dimecres, 15 de juny del 2011

SANT ESTEVE DE GUILS (BAIXA CERDANYA)

La Rosa Planell Grau , i el Miquel Pujol Mur , segueixen el seu periple pels limits superiors de Catalunya, i ens envien en questa ocasió una crònica de l'església parroquial de Guils de Cerdanya, sens dubte una de les millors joies arquitectòniques del romànic a la Cerdanya.



El topònim Guils, no és justament pacific per la doctrina, que admet com a possibles, des del llati equiles ‘ estables de cavalls’, fins a l’àrab guilz ‘ terreny dur’. Ho deixem obert.

L’existència d’aquesta església, es remunta a les primeries del Segle IX, concretament l'any 839, tal i com ho confirma l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, on es troba citada com a parròquia amb el nom d'"EGUILS".

Anys més tard, en la butlla del Papa Sergi IV, és citada amb el nom de "SANTA EULALIA D'EUGUILIS". Posteriorment, l'onze d'Agost de l'any1042 el bisbe d'Urgell, Guillem Wifred, consagra l'església de nou, la qual cosa ens confirma que és certa la seva existència com a parròquia l'any 839 i que aquesta nova consagració es deu a una ampliació de l'antiga església.

Uns 200 anys més tard, concretament l'any 1309, l'església és anomenada "Sti Stephani de Guils", segons consta en els documents corresponents a la visita d'inspecció que es va fer a totes les esglésies de la Cerdanya per ordre del bisbe de Vic Galceran Sacosta. Però a meitat del segle XIV, com moltes terres i edificis de la Cerdanya, van passar a pertànyer al monestir de Santes Creus, així ens ho confirmen els fogatges d'aquesta època, en què l'abat de Santes Creus posseia 14 focs a Guils de Cerdanya.

El pergamí original de la consagració va ser trobat l’any 1800 a la mateixa església, acompanyat d’altres fragments, juntament amb una ampollla de fusta policromada i l’ara de l’altar.

Es suposa que va ser construida gràcies a Arduí, fill del comte Guifré II de Cerdanya el qual li havia llegat tot el seu feu senyorial que posseia "vel habere debeo" a la vila de Guils en el seu testament datat l’any 1035. No sabem si també fou per donació d´aquest comte que la parròquia de Guils pertangué durant aquest segle al monestir de Sant Martí de Canigó. Al segle XIV el lloc de Guils era de la senyoria de l´abat de Santes Creus. El 1698 pertanyia a la comunitat de beneficiats de Puigcerdà.

Consta d'una nau capçada a llevant amb absis semicircular i a ponent un gran campanar de cadireta de tres ulls. La nau és coberta amb volta apuntada.



L'absis té una decoració exterior a base de dents de serra a la part més alta i, a sota, una cornisa suportada amb mènsules ornamentades i unes bandes verticals en forma de pilastres o mitges columnes.




Té una magnífica portalada a la façana de migdia que està composta per quatre arquivoltes rectes en degradació i tres parells de columnes amb arcs tòrics sobreposats. A cada banda hi ha tres capitells ben esculpits, amb motius vegetals, animals i geomètrics. El frontal de la primera arquivolta és decorat amb escacs i un bordó amb mitges boles.

La imatge de la Mare de Déu de Guils va desapareixer l’any 1936.

Al Museu del Prado a Madrid, capital de les Espanyes, s’exposa un important frontal romànic – pertanyent a aquesta església - , que presenta la imatge del Crist en Majestat en el centre, i està voltat pels simbols dels evangelistes. A qui correspongui en preguem la devolució.