divendres, 1 d’abril de 2011

LA TORRE ROSA DE M. TERESA AMATLLER CROS. CABRERA DE MAR

Ens sorprenia agradablement la visió de la Torre Ametller des de l’alçada del castell de Burriac, anàvem la Carmen, el Tomàs, l’Antoni, el Feliu i l’Antonio; organitzava la tornada per Argentona, i això ens facilitava arribar-nos fins al veïnat de l’Agell on es troba aquest veritable tresor que a instàncies de M. Teresa Amatller Cros (1873-1960) es comença a aixecar l’any 1.917 i s’acaba l’any 1.920 La casa mereix i fins diria que demana una acurada visita o fins uns dies d’estada aprofitant que d’ençà de 1.985 és un dels Albergs de Joventut de la Generalitat. El periple vital de M. Teresa Amatller Cros despertava la meva curiositat, i en la meva recerca de dades constatava - una vegada més – els criteris absolutament capriciosos en que es va confegir la mal dita GRAN ENCICLOPEDIA CATALANA. Trobava però algunes informacions sobre la que incloc a la meva particular llista de ‘ Patricis de Catalunya’ : Va ser única filla D’Antoni Amatller i Costa, darrer representant baró d’una nissaga que des del 1797 eren fabricants de xocolata i van convertir el seu cognom en marca de la seva empresa. La M. Teresa Amatller Cros no es va casar. Per aquesta raó els bens que procedien de l’herència paterna els va cedir per a constituir el que avui és coneixer com l'Institut Amatller d'Art Hispànic, situat a l'anomenada Casa Amatller de Barcelona. La ‘Torre Rosa’ fins quasi l’esclat de la guerra civil va ser l’habitual destinació estiuenca de M. Teresa Amatller . Passada la contesa bèl•lica la situació l’idíl•lica de la finca la convertirà en objecte del desig del regim franquista que l’any 1.943 la convertirà en un ‘centre de reeducació de nenes orfes del bàndol republicà’; la tasca d’esborrar de les ments infantils qualsevol anhel de llibertat, de justícia, i fins de pertinença a una cultura diferent, l’assumiran les monges de l’ordre de l’Estonnac. En devia succeir alguna de molt grossa – el feixisme es va permetre tota mena d’accessos i aberracions- , perquè les monges van abandonar la seva tasca, emparant-se en que s’ampliaven desmesuradament les instal•lacions. Lògicament no he trobat cap informació relativa a aquest període que es despatxa en dues breus línies en els llibres ‘oficials’. Mentre recollíem imatges de l’exterior, pensava que més enllà de les aparences, potser l’existència de la M. Teresa Amatller Costa, no va ser tant ‘rosa ‘ com l’actual color de la casa d’estiueig . Fora de la tanca perimetral em cridava l’atenció el que semblen runes d’una capella, de la que no comprovo astorat que no existeix cap informació; heu provat alguna vegada el xocolata amarg ? Sou pregats d’ampliar, matissar, corregir i/o modificar les dades a que hem pogut tenir accés. El nostre e.mail coneixercatalunya@gmail.com

5 comentaris:

Ascen ha dit...

Quans records. Vaig estar interna en aquest col·legi de Cabrera entre els anys 1993 i 1997. Llavors tenia entre 3 i 7 anys. Encara recordo les olors dels voltants a ciprés, mimoses i falsos pimenters. Cada dia cantavem el "Cara al sol". Al principi havia mestres, deprés van venir monges del Sagrat Cor. No sé quantes nenes erem. Jugèvem moltíssim. A les nits teniem por: la habitación de las 14 camas, el cuartito de las ratas, el menjador d'estiu, el passeig del cipresos, la fuente que devuelve. Records màgics i durs a l'hora. Les senyoretes Petra, Celia... Crec que era un orfanat per nenes sense pares, de mares solteres o de pares molt pobres. Quins records!

Ascen ha dit...

He comprovat que hi ha un error en les dates que us vaig escriure al meu
comentari al vostre blog "Coneixer Catalunya". Torre Ametller Cabrera.

Jo vaig estar interna al col·legi de Cabrera entre els anys 1963 y 1967 i
no entre 1993-1997. Ho podrieu modificar. Moltes gràcies.

pitusa ha dit...

Hola:

Us voldria fer una preguntai voldria aclarir que la intencionalitat d'aquesta, no és pas la cerca de morbo, sinó el poder donar resposta a una experiència viscuda per un familiar meu i que va tenir lloc fa un parell d'anys.

Sabeu si, en