dijous, 31 de juliol del 2014

QAL’AT CAMBRILS. ODÈN. SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Pujàvem desprès de dinar a la Casanova fins a les runes del Castell de Cambrils , conegut també com Castell del Remei, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, la pujada malgrat l’herbassar propi d’aquest temps quan es succeeixen episodis de pluja, s’ha de qualificar de correcte.


Podem parlar de Qal'at Cambrils, mes que de Castell, atesa la petitesa d’aquest indret que en el primer terç del segle XI era domini eminent del Bisbe d’Urgell, fins a l’any 1159 en que passava al comte Ermengol d’Urgell.

Foren possiblement els àrabs els que començaren l’explotació de la sal, que portaria fins aquí a la nissaga dels Cardona , als ,l’any 1375 pertanyia Cambrils, i encara l’any 1613 era un dels llocs on el duc de Sogorb – que havia integrat per matrimoni el ducat de Cardona – tenia encara la jurisdicció civil i criminal.

Em cridava l‘atenció l’enrajolat que encara és conserva, malgrat l’evident rapinya que ha patit l’edifici.


La Capella de la Mare de déu del Remei (abans Sant esteve ) manté encara un culte esporàdic.

dimecres, 30 de juliol del 2014

ESGLÉSIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. SETCASES. RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

La Roser Riubrugent retratava aquest edifici que tot i pertànyer a l’època barroca, es construeix encara segons les línies gòtiques, sobretot en la nau de l’església, construïda amb volta apuntada, recolzada sobre arcs creuats que es tanquen amb claus centrals. Entre els esperons que suporten la volta s’allotgen capelles, algunes d´elles tancades. Segons la disposició d’aquestes capelles, la planta té la forma de creu llatina. Els arcs i angles dels esperons són de pedra treballada, essent la resta dels murs reomplerts de pedres i argamassa. Amb una restauració recent s’ha repicat l’arrebossat de les parets, deixant vista l’estructura de pedra.


De l’antiga decoració barroca només resta la imatge de Sant Miquel, sobre la porta d’accés al temple i el retaule de l’altar major, també restaurat fa poc. La imatge de Sant Miquel, es troba a la façana sobre la porta d'accés. Té aproximadament 70 cm d'alçada. Està feta de terra cuita i policromada, deu ser de fabricació popular, ja que té unes proporcions molt particulars; els braços i cames són molt curts i gruixuts. El dimoni és representat amb monstruositat, és de color vermell, a testa de Sant Miquel insinua només les faccions de la seva cara, i és de color gris. Els vestits i l'armadura són de colors vius; blaus, vermells i roses. Sant Miquel està en posició d'atac, en una mà té l'espasa i a l'altre la llança, la qual clava sobre el dimoni caigut a terra. Aquestes peces estan desaparegudes. El rotlle està format per dues mènsules de fusta emportades en el mur i acabades amb unes talles, les quals representen una cara d'estil primitiu. Segueixen el suporta a una biga de fusta sobre la qual es recolza el rotlle. Aquest, està format per una roda de fusta amb vuit eixos en el quals hi ha vuit campanes. La part inferior del rotlle està protegida per una capsa de fusta treballada i decorada. La biga i les mènsules també presenten decoració.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. LA FATARELLA. LA ‘TERRA NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia del Joan Serra Saún , unes bellíssimes imatges de l’església parroquial de Sant Andreu, al municipi de la Fatarella, a la comarca de la ‘ Terra Noble’, a la província de Tarragona , d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenen – encara – Catalunya.

Pel que sabem, la construcció de l’església parroquial de Sant Andreu, fou impulsada pel bisbe de Tortosa, Agostino Spinola Basadone (Gènova, 1597 – Sevilla, 12 de febrer de 1649), i s’alçava al mateix lloc on n’hi havia una de més petita, portada per la confraria del Roser ; les obres van començar l’any 1628 i es durien a terme en una primera fase fins el 1631 en que s’aturarien; no es varen reprendre fins l’any 1765, i es donaven per acabades l’any 1769, en el bisbat de Bernardo Velarde y Velarde (Santillana del Mar, 3 de gener de 1720- Saragossa, 12 de juny de 1782).

La primera data esculpida en pedra és del 1631 i està en una de les trones, mentre que la de 1769 està a la façana principal d'un barroc molt ric, profusament ornat.


El campanar quadrangular, també renaixentista, es cobreix amb teules vidriades de color verd. El sostre encara conserva l’enllosat escalonat de pedra picada original.


L’interior és d’estil renaixentista amb elements del gòtic tardà a la volta. Té una nau i capelles laterals.



Malauradament, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República Española, a la que s’afegia la Jerarquia Catòlica amb la Carta Col•lectiva [ que signarà el bisbe Félix Bilbao Ugarriza ( Bakio 18-V-1873 + Tortosa 18 -11- 1943), però no – gràcies a Déu- l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), ambdós lliuraven l’ànima al senyor l’any 1943, l’un amb més d’un milió de morts sobre la consciència, i l’altre des de l’exili. ]; desapareixen de l’església de Sant Andreu – com per arreu - el retaule i molts elements de culte de gran valor, dels que només en queda la fotografia de l’Arxiu Salvany.


