EL SANT CRIST DE LLACERES A SANT CUGAT DEL VALLÈS

Anàvem la Maria Vila Massagué, el Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés pels carrers de Sant Cugat del Vallès, dita en el període romà Octavià; els romans tenien el mal costum de canviar els noms de lloc, mentre que els àrabs es limitaven a traduir-los a la seva llengua, els cristians reprendrien el mal costum romà, i batejarien l’ indret com Sant Cugat, sens dubte pel domini senyorial del Monestir ; en el període de la darrera guerra genocida contra Catalunya, el 19 d'octubre de 1936 el nou Ajuntament “tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d'insinuació religiosa” decideix canviar el nom de Sant Cugat del Vallès per Els Pins del Vallès, per ser els pins “una de les característiques més remarcables tant pels veïns com pels forasters” de la població. No fou una bona decisió, tota vegada que el pi és una ‘ espècie invasora’, portada fins al nostre país per substituir el bosc mediterrani de menor creixement, però adaptat perfectament a les nostres condicions climàtiques. El feixisme – recuperant la tradició romana, de la que se’n declara hereu – recuperarà la designació Sant Cugat, convertit en Cucufate, perquè aleshores fins i tot Déu, havia d’enraonar en llengua castellana, ells però, en deien, i en diuen espanyola.

Ens aturàvem davant la petita esglesiola del Sant Crist de Llaceres, d’una sola nau, té contraforts exteriors a les parets o façanes laterals; hi ha un porxo que protegeix la porta d'entrada, i la façana està coronada per un campanar d'espadanya.

Ens expliquen que al segle X quan es parla ja del terme de Llaceres; posteriorment existí el Mas Llaceres, i al 1406 hi havia en aquest indret la creu de Llaceres, que va ser substituïda per una imatge del crucificat, coneguda des d'aleshores com el Sant Crist de Llaceres al 1696.

La capella actual es va aixecar per rememorar la troballa de la imatge del Crist, i data de la meitat del segle XVII, fou inaugurada el 2 de maig de l’any 1745, aquell dia es celebrà una gran processó amb motiu del trasllat del Sant Crist que, malgrat l’esmenta’t miracle, s’havia guardat a l’església parroquial, les cròniques Diuen que hi assistiren el domer de la parròquia, els monjos del monestir i tot el poble de Sant Cugat.

Fou restaurada al 1956, moment en què l’artista Josep Grau-Garriga va fer-hi les pintures murals que llueixen en el seu interior.

Fa pocs anys la Penya Regalèssia – que s’ocupa també de l’esglesiola de Sant Medir - va fer una segona restauració; aquesta entitat és la que s'encarrega del manteniment de l'edifici religiós.

Els darrers anys s'ha recuperat la tradició de celebrar el seu aplec el dilluns de segona Pasqua.

http://www.totsantcugat.cat/ca/cercador.php?search_cci24=Recull+de+fotografies+antigues

Cercava inútilment entre les fotografies antigues, imatges del Sant Crist de Llaceres; moltes del Monestir, algunes del desaparegut Casino de l’Arrabassada, i cap ni del Sant Crist, ni de Sant Domènec.