dimarts, 31 de maig de 2011

SANTA MARIA DE FUSSIMANYA. SALLENT. BAGES

Anàvem en el vehicle del Joan Escoda Prats, la Maria Montcal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés; havíem d’arribar-nos fins a la casa i església de Fussimanya [ ho hem vist escrit, FUCIMANYA, FUSIMANYA,..], creuàvem la riera Gavarresa [ curs fluvial que neix prop del pic de Griells, al terme municipal d'Alpens , Lluçanès,(Osona), a uns 900 m d'altitud], la perícia del Joan i possiblement la bona ma de Santa Maria de Fussimanya, ens salvaven d’un bon ensurt.



Finalment sans i estalvis , arribàvem davant del conjunt d’edificis que formen la casa- amb mil i un afegitons - i l’església; ens expliquen que surt esmentada l’any 1.214; sembla però que va patir greus desperfectes en els terratrèmols del segle XV, i no serà fins a darreries del segle XVIII, que es refarà l’edifici amb la clàssica estructura ‘trentina’ ; l’estètica té un paper secundàri, fins al punt que únicament pel campanar i/o la creu de la teulada, sabem que estam davant d’un edifici religiós.




Ens expliquen que el lloc fou centre d’una gran devoció mariana – avui únicament els lladrucs dels gossos, ens permeten suposar una presencia humana regular -; no tenim ocasió d’accedir al temple, i no podem per tant gaudir de la contemplació de la imatge de la Verge, d’estil un gòtic tardà, que segons ens diuen, ha estat perfectament restaurada.

De l’indret situat dins l’antiga parròquia de Sant Martí de Serraïma, se’n expliquen forca llegendes :

Fa molts anys – quan els lladres també anaven a peu – que la banda del malfactor Mon Banyoles , una nit van decidir anar al mas de Rocasalbes, actualment anomenat Fussimanya, a robar tot allò que hi havia de valor.

Van lligar als membres de la família de masovers que hi vivia, i vistes l’escàs valor de les seves pertinències, van decidir entrar a robar a l’església de santa Maria; calzes, copes, casulles,... tot va anar a parar al sal dels lladregots, un d’ells fins es va atrevir a prendre la corona de la Verge.

En la tornada els va caldre passar la riera Gavarresa pel mateix punt, en que ho havíem fet nosaltres, i diu la tradició que tots van poder passar menys el que portava la corona robada al que semblava voler endur-se’l el corrent de l’aigua; espantat la va donar a un altre dels malfactors que va patir el mateix efecte; Mon Banyoles, home de clara intel•ligència , malgrat ser un lladre, va intuir que el robatori havia ofès a Nostra Senyora, i va manar que tornessin la corona. Com així és va fer.

Un cop retornada tots els lladres van poder creuar la riera.


Us deixo un enllaç per tal que pugueu veure les imatges de l’interior de Santa Maria de Fussimanya.
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2221-cat-santuari_de_la_mare_de_deu_de_fussimanya.htm

Ens hauria agradat – aquí i per arreu – poder accedir a l’interior de l’església; la manca de sacerdots és hores d’ara tràgica, la despoblació però de l’entorn rural, tampoc és dissortadament un problema menut.



A la Verge de Fussimanya amb les paraules del Virolai, li preguem :

Mistica font de l’aigua de la vida,
Rageu del cel el cor de mon país;
Dons i virtuts, deixeu-li per florida;
Feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

dilluns, 30 de maig de 2011

COUNTRY AL ‘PARC DE LES OLLES’. DIAGONAL MAR. BARCELONA

Arribàvem amb catalana puntualitat una estona abans del començament, veníem 9 persones en aquesta ocasió de Castellar del Vallès, i seguint la tradició de l’Univers Country, calia recollir alguna imatge ‘ Cultural’ del lloc on faríem la ballada.



Les imatges us donaran raó de la denominació ‘ Parc de les Olles’ , amb que es coneix aquest espai de recent creació, on les ombres son encara migrades com comprovaríem en la pròpia carn al llarg del mati.




Les mides de l’indret demanen un equip de so de majors dimensions del que es disposava; la superfície irregular va afegir, juntament amb la calor un plus de dificultat a la trobada; però l’entusiasme dels que s’estimen el Country va fer que al llarg del matí, hi circulessin no menys d’un milers de balladors, amb un flux constant d’uns quatre-cents durant les quasi quatre hores de la ballada.




El Pedro ballant el bàsic era la gran novetat de la jornada.



Demanàvem que ens fessin saber anotant-ho en un foli els llocs de procedència i/o les associacions assistents, amb la disculpa per endavant pels errors en la transcripció reprodueixo :

ASSOCIACIONS

VIVALVI
VEINS DEL POBLE SEC
VEINS DE NOU BARRIS
VEINS CONGRES - INDIANS
TOT COUNTRY LA GARRIGA
TOT COUNTRY GRANOLLERS
NOS VEMOS CLUB. BARCELONA
LUKY LUK . SABADELL
KNOCERS
GRUP VERSALLES
FREE COUNTRY
FEM COUNTRY
FAR WEST CALELLA
DIAGONAL MAR. BARCELONA
COUNTRY LINE DANCE SENSE FRONTERES
COUNTRY FOR RIVERS
COUNTRY CAL MICANOR - GAVA
CASAL SANT ADRIÀ
BARN D'EN GREG. RUBI
ASSOCIACIÇO COUNTRY D'OSONA
ANA COUNTRY
AMICS DEL BALL DE GAVA
AMICS DE PERE BARRIUSO . SABADELL

POBLACIONS

Arenys de Munt
Banyoles
Barcelona
Campllong
Cassà de la Selva
Castellar del Vallès
Celrà
Colònia Güell
Gavà
Girona
Igualada
La Garriga
Mataró
Òdena
Premià de Mar
Rubí
Sabadell
Sant Celoni
Sentmenat
Terrassa
Vacarisses
Vic
Vilanova i la Geltrú



Trobava a faltar amics de : Moià, Sant Júlia de Cerdanyola , Palau de Plegamans,....
Passades llargament les 14,30 ens acomiadàvem dels organitzadors, als que reiterem la nostra felicitació, i fèiem via cap a la Barcelona, on degustaríem una paella passades les 15,30.