Les campanes també foren sostretes dels quatre ulls del campanar, si be dues foren reposades; per iniciativa popular i amb l’ajut institucional, farà cosa de quatre anys foren completades i batejades en honor a Sant Francesc i a la Mare de Déu de Montserrat, i acompanyaran les consagrades a la Mare de Déu de la Misericòrdia i a Sant Andreu, aquestes dues darreres amb els jous de fusta convenientment restaurats. (Foto de Xavier Borràs)

dimarts, 29 de juliol del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GENÍS. MONELLS. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA.

La Roser Riubrugent retratava l'església parroquial de Monells, advocada a Sant Genis, situada al barri de la Riera.


La descripció ens explica que és un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Té la façana dividida verticalment en tres cossos, al central dels quals hi ha la porta, de gran interès arquitectònic, on es troba situada la porta d'accés, d'inspiració clàssica; presenta una obertura d'arc escarser, entaulament i frontó circular, que apareix tallat i els costats laterals del qual s'avancen com si s'obrissin per mostrar la porta i la fornícula amb la imatge.


Al centre de la façana hi ha un òcul amb motllures, on apareix inscrita en relleu la data del 1785. Un cap d'angelet separa aquest conjunt de l'òcul ovalat superior que té decoració en relleu. El coronament és sinuós, amb cornisa motllurada i boles de coronament . El campanar s'eleva en el cos esquerre de la façana; és de grans dimensions, de base quadrada i cos vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt i la inscripció del 1788 a l'angle.

El topònim al segle X està documentat Mulnels 'molins petitsʼ

dilluns, 28 de juliol del 2014

ERMITA DELS SANTS METGES. SARRAL. CONCÀ DEBARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Visitàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, l’ermita dels Sants Metges de Sarral, que conserva de la primitiva construcció probablement del segle XV l'absis; coincidíem sortosament amb el Joan Bonet LLienes – agraïm a Mn. Adam Safianczuk, rector de Santa Maria , la seva gestió per conèixer els cognoms - que alhora que ens ensenyava el temple, ens facilitava tota mena d’informació sobre aquest magnífic edifici.


L’ermita l'any 1966 amenaçava ruïna i fou quan el poble, a proposta del rector Mn. Morell i seguint l'opinió de l'arquitecte sarralenc , Josep Puig Torné, decidí construir una capella nova, el, projecte es va desenvolupar en dues etapes, la primera, entre l'octubre de 1967 i setembre de 1969 de l'obra pròpiament dita; i la segona, acabada el 1970, de l'embelliment del que s’ocupava Josep Grau-Garriga ( Sant Cugat del Vallès , 18 febrer de 1928 - Angers , 29 agost de 2011 ), cal remarcar l’extraordinari interès artístic de l'enorme vitrall que forma la façana de l'església obrat amb materials diversos procedents, sobretot, d'utillatges del camp.



El cost total de l'obra assolia 1.331.634,50 pessetes, i no es van avaluar econòmicament les aportacions de treball físic i intel•lectual de la gent que va intervenir-hi.

Al llarg de la seva història l’ermita ha viscut tota mena de canvis :

L'any 1832 l'arquebisbe Antonio Fernando de Echanove i de Zaldívar , en una visita pastoral, va prohibir que s'hi fessin misses i la va clausurar degut al seu mal estat.

L’any 1854 es van realitzar obres d'arranjament a l'edifici, la tradició recull el fet que aquell any la vila es veié deslliurada d'una epidèmia de còlera degut a la protecció dels Sants Metges; les obres van assolir gran envergadura:construcció d'un nou frontispici amb campanar d'espadanya i les imatges dels sants metges, 4 nous altars interiors, pintures de Marià Fortuny i Marsal (Reus, Baix Camp, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874 ).

El 6 de juny de 1855 es retornaren a l'ermita les imatges dels Sants, esdeveniment que es rememora cada any amb l'aplec a l'ermita.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern de la II República Española , va patir danys de molta importància.

La descripció tècnica ens diu; construcció de línies sinuoses, amb una gran barbacana suportada per un campanar de formigó situat a la part davantera del recinte. La portalada és un dels seus trets més característics i consisteix en una gran reixa vidrada de 8 metres d’amplada , per una alçada semblant , que integra eines agrícoles, instruments de les arts liberals i vidres policroms.



L'ermita inclou el santuari pròpiament dit, exvots, sagristia, sales de reunions i menjars, cuina i gran plaça empedrada.

S'accedeix a l'ermita pel camí vell, les escales que duen a la plaça estan flanquejades per dues escultures dels Sants Metges, dins dels corresponents nínxols, que daten del segle XIX.

Deixàvem al Joan Bonet LLienes continuar les seves tasques de manteniment i neteja, i ens comprometíem a fer-li arribar noticia d’aquesta publicació que adreçarem a l’Ajuntament.

CREU DEL COLLET DE SANT ANTONI. BOT. LA ‘TERRA NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, al que anomenava amb tota justícia ‘ apòstol’ d’aquestes terres , em feia arribar unes bellíssimes imatges de la Creu del Collet de Sant Antoni , que està a la carretera d'Orta, encara que poc visible des del cotxe en quedar a un nivell més baix. Des de Bot un camí rural us hi portarà directament.


