rodes, i demanava permís per retratar l’interior.


Retratava també per al bon amic Antoni Calvo Uribe, l’altar de la Mare de Déu de Montserrat.


A la tarda abans de tornar a Castellar del Vallès, tornava fins a Perafort per comprar coques de recapte, n’adquiria per al Josep Olivé Escarré, que no n’havia tastat mai abans, i que la compartiria per sopar amb altres amigues, per a les meves filles, Montserrat i Núria & família , per a casa – malgrat jo ara no en puc menjar - , i per a la meva germana Mercè, i la meva neboda Dolors.

El Josep potser s’oblidarà de l’església de Sant Pere, el que no farà mai però, és oblidar les coques de recapte del Forn A. Ribas a la Plaça de l’església, 13 de Perafort.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com.

ALZINA DE PELLEU. ORCAU. ISONA I CONCA DELLA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Miquel Bailac Bonales publicava una fotografia de la dita alzina de Pelleu, al poble D’Orcau, avui terme d’Isona i Conca Della, a la comarca del Pallars jussà.


Alçària total 15,0
Volt del canó 5,28
Capçada mitjana 21,3

Amb un volt de canó extraordinari i ramificada en 3 besses a 2 metres, l'Alzina de Pelleu va ser declarada arbre monumental l’any 1992. És l’únic exemplar de alzina carrasca declarat a la comarca del Pallars Jussà. Es troba dins un alzinar del poble d’Orcau. Per arribar-hi, des de Tremp, cal creuar el Pont del Riu i allà agafar el camí de la Coma, que segueix el barranc de la Coma. Resseguir aquest camí uns 2,5 km.

Allà cal deixar el cotxe i resseguir el camí que queda a l’esquerra (uns 100 m) i ja es podrà veure l’Alzina (cal assabentar-se de l'estat del camí).

A 0,5 km en direcció N hi ha l'embassament de Sant Antoni.

El Miquel em deia en relació a les instruccions per accedir fins a l’alzaina ; Antonio, la descripció de com anar NO es correcta, vam perdre mitja hora per culpa d’aquesta referència falsa, et passaré el lloc exacte (a mes de dos quilòmetres).




I, em feia arribar fins a tres imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , fent-ho saber alhora a la Generalitat per tal que esmeni – també – la seva pàgina : http://www.icc.cat/vissir3/index.html?tATy3vmrV

És l’alzina carrasca més gruixuda de Catalunya. Si considerem les dues subespècies d'alzina, seria una de les més gruixudes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com