diumenge, 22 d’abril de 2012

SANTA MARIA DE VILOBÍ. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Sorprenen – sobretot en aquests temps nostres en que la pràctica religiosa assoleix percentatges escandalosament reduïts - les dimensions de Santa Maria de Vilobí.


Fou consagrada el vint-i-cinc de març de 1931 pel bisbe de Barcelona , Manuel Irurita Almandoz ; conegut principalment pel seu declarat anticatalanisme que el va portar el 25 de desembre de 1933, quan es va tenir coneixement de la mort del president de la Generalitat Francesc Macià i Llusà, a negar-se a enviar capellans a la vetlla, sinó anaven també capellans a l’enterrament ; a instàncies del Cardenal Arquebisbe de la Tarraconense , Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, finalment va accedir als desitjos de la família.

El terreny per a la construcció d’aquesta església fou cedit per Fèlix Mestre Notó. L'edifici construït en estil neoromànic, és obra de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), marquès de Sagnier, que treballà a l'obra gratuïtament. La primera pedra es col•locà el sis de febrer de 1927 per l’ aleshores bisbe de Barcelona Josep Miralles i Sbert. La construcció es va dur a terme amb donatius, i jornals de prestació personal, per part dels feligresos.



En el període la guerra genocida contra Catalunya, sofrí diversos desperfectes, sobretot al seu interior.

A la dècada dels 40 – en els primers AÑOS TRIUNFALES - s'enllestí el pis de les campanes del cloquer (LLORAC, 1991: 134).

L’església de Santa Maria de Vallformosa, fins aleshores seu de la parròquia, va restar com a capella del cementiri municipal; sobten – val a dir-ho – les seves dimensions.