Desprès del dinar, petit passeig, fotografia davant del mar i tornada al Vallès, superant el tsunami culé que s’estava produint darrera nostre.

Per anys successius ens podem plantejar un dinar al Vallès, a Ca la Roser de Montcada, per exemple, que us sembla ?.

SANTA EUGÈNIA DE NERELLÀ, ‘LA INCLINADA’. BAIXA CERDANYA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas ens envien una crònica des de la Baixa Cerdanya, ens expliquen en aquesta ocasió la seva visita a Santa Eugènia de Nerellà, Poble del municipi de Bellver de Cerdanya, a l'oest del terme municipal.



La singularitat de la seva església, originalment romànica , és el seu campanar de torre de planta quadrada de 3,40 m. de costat amb quatre nivells, el de la base llis amb una petita espitllera, el segon és de tres arcs cecs d'estil llombard i les cantoneres sobresortides com a pilastres, el tercer cos està format amb un gran arc cec i una finestra de espitllera continuant les cantoneres igual que al segon nivell, l'últim pis presenta a cada cara un finestral d'arc de mig punt de 1,50 x 1,90 m. i cobert a dos vessants. És l’únic campanar romànic que resta sencer a tota la comarca.



L'església actual està construïda sobre l'antiga romànica, reformada a la segona meitat del segle XVIII aprofitant l'estructura anterior, la capçalera es va canviar de posició posant-la a ponent, amb la porta d'arc de mig punt i sobre seu un òcul, la coberta és a dos vessants. A l'última restauració de l'any 2002 es va descobrir, buidades en el mur corresponent al que fou presbiteri una absidiola a cada banda.

La parròquia és esmentada al segle X a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Citada com església per primer cop el 1003 com a Sancta Eugenia qui est in Neriniano.

Fou declarada monument històrico-artístic nacional l'any 1984.

D’aquesta advocació força comú a terres catalanes, més enllà del sentit etimològic derivat de la llengua grega, ‘ la ben nascuda’ , s’ha de recordar que per entrar en religió és vestí com un home, i que sota aquesta aparença assoli la dignitat d’abat.

La seva mort a Roma , un dia de Nadal , a mans d’un anònim gladiador que li va perforar la gola, va concloure una llarga vida d’ensenyament i predicació de la fe cristiana.



No hem localitzat els Goigs d’aquesta parròquia, i us adjuntem els d’Agullana [ Bisbat de Girona ]

En el període de la Guerra Civil l’aferrissada oposició presentada pels polítics locals de Bellver de Cerdanya, a permetre l’entrada a la població dels membres del Comitè de Puigcerdà, no va tenir precedents arreu de la comarca. El grup d’extremistes, en no poder entrar a Bellver es va desplaçar a cremar les esglésies de la Batllia, com ara la de Santa Eugènia de Nerellà (Pous i Solé 1988: 99).

L’equip tècnic que va treballar en la consolidació de la Torre de Pisa [ Itàlia 1.173], va dur a terme un costos treball per salvar la Torre Campanar de Santa Eugènia de Nerellà 1.035; fortament inclinada cap a sud-est amb 1,20 metres de desplom per una alçada de 18,50 metres; per antiguitat doncs, pertocaria esmentar-la en primer lloc. Contràriament se la coneix com la torre de Pisa de la Cerdanya.

Aquest país entre les desamortitzacions, la estesa corrupció i estultícia en que es desenvolupen les activitats quotidianes, les guerres i destruccions ‘gratuïtes’ , no necessita inventar-se ‘perills exteriors’, dissortadament l’enemic el tenim a casa.

diumenge, 29 de maig de 2011

COLÒNIES, LA CASA DE ‘L’AMO’ I LA CASA DEL SENYOR. VILADOMIU VELL. GIRONELLA .BERGADÀ. CATALUNYA

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, a la ‘petita Girona’ a Gironella a la comarca del Berguedà. Quan al topònim seguim la tesis de Antoni Jaquemot que ho fa derivar de la llengua ibera, amb un significat que podem traduir per ‘ terra del riu’.

Visitarem la Colònia dita de Viladomiu Vell, on destaquen com diu el títol, la casa de l’Amo, de caire modernista amb aire descurat, i que segons ens expliquen, no va tornar a ocupar cap membre de la família després de la Guerra Civil, la seva utilització com a part de l’estructura productiva, i el final tristíssim de les Colònies a mans dels ‘voltors econòmics’ , expliquen el seu actual estat.




Sant Marc aixecada a l’altre costat del carrer, davant de la Plaça, és també un singularíssim edifici, que malgrat la profunda crisis religiosa – tant de practicants com de celebrants – s’aguanta força bé.



Parlava amb alguns antics residents, que inevitablement a instàncies meves, recordaven les ‘misses obligatòries’, les portes d’accés al recinte que es tancaven a la nit, el ‘sereno’ que voltava pel carrer, més per vigilar la moral que per prevenir delictes,....

Us deixo un enllaç http://www.viladomiu.com/historia.htm on trobareu informació d’aquesta Colònia.