A la pàgina de l’Ajuntament s’explica ; Collet de Sant Antoni. Situat a prop del poble, al camí dels horts per honorar a Sant Antoni amb una creu de terme de l’any 1759 de recent restauració; el lloc disposa d’una petita zona de lleure.

El cert però, és què durant molts anys l’ indret ha estat totalment abandonat , i hom pensa que el impuls que ha fet possible aquesta ‘ restauració’ ha estat l’enyorança d’altres èpoques de les que únicament resten avui algunes frases poètiques, en que els botencs demanaven la intercessió al Sant ‘miracler’ en aquesta capelleta.


Sant Antoni, Sant Antoni, una cosa te vull dir,
que els pobres planten la vinya, i els rics es beuen el vi.

Sant Antoni, Sant Antoni, tu que estàs en eixe armari,
ves a dir-li al nostre amo, que mos apujo lo salari.

Sant Antoni, Sant Antoni, Sant Antoni del giner,
que a la meva butxaqueta, no hi habita cap diner.

Sant Antoni del Collet, Santa Magdalena d’Arnes,
doneu-me bona collita, de primentons i tomàtes.

Sant Antoni del Collet, vós que esteu en aquesta ermita,
guardeu als fadrins de Bot, de caure a la quinta.

Dissortadament a la ‘ Terra Noble’, com per arreu, la pràctica religiosa passa avui una ‘època molt magre’.

diumenge, 27 de juliol del 2014

VIATGE A L’EMIRAT DE LÀRIDA [ AL-TARG AL-ALA ] FRONTERA SUPERIOR DE AL-ANDALUS

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, principalment a la comarca del Segrià, els Alamús, Albatàrrec, Alfés,.. saltant a les Garrigues, fins Albagés,.. està clar que no sempre aquest Al- té una connotació àrab, tant almenys – des del meu punt de vista – com que no la té en CAP CAS.

Alamús, els ; Albatàrrec ; Alcanó ; Alcarràs; Alcoletge; Alfarràs ; Alfés ; Alguaire ; Almacelles ; Almatret ; Almenar ; Alpicat ,...

Cercava una de les obres més ‘oblidades’ de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), l’edifici de la Societat Agrícola La Practica d’ Albatàrrec.


Retratava al Josep davant la malmesa façana ; la descripció ‘tècnica’ de forma quasi telegràfica ens diu ; edifici entre mitgeres que correspon estructuralment a una sola nau, tot i que l'interior ha estat objecte de diferents remodelacions. La façana principal és de maó i fa un joc de línies horitzontals i arcs escalonats; la façana està rematada en forma triangular i resseguit per una motllura que imita un entaulament clàssic.

Quan al topònim llegíem com un sentit possible, en tesis de Miguel Asín Palacios ( Saragossa 15-07-1871- Sant Sebastià 12-08-1944 ), atesa la seva situació al llarg d’una via de comunicació ‘al-watira ‘ , la senda.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 26 de juliol del 2014

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DE CEMENTIRI DE VILADRAU. MONTSENY JUSSÀ. OSONA. GIRONA. CATALUNYA

La Neus Mir retratava la Capella del Cementiri de Viladrau, que s’aixecava a darreries del segle XIX, ja que fins l’any 1899 estava adossat a la Capella de la Pietat, avui quasi al centre de la població.


Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), confirmació de l’advocació d’aquesta Capella, i àdhuc – si en tenen – fotografies del seu interior.

La profunda descreença que generava la signatura de la Carta Col•lectiva de la Jerarquia Catòlica – amb l’excepció només de l’arquebisbe de Tarragona, que moriria a l’exili - ; l’església española no ha fet – encara – cap acte de penediment aquella acció d’extrema vilesa qualificable com un apostasia , que lesionava de forma irreparable la unitat de l'Església Catòlica Apostòlica d’obediència Romana, ha comportat que la major part d’aquestes capelles tinguin avui ‘funcions paganes’, com magatzem de mals endreços per exemple.



Rebia unes imatges datades el 1-XI-1981 des de l’arxiu Gavin, que alhora que em confirmen l’advocació, evidencien ja el caràcter ‘subsidiari’ d’aquesta Capelles de Cementiri.

divendres, 25 de juliol del 2014

L’ANCIENNE HÔTEL DE VILLE D' ALBATÀRREC. SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Em cridava l’atenció un edifici en cantonera de planta baixa i dos pisos de composició inicialment simètrica, encara que avui desvirtuada, situat al número 23 de la Plaça Sant Salvador.


A la façana principal, les obertures de la planta baixa i el primer pis són d'arc rebaixat i les del segon pis quadrangulars però totes estan emmarcades per una motllura llisa, a l'igual que la separació entre els diferents pisos. A la façana lateral totes les obertures són allindades però també estan emmarcades per la motllura llisa. A la primera planta de la façana principal hi ha un balcó corregut de pedra. El parament és de grans carreus de pedra ben escairats.


