dimarts, 10 d’abril de 2012

SANT FRUITÓS D’IRAVALS. LA CERDANYA SOBIRANA

Aparcàvem el vehicle a Iravals , poble situat a un quilòmetre de la Tor de Querol, volíem seguir l’itinerari d’Iravals a Sant Pere de Sedret, ens trobàvem però l’església de Sant Fruitós, i esmerçàvem una bona estona per admirar aquesta petita joia del romànic català.


Iravals ( Isavals) es troba a 1240 metres d’altitud. S’emprava el nom, en ocasions per designar tota la vall del riu Querol. El topònim sembla de ser d’origen preromà bascoide, no tenim però clar el seu significat, sembla procedir d’Isabal, d’on deriva zabal, “ampli, obert, abundós”.

S’esmenta per primera vegada en l’ACCU al s. IX- X, i fou la parròquia més important de l’anomenada “Vallis Eravals” ( Vall Iravals)

L’esglesiola està dedicada a Sant Fruitós – Bisbe de Tarragona – . Del que s’explica : El bisbe Fructuós i els seus diaques, Eulogi i Auguri, foren empresonats el 16 de gener del 259 , i 5 dies més tard el 21, foren executats. Ser català ja era una tasca perillosa sota l’Imperi romà.


Ès un edifici romànic d’una sola nau amb absis semicircular i campanar d’espadanya de dos ulls. Catalogada com monument històric és un temple d’estructura molt senzilla. Davant del portal hi ha un atri i també el cementiri.


Sembla probable que antigament existissin diverses esglésies, potser de fusta, al voltant dels habitats de diferents llogarets esmentats al final del segle IX (Cedret i Iravalls en l’any 862 o Llinars en 1159)

El mes de febrer de 1838 s’agrupen tots aquets petits pobles formant el municipi de Querol.

La part frontal de l'altar data segle XII- XIII. Per comparació d’estil s’atribueix al mestre d’Avià, pintor d’art romànic tardà que va treballar al Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya. Algunes de les bigues que hi havia davant de l'altar van ser utilitzades per construir els altars barrocs de l'església Sant Etienne de La Tor de Querol.

Les talles del Crist i de la Mare de Déu són de finals del segle XII i començament del XIII.

Una de les joies d’aquesta església és el retaule de Santa Marta pintat als voltants del 1348 per Ramon Destorrents, pintor oficial de la Corona. Té forma de tríptic i es composa de vuit taules. Representa escenes de la vida de Santa Marta talment com van ser recopilades en el llibre “La Llegenda Aùria” (La Llegenda Daurada)pel beat Jacopo da Varazze o Jacopo della Voragine (en llatí Jacobus de Voragine) (Varazze, 1230 - Gènova, 1298), hagiògraf dominic italià. Fou bisbe de Gènova entre 1292 y 1298. Va escriure una crònica de la ciutat de Gènova, y es considerat com autor de “La Llegenda Aùria”, la més cèlebre recopilació de llegendes piadoses a l’entorn dels sants y també la més influent en la iconografia pictòrica i escultòrica.


El retaule ens explica que després de mil peripècies marítimes des de Terra Santa a la Camarga, les Santes Maries i els seus germans arribaren a prop de les boques del Roine. Santa Maria Sara va quedar-se a les vores del mar i es venerada a Santa Maria del Mar. Maria Marta va recorre quilometres cap l’interior per alliberar Tarascon del drac que atemoria a la població. Maria Magdalena va prosseguir el seu camí fins el massís de Santa “Beaume” on va finir la seva vida en penitència. El seu germà Maximino fundà el monestir del seu mateix nom, i Llàtzer es convertí en el primer bisbe de Marsella. Llegenda?

Sobta – per infreqüent - trobar tanta riquesa en un edifici religiós de mida tan modesta.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.