A dia d’avui hi ha un mínim nombre de residents durant la setmana, i son majoritàriament persones que van tenir una relació laboral amb aquest lloc; els caps de setmana i les vacances, s’hi afegeixen persones de fora que han adquirit els ‘antics pisos’, i que proveïts del tot el necessari – aquí no hi ha forn, ni botiga,... – venen a gaudir d’un lleure econòmic.

Tinc possiblement una visió deformada d’aquesta mena ‘d’instal•lacions’ , com ja es posava de manifest a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/feudalisme-industrial.html

On parlava de la Colònia Sedó aigües avall del Llobregat, dins del terme municipal d’Esparraguera; les reflexions fetes fa més de tres anys ; a dia d’avui, en un context d’enduriment excepcional de les condicions de vida dels treballadors assalariats, poden semblar, sonen de fet un xic apocalíptiques.

Amics lectors, nosaltres com tots i cadascun dels que ens llegiu, més que fer la història, la patim, i ara amb un rigor extrem si m’ho deixeu dir.

En tot cas, les Colònies tèxtils formen part de la nostra història.

PASSEIG PER LA SERRA DE L’OBAC.

Comencem la sortida, la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, davant el centre d’Interpretació del coll d’Estenalles, a la carretera que porta de Terrassa a Talamanca. Aparquen el vehicle i com sempre i que no ens faltin mai, les nostres motxilles i els pals, e iniciem el camí pas a pas. El dia és solejat però fresquet. La nit anterior ha plogut i és nota en les plantes i en la terra.



Pugem per la bonica i ampla pista que entremig de grans avets porta fins a la casa de la Mata. Deixem el camí i agafem una curta escala de pedra i terra que ens condueix a una bassa gran. Passant pel seu costat enllacem amb el nostre camí. Uns metres més endavant variem la ruta per aproximar-nos i fotografiar l’ermita de Sant Jaume de la Mata.

Passem els Plans de la Font Freda i marxem en direcció a Coma d’en Vila on fent el mos matinal. Una vegada acabat tornem a fer camí. Potser uns centenar de metres més i fem una nova parada obligats per la presència de l’Alzina del Vent ( altres l’anomenen Alzina Bonica). Un magnífic exemplar d’alzina enmig del bosc. Una de les seves branques es recolza en un parell de troncs a causa de la seva llargada.



En ocasió de la publicació http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/lalzina-de-la-coma-den-vvila-retall.html el lloc va ser objecte d’una autèntic allau de visitants, gràcies a la polèmica que el text va despertat.

Reprenem la marxa i abandonant la pista avancem per un caminoi que ens porta a coll de Boix. Des d’aquest punt admirem una gran panoràmica a un costat i l’altra, dominen la visió a la dreta el cim del Paller de Tot l’Any i Montserrat i a l’esquerra Sant Llorenç del Munt. Seguim entremig d’arbres que ens lliuren del sol i ens permeten avançar lleugers. Un tros més i deixant el camí prenem un sender que ens puja a dalt del pedregós turó de la Pola ( 924 metres). Davant nostre Castellsapera, sota coll de Tres Creus i la cruïlla de camins que porten cap a l’Alzina del Sal•lari i a la Porquerissa.

A la serra de l’Obac hi ha quantitat de camins fressats i s’ha de evitar perdre’s. Tornem enrere i prenen altre cop la pista arribem a coll de Tres Creus passant pel costat del punt d’aigua per prevenció d’incendis.

Ens dirigim a la Porquerissa i la Rosa fa unes fotos. La cavitat fa uns 12 metres de llargada i serveix ocasionalment de refugi. Hi ha restes de foc. Jo recordo que fa anys, ara no les he trobat, havia uns enterraments pròxims al camí. Sabia que s’havia fet un estudi arqueòlogic i certes restes les conservaven en Terrassa. Ara no he sabut trobar el lloc. Al principi de l’alta edat mitjana apareixen a diversos punts de la muntanya les necròpolis, uns elements d’ocupació humans datats entre el segles V i VIII. Formades per enterraments individuals en caixes rectangulars de lloses de pedra plana, excavades al terreny natural que li serveix de base i orientades amb els peus a llevant.

Arribem i visitem la font de la Pola, bevem aigua fresca i ens enlairem cap a coll de Tanca. Una seguit de monòlits enganxats que segons informacions és la separació natural entre el Vallès i el Bages. Per un camí fressat però poc transitat arribem de nou a coll de Boix i variant la ruta per evitar tornar a la Coma d’en Vila refem el camí fins l’aparcament.

A http://www.moianes.net/galeria/ trobareu imatges de tots els indrets que ens descriu de manera planera i magistral el Miquel Pujol Mur.

dissabte, 28 de maig de 2011

SANT SEBASTIA & ESTEVE DE SALLENT DEL CASTELL DE SALLENT. BAGES

Ens portava el Joan Escoda Prats, a la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés , fins dalt del turó del Castell de Sallent, volíem veure la vila a vista d’ocell, i recollir imatges de les restes de l’edifici civil, i de la reformada església romànica de Santa Sebastià, una de les rodones més grans de Catalunya – sinó la que més – i dissortadament una més de les oblidades joies del excepcional patrimoni històric i cultural de Catalunya .

Del mapa de Patrimoni cultural reproduïm :

L'església és documentada des del 1022, depenent, ben aviat de la canònica de l'Estany. A partir del segle XIII va passar a dependre directament del bisbat de Vic.
Fou aixecada Inicialment sota l'advocació de Sant Esteve, que canvià a Sant Sebastià des del 1350. Hom pensa que com a conseqüència d’un vot del poble en agraïment pel final de la pesta.



Al llarg dels segles ha patit moltes ‘actuacions’ que li han comportat notables i profundes modificacions . La planta circular és deformada cap a llevant per l'absis central i les dues absidioles laterals que el flanquegen. Té tres finestres de doble esqueixada i decoració parcial a l'absidiola del cantó sud a base d'arcuacions llombardes cegues.





