dimecres, 30 d’abril del 2014

SANT MAURICI DE LA TORRE DELS CALÇ. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Xavier Burcet Darde, retratava el conjunt format per l’ermita de Sant Maurici, i la masia fortificada amb torre de defensa (Torre dels Calç), que adjectiva també l’esglesiola, al terme de Porqueres, a la comarca del Pla de l'Estany, a la província de Girona, de la colònia del REINO DE ESPAÑA, a la que els nadius i/o aborígens denominem Catalunya.
Pel fa que a la descripció tècnica`ens diu ; que l'ermita és un edifici de planta rectangular amb coberta a dues aigües. A l'interior té volta de canó apuntada i un absis semicircular. Té un campanar d'espadanya amb dues finestres d'arc de mig punt. A la façana, ubicada a ponent, hi ha la porta d'entrada de forma rectangular i, per sobre d'aquesta, una finestra estreta d'arc de mig punt i d'una sola esqueixada. A la part alta dels murs nord i sud, així com també a l'absis, s'observen unes galeries de finestres que recorren tota la superfície. Adossada al mur de tramuntana hi ha una petita sagristia que uneix la torre i l'ermita; és una estança rectangular coberta amb volta rebaixada a la qual s'accedeix per una porta situada a l'absis.


Apareix esmentada documentalment per primer cop l’any 1017 en la butlla del papa Benedicte VIII a favor del monestir de Banyoles.

L’any 1097 rep el nom de Sant Maurici de Calvis.

L'any 1182 formava part de la parròquia de Porqueres, al segle XIV però, consta com a parròquia independent.

La Torre, va pertànyer a la família Calç durant els segles XIII i XIV.

Successivament va passar a diferents famílies fins a arribar a ser possessió dels Campolier (família Tort), que encara la posseeixen.

Llegia que la pretensió del cleptofeixisme d’una nova Carta de la jerarquia Eclesiàstica, en aquesta ocasió silenciant el genocidi infantil està sent objecte d’investigació per la Cort Penal Internacional, i que des de la Cúria Romana s’ha advertit seriosament a la IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA en contra d’aquesta iniciativa.

http://es.wikipedia.org/wiki/Carta_colectiva_de_los_obispos_espa%C3%B1oles_con_motivo_de_la_guerra_en_Espa%C3%B1a

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 29 d’abril del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ DE CAPDELLA, I/O DE TV3. LA TORRE DE CAPDELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler, retratava l’església de Sant Vicenç – possiblement la més ‘vista’ de Catalunya - , i recollia la nova grafia –Capdella - aprovada pel consistori el 13 de març de 2014.


La descripció tècnica ens diu ; edifici assentat sobre la roca i d'una sola nau, amb volta de canó, absis semicircular orientat a llevant que té una finestra de mig punt espitllerada i arcuacions llombardes. Aquestes formen un fris d'arcuacions molt planes de doble relleu, de pedra tosca (diferent de la resta de la pedra), que recorden les esglésies de la Vall d'Aran i la Vall de Boí. La nau és coberta amb voltes d'aresta entre arcs torals i l'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. Tot l'interior de l'església és enguixat i decorat amb pintura recent. Restes de les pintures murals antigues amb la imatge de Sant Pere van ser traslladades a la Seu d'Urgell. El campanar quadrat, la capella i la sagristia foren afegits posteriorment. La nau va ésser ampliada construint una portada nova amb ferramenta artesanal.

L'aparell és de carreus granítics col•locats en perfectes filades i distribuïts a trencajunt. La coberta és de llastres i llicorella del país. Per les seves característiques i solucions estilístiques, la distribució de l'espai i la forma de treballar la pedra, podem pensar que aquesta església va ser construïda a la segona meitat del segle XII.

S’esmenta el lloc , i l'església de Sant Vicenç de Cabdella, en l'acta de consagració del monestir de Santa Maria de Senterada que és de l'any 1042.

Novament l'any 1131 quan el prevere de Cabdella dóna a Santa Maria de la Seu el delme d'una masia de la seva propietat.
L’any 1314 Sant Vicenç apareix com a església parroquial de l'ardiaconat de Tremp.

L'any 1790, en la relació de Francisco de Zamora, es diu que l'església era en bon estat.

L'any 1904, formava part de l'arxiprestat de Gerri de la Sal.

En l’actualitat depèn de l’Arxiprestat del Pallars Jussà – Senterada.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

dilluns, 28 d’abril del 2014

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS DE VILALBA DELS ARCS. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Eva Arrufat Benavent, aconseguia una bellíssima fotografia d’aquesta esglesiola localitzada al recinte del cementiri, amb accés però des de l’exterior, l'ermita de la Mare de Déu dels Dolors, és un edifici que presenta planta quasi quadrada, amb tres naus. La nau central ens mostra la coberta amb volta de canó, amb el tram del presbiteri i el més proper a aquest amb llunetes, que havien estat decorades.


Del temple es conserva la decoració d'un Ecce Homo, una coronació de la Mare de Déu i un Sant Papa. Als peus de la nau trobem el cor amb un ull de bou que dóna a la façana.

La casa de l'ermità es situa sobre la nau dreta. La construcció està realitzada en paredat i carreus reforçant els angles i les obertures, i al seu davant presenta un porxo asimètric. La façana està rematada per un campanar d'espadanya.

La construcció de l'ermita, 1707, està realitzada pel doctor Gabriel Coll i el seu Germà Joan Coll. L'ermita es va consagrar l'any 1718. La coberta de teula va ser canviada al 1982.

http://www.raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/viewFile/216694/295271

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 27 d’abril del 2014

LA PETITE CHAPELLE DEL SANT CRIST DE BALASC. SANTA SUSANNA. EL MARESME, CATALUNYA

El Xavier Burcet Darde retratava la petita capella del Sant Crist de Balasc, al terme de Santa Susanna, a la comarca del Maresme, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem Catalunya.

La descripció ens explica que es un edifici d'una sola nau, amb coberta de doble vessant i el carener perpendicular a la façana, que està orientada a l'oest.


L'accés és per una porta amb l'arc apuntat i al capdamunt té un campanar d'espadanya d'un sol ull. El ràfec de la teulada està decorat amb una cornisa de dents de serra. Als dos laterals s'observen dues grans obertures amb arc de mig punt tapiades amb maons. A l'interior hi ha quatre graons on hom diposita rams de flors en ofrena al Sant Crist, representat amb una gran escultura a la paret. És un model de capella d'estil historicista.