A la mateixa Plaça hi ha un font datada l’any 1906 – sembla que de pare desconegut -, i de la que ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


No disposa Albatàrrec d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i no trobava tampoc cap dada de l’edifici de les antigues escoles, reconvertit avui per atendre altres ‘necessitats socials’.

dijous, 24 de juliol del 2014

LA MARTIRITZADA ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU D’OLLERS. BARBERÀ DE LA CONCA. TARRAGONA. CATALUNYA

No sabia trobar la data de consagració de la primitiva esglesiola romànica que es va enderrocar al segle XVII per construir al seu damunt un temple barroc – que segons m’explicaven estava curull d’obres d’art - i que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República Española va patir danys tant importants que aconsellarien el seu definitiu abandó, i l’habilitació d’una casa del nucli d’Ollers com a nou temple.

La descripció d’aquest espai dessolat ens diu ; església barroca de nau única i coberta amb volta de canó, el mur, a la banda interior, presenta una decoració molt sòbria.

Només es conserva una part de la façana i el primer tram d'entrada. La porta principal encara conserva les dovelles motllurades.


Les imatges ho contradiuen força, avui les plantes s’han ensenyorit de l’edifici, i llevat d’algun llençol de les parets, tot és ruïna.


Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940), cardenal primat d'Espanya durant la Guerra Civil, promovia la signatura d’una carta entre la Jerarquia catòlica recolzant al feixisme contra el Govern democràticament escollit, i l’ Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), era la única veu opositora, i marxava a l’exili.

Cadascú des del lloc on els ha situat Déu, veuen el resultat d’aquell tràgica decisió.

Lectura molt recomanable  Construcció de la nova església d’Ollers durant la immediata postguerra (1941-1943), autor :  
Joan Maria Quijada Bosch ( 1979 )


LES ERMITES D’ORTO SOLE [ LA SORTIDA DEL SOL ]. LA MUNTANYA MÀGICA DE SANTA BÀRBARA. ORTA. LA ‘TERRA NOBLE’ TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia del Joan Serra Saun, fotografies i un text deliciós en el que explica que la muntanya de Santa Bàrbara és la més coneguda de la comarca i molt especialment per al poble d’Orta, tot i que anteriorment havia estat anomenada “Tossal d’Orta” i també “Tossal de Sant Antoni”; el referent principal és que al poble d’Orta per aquesta muntanya veuen aparèixer els primers rajos de sol cada dia, i per aquest motiu s’agafa com a base del topònim iber ’ORTO SOLE’ (sortida del sol); en èpoques antigues tots els poblats estaven encarats a la muntanya – calia aprofitar els recursos de la naturalesa - , altrament l’encís d’aquests paratges li han fet guanyar l’atribució de “muntanya màgica”.

Als seus peus s’aixeca majestuosament el Convent del Àngels, dit també de Sant Salvador d’Orta, per l’estada, i fets miraculosos que aquí es produïren, gràcies a la intercessió d’aquest fill de Santa Coloma de Farners , que professava dins l’Ordre Franciscana; l’existència a l’interior del massís de Santa Bàrbara de fins a sis ermites o capelles, li comportava la consideració en èpoques passades, i en àmbits religiosos, la qualificació de “muntanya santa”

Comencem la sortida per un camí de bast que s’enfila fent ziga-zaga , i que passa a l’altra vessant de muntanya fins arribar al cim, anirem trobant per aquest ordre les següents ermites o capelles; la de Sant Nofre (Onofre), la de Sant Pau amb cova inclosa, la dita Cova i font de Sant Salvador, la de Sant Antoni Abad i la del cim anomenada de Santa Bàrbara, (aquestes dues últimes en estat de ruïna)


Ermita de Sant Nofre (Onofre) és la més propera al Convent, un xic elevada a uns cent metres, tenim notícia que l’any 1596 va morir aquí a l’edat de vuitanta anys l’ermità Manero, que va voler viure fins al darrer dia de la seva existència mortal , en la més complerta solitud. L’ermita ha estat reconstruïda els darrers anys , el Joan recorda haver-la vist sense teulada.


Ermita de Sant Pau. Situada al darrere de l’anterior , s’hi accedeix per un camí estret, i la trobem en un nivell inferior encaixonada al single que passa per davall d’un petit penya-segat, aquesta ermita era troglodítica, i segons la tradició era la que Sant Salvador freqüentava més sovint per fer oració i contemplació; en la seva biografia trobem que a la cova que hi ha al seu interior tingué les aparicions de la Verge amb el Nen, acompanyada per l’Apòstol Sant Pau. D’aquella primera ermita - si és que va existir - no en tenim rastre, l’actual , construïda al davant de l’entrada de la cova és del segle XVIII, tenim notícia que fou sufragada pel matrimoni format per Josep i Narcesa Galtés en agraïment per un favor de gran importància per a ells concedit pel Sant; té una cabuda per unes cinquanta persones, i també fou al seu càrrec el retaule que representava el fet de l’aparició esmentada; la tradició recull que en estar acabada l’any 1702 hi hagué una gran celebració amb assistència de molta gent.