Juntament amb sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló, a la comarca natural del Moianès, inclosa avui dins del Bages, son els dos únics exemples d'església romànica de planta circular que es conserven a la Catalunya Central.

Les esglésies de planta rodona i/o circular son extremadament rares, avui en el territori de Catalunya que està sota el domini espanyol, tenim les següents:
Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès [*]

Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès (*)
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra] (*)
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera [*]
Sant Esteve i/o Sant Sebastià de Sallent (*)
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ] (*)
Sant Vicenç de Lluçà [*]
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès] [*]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet [*]

[*] En trobareu dades al coneixercatalunya.blogspot.com

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Fou molt reformada a principis del segle XIX, amb remodelacions que li varen fer perdre el seu caràcter original; l'any 1936 va ser parcialment destruïda, i la meravellosa talla gòtica de la Verge amb el nen que es guardava a l’església fou cremada.

Malgrat la naturalesa nacional-catòlica que reivindicava el feixisme – i que sens dubte es feu més present en terres no catalanes - l’església entrà en un continuat i accelerat procés de degradació, del que sortiria paradoxalment en la dècada dels 70 quan el Regimen - aparentment - feia el cant del cigne.

El dia 3 d'agost es fa un important acte cívico-religiós amb motiu de la festivitat de Sant Esteve.

Malgrat les dificultats per accedir a l’indret, i el fet – habitual – de trobar les esglésies tancades, aquesta és una visita obligada per als qui voleu conèixer Catalunya.

SANTA EUGÈNIA DE SAGA. BAIXA CERDANYA

El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Planell Grau, ens envien una nova crònica de la seva sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya; en aquesta ocasió visitaven Saga, població situada a 1.100 metres d’alçada, pervingué de la família dels cavallers de Saga, amb possessions a gran part de la Cerdanya.

Cuixà hi tingué un alou i el lloc fou propietat de Canigó segles després. En l’ACCU surt com a Sagane.

La parròquia de Saga és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell des de l’any 819, document que es considera del segle X.

L’any 958 el rei Lotari atorgà el precepte a Sant Miquel de Cuixà confirmant la possessió del monestir a precs de la reina Geberga.



L'església de Santa Eugènia, romànica, del segle XI o XII, és d'una nau amb absis semicircular tota ella arrebossada amb morter de cal. No hi ha més obertures que la finestra de l’absis i una de moderna al frontispici. Era coberta amb una volta apuntada de pedra que es va substituir per una encavallada de fusta. És un dels exemples més notables del romànic cerdà.

El temple té una gran portalada d’arquivoltes profusament esculturada de marbre d’Isòvol. Segurament és incorporada posteriorment i és la part més notable de l'edifici.



Encarada a migjorn consta de tres arquivoltes rectangulars i dues d'arc toroïdal. Aquestes darreres descansen sobre columnes, els capitells de les quals estan decorats amb figures d'ocells i fullatges. L'arquivolta exterior presenta diverses figuretes en estranyes posicions i certa ingenuïtat compositiva.



La clau de la dovella de l’arc exterior té esculpida la figura de Crist que beneeix amb la mà dreta mentre en l’esquerra aguanta el llibre.

Corona la façana un petit campanar de cadireta força esquifit. El fossar davant de l’església i marcant el lloc dels enterraments més antics una simple fita de pedra.
En el Musée d'Arts Decoratifs de París, s’exhibeix un magnífic frontal d'altar que conta la vida de Santa Eugènia, i que procedeix d'aquesta església.

El vergonyós Tractat dels Pirineus on Catalunya farà de moneda de canvi, va facilitar l’espoli patrimonial d’aquestes terres, ja pels espanyols, ja pels francesos; Madrid, Paris i més tard Barcelona, seran el destí de l’art creat en aquestes terres.

Quantes obres del nostre Romànic són escampades pel món ?.

divendres, 27 de maig de 2011

RECERCA HISTÒRICA

Llençava urbi et orbe una petició d’ajuda, voldria documentar la història de la DESTILERIA MARTIN SERRA GARRIGA S.A que tenia la seu local a l’Avinguda Catalunya, 12 de GIRONELLA.

Em temo que l’actual ubicació - el forat negre - http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/el-forat-negre.html
d’aquella activitat industrial, farà difícil quan no impossible, aconseguir un propòsit que en qualsevol dels països civilitzats propers, Andorra, França, possiblement no caldria ni formular.

Les ampolles de l’anís Garriga, tenen gran similitud amb les de l’anís del Mono, imagino que no és casualitat, i fins intueixo una tensa relació entre ambdós destil•leries.



Hem demanat tenir accés a l’article signat per Montañà, D. "De les destil•leries al Celler: cent anys de presència a Gironella i comarca". A: El Vilatà: la revista del Berguedà. Any VIII, núm 61 (abril 1988).

A dia d’avui, on hi havia el negoci hi ha un restaurant; El Celleret
Av. Catalunya, 12
08680 Gironella (Barcelona)
Tel. : 938228259 Fax :
WEB: www.spainmountains.info/elcelleret
E-mail: sabo15_6@hotmail.com

Com a nosaltres, als actuals propietaris, els sembla important aquesta tasca de recuperació històrica.

Continuarem ....

TRESORS DEL RIVUS LATUS. EL PONT D’AVINYÒ. BAGES. CATALUNYA

Tornàvem a la riera de Relat el el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés , en aquesta ocasió l’objectiu primer era el Pont gòtic sobre la riera de Relat.



