dissabte, 28 d’abril de 2012

SANT MARTÍ DE PUIGBÒ . GOMBRÈN. EL RIPOLLÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens expliquen la seva visita l’ enrunada església de Sant Martí de Puigbò, al terme de Gombrèn, als límits quasi de les comarques del Ripollès i el Berguedà sobirà.

Per accedir-hi ; a l’entrar a Gombrèn venint de la Pobla de Lillet, poc abans de la plaça de l’església hi ha una bifurcació senyalitzada amb els noms d’Els Cortals i Puigbò. Girar el cotxe a la plaça i reprendre el camí per poder entrar en la cruïlla. Al cap de cinc km. de pista alquitranada, cimentada i de terra, de tot una mica, arribem davant del rètol que diu PUIGBÒ. Uns quants metres més enllà una gran CTR molt ferma. Davant nostre l’església de Sant Martí de Puigbò.


La primera impressió, diuen que la bona, va ser de sorpresa. Les fulles de les heures que cobreixen el campanar de doble cadireta reflectien al sol i brillaven com si fos una il•luminació nadalenca. Tota la construcció és envoltada per l’enfiladissa planta i ens queda per saber si l’església suporta el vegetal o aquest a l’envoltar l’edifici aguanta, com un regal, en el seu lloc les cansades pedres.


El clos tancat del cementiri envolta la construcció i els matolls cobreixen la superfície i amaguen tot el que pugui haver-hi a sota. Per tant les fotografies són des de fora el mur.

La nau és situada a 1120 metres d’alçada, a la vall del torrent de Puigbò, afluent de la riera de Merdàs.

Segons dades de la Llista de monument del Ripollès. És una església de planta rectangular amb dues capelles laterals a la zona del presbiteri i queden restes del cor a la part oposada de la nau. La teulada és de cabirons de fusta i teula àrab. A l’interior aquesta teulada està amagada per una falsa volta de mig punt feta de maons. Les parets conserven restes de pintures, molt degradada, d’època neoclàssica.

La porta s’obre al sud i dóna sobre el cementiri i a una eixida tancada per un mur que la separa dels camps. Les heures han esfondrat la coberta i de retruc la falsa volta de canó.


Aquesta església va ser construïda al 1736 o 1737. La pedra de la llinda diu 1736 en substitució de l’antiga església romànica per continuar les funcions de parròquia del veïnat. Val la pena notar que damunt de la pedra superior del portal sembla dibuixar-se les restes d’un arc de mig punt. També hi ha la data de 1806 gravada en el portal que deu correspondre a una reestructuració o modernització de l’edifici.

Les pintures de l’interior, motius figuratius i arquitectònics també sembla ser de la mateixa època. La parròquia va caure en decadència pel despoblament dels masos veïns i ha arribat fins ara en estat de quasi ruïna total. No té culte des de 1939.

Sant Martí aixecada primerament a tocar d’aquest indret – anomenat aleshores Puigmal - pels soldats francs que participaven en la reconquesta als àrabs, va patir un primer abandó, en aixecar-se aquesta segona església; les conseqüències terribles de la ‘pax franquista’, més fins i tot que la mateixa guerra genocida, van comportar la fugida vers les zones urbanes i industrials, de les persones que vivien en aquestes contrades.

Sant Martí es partí la capa amb els pobres, i el bon Déu feu lluir un sol tardoral per agrair-li; Catalunya que s’ha buidat en benefici d’Espanya, no rebrà mai cap escalf.

Les alegries i penes de l’esperit ens eleven al cel, desgraciadament aquesta església, com la nostra Nació, davalla a terra.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.