Retrocedim de l’ermita de Sant Pau pel mateix camí, per agafar el que porta al cim de la muntanya, que comença a fer pujada fins arribar a la Cova de Sant Salvador, situada en una petita balma que al seu davant disposa d’un relatiu ampli espai, on hi ha una capelleta amb la imatge de pedra de Sant Salvador, sobre la font que segons la llegenda va fer brollar donant tres cops amb el seu bàcul, i per això constantment cauen tres gotes d’aigua fins i tot en temps de sequera; la presència constant de flors i vasos amb cera que cremen en forma d’espelma, evidencia que aquest és un lloc de culte on acudeixen persones que només fan aquest itinerari sense arribar al cim de la muntanya; El fet que segons la tradició Sant Salvador també solia acudir aquí amb freqüència, ha `provocat que de vegades es confongui aquesta cova amb l’ anteriorment citada de l’ermita de Sant Pau.


Un bon tram de pujada del mateix sender ens porta passant per paisatges meravellosos visuals, a l’altra vessant de muntanya, que separada completament ens situa al davant del massís del Port. En aquest punt anomenat el Coll de Sant Antoni podem veure els pobles de Prat de Comte i Bot. A uns trenta metres tenim l’ermita de Sant Antoni Abad, on encara hi ha gent que recorda haver vist les mules pujant carregades pel coster amb gran esforç. La capella llastimosament està en ruïna i per informació facilitada per Salvador Carbó i Sabaté, sabem que l’ajuntament l’any 1730 havia contractat a Miquel Huguet com a sagristà, ens assabentem també que fins a final del segle XIX ,malgrat la difícil subsistència tenia un ermità que tocava les hores amb la campana de l’ermita, i les sentien els masovers de la Vall del riu Canaleta que li donaven queviures a canvi; l’ermita fou dibuixada per Picasso el 1898, on consta la única imatge que tenim de l’edifici en peus; consta que tenia culte esporàdicament , especialment però per la festa de Sant Antoni Abad.

Seguint el camí que baixa lleugerament a tocar mateix, encara tenim un refugi o niu de metralladores de la passada guerra civil de mal record, a uns dos-cents metres cal fer el darrer esforç per pujar fins al cim, on també tenim en runes l’ermita de Santa Bàrbara, que ara és el nom de tota la muntanya.


Ermita de Santa Bàrbara situada a 740 m d’altitud amb una visió magnífica indescriptible, hem trobat que l’any 1734, l’ajuntament destina a les obres de la capella de Santa Bàrbara, els diners que treu de l’arrendament del pou de neu, a més d’unes despeses extraordinàries per fer les primeres festes en honor de la Santa, a pocs metre de l’ermita, i apte només per a gent especialitzada en anar per la muntanya, hi ha una gran creu de ferro, que amb valentia i certes dificultats es va instal•lar l’any 1953, època en que la Santa Missió es portava a terme a la majoria dels pobles.

El retorn de baixada es pot fer per la part oposada de la ruta de les ermites, per una tartera que tenim passant per la part inferior de la cinglera, és passa per un bancal on encara hi ha dos rengleres de xiprers molt grans que abans marcaven tot el camí i no han estat reposats, proveït de bastó comença el sender en ziga-zaga , en el recorregut podrem aprofitar per fer fotos de les magnífiques vistes que ens ofereix fins arribar altre cop al punt de partida pel darrera del Convent i l’ermita de Sant Onofre.


Per aquesta banda i fora de l’itinerari de les ermites, encara tenim a la vessant que dóna a la vall del riu Canaletes, una altra ermita molt petita dedicada també a Sant Antoni Abad, considerada la més antiga de totes que conserva la teula de lloses de pedra. Aquesta ermita situada en una cruïlla de camins i carrerades de bestiar, era distribuïdora de camins per anar en direcció al Port, el poble de Paüls pel Montsagre, per anar a Arnes i Prat de Comte i les finques de conreu de la vall.


Com a muntanya “màgica”, Orto Sole, o Santa Bàrbarà, està plena de contalles i llegendes imaginàries, que els nostres avantpassats anaven transmetent de viva veu, de generació en generació.

dimecres, 23 de juliol del 2014

SAINTE-MARIE DE GRANYENA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

L’ Angelina Llop retratava la vila de Granyena de Segarra, fent destacar molt especial l’església parroquial, advocada a la Marededéu mal dita   Santa Maria; un edifici que podem qualificar de majestuós, que està totalment aïllat de les cases , i alhora però, integrat plenament al nucli.


Una impressionant escalinata, aporta majestuositat i elegància a la seva façana principal. De planta rectangular, s’estructura a partir de tres naus i teulada a doble vessant.


