dimecres, 13 de juny del 2012

LA SENTIU DE SIÓ [ O DEL JAUME ]

M’explicava un aborigen de la Sentiu de Sió, població de la comarca de la Noguera, que el topònim feia referència a un gran serpent que només era conegut pel rastre de vegetació morta i terreny aplanat que deixava per on passava.

La bona gent s’anaven dient l’un a l’altre, la sentiu ?, la sentiu ?.

Conta la llegenda que, fa molts anys, la diligència que feia el trajecte de Balaguer a la Sentiu es creuà amb aquesta bèstia i volcà. Hi hagué molts morts, però no pas per les conseqüències del cop, sinó pel terror que provocà aquell monstre. Fou alçat el sometent de tots pobles de la rodalia, i els homes armats sortiren en persecució d'aquell terrible animal. Pel seu rastre es creu que acabà tirant-se al mar.

Encara que a Catalunya hi ha poques serps verinoses, en general, la cultura popular les ha considerat repugnants i perilloses. S'atribueix a les serps el poder de paralitzar, amb un poder hipnòtic, les seves víctimes, de xuclar la sang dels ocells encara que aquests volin molt amunt. També es creia que les serps són molt llamineres de la llet de dona i s'explica, en molts indrets, que hi havia nens que malgrat que la mare tenia força llet, cada dia estaven més prims. Així, la família sospità de l'actuació d'una serp i deixà farina pel terra. L'endemà es veié el rastre i, aquella nit, el marit es quedà a l'aguait. Veié com una grossa serp mirava per una escletxa de la finestra i, després d'enfilarse pel llit, apartava, amb tota suavitat, el nen del pit de la seva mare. Tot seguit es posava a xuclar la seva llet, mentre ficava la cua a la boca del nen per entretenir-lo i que no plorés. No cal dir que el marit enfurismat matà la serp.

Explica Amades que –segons la creença popular– totes les serps, quan es fan velles, esdevenen serpents. Els creix una llarga cabellera, entre les crins de la qual porten una pedra lluminosa. Cap serpent pot viure sense aquesta pedra i mai l'abandona per res, sols per beure aigua, temorosa que li caigui i això sigui motiu de la seva mort. Aquestes pedres porten la clau de la riquesa i el benestar a tota persona que n'aconsegueix una. Evidentment, és molt arriscat intentar robar-li la pedra al serpent. Aquest es llença furiós contra el lladre –li va la vida– i el mata amb seguretat si l'atrapa.

Etimològicament, però - em dol haver de dir-ho jo Jaume - el mot Sentiu , prové i/o deriva del llatí sentice, que significa esbarzer; ho trobareu també a la pàgina de l’Ajuntament de la Sentiu de Sió.



Agraïm a la Rosa Planell Grau, la cessió de la seva fotografia.