La seva ubicació, tant com la descreença i/o l’estultícia d’alguns han comportat en alguna ocasió la posada en risc d’aquest edifici religiós :

http://ssom-santasusanna.blogspot.com.es/2011/06/desperfectes-la-capella-del-sant-crist.html

Ens agradarà rebre a l’email coneixercataunya@gmail.com el recordatori poètic al Sant Crist de Balasc, que es canta i/o cantava en l’acre de l’ofrena de Divendres Sant.

dissabte, 26 d’abril del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA ENGRÀCIA. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Malgrat l’absència de dades podem pensar que l’església de Santa Engràcia que retratava el Xavier Pelagrí Gili, fou la del castell homònim que trobem documentat al segle XI.

Trobava un enllaç que recull els Goigs :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-pallars-juss%C3%A0/santa-engr%C3%A0cia-tremp/

Malgrat l’aparença d’abandó, llueix una campana, en l’alterosa torre que s’alça al costat de l’església - que presenta senyals d’haver estat refeta – i en la que amb totes les reserves intueixo un absis.





Depèn actualment de l’Arxiprestat del Pallars Jussà – Vilamitjana.

El propòsit d’esborrar la memòria històrica s’aconseguia abastament, quan entre 1970 i 1973, el terme de Tremp fou incrementat amb els antics termes d'Espluga de Serra, Fígols de Tremp (o de la Conca), Gurp de la Conca, Palau de Noguera, Sapeira, Suterranya i Vilamitjana, i es convertí en el de més extensió, del Pallars Jussà i de tot Catalunya.

Cal felicitar – una vegada més - al MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, i malgrat l’aparent fracàs, insistir en el fet que hores d’ara tothom té coll avall - i que no ens cansarem de repetir - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Seguim fent recerca dels edificis escolars anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, el Pallars jussà, que patia un despoblament que es podria qualificar d’èxode genocida, és una de les comarques on aquesta recerca està més endarrerida.  Si queda algun català que en tingui memòria,  agrairem que ens ho faci saber a l’email castellardiari@gmail.com


El Pallars jussà, Catalunya, us ho agrairan.

divendres, 25 d’abril del 2014

SANT JOAN BAPTISTA DE L’ORTA . LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

L’amic Sergi Campas Canalias retratava la façana de l’església gòtica, advocada a Sant Joan Baptista de l’Orta de Sant Joan, a la Terra ‘Noble’ – des d’aquella terra es defensa amb raons històriques la forma Orta, sense la H, i em permeto afegir-me a aquesta reivindicació - ; de l’edifici llegia que és d'una sola nau, capçalera poligonal i cinc capelles laterals. Al mig entre dues capelles s'obre una portalada d'arc apuntat amb arquivoltes i pinacles. La nau és coberta per una volta de creueria amb tres arcs formers i l'absis per una volta gallonada. Als peus de la nau es troba el cor, sota una volta rebaixada amb barana de pedra treballada. L'exterior presenta grans contraforts amb finestres apuntades, molt esveltes, intercal•lades. La coberta, de teula, sembra sobrealçada respecte al nivell original. La façana principal consta d'una petita porta d'entrada, amb motllures, coronada per un òcul superior. Al damunt hi ha un interessant sistema de desaigüe i un magnífic cos de campanes.


L’alçaven al començar el segle XIV, i la donaven per acabada al segle XVI, moment en què es va ampliar la nau per la banda dels peus, amb un últim tram, i es va construir un cor elevat sobre una volta molt rebaixada pròpia del gòtic tardà.


El campanar d'espadanya, que corona la façana, fou remodelat al segle XVII.

Els vitralls són del segle XX.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 24 d’abril del 2014

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ, GIRONA . CATALUNYA

Bocabadats és el terme més precís per explicar la sensació que ens donava la contemplació de la façana de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés.

El primer document que parla d'una església dedicada a Santa Maria és de l'any 1007, no hi ha constància d'aquest edifici, hom es creu però, que estaria ubicat al mateix lloc que l'actual temple.

L'any 1064 es consagra una segona església romànica, de la qual encara es conserven vestigis al temple actual. La construcció de l'actual església comença en temps de Ponç Hug III (1230-1269). Segons un protocol notarial de l'època, l'obra s'hauria iniciat el 13 de febrer de 1261, dirigida per l'arquitecte Ramon de Xartres.

Les diverses donacions i deixes testamentàries destinades a l'obra nova evidencien la continuació de la construcció del temple, amb diferents mestres d'obra com Pere de Torroella de Fluvià i Pere Tunyils, al llarg del segle XIV. Es va consagrar la mesa de l'altar major (1315 o 1316), i durant la segona dècada, es va edificar l'absis i les dues primeres tramades de les naus, probablement. Al final del segle ja s'havia arribat a la façana oest i, a principis del segle XV, l'estructura arquitectònica pot donar-se per acabada amb la modelació de l'obra escultòrica de la portada principal.
A començament del segle XV tenim constància de diversos mestres majors de l'obra com Joan Canellas, Antoni Antigó (1416-1429) i Miquel Llop, que substituí l'anterior.


Pel que fa a l'interior, a principis del segle XV, es van construir els altars laterals, alguns d'ells decorats amb retaules i pintures, i el cor, així com ornaments per al culte com l'orgue. En la visita pastoral de l'any 1437 consta l'existència de trenta-quatre altars, tot i que és un nombre superior al de les 26 capelles edificades. Al darrer quart de segle, després de la guerra civil entre la Diputació del General i el rei Joan II (1462-72), es cisella l'altar major d'alabastre, una de les peces més significatives de l'escultura gòtica a Catalunya.


Posteriorment es procedí a l'execució de diverses actuacions com la construcció del retaule de l'altar de Sant Josep o un altre, anomenat de l'Assumpció, desaparegut en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA , tots dos de cronologia renaixentista. Durant el segle XVII, i tot el segle XVIII, es va anar ampliant l'estructura arquitectònica amb la construcció de dues grans capelles laterals, la de la Puríssima Sang (al costat nord) i la de la Verge dels Dolors (banda sud), així com la nova sagristia. A més a més, l'església va augmentar el seu patrimoni amb la incorporació de retaules barrocs, un fragment dels quals, datat del 1703, encara es conserva a l'altar de Sant Pere.