L’edifici es va construir amb pedra local propera a la vila i se’n presenta amb de carreus de pedra ben escairats i aparellat amb morter de calç. A la seva façana principal hi troben la porta d’accés al edifici amb d´arc carpanell. Adossats ambdós costats d’aquesta porta, uns pilars de secció quadrada i presenten decoració amb motius vegetals. Per sobre de la porta d´ accés i damunt del seu arc carpanell hi trobem ,en relleu, l’escut de la vila, una garba d´espigues de gra, envoltada amb decoració vegetal. Una cornisa ens separa aquesta estructura descrita fins ara, de la fornícula que deuria acollir l’advocació a qui anava adreçada la parròquia i que actualment no hi ha cap imatge. Per sobre hi troben un òcul, tot seguint el seu eix vertical. La imatge d’aquesta façana principal es completa amb la presència de quatre pilastres adossades a la paret i que abrasen la seva longitud fins arribar al timpà que corona aquesta façana. Dins del timpà hi troben un obertura en forma de creu grega, seguint l’eix vertical de la portada (porta, òcul i creu). El timpà ve rematat per cinc pinacles. Un campanar octogonal, situat al costat esquerra, ens dibuixa la totalitat de la seva fisonomia. Està format per tres cossos separats per motllures. L’últim cos té quatre obertures d´arc de mig punt, on es resguarden les campanes. La part superior d’aquest campanar està rematat per una balustrada.

la construcció fou començada l’any 1786 (data que apareix a l'escut de la portalada) i finalitzada l’any 1804 gràcies a les aportacions econòmiques dels veïns, que com per arreu s’ho podien permetre gràcies al comerç amb les colònies americanes.


Que la Marededéu, mal dita Santa Maria, elevi a l'Altíssim la pregària dels catalans, Senyor; allibera el teu poble !!!

dimarts, 22 de juliol del 2014

NOUVELLE ÉGLISE DE L’ASSUMPCIÓ DE LA VERGE MARIA. PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava lateralment – no és possible fer-ho d’altra manera amb els meus medis - l'església advocada a l’Assumpció de la Verge Maria , que s’aixecava l’any 1771 al Pla de Cabra ; avui Pla de Santa Maria, que permetria una millor atenció als fidels de la que podia donar-se’ls a l’església que serà només des d’aleshores Capella del Cementiri, fins al seu trasllat a començaments del segle XX.


La descripció ens diu que és un edifici de planta de creu llatina de tres naus amb capelles laterals. La nau central està més elevada i té situada en el creuer una cúpula sobre petxines, amb set finestres. La volta és de canó amb llunetes en la nau central, i d'aresta en les laterals. Els suports són pilars i els arcs de mig punt. Hi ha gran profusió decorativa a l'interior (pilastres i pilars) amb motius geomètrics.


La façana principal presenta una gran portada. La porta d'accés està emmarcada per grans columnes que sostenen un arc obert sota la rosassa. El timpà presenta decoracions. A la banda de l'Evangeli hi ha una torre de planta quadrada, de dos cossos octogonals. A la banda de l'Epístola hi ha l'inici d'una altra. L'obra és de mamposteria i pedra, formant carreus regulars.

La trobava tancada, com acostuma dissortadament a succeir en els darrers anys en el temples de la confessió catòlica; situació que ve provocada per la manca de preveres , i - segons expliquen - pels robatoris que patien, i que també pel que fa als temples, fa bona la frase ‘ ESPAÑA NOS ROBA’.

Fa menys de 50 anys parròquies com l’Assumpció de la Verge Maria, tenien alhora que un Rector, un o més Vicaris, que alhora que s’anaven formant, acostumaven a fer-se càrrec de la pastoral dels joves, us en recordeu ?.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmsail.com del mestre d’obres i/o arquitecte a qui s’encarregava el projecte

dilluns, 21 de juliol del 2014

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE LLEIDA

No trobava cap dada relativa al mestre d’obres que aixecava aquesta Capella, i penso – que com per arreu – la causa sigui probablement la ‘instrucció’ misteriosa que es feia arribar de forma reservada, des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL a les persones que s’ocupen de la documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, per tal de que ho facin de forma parcial, inexacta i/o errònia. En tractar-se d’una ‘instrucció no oficial’ sembla que no ha estat possible la seva derogació, i aquest ‘mal us ‘ es perpetuarà pels segles del segles, llevat clar està que Catalunya assoleixi la seva ‘llibertat Nacional’.


És un bell edifici que amb l’entrada en servei de la Sala de la Pau, ens temem que tingui un ús quasi exclusiu per als ‘nostàlgics’ d’aquella Jerarquia que amb la signatura de la Carta Col•lectiva a favor dels sediciosos feixistes, col•locava al beat Francesc Castelló i Aleu (Alacant, 1914 - Lleida, 1936), i molts altres innocents a mercè de la barbàrie.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 20 de juliol del 2014

ANCIENNE ÉGLISE DE SANTA MARIA, ADVOCADA ARA A SANT RAMON DE PENYAFORT. EL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

La història de la fundació de la vila està estretament lligada amb la construcció de l’església romànica, advocada a Santa Maria, que trobem documentada el 29 de novembre de 1194, en la butlla de Celestí III a l’arquebisbe de Tarragona, amb la fórmula Ecclesiam beatae Mariae de Plano.

l'any 1582 l’obra arquitectònica presentava clares mostres de deteriorament, sobretot en la coberta i capçalera, per la qual cosa se sol•licitaren els serveis del mestre de cases local Francesc Ginesta.

El 2 de setembre de 1642, durant la guerra dels Segadors, l’edifici eclesiàstic va ser assaltat per les tropes castellanes dirigides pel Marquès d’Hinojosa, amb l’obertura d’una gran esquerda a la paret nord del transsepte.
Al segle XVIII, es permetia a Catalunya el tràfic econòmic amb les colònies americanes , que serien un ‘mercat captiu ‘ del REINO DE ESPAÑA, fins que assolirien la seva llibertat al crit de ‘ESPAÑA NOS ROBA ‘; això provocava que el cens de 1787 sigui de 1787 al Pla de Cabra.

Des de la jerarquia catòlica es comença a valorar que el temple romànic és un espai massa reduït per albergar a tots els vilatans, recordeu que l’assistència als oficis religiosos era quasi obligatòria.

L’any 1771 es decideix començar el projecte per a la construcció d’una nova església parroquial, i la manca de pressupost planteja la necessitat de derruir l’antic temple per construir el nou i aprofitar-ne la pedra, això divideix la població, però l’arquebisbe Juan Lario i Lancis (1764-1777) per decret episcopal de 15 de febrer de 1773, i posteriorment Joaquín de Santiyán y Valdivieso (1779-1783), ), donen permís per a utilitzar la pedra de l’antiga església, de tal manera que es demoleixen parcialment la torreta de l’escala, del creuer, de la coberta i de l’absis.
La nova parròquia advocada ara a l’ Assumpció de la Verge maria és consagrada el 14 de febrer de 1790.

L’any 1858 es du a terme l’eixamplament del cementiri, que es beneeix l’1 d’agost del mateix any, això va ser aprofitat per arranjar l’església vella de Santa Maria, que havia estat abandonada durant cinquanta anys.
El dia 7 de gener de 1858 , festa de Sant Ramon de Penyafort, s’hi va cantar l’ofici solemne, i es va procedir a modificar l’advocació que serà des d’aleshores la de Sant Ramon de Penyafort.

A la fi del segle XVIII foren reconstruïdes les parts malmeses.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República, i malgrat la negativa de l’arquebisbe Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-1943) Cardenal del Títol de Santa Sabina, Sant Ramon pati danys considerables.

L'any 1953la vila canvia el nom de Pla de Cabra pel de Pla de Santa Maria.

L’any 1985 s’inicien les obres de restauració i es du a terme una reconstrucció seguint les pautes de l’arquitecte Jordi Sardà Ferran , sota la supervisió de la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya.


L'any 1988 la parròquia del Pla de Santa Maria, adquireix un orgue neogòtic de 1876 construït pels germans Louis i Florian Gheude a Nivelles (província del Brabant, Bèlgica).



La descripció tècnica ens diu ; església d'àmplies dimensions, té una sola nau acabada en absis semicircular, i transsepte. La coberta és de canó apuntat a la nau i de creueria incipient als braços del transsepte. Al creuer s'aixeca un cimbori vuitavat amb llunetes i petxines decorades amb relleus de guix, elements que palesen la reconstrucció del segle XVIII.


L'element més remarcable a l'exterior és la portalada romànica lateral, d'arc de mig punt, amb vuit columnes per banda que sostenen sengles arquivoltes. El timpà és llis, però la llinda apareix esculpida amb relleus que representen la Mare de Déu, el Nen entre dos àngels, l'Epifania i l'Anunciació. Cal destacar així mateix la rosassa, situada al mur de ponent.


Llegia que és oberta al culte cada 2n. diumenge del mes i és pot visitar tots els dies de l’any.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 19 de juliol del 2014

SANT JAUME DE MEREA. GAVET DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Leco retrata l’església d'una sola nau, amb tribuna als peus i escala d'obra per accedir-hi, a l'esquerra, advocada a Sant Jaume, del poble de Merea, agregat avui al terme municipal de Gavet de la Conca.

Els propietaris de la casa Comiols tenien el privilegi de ser enterratS al terra de l'interior de l'església, hom recorda que hi havia la llosa de la seva tomba, en restaurar el terra però , es taparen les lloses amb ciment.
Edifici està datat a la dovella de la porta: IHS ANI 1636

La descripció tècnica ens explica, que la coberta és de volta de canó i la teulada és de doble vessant, de teules, té un campanar, d'espadanya amb un sol ull i cobert a doble vessant, coronat per una creu de ferro.


A la façana hi ha la porta principal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres quadrades, una d'elles sobre la porta.

A la dreta hi ha una font encastada al mur.

El Josep treballa per aturar l’oblit de ‘la petita història’ d’aquest indrets, i esperem que ens permeti afegir-nos des de la distància a la seva tasca.

divendres, 18 de juliol del 2014

CAPELLA DE SANT BARTOMEU DEL CASTELL DE SEGUER. PONTILS. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Segons el Nou Testament l’apòstol Bartomeu veié Jesús de Natzaret ressuscitat al Llac Tiberíades, i fou testimoni de la seva ascensió al cel.

Eusebi de Cesarea, ens explica que Bartomeu anà a predicar a l'Índia, i juntament amb Judes Tadeu, predicaren a Armènia, per això ambdós són els patrons de l'Església Apostòlica Armènia

El seu final, com el de la capella del Castell de Seguer, que l’escollia de forma premonitòria com a Patró , va ser dels més cruels entre els apòstols, ja que fou escorxat viu i, finalment, decapitat.


L’Angelina Llop retratava el runam esfereïdor d’aquest edifici que segons ens explica la descripció tècnica era d'una sola nau, amb la capçalera plana, no diferenciada, i estava cobert per una volta de canó lleugerament apuntada que arrencava directament dels murs laterals.

La porta d'accés s'obria en la façana sud de l'església i era d'arc de mig punt, dovellada i bastida amb uns carreus tallats regularment en pedra saulonenca de color vermell; la resta de materials emprats en la fàbrica són molt pobres, bàsicament és pedra petita, irregularment tallada, i lligada amb morter; aquest acabat devia fer necessari un arrebossat tant exterior com interior. La volta va ser bastida sobre una cimbre d'encanyissat i són encara visibles els senyals que aquestes van deixar en el morter. La capella estava integrada totalment en el que era el recinte casteller.

Avui únicament les restes del campanar d’espadanya ens recorden que hi havia aquí un lloc de pregaria.

dijous, 17 de juliol del 2014

L’ALZINA D’EN LLUÍS MASIP I ABELLA. ASPA. EL SEGRIÀ AL LIMIT AMB LES GARRIGUES. LLEIDA.CATALUNYA

Aspa és un poble aturonat a l'esquerra del riu Set, a 260 metres d'altitud , situat al sud-est de la comarca del Segrià, a la que pertany administrativament, malgrat tenir tot els trets físics que hom adjudica a les Garrigues.

Pel que fa al topònim, hom defensa un origen preromà, de caràcter descriptiu, que tindria el sentit ( aitz-penya, i pe sota ) , ‘sota la penya’.

Ens hi portava al Josep Olivé Escarré i a l’Antonio Mora Vergés, el relat sobre els ‘ arbres centenaris del Segrià’ de l’Anna Massa, en el que es fa referència a l’alzina que salvava el Lluis Masip Abella, dels estralls del conflicte bèl•lic que com a conseqüència de la sedició d’un grup de militars feixistes contra la II República Española, s’enduria la visa de més d’un milió de persones.


És molt notable l’existència d’aquest arbre en aquesta terra, al límit amb les Garrigues, així dites per la sobreexplotació de l’alzinar , que es produïa per atendre les demandes megalòmanes dels reietons i sàtrapes, que s’ha anat succeint al llarg dels segles.

En el cens de 1877 Aspa tenia 686 ànimes, i tancava l’any 2013 amb 212 habitants, amb aquestes dades es fa més entenedora la inexistència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, oi ?.

dimecres, 16 de juliol del 2014

CASA DEL MARQUÈS DE GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

Arnau Calvet i Peyronill (Barcelona 1874 - 1956), aixecava als voltants de l’any 1911, aquest edifici del carrer Sant Lluís, 13-19, per encàrrec de Joaquim Jové i Costas, I Marquès de Gelida, en agraïments als seus desinteressats serveis a la pàtria:

≪El acaudalado naviero de Barcelona D. Joaquín Jover y Costas, ha ofrecido al Gobierno de S.M. sus dos magníficos vapores transatlánticos "J. Jover Serra" y "Miguel Jover", para transportar gratis en sus dos viajes de retorno de la isla de Cuba, los jefes, oficiales y soldados del Ejercito y de la Armada que deban regresar a la Peninsula por enfermos o inutilizados, cuidando el Sr. Jover, siempre gratuitamente, de su manutención y asistencia durante el viaje.≫
Diario La Época, Madrid, 23 de enero de 1896, página 2

La descripció ens diu ; gran xalet d'estiueig format per diferents cossos, projectat en un estil modernista molt influït per la sezession vienesa. Això es fa ben palès a la façana de llevant, la qual planteja un balcó suportat amb columnes de maó vist, material que es fa servir també a la barana, amb l'obertura emmarcada amb un gran arc ogival farcit de ceràmica de tons blaus i decorat amb altres motius ceràmics de diferent color.


En l’actualitat la casa s’ha transformat en Residència d’Avis.

El titular del títol nobiliari des de 1991 és Eusebi Güell i Sentmenat, IV marquès de Gelida, IV vescomte de Güell .

dimarts, 15 de juliol del 2014

GIRONA, TEMPS DE PONTS. SANT FELIU/FELIX ‘ LE PONT NOUVEAU’

La Carme De Pitu retratava magistralment el dit pont de Sant Feliu/ Felix , el més ‘tendre’ de Girona ja que s’acabava l’any 1995 de la mà dels arquitectes ; Antoni Blázquez i Boya, Lluís Guanter i Feixas, Pere Solà i Busquets; comunica el Passeig de Canalejas amb Sant Feliu/Felix , el carrer de Calderers i el carrer de la Barca, tot travessant l'Onyar.


Havíem provocat un equivoc amb la denominació ( Sant Felix o Feliu ), que també alguns utitlitzen quan designen al pont d’en Gómez, dit també ara ‘ Pont de l’Amor’.


Alexandre Gustave Eiffel (Dijon, 15 de desembre de 1832 - París, 27 de desembre de 1923) va projectar fins a vuit ponts per la Ciutat de Girona a les darreries del segle XIX; ens aquells anys amb un cens notablement per sota de les 20.000 ànimes la ciutat ‘senyorejava’ a Catalunya i al món.