És un pont gòtic que respon a la tipologia anomenada d'esquema d'ase, és a dir, amb un pendent més o menys pronunciat fins a la punta central. És format per tres arcs, tots de mides desiguals, i col•locats asimètricament jugant amb el terreny. L'aparell del pont és força irregular de mides i els blocs de pedra són col•locats en filades unides amb morter de calç. Les dovelles dels tres arcs de mig punt són col•locades a plec de llibre de mides més regulars i resseguides per una filada de carreus més petits.

Edificat al segle XIV, fou malmès pel terratrèmol del 1.427 , i novament pel de 1783 i reconstruït el 1815, se’l coneix , amb una absoluta falta de rigor , com Pont vell.
Ens expliquen que fins al segle passat, en un extrem del pont hi havia una capella dedicada a sant Antoni i, en l’altre, un comunidor. D’un i altre edifici deixem constància que a dia d’avui, no hi trobareu cap resta. Atesa l’advocació d’aquella capella, pensem que potser el pont era conegut aleshores com Pont de Sant Antoni. Per aquest pont, hi passen el camí ral i el camí ramader que a través del Lluçanès van cap els Pirineus i a França.



Us caldrà demanar informació, i tenir la fortuna de trobar una persona coneixedora d’aquesta població, tota vegada que l’accés no està senyalitzat, i els voltants d’aquest magnífic Pont gòtic no es troben en les millors condicions per a fer turisme.



Feta la feina, en la que el Josep Salvany i Blanch, ens havia precedit com acredita aquesta esplèndida imatge del seu fons que custodia la Biblioteca de Catalunya, continuàvem en direcció a Sant Feliu Sasserra, per arribar-nos fins al nucli de Santa Eugènia de Relat, seguint sempre el curs de la riera de Relat . Quan a la peculiar denominació de la riera ,etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües.

dijous, 26 de maig de 2011

PER TERRES CERDANES. EL PRAT DEL CADÍ.

Rebia una crònica del Miquel Pujol Mur , del que ell qualifica modestament com ‘ d’una senzilla caminada a un lloc emblemàtic de la part nord de la serra del Cadí’.

D’hora al matí l’Àngela i el Lluís junt en la Rosa i el Miquel, els quatre components de la colla ens reuníem per pujar fins la Cerdanya. Passat el Túnel del Cadí vam continuar pel Eix Pirinenc fins a Martinet. Com habitualment fem hem comprar en el forn del poble, força conegut, pa i gormanderies com coca, pa de nous o de panses, etcètera.....

Prosseguint el camí, en la primera cruïlla quasi al final del poble torcem per agafar la carretera que porta a Montellà. En la primera bifurcació prenem la revirada carretera que després de 9 quilometres ens porta fins Estana. Poble situat a 1488 metres d’alçada situat entre les valls dels torrents de Quer i Bastanist.

Impressiona la vista panoràmica de les muntanyes i valls des aquest privilegiat mirador.

Fa anys havia de ser important per la ramaderia i una mostra d’això és l’existència de dues esglésies: la de Sant Climent del segle XVI-XVII, reconstruïda damunt d’una església anterior i l’actualment enrunada de Sant Joan del Bassot.

Travessem Estana i per una pista de terra ens arribem fins el coll de Pardell on aparquem el cotxe. Molt a prop hi ha una petita area de picnic amb una font.

Des del coll de Pardell observem una vista del poble de Querforadat. Agafem els estris: motxilles i pals, prenem l’assenyalada pista. A la poca estona és converteix en un camí ple de pedres que formen com un entramat als nostres peus, trossos llisos i graons que ens condueix poc a poc muntanya amunt.

Pugem la serra de Mataplana i entremig de pinars anem agafant alçada. Deixem enrere els Graus de Riclà, el coll de Reineres, la porta que tanca el pas del bestiar i abans del coll Roig tenim l’agradable sorpresa de trobar en el camí una salamandra que amb els seus colors negre i groc es mereix una petita sessió fotogràfica. Sense molestar-la reprèn el seu camí i nosaltres el nostre.



En arribar al coll Roig una breu parada per fer un petit glop d’aigua i per un senderol més planer continuem fent via cap a la meta de la nostra sortida. Flors boscanes en un costat i l’altre del caminoi. Els colors grocs, blancs i blaus dels seus pètals ens alegrem la pujada.

De sobte com moltes coses bones d’aquesta vida s’obre davant nostre el prat, que s’alça sota els peus de la serra del Cadí. Hem arribat massa aviat en la primavera per veure el prat inundat de flors i colors. Segurament la neu i el glaç de les canals retarden l’esclat floral.




Prat de Cadí és situat a 1825 metres i malgrat que el dia es assolellat els cims que com una barrera tanquen la nostre visió son coberts per la boira que retalla un xic les arestes superiors. Encara hi ha neu i entre mig de les roques veiem la neu i el glaç com estries que descendeixen carenes avall.



Davant nostre la canal de Cristall flanquejada per la roca de l’Ordiguer a la dreta i la roca Verda a l’esquerra. Més enllà el pas dels Gosolans, ruta d’oficis: traginers, segadors, músics i també gent dels sometents, bandolers i contrabandistes. L’estiu de 1906 el pintor Picasso el travessa després de la seva estada a Gósol amb les teles de les pintures enrotllades i lligades a lloms de muls.

Els arbres arriben fins el punt d’inici de les tarteres. Durant la pujada hem suat i ara malgrat d’abrigar-nos una lleugera aura fresca ens fa abandonar el bell lloc i reprendre el retorn a coll de Pardell.

Aproximadament un parell d’hores de camí, uns 300 metres de desnivell i una agradable matí passat amb els amics entre caminar, fer petar la xerrada i uns quants acudits.