A finals del segle XVIII, amb l'arribada de la Guerra Gran (1793-95), les tropes CATÒLIQUES de la Convenció Francesa utilitzaren el temple com a quarter, destrossant així el cor, l'orgue, alguns altars laterals i l'escapçament d'algunes de les figures del retaule de l'altar major. Posteriorment es construí un nou orgue, un nou cor i es reconstruïren els altars laterals, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1936-39), es tornarien a malmetre (destrucció total del nou cor i greus danys a l'orgue i als altars laterals).

A partir de l'any 1963, i fins el 1977, a iniciativa de la Direcció General d'Arquitectura del govern espanyol, es portà a terme una àmplia restauració del conjunt que deixà el temple en l'estat en què es troba actualment.

La contemplació de tantes esglésies buides, de la manca de vocacions al sacerdoci, és la conseqüència INEVITABLE de l’acció de llençar al Crist per abraçar al feixisme que s’escenificava ambla Carta Col • lectiva de l'Episcopat espanyol redactada pel cardenal primat de Toledo, Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940), a la que s’oposaria únicament l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943).

Les veus discrepants es donaren també en el clergat de base ; així Joan Baptista Manyà i Alcoverro (Gandesa, 30 d'octubre de 1884 - Tortosa, 22 de desembre de 1976), deia :

Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...”

“Sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.

Una de les seves reflexions esdevé premonitòria :

Sembla, però, que vol reservar-me per a la seva Església en l’esdevenidor tristíssim que se li presenta...”


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 23 d’abril del 2014

PALAU DEL CASTELLÀ DE GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, em feia arribar fotografies de l’edifici dit Palau del Castellà, Casa del Delme, Quarantena, o de la Presó, em comenta també que qualsevol d’aquests noms és vàlid en referir-se al mateix edifici, per haver fet diversos serveis al llarg dels segles.


Pel que fa al topònim Gandesa , en el seu treball ‘Notes d'historia de Gandesa’ , Joan B. Manya, diu que el mot gand en llengua ibèrica anterior a la influència llatina sembla que podia significar , roquisser , refugi, reducte, castell,..

Pel que fa l'escut de Gandesa té un origen certament molt peculiar, però poc ‘ galdós’, si donem crèdit als fets que s’expliquen ;

El 17 d'octubre de 1319 a Gandesa es va celebrar un casament reial. el príncep Jaume, primogènit del Jaume II "El Just" , i la princesa Leonor, filla del Ferran IV.

El casament es conegut com "La Farsa de Gandesa". Ja que desprès de la cerimònia el príncep va fugir de l'església i es va deixar el guant.


D'aquí vindria l'escut de Gandesa que representa un guant amb els dits cap avall.

El Palau del Castellà va ser declarat monument de la categoria (BCIN) Béns Culturals d'Interès Nacional, el 16 de març 1983, ratificat el 5 de maig del 2009; es tracta d’una edificació que formava part del recinte murallat del castell, totalment aïllat que tenia un gran fossar amb pont llevadís del qual encara es poden veure els forats que feien moure els mecanismes per fer-lo funcionar, amb espitlleres incloses al seu costat; possiblement era un palau al servei de la noblesa del referit castell en època sarraïna, encara que per seguiments posteriors atribueixen la seva construcció a l’Orde del Temple.

Delimita actualment al carrer del Pes Vell amb l’accés principal, i el carrer del Call i dos carrerons a cada costat, que l’aïllen dels edificis veïns. De planta rectangular orientada de nord a sud, a dos nivells, i les respectives portes a cada carrer. Al seu interior es conserven tres arcs de mig punt a la planta baixa, de l’estructura original, amb les parets de tancament de tot l’edifici i un pilar de pedra. La seva arquitectura ha estat alterada per diverses reformes, mostra del qual són algunes finestres obertes, i desprès tapiades en diferents nivells. Darrerament s’ha tornat a obrir la porta del carrer del Call enfront del carrer d’Orta, convertint les sales arruïnades en confortables espais per fer-hi exposicions i actes culturals, oferint un nou servei a la ciutat, en estar inclòs dintre l’itinerari dels edificis de la visita guiada.


L’existència del castell consta per la documentació i carta de població de Gandesa de l’any 1153, el qual va desaparèixer totalment pels efectes del decret de desamortització, i sortosament va salvar l’edifici del Palau del Castellà, que l’Orde del Temple va fer servir pels Capítols Generals del 1225, i sembla que contenia el seu tresor. Els hospitalers també li donaren servei, però l’any 1338 el Rei Pere III el Cerimoniós, va celebrar Corts Generals de la Corona d’Aragó. A sobre de cada porta veiem l’escut de Gandesa, per la gran reforma feta en convertir la part alta en Palau del Castellà d’Emposta, i els baixos per aplegar els fruits del tribut de la quarantena part, per sufragar les obres d’edificació de la gran església, i el delmes de la resta dels pobles de la comarca. A sobre del portal principal apareix l’escut de Gandesa, i al carrer del Call, es va obrir una altra porta posteriorment per cobrar els delmes amb escut datat el 1609, (a sobre de la porta), amb les lletres DE, i per separat SA, amb el guant al mig, que defineix el nom de la població.


Els baixos en desaparèixer la Castellania foren utilitzats com a serveis municipals, i els carlistes en feren us com a polvorí un cop la gent de Gandesa va abandonar el poble, del qual en van estar apartats durant els dos anys que va durar el refugi a Mequinensa, en ocupar la plaça el general Cabrera. La porta de poca alçada dona pas a l’escala per accedir a les cel-les de l’antiga presó.

El que fou la Sala Capitular on es celebraren Corts Generals, ha perdut la decoració de mobles, catifes i cortinatges d’aquella època, però les quatre parets amb els seus arcs ben conservats, encara fan servei avui en dia com sala d’actes públics culturals. Un edifici molt malmès interiorment que només algunes velles pedres en son testimoni del seu gloriós passat. Al davant l’entrada al Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre (al carrer), en resten dues de les cinc columnes tretes de l’interior del Palau.

El portal del carrer del Call, enfront del carrer d’Orta, fou tapat en reforçar l’edifici, per convertir-lo en presó del segle XVII al XIX que fou molt utilitzat durant la guerra carlista, fins fent-lo servir com a polvorí. En adjudicar a Gandesa el cap de partit judicial per ordre del 18 d’abril de 1834 es va convertir tot l’edifici en presó. Avui en dia, es poden visitar els compartiments medievals, infinitament petits, que l’empresona’t no disposava d’espai suficient per estirar-se i poder dormir, de manera que havia d’estar assegut a terra amb els genolls inclinats, a més, no tenia cap entrada de llum. En llibres judicials antics ens diuen que era considerada amb la de Falset, com una de les pitjors presons de càstig sever, que provocaven constants defuncions per embogiment i desesperació. Desprès de la guerra civil, encara es feia servir per estades temporals, donat que els presoners eren traslladats a la presó provincial de Tarragona, i es va tancar definitivament l’any 1960. El fill del darrer guardià, de nom Pepe fou amic meu d’infància.

Les obres de millora i condicionament han seguit els darrers anys, havent descobert al costat dret de la façana del carrer del Call, un passadís soterrat que anava fins a dalt el castell, i possiblement era per fugir en cas de perill, tot i que de vegades, tenien efectes inversos, en servir per introduir-se a dintre dels recintes emmurallats l’enemic, amb històries de traïcions incloses

dimarts, 22 d’abril del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU D’ALELLA. EL MARESME

L’ Antoni Calvo Uribe, publicava unes fotografies d’aquesta església advocada a Sant Feliu, a la població d’Alella, a la comarca del Maresme.

La descripció tècnica ens diu ; que està construïda en diferents èpoques de manera que s'hi reflecteixen elements característics del romànic, del gòtic, del renaixement i del barroc.

La construcció actual és d'una sola nau rectangular, amb absis pentagonal amb volta de creueria, i flanquejada per sis capelles laterals, tres a cada costat, corresponent als tres trams de volta de l'estructura de l'edifici. Al tram central de la nau s'aixeca una volta de mitja taronja coronada per una llanterna de secció hexagonal i coberta amb rajola vidriada. L'accés a les capelles -totes elles comunicades entre sí- des de la nau central es fa a través d'un arc de mig punt, si bé la volta d'aquestes també és de creueria. En destaquen els capitells i algunes claus de volta, com la del presbiteri.


La torre del campanar, d'origen romànic, està situada a la dreta de l'altar, sobre la volta de la capella del Roser. Té quatre pisos amb un total de 20 metres d'alçada. Consta de dos cossos de planta quadrada.


A l'inferior -i primitiu- s'hi observen lesenes laterals i, en tres de les seves façanes, unes arcuacions llombardes sota les quals hi ha petites finestres on antigament hi havia les campanes. Al cos superior hi trobem noves obertures que incorporen les campanes. En tres façanes tenim obertures verticals d'arc de mig punt de diàmetre superior a la llum dels brancals, eixamplament produït per la incorporació de les campanes; mentres que a la façana restant hi ha una finestra de mig punt amb un mainell central. La torre es remata amb una cornisa perimetral, un coronament de merlets de forma piramidal i finalment una estructura metàl•lica de formes corbes que conté noves campanes superposades de major a menor. La façana principal, fruit de les reformes de l'any 1611, està orientada a sud-oest i es caracteritza per la seva portalada barroca, el rosetó central i el frontó triangular amb un relleu central i rematat per tres llargs pinacles. La portalada destaca per la profusió d'elements. Està flanquejada per dues columnes amb estries en espiral i decorades en la seva part inferior, que suporten un entaulament i un frontó entretallat per una fornícula clàssica, i decorat per volutes. A banda i banda de la fornícula hi ha una pilastra adossada que suporta una petita cornisa i dos elements ornamentals, i a la part central allotja la imatge de Sant Feliu. Les façanes laterals són opaques, només trencades per l'aparició de les gàrgoles de la coberta. Tret de la principal, tota la resta de façanes estan rematades per un seguit de merlets esglaonats que donen unitat al conjunt. L'absis, amb algun arc cec en posició central, està reforçat a les arestes per quatre contraforts de nova construcció ben visibles des de la plaça. Finalment cal destacar la Capella del Santíssim, de la qual existia un projecte d'Antoni Gaudí que mai es va arribar a dur a terme, que fou construïda en darrera instància adossada al llarg de la façana sud-est, prop de la rectoria. Es tracta d'un volum de planta rectangular amb coberta a una sola vessant, d'estil neogòtic, amb un finestral amb vitralls i una imatge del Sagrat Cor.

Una portalada adovellada d'arc de mig punt - traslladada de la portada de l'església amb les obres de la seva ampliació- comunica la nau central amb la capella.

Alella, té un riquíssim patrimoni que esperem ens anirà desvetllant properament l’Antoni Calvo uribe.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 21 d’abril del 2014

LE PETIT CHÂTEAU DE VILA-RODONA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava l’edifici conegut com ‘el castell de Vila-rodona ‘ que es troba situat a la part superior de la vila, damunt d’un tossal; l'obra aprofita la disposició del terreny per integrar-lo com a part dels murs de defensa.


El recinte era de planta aproximadament trapezoïdal i les estances estaven situades en un dels extrems. A l'angle nord-est es pot veure encara l'estructura de la torre original, de planta ovalada, que ha estat reconstruïda i habilitada com a residència. Al seu costat sobresurt una torre, de planta quadrada amb els cantons arrodonits, d'època carlina.

També es conserven restes de les primitives muralles medievals que tancaven el conjunt. El material de l'obra és la pedra amb argamassa.

La primera notícia directa que fa referència al castell data de començaments del segle XIV, i documenta el pas del bisbe barceloní Ponç de Gualba. Mort l'any 1334 a Barcelona, va ser bisbe de Barcelona.(1303-1334). , tornant del Concili Provincial de la ciutat de Tarragona.

L'any 1337 trobem citada la capella de Sant Llorenç, ubicada dins de la parròquia del castell episcopal de Vila-rodona.
El castell de Vila-rodona té un paper destacat en el transcurs de les guerres contra Joan II (1462-1472). Vila-rodona és una de les localitats que més resistència oposa al monarca, en la seva lluita amb la Diputació de Barcelona. El 1464 era l'únic poble del camp fidel a les institucions del país, defensat per Joan de Gaiàs i Guillem Pina contra els atacs de Rodrigo de Rebolledo i després de I’arquebisbe de Saragossa, Joan d'Aragó (?, 1439/1440 - Albalate de Cinca, 19 de novembre de 1475) fou un religiós i militar aragonès fill bastard de Joan II d'Aragó, que ocupa el poble conquerint carrer per carrer, però que no pot fer retre el castell, ocupat finalment l'agost de 1465 per Rodrigo de Rebolledo.
A final del segle XV els fogatges li comptabilitzen 48 famílies.

Durant la guerra dels Segadors el lloc documenta tropes franceses; I’any 1647 els francesos reconstrueixen les muralles i fortificacions, entre les quals s'hi suposa el castell.

Vila-rodona és ocupada per les tropes franceses l'any 1808, i el castell és lloc d'allotjament de tropes espanyoles el 1811.

Durant la primera guerra carlina (1833-1841) el castell és refugi per a tot el poble, que oficialment defensa la causa de la reina Maria Cristina.

Amb les desamortitzacions, que suposen l'extinció del règim senyorial, el castell de Vila-rodona es ven a Josep Sanahuja, tot i que durant l’ interval de les terceres guerres carlines, l'any 1874, es confiscat pel municipi, i passa a ser condicionat per a la tropa.

Al llarg del segle XX, perduda la seva funció de castell, s'ha anat deteriorant progressivament i en part, ha estat adaptat com a habitatge.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 20 d’abril del 2014

SANT ROMÀ I SANT MARC DE PALLEROLS DEL CANTÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler viatjava per les terres del terme de Montferrer i Castellbò que amb 176,7 km² , es el major de la comarca de l’Urgell sobirà; integra 27 nuclis de població entre ells el poble de Pallerols del Cantó, que es troba a la vall homònima, al que s’accedeix per la carretera N-260 d’Adrall a Sort, i es troba a 13 quilòmetres d’Adrall.

L’església advocada a Sant Romà i Sant Marc es troba, ben bé al costat esquerre, en direcció a Sort, de la carretera que el travessa.


La descripció tècnica ens diu ; Església d’una sola nau, amb la capçalera plana orientada al sud, per bé que aquesta orientació es va invertir a causa de l’afectació de la carretera sobre l’edifici. L’actual capçalera presenta dues grans obertures a banda i banda, en forma de triangles invertits. Dues capelles s’obren a la nau per llevant, en arc de mig punt, mentre que una tercera ha estat reconvertida en sagristia. Al mur occidental, hi ha restes d’antigues capelles cegades. L’edifici integrava la rectoria, que ocupava la planta superior i que presentava dues finestres rectangulars sobre la porta d’accés al temple, al mur nord, actualment cegades. El conjunt, que presentava una antiga porta d’accés al mur de llevant, és cobert per un llosat a doble vessant. Cap a la dècada de 1920 s’hi construí un campanar de torre, de secció quadrangular i amb coberta piramidal de llosa, adossat a la cantonada nord-est.

file:///C:/Windows/system32/config/systemprofile/Downloads/Cataleg%20Montferrer%20i%20Castellbo.pdf

La riquesa patrimonial d’aquest espai és inversament proporcional a la seva demografia.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 19 d’abril del 2014

SANTA MAGDALENA DE BERRÚS. l’ ERMITA ‘SALVADA DE LES AIGUES’. RIBA-ROJA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún retratava l'esglésiola de Santa Magdalena, que havia estat la parròquia del nucli de Berrús [*], que entorn el segle XIII pertanyia a la comanda templera d'Ascó, juntament amb Riba-Roja.


El poble es trobava deshabitat a principi del segle XIX, hi ha però notícies que després dels dies foscos que seguien al conflicte bèl•lic que s’encetava amb la sedició els militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, hi va viure una família fins que el poble va desaparèixer sota les aigües de l'embassament de Riba-Roja.








Fotografies publicades al face de la Ribera d’Ebre d’abans en fotos

Vers l’any 1962 Santa Magdalena fou desmuntada i reconstruïda en un turonet proper , podem dir que com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, coneguda actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, forma part de petitíssim grup de monuments ‘salvats de les aigües’.

La descripció tècnica ens explica que està situada a migdia de la Punta de Berrús, sobre el pantà de Riba- Roja, i la defineix com ; capella d'una nau de planta rectangular i absis no marcat en planta. La nau està coberta amb volta apuntada, sostinguda per set arcs de diafragma també apuntats, alguns dels quals descansen sobre impostes. S'hi accedeix per un portal d'arc apuntat adovellat, sobre el qual hi ha un gran campanar d'espadanya de dos ulls. El parament dels murs és de carreus escairats disposats en filades, essent al frontis i a les cantonades de majors dimensions. La coberta és feta de lloses.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 18 d’abril del 2014

LA VAQUERIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL D’OLÓ

Retratava el lloc on menjaven les vaques – quina existència em confirmava la mestressa de la propera casa de la Rodoreda - ; ens havia convidat l’Oriol Garriga Solsona, actual propietari, que té un bonic projecte relacionat amb el vi, i que volia ampliar la seva informació ‘històrica’ sobre la finca.


La Capella ha estat desbrossada, i això ha deixat més clar encara, que va ser objecte de sobreelevació en algun moment; pensem que com la enrunada Sant Pere de Vilanova, devia partir seriosos danys a conseqüència dels terratrèmols del segle XIII i/o XIV, i en els ‘anys bons’ es va tornar a fer la coberta, ara més alta, per permetre fer una ‘falsa volta’.


Fins és possible que tingues un campanar d’espadanya.


El Joan Lomas Gavilan, advertia que té una doble paret, aixecada possiblement per evitar la construcció de contraforts externs; el temps ha dictat la seva sentència, i ens sembla ara que només amb uns ‘tirants’ serà possible evitar l’esfondrament definitiu de la Capella de Sant Miquel d’Oló.

No podien dissortadament variar gaire el diagnòstic pessimista que trobareu a : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/02/sant-miquel-dolo-casa-i-ermita-labando.html

L’Oriol Garriga Solsona, ens anirà donant puntual informació de les tasques de recuperació que es vagin fent tant a la Capella, com a la casa.



Esperem que l’Arcàngel titular atorgui la seva ‘ celestial ajuda’ en aquesta casa que intuïm gegantina.

dijous, 17 d’abril del 2014

CELLER DE GANDESA. ‘EL CASTELL DE FADES’. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

De l’àlbum ‘ Cellers de la Terra Alta’, del Grup de facebook, LA TERRA ALTA PER VEURE, PER VIURE , del Joan Serra Saún, escollia la fotografia de Carles Luz i "gandesapiula", que atorga a l’edifici que aixecava entre 1919 i 1920, l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Camp sobirà de Tarragona, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) , un aire de ‘ castell de fades’ que no es repetirà en cap més de les seves obres, i que té curiosament una certa semblança amb l’edifici que Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931), reformava per encàrrec del industrial tèxtil, Josep Freixa i Argemí , conegut avui com ‘ la Masia Freixa’


La descripció ens diu que el cos principal de l'edificació consta de tres naus rectangulars paral•leles de diferent altura amb cobertes de volta de maó de pla carregades directament sobre arcs de diafragma parabòlics. La coberta, a diferents nivells, deixa petites obertures d'il•luminació intercalades entre les voltes. Hi ha dues naus més, transversals a les anteriors, la primera d'elles amb arcs, on es troba la sala de màquines, i l'altra, amb dos pilars centrals i voltes força complexes, que serveix com a sala d'exposició dels productes del celler. Les obertures són finestres d'arc de mig punt, dividida cadascuna per dos pilarets de maó. Emmarcades amb maó vist, es repeteixen harmònicament al llarg de les façanes. La façana principal destaca per la seva composició ordenada en tres nivells segons les textures i materials utilitzats: un primer nivell o sòcol de pedra en el qual s'integren les finestres baixes de ventilació i la porta d'accés, un segon nivell de parament llis pintat de blanc on es troben les finestres superiors emmarcades en maó a plec de llibre i on destaca el fris ceràmic, i un tercer nivell de coronament de l'edifici que permet llegir la formalització de la coberta. És especialment notable la coberta de volta de maó de pla a diferents altures, que permet la il•luminació amb petites obertures.


Per les qüestions tècniques us remeto a :

http://www.ccc.cat/newsletter/memoria2007.pdf
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/03/el-celler-de-pinell-de-brai-la-terra.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 16 d’abril del 2014

EL MANSO CLARELLA. SANTA MARIA DE BESORA. OSONA. CATALUNYA

Ens aturàvem a retratar el Josep Olivé Escarré , i l'Antonio Mora Vergés –com ho havia fet l’any 1910, Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923 ), el dit ara Manso Clarella que es bastia al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - amb una estructurà de planta quadrada , cobert a quatre vessants i amb una llanterna central. A la façana de ponent té un cos afegit, amb galeria d'arcs rodons.



Preguntava l’advocació de la Capella i no sabien – ho volien donar-me’n raó – , trobava que està o estava dedicada a Nostra Senyora del Roser.

L’aparent sumptuositat del entorn ens fa pensar que la propietat exerceix ara , més com a segona residència, que com a mas agrícola.

Ens agradaria tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Jordà ens feia un comentari molt interessant:

El mas Clarella de Besora deu tenir uns mil anys d'història.

Les primeres dades sobre el mas són de l'any 1245 hi parlen sobre un tal Arnau de Pujalons; aquest , Pujalons, el nom original del mas i sembla ser que prové d'estar bastit sobre una zona de petits pujols.

La denominació de Clarella la va prendre a partir de la mitjania del segle XVI quan una pubilla Pujalons és casà amb un tal Pere Clarella i en poc temps es perdre el nom originari.

La nissaga Clarella va perdurar fins la dècada dels seixanta del segle XX quan Pilar Clarella va morir sense descendència; la propietat que constava de sis o set masos va passar a uns marmessors que la van vendre.

El comprador va esmicolar la propietat de manera que ara és a mans de diverses persones.

La casa mare en aquests moments es propietat d’un magnat dels EE.UU.

dimarts, 15 d’abril del 2014

SANTA MARIA DE VILARDIDA. VILA-RODONA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava l’església de Santa Maria de Vilardida, envoltada pel fum d’una calçotada que es preparava a l’espai que dona a la paret interior.


Demanava als ‘fogoners’ – en llengua catalana – si tenien les claus i/o sabien qui les podia tenir, i encara espero la resposta.

L’església es troba situada a un extrem del nucli, que no queda massa clar si depèn de Vila-rodona, i/o de Montferri, és un edifici de planta rectangular, amb absis semihexagonal, d'una sola nau de 3 trams i amb senzills contraforts exteriors.

La coberta és de teula, a dues vessants, i forma un petit ràfec sobresortint a les façanes laterals. A la façana principal s'obre, centrada, la porta d'accés rectangular, damunt la qual hi ha una petita obertura circular. Corona la façana un senzill campanar d’espadanya.

Llegia que el material de la construcció és la pedra, i que la façana principal es troba arrebossada i pintada de blanc.

apareix Santa Maria de Vilardida a la llista de parròquies, com sufragània de Sant Bartomeu de Montferri ; http://www.arquebisbattarragona.cat/parroquies/index.php?arxiu=cerca_parroquies

Manuel Bofarull i Terrades, q.e.p.d defensa quan a l’origen del topònim que s’origina per la contracció de Vila i ardida, en sentit aquesta ultima de ‘forta’, ‘ ben defensada’ . Manifestament avui aquesta interpretació , no es correspon amb la tristíssima realitat d’aquest nucli, i d’una bona part de la Catalunya ‘interior’.

Aprofitàvem per demanar a l’altíssim, per intercessió de Santa Maria, que en aquesta hora difícil, tota la Cort Celestial, faci costat a Catalunya.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 14 d’abril del 2014

CAPELLA DE SANT PANCRÀS DE MONTFLORIT. CERDANYOLA ‘ LA PETITA CERDANYA’ DEL VALLÈS

El Lluis i l’ Isidre Riera Modolell, a la II dècada del segle XX endegaven la urbanització de Montflorit; el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) havia introduït una classificació en funció de la renta disponible :

Classes altes
Classes mitges altes
Classes mitges mitges
Classes mitges baixes
Classes baixes


Aquestes promocions tenien com a destinatàries les classes mitges altes ( bàsicament professions lliberals, i alt càrrecs d’empreses i/o de l’Administració Pública ) i les classes mitges mitges, amb ‘projecció real de millora’, ( professionals joves, i càrrecs d’empreses i/o de l’Administració Pública ); amb dades d’avui foren aquelles persones amb rendes iguals i/o superiors a 30.000 € /any

La II República no va trencar aquest esquema, més enllà de la reivindicació de ‘ la caseta i l’hortet’ de l’avi Macià.

Ho faria dissortadament el II feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ), que generalitzaria les urbanitzacions per arreu, això ha acabat provocant el col•lapse de les finances de les Administracions locals, i l’empobriment irreversible de la ciutadania i del medi natural. La ‘Democraciola’ – coneguda també com III feixisme – insistiria en la mateixa linia.

M’aturava per repetir una imatge que havia fet anys enrere el Josep Maria Gavín Barceló (Barcelona, 1930).
La fitxa tècnica parla d’un antic poundegave de gel, certament en èpoques anteriors potser feia molt de fred a la serralada prelitoral,i aquestes construccions acostumen a identificar-se pel seu tancament arrodonit.


Li demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges de l’interior i rebia una fotografia datada el 23-IV-1984, identificada com Capella de Sant Pancràs [ sense culte ] Can Riera, Antic Mas Oliver.


Això venia a confirmar alhora, l’existència d’un espai de culte en aquell indret, i la més que possible preexistència d’un pou de glaç. Fins com a hipòtesis podem pensar que no va reeixir aquesta “transformació” per la pròpia naturalesa del pou de glaç que manté de forma permanent un ambient ‘ gèlid’ del tot inadequat per a l’ús religiós, i fins per al manteniment dels estris de culte.

Els pous de glaç acostumen a tenir una fondària des de la coberta arrodonida fins al fons, que va dels 8 als 10 metres, i enlloc he trobat una semblant evolució – més enllà de les activitats de meditació que es duen a terme a l’antic pou del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes a la comarca de la Noguera, en les èpoques caloroses de l’any.

http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2010/05/goigs-sant-pancras-la-seva-festa-es-el.html
http://www.cerdanyola.cat/recursosweb/documentos/urbanisme/cataleg/Q5-63.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 13 d’abril del 2014

LA PASSIÓ DE VILALBA DELS ARCS. LA TERRA ‘ NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Juntament amb les fotografies en aquesta ocasió el Joan Serra Saún, em posava en antecedents de la particular historia del ‘vi de la Passió de Vilalba dels Arcs’ , un fet que no s’explica habitualment, i que passa desapercebut pel visitant esporàdic; els components de Patronat i el grup d’actors voluntaris, cuiden fins l’últim detall la representació de l’obra. La litúrgia evangèlica dóna especial relleu significatiu al pa i el vi com a productes naturals, consagrats com a transformació del cos i la sang del propi Crist.


A darreries de setembre, per la verema, uns quants actors amb els vestits apropiats de l’època, es disposen a donar autenticitat al acte; la Casa Coll de llarguíssima tradició pel que fa al recolzament als actes religiosos, cedeix les vinyes a la finca anomenada “Mussol” , on es cull la garnatxa blanca per elaborar el conegut “vi de missa”, que sabem facilita a la parròquia de manera altruista pel consum religiós habitual.


En arribar el moment oportú quan els grans estan al seu punt de maduresa, es prepara el burret amb tots els estris; sàrries, cistells, dipòsit de fusta i cubells de ceràmica, i els participants es disposen a recollir el raïm segons l’antiga tradició.

Els recol•lectors comencen a tallar amb els falcons la parra, i dipositada en cistells és portada fins el punt on es desgrana per separar els grans de la rapa.

Tots el grans es trepitgen a dintre el cossi de fusta amb els peus, i per un forat on es col•loca una canya comença a sortir el most, el qual seguirà tot un procés d’elaboració.

L’acte no és públic, però tampoc cap visitant és rebutjat.

Tot el ritual, pretén donar una aproximació exacta als fets bíblics i també històrics, doncs si bé la vinya de Galilea és nomenada als Evangelis, els romans el consumien de Siracusa i en la campanya romana,en conquerir la Terra ‘noble’ , els ibers, els primers agricultors, mitjançant el rei Edecó el van portar al mateix Senat romà.

Sense entrar en més detalls també s’elabora el mostillo, molt preuat pels romans i també actualment per la gent de la Terra Alta, i un cop fermentat el vi, a indicació de l’enòleg, en àmfores romanes degudament segellades, es guarden mig sepultades al terra a resguard, fins el dia de la representació. El Patronat ofereix una degustació el dissabte de Glòria, a tot visitant que ho desitgi fins esgotar les existències.

dissabte, 12 d’abril del 2014

ESGLÉSIA DE SANT PERE ‘VELL’ DE CORBERA D’EBRE.

Pere Magrans Nadal, retratava la dita església vella de Sant Pere de Corbera d’Ebre, a la comarca de la Terra Alta, a la Província de Barcelona, de la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius i/o aborígens denominem Catalunya.

"Regiones Devastadas" construïa l'any 1948 l’església nova’ amb la finalitat de substituir, en funcions, l'antiga església de Sant Pere, molt enrunada després del 1936.

Curiosament les ‘noticies oficials’ diuen : durant la Guerra Civil del 1936 ‘església de Sant Pere resta poc afectada, al construir-se però ‘la nova’ dintre de la nova Corbera, la mateixa fou abandonada i espoliada fins deixar-la en l'estat ruïnós actual. O sia, que l’espoli es feia al ‘ ritmo alegre de la paz’ com cantaven els feixistes.

La història explica que Al seu lloc hi havia una petita església romànica segons consta a un document de 1764 de l'Arxiu Parroquial de Corbera, en el que s'insta a construir-ne un altre de més capacitat que es començà cap a finals del segle XVIII ( amb els diners d’Amèrica )
.
Hi ha documents del 1815 i 1819 on el Bisbe de Tortosa , Manuel Ros de Medrano 1815-1821, parla de la seva construcció, el continua parlant – això és molt del ‘pais’ – el seu successor , Víctor-Damián Sáez y Sánchez Mayor 1824-1839.


La descripció ens diu ; Església neoclàssica, de carreu, planta basilical rectangular, nau central i dos de laterals.


Altar major i petites capelles, quatre trams i l'absis. Campanar quadrat de cantonades en xamfrà de tres cossos de totxo. Les voltes -avui perdudes- d'arestes i altres lloc en forma de cúpula i mitges cúpules. Les façanes laterals i posteriors són totalment planes de petites i escasses obertures. La principal resta dividida en tres parts i portalada neoclàssica de tres nivells a la central, per damunt d'ella un frontó de línees corbes i petita espadanya.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a ‘email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 11 d’abril del 2014

SANT FELIU DE CARBONILS. ALBANYÀ. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA . CATALUNYA

El Xavier Burcet Darde retratava l’esglesiola de Sant Feliu de Carbonils [ el lloc on es preparava el carbó en la tesis que us deixem en aquest enllaç : http://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/viewFile/92897/164605 ], es localitza a uns tres quilòmetres al nord del nucli urbà de la població d'Albanyà, prop del puig de Sant Feliu.
Està adossada pel costat de tramuntana a les restes del temple anterior, la descripció tècnica ens diu ; església d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular.


Presenta dos sectors construïts en èpoques diferents. L'absis i la meitat de llevant de la nau són de construcció romànica tardana mentre que el tram de ponent correspon a una reforma posterior, i actualment presenta una coberta de dues vessants d'uralita. El tram de llevant de la nau és cobert per una volta apuntada seguida. L'absis també presenta volta apuntada i s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal apuntat també. Les dues voltes són bastides amb carreus ben desbastats disposats en filades i arrenquen d'una cornisa de bosell, que també recorre l'extradós dels arcs de les finestres del temple. Les finestres que il•luminen l'església són de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha una al mur meridional de la nau i també en trobem tres a l'absis. Al frontis hi ha una petita obertura rectangular d'un sol biaix al centre del parament. Aquesta façana està coronada per un campanar de cadireta de tres pilastres i dues arcades de mig punt, una de les quals està derruïda. L'única porta d'entrada està oberta al costat de migdia. És d'un sol arc adovellat amb el perfil molt rebaixat, amb la llinda monolítica i el timpà fet de carreus. Al costat de la porta hi ha un ull de bou bastit amb peces reaprofitades. La construcció és bastida amb grans carreus de pedra sorrenca disposats en filades regulars. A la part superior de l'absis hi ha un fris de dents de serra i una cornisa motllurada recorre la part superior del mur de migdia. Adossat a la banda nord del temple, al costat de l'absis, resta dempeus la capçalera del temple preromànic anterior. Presenta una planta trapezial i està coberta per una volta de canó lleugerament ultrapassada, bastida amb lloses primes disposades en filades regulars. L'arc que s'obria a la nau, de la queden escassos vestigis del seu mur de tramuntana, és de ferradura, adovellat i descansa damunt grans impostes monolítiques. La capçalera presenta tres finestres, la preromànica d'un sol biaix i arc de mig punt adovellat, situada a migdia, i les altres dues romàniques, a llevant i tramuntana, de doble esqueixada i arcs de mig punt. La construcció és bastida en pedra desbastada disposada en filades irregulars.

Ho retratava també anys enrere la família Cuyas, com veieu en aquesta imatge custodiada per l’ Institut Cartogràfic de Catalunya.


L'any 878 en un precepte concedit a Santa Maria d'Arles pel rei Lluís el Tartamut apareix esmentat el lloc de Carbonils; les noticies sobre l’església de Sant Feliu però, son molt més tardanes , malgrat que el conjunt edificat conserva parts clarament preromàniques.

A final dels segle XIII l'església de Sant Feliu apareix esmentada entre les parròquies i capelles que posseeixen rendes pròpies.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 10 d’abril del 2014

LA CAPELLA DE SANT ANTONIO DE PÀDUA DE LA CASA ABAT. CASTELLVI DE ROSANES. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

L’edifici de Can Abat, o Ca l’Abat, en terme de Castellví de Rosanes, és visible des de l’autopista de peatge, quan es circula en sentit BARCELONA/ TARRAGONA, i/o a inrevés, això fa que aquesta casa estigui entre les ‘ més vistes de Catalunya’. Queia el sol quan retratava davant de la façana al Josep Olivé Escarré.


Dissortadament pel que fa a les dades històriques i/o artístiques, no trobava aquesta ‘ facilitat’.

Gran casal del segle XVII reconstruït i ampliat el 1855, situat a la riba de l'Anoia. Sembla que el nom prové de les estades que hi feia l'abat de Montserrat durant els segles XVII o XVIII. Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte d’aquesta reconstrucció i/o ampliació.

Llegia que la casa va ser el quarter General de l‘heroi de la Guerra del francès, Josep Manso i Solà, nomenat Comte del Llobregat i vescomte de Montserrat el 17 de maig de 1844 per part d’Isabel II.

En va ser propietària la marquesa de Gelida, Consol Jover i Vidal. [ 29 gener de 1881 Barcelona , + 10 d’agost 1957 ‎ Barcelona]. S’explica que tenia el costum organitzar grans festes, i que a la finca hi ha un gravat de l'època, que dona fe d’una de les més – sinó la que més ‘sonada’ - que va consistir a desviar aigua del riu Anoia, per crear un llac artificial en els terrenys de la mansió i celebrar un carnaval venecià amb gòndoles solcant les aigües.



Trobava una fotografia del Josep Salvany Blanch de 1923 amb el títol, ‘estany de Ca l’Abat’

la reforma – que no trobava documentada, pel que fa al mestre d’obres i/o arquitecte - que li donà l'aspecte actual és de finals del segle XIX. Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte d’aquesta reconstrucció i/o ampliació.

L'edifici s'estructura en base a l'encreuament de dos cossos transversals coberts a dos vessants, de la intersecció dels quals neix una esvelta torre-mirador.


Flanquejant l'entrada del pati principal hi ha dues construccions, una petita caseta amb galeria oberta i una capella – de la que no se’n esmenta l`’advocació - , documentada des de 1780, i retratada també pel Josep Salvany Blanch, l’any 1923.


Adossada a la capella hi ha una gran galeria porxada.


En demanava informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que em feia arribar una fotografia datada 27-IV-1980 d’aquesta Capella advocada a Sant Antonio de Pàdua.


Sou com sempre pregats de completar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 9 d’abril del 2014

SANT MIQUEL SESVINYES. SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA.CATALUNYA

La Mercè Mañach retratava la façana, i l’interior d’aquesta ermita romànica d'una sola nau, amb absis semicircular, construïda amb carreu irregulars de pedra sorrenca, al veïnat de Casals, al terme de Serinyà, al Pla de l’Estany, a Girona, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que ens nadius i/o aborígens anomenem Catalunya; el topònim amb l’article salat propi del català anterior a 1714, ens permet afirmar que des d’èpoques molt reculades es conreava la vinya en aquest indret.


Les primeres notícies d'aquesta ermita daten del 1208, possiblement però , el seu origen es remunta als segles X-XI.
Fins a època recent, s'hi custodiava una talla romànica policromada de la Mare de Déu amb l’Infant que actualment es troba desapareguda.


A la façana nord sobresurt una capelleta, a la façana sud va caldre aixecar fins a tres contraforts.

La porta d'entrada és dovellada, d'arc de mig punt, i es troba perpendicular al carenat de la teulada, que té campanar d'espadanya d'un sol ull.

Es conserva encara el forrellat en forma de drac.

La imatge de la wikipedia no correspon a aquesta esglesiola.

El Miguel Calvet em feia arribar un missatge ‘et passo dues fotografies de Sant Miquel de Sesvinyes , per si les vols, la porta i el furriac , que diem aquí a Girona.



Gràcies Miguel, per descomptat que les volem.