Ja en el cotxe davallant cap a Bellver una altra trobada, un cabirol enmig de la carretera que en veure’ns arribar desapareix muntanya amunt però abans ens ha deixat la visió de la seva força i lleugeresa.

dimecres, 25 de maig de 2011

SANT MARTÍ DE SERRAÏMA. SALLENT. BAGES. CATALUNYA

Envoltats de gossos el Joan Escoda Prats aturava el vehicle davant la façana del mas Santmartí, dins al terme de Sallent, prop de l’església d’aquesta advocació. La conversa que va mantenir amb el que pensem era el propietari, malgrat ser distesa es va dur a terme sense baixar del cotxe, i amb els gossos deslligats.

Ens perdíem el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés la visita d’aquest edifici de planta baixa i dos pisos amb carener a dues aigües, del que ni tant sols en recollia una imatge.

Del mapa de Patrimoni Cultural de Sallent, reprodueixo :

Documentada des del 1210 (Berenguer Santmartí) amb ascendència nobiliària.

Porxada al cantó sud, amb avancer del segle XIX. Ampliacions importants dels segles XVIII i XIX. Destaca la sala principal amb la capelleta de la Mare de Déu del Carme, les cambres del néixer i del morir, la galeria oposada a la façana i l'impressionant celler amb botes de congreny. Tota la casa conserva importants elements arquitectònics i decoratius, fruit de les diferents reformes i ampliacions dutes a terme.

Observacions: Era una important casa pairal gairebé autosuficient. Per aquest motiu conserven premsa i molí d'oli i vi, galliners, quadres d'animals, pallers, dipòsits d'oli, forns, etc., a més d'una important col•lecció documental i de la pròpia biblioteca.

Ens aturaríem davant l’antiga parroquial de Sant Martí de Serraïma; documentada des del 996, passà a dependre de Sant Benet a partir del segle XI. Exercirà les funcions parroquials en el període 1112 – 1.878, en que esdevindrà sufragània de Sant Pere de Serraïma.

De l'antiga edificació romànica solament queden restes en una part de la nau de ponent i migdia. Els diners d’Amèrica arribarien fins aquesta serra pregona, i al llarg del segle XVIII s’esmerçaren generosament en refer totalment l’església; on originalment hi havia l’absis es va situar l’actual porta principal i on finalitzava la nau es va situar el presbiteri.




En una primera fase la nau es va sobrealçar i poc temps després es va construir un campanar de torre de planta quadrangular amb coberta piramidal, que té com a característica singular que per tocar les campanes cal fer-ho des de l’exterior. També es van afegir dues capelles laterals, una sagristia i una petita absidiola per enquibir-hi la pica baptismal. Seria el cant del cigne, la revifada abans de la mort que portarà la fil•loxera a darreries del segle XIX; la incipient industria tèxtil i l’explotació minera , s’enduran la vida d’aquestes valls.

Potser finalment arribarà l’hora de posar seny, de tornar amb tots els avenços que ens permeti la tècnica al sector primari, a l’agricultura, al camp. Podem recuperar tot allò que per la nostra estultícia hem anat perdent, i que és molt tant en termes econòmics com socials; reduir i/o eliminar l’atur, i amb ell, l’angoixa de milers de persones i famílies; sense tornar a l’autarquia feixista, ens cal reduir la forta dependència exterior, provocada bàsicament per la corrupció política de nostre actual sistema; del camp se’n extreuen aliments, tant pels humans, com per les besties, avui però podem ‘conrear’ també energia, en formés molt diverses, alcohols, olis ,.... ho tenim tot, les terres i les persones per poder fer-ho.

Cal posar fill a l’agulla perquè allò d’anar a robar, amb la creu i l’espasa, als indígenes americans ja no tornarà a succeir mai més.

dimarts, 24 de maig de 2011

SANT PERE SASSERRA. LA SEGARRA INFINITA

No plovia en aquesta ocasió quan aturava el meu vehicle davant l’església i el petit cementiri de Sant Pere Sasserra.



Mentre un vent suau fa moure els núvols , contemplo amb detall les austeres parets de pedra; l’estela funerària que delimita l’espai destinat a rebre les despulles dels que aquí vivien i morien; em cridava particularment l’atenció la volta que s’aprecia clarament en el mur que dona al fossar, i als més que evidents afegitons que van permetre sobreelevar l’edifici; de la porta inaccessible en tant que límit d’un corral privat, puc únicament deduir que és la original, orientada al migdia, i decorada amb austera bellesa.





Se’m fa evident que aquest isolat indret de la Segarra, va ser cabdal en algun moment de la història passada; tant com que aquest país nostre camina decidit cap al més absolut desastre.

Recolliré – avui que encara és possible – unes imatges que il•lustren alhora, l’ ahir esplèndid de Sant Pere Sasserra, i el llastimós present, preludi de la ruïna definitiva , a la que sembla abocat com la major part del patrimoni històric i cultural , d’un col•lectiu que s’omple la boca amb mots com , Nació, País, Pàtria.

L’habitual pregaria, ara per intercessió del Vicari de Crist, s’aixeca vers el cel, des d’aquest turó, des d’on s’albiren les terres planes de la Segarra infinita ; Senyor, allibera el teu poble !!!!

dilluns, 23 de maig de 2011

BILDU, O QUAN ELS RATOLINS, FAN UNA LLISTA DE RATOLINS.

Es legalitzava Bildu per evitar de totes , totes, una victòria majúscula del PNV; molts bascos pensen que votar als partits espanyolistes més que una estupidesa és un suïcidi, i una derrota del tàndem PP/PSOE en les eleccions municipals, podria haver precipitat unes eleccions anticipades a la Presidència del Govern ‘ Regional’.



Doneu una ullada al video que us deixo en aquest enllaç :
http://www.youtube.com/watch?v=IF5plFk7Kgs

Certament ens parla de ‘ ratolins canadencs’, enfront dels ‘ gats canadencs’, però des d’un punta de vista pràctic, la seva filosofia és totalment aplicable a la nostra realitat d’avui. O no ?

Els ‘gats de tots els colors’ comencen a tenir problemes; és un miratge el creixement del vot al PP, en el nostre actual sistema encara no hi ha ‘llistes de ratolins’ en tots i cadascun dels llocs de decisió; està clar però que únicament és qüestió de temps, oi ?

Ara, cal esperar que els ratolins acostumats a lluitar i perdre, sàpiguen guanyar, i administrin adequadament la seva victòria.

El sistema els ha perseguit judicialment durant masses anys, i arriba l’hora d’exigir que la justícia actuï contra els corruptes, els sàtrapes , i sobretot els responsables polítics i econòmics de la desastrosa situació econòmica que pateix el país.

Cal desenterrar el cadàver de Juan de Dios Álvarez Mendizábal, jutjar-lo i condemnar-lo si així ho estima la justícia, i reclamar dels seus hereus el retorn dels bens patrimonials de tots; darrera d’ell tots els ‘desamortitzadors i vende patrias ‘, hauran de sotmetre’s a l’acció de la justícia, i rescabalar fins el darrer cèntim d’euro els perjudicis ocasionats a les finances públiques i privades.

Els ‘ratolins’, per descomptat volen formatge, és a dir, treball, pau, educació, salut, .. però volen també, i aquesta vegada no hi hauran lleis de ‘punt final’ , que es restauri la justícia.

Cal estar molt amatents perquè com ja es sabut els gats tenen set vides.

PORTLLIGAT I SANT BALDIRI. . ALT EMPORDÀ

Ens arribàvem unes magnifiques fotografies i una minsa crònica des de l’Alt Emporda, que ens envia el Feliu Añaños i Masllovet, que juntament amb la Montserrat, continuen fent camí per la vora de la mar.

En aquesta ocasió s’aturaven a Portlligat, lloc de que diu l’eniclopedia de ‘ Barcelona ‘ :



Veïnat del municipi de Cadaqués (Alt Empordà), que es troba al fons de la badia de Portlligat, entrant de la costa de la península del cap de Creus, al Nord de la badia de Cadaqués, tancada per l'illa de Portlligat.

Té el seu origen en un grup de barraques de pescadors. Salvador Dalí s'hi féu bastir la seva residència.

Efectivament, quan va tornar de Nova York, Salvador Dalí es va instal•lar a Portlligat, una de les cales del terme de Cadaqués.

Sembla que el pintor havia considerat la possibilitat de situar el seu museu principal a Cadaqués, enlloc de fer-ho a Figueres, on és actualment. Els fets tossuts ens diuen que aquesta hipòtesis – com tantíssimes d’altres – van ser descartades per raons diverses, i no sempre lògiques i raonables.

La presència de Salvador Dalí va fer que pelegrinessin fins aquí personatges tan destacats com García Lorca, Picasso o Walt Disney.

Al llarg dels anys molts artistes de diferents disciplines, s'han vist seduïts per la plasticitat de les cases blanques al voltant de l'església de Sant Baldiri; Eliseu Meifrèn, Albert Ràfols-Casamada, Roca-Sastre, Àngel Planells (fill de Cadaqués), Tharrats, Eduard Arranz Bravo, Norman Foster, Ramon Aguilar Moré, Marc Aleu, Jordi Curós, Benguel, Rafael Bartolozzi, Shigeyoshi Koyama, Ramon Moscardó, Josep Moscardó, Francesc Todó, Maria Girona, Isabel Garriga, Josep Rovira, Antoni Pitxot, Maurice Boitel i molts altres que ens farien allargar aquesta crònica en excés.

Esperem de l’amabilitat dels nostres lectors, que ens completin les dades històriques d’aquesta esglesiola,a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Responen a la nostra petició El Toni i l’Esther ens expliquen que l’advocació correcta no és Santa Maria, sinó Sant Baldiri , i que havia estat dedicada als sants Abdó i Senent, que, segons la tradició, van ser salvats pels cadaquesencs després d'haver naufragat a Portlligat.

Està situada al costat del cementiri, - que mereix una detallada visita – i fou aixecada l’any 1702 segons figura inscrit a la portada. Església de nau única, pintada d’un blanc immaculat, en el seu interior hom pot admirar la perfecta exedra que aixopluga l’altar, i la peculiar imatge del sant Crist.





Reproduïm de "Cadaqués". Ed. Juventud. Barcelona, 1947

"L'actual cementiri de Cadaqués és una meravella. Tres fossars hi ha a la Costa Brava bellíssims: el de Begur, el de l'Escala, el de Cadaqués. Els dos primers són bells de dins estant, per si mateixos, però llevat de la mar, que des dels murs es veu, la naturalesa circumdant no els acompanya. El cementiri de Cadaqués, en canvi, és, si és permesa la llibertat, complet. S'hi pot anar pel rastell que surt del Poal -que era el camí que feien abans els enterraments- o sortint de la plaça de les Herbes. Quan de sobte apareix entre els olivars l'arc del porxo frontal de l'ermita de Sant Baldiri, amb la capelleta del campanaret, blanca de calç, d'una proporció i d'una gràcia tan madures, que tot sembla ja decantar-se cap a una melanconia pensativa, hom té la sensació de trobar-se davant d'una humil cosa perfecta. Els xiprers es veuen darrera les parets. Al voltant hi ha la calma, una mica trista, de les oliveres. La simplicitat és enorme. Però és una simplicitat molt complexa. Hi ha moltes més coses que en una pintura trista de Rusiñol o de Meifrèn. Ja queda entès que no hi ha a Palestina res tan palestinenc (en el paisatge) com Cadaqués, com res no hi ha a Grècia (en el paisatge) tan grec com Cadaqués. En aquest paisatge hi la quinta essència d'aquestes il•lusions perquè s'hi produeix la superposició del xiprer i de l'olivera (...).

(...) En aquest paratge de Sant Baldiri i del fossar de Cadaqués, hi veig la quinta essència d'aquesta obscuritat aparentment tan clara que és la vida en el Mediterrani, terrenal i angèlica, pobra i solar, prodigiosa i miserable -la quinta essència de la nostra vida."


Josep Pla

Infinita gratitud al Toni i la Esther.

SANT LLORENÇ DEL MUNT. ‘IN MEMORIAM’

A la memòria de Mossèn Antón Vergés Mirassó, restaurador de Sant Llorenç del Munt.



Ens envien el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, una munió d’imatges del Monestir de Sant Llorenç del Munt, avui més conegut com la Mola, i ens acompanyen les reflexions del seu darrer restaurador Mossèn Antón Vergés Mirassó, nascut a Castellar del Vallès, i com és lògic – com qualsevol català universal - ignorat totalment per l’enciclopèdia de Barcelona, mal dita, LA GRAN.





Quan ens sigui possible ens plantejarem explicar en imatges, com ho hem fet ja amb Santa Maria de les Arenes, i Sant Esteve Vell de Castellar, la història d’aquest peculiar indret pel que senten els vallesans una gran estima.

Les raons que portaren a Mossèn Vergés, aleshores rector de Sant Llorenç Savall, a cercar la col•laboració del propietari de la muntanya D. Joan Gros Roca, obeïen a la seva condició de religiós i les explicita clarament a les pàgines 137 i 138 del seu llibre ‘ SANT LLORENÇ DEL MUNT: SON PASSAT, SON PRESENT I VENIDER :

Que en lo venider se dòne culto á Dèu en lo sagrat temple com lo donaren los antepassats,...

Tambè desitjo que los que vindrán ìjen allí ab esperit fervorós y adoren á tota la Trinitat beatíssima,...

Que en lo venider lo blasfemo de las comarcas del Vallés al prorrumpir en alguna expressió de aquellas que sembla que ni lo dimoni podria esser capás de inventarab tota la sua malisia, al alsar desde qualsevol punt las suas miradas y véurer coronada ab tant sagrat temple la mes esbelta altura que sobre ellas descolla, recorde la santedad del Dèu á aqui ofen,...

Lo que desitjo per lo venider es que recordin las generacions lo aue habia fèt la pietat dels nostres pares,...

Lo que intento, en fi, es renovar lo fervor, contribuir per tots los medis que estigan á mon alcance á elevar los cors á Dèu,...

En el capítol d’agraïments esmenta als seus companys en la fe, als propietaris Joan Gros Roca, i son fill Anton Gros Pous; molt especialment a Joseph Tolrá i sa esposa Antonia Prims de Tolrá. Les paraules adreçades a aquests darrers, com les intencions que el van moure a restaurar el temple, no van ser dissortadament premonitòries :

Espero que lo Senyor los recompensarà lo donatiu cent vegades, i que la patria los agrahirá lo que han fèt per lo sèu bè, puig a dit Sr. Tolrá será deutor sempre lo poble de Castellar de las suas mes importants milloras. Dominus retribuat !



Nosaltres, fins al darrer alè, intentarem ‘guardar-vos els mots, recordar-vos el nom de cada cosa’.

LES OBLIDADES RESCLOSES DE SALLENT. BAGES. CATALUNYA

Una resclosa és una obra feta transversalment en un curs d'aigua , s’aconsegueixen així objectius diversos :

Aturar la velocitat del corrent fluvial

Elevar el nivell de l'aigua i derivar el corrent fora del seu llit.

Això permet poder aprofitar els cabals per a usos industrials i/o agrícoles.

No he sabut trobar una dada fonamental; l’alçada que salva el Llobregat al seu pas per Sallent, i que va permetre de nord a sud aixecar fins a set rescloses que són conegudes amb els següents noms: la de del Mal Pas, la de la Fàbrica Vella, la de Cal Torres, la de cal Sala, la del Guix, la de la Corbatera, i l’última, la del Colomer, gairebé tocant a Navarcles.

Havia demanat al Joan Escoda Prats, que en una de les nostres sortides ens arribéssim fins aquesta vila per recollir imatges d’aquestes estructures, que es troben en pitjor estat del que em temia. Fèiem el viatge en companyia de la Maria Moncal Casanovas i el Francesc Cladellas Carreras.

Retratàvem dues rescloses; la del Mal Pas , en la que marginalment sortirà la glorieta, anomenada del pescador o també mirador de l'Horta, situada entre la muralla de Sant Bernat i el riu Llobregat.



El mirador o glorieta del segle XIX , devia fer les delícies dels que passejaven per la vora. Degut al seu abandonament, i sobretot a la teulada força malmesa, va ser restaurada en la darrera reforma finalitzada el 1982. És obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol molt prolífic en aquests indrets, se'n també l'autor de la primera església parroquial neogòtica de Sallent (iniciada el 1884 i finalitzada l'any 1901) i de l’església de la colònia Pons a Puig-reig (un dia fou Basílica), altrament dita "la Catedral del Llobregat" .

I la resclosa de Cal Sala, on recollirem una imatge del pont medieval, dit – amb la tradicional originalitat que ens fa únics al món- Pont Vell.




No hi ha – com em temia – continuïtat física entre les diferents rescloses, dono per suposat que això que potser únicament a mi em sembli excepcional aquest patrimoni, certifica – si calia fer-ho – la meva qualitat d’esser rar, rar, rar.

Us estalvio més comentaris, seguint els savis consells del meu sherpa de capçalera per les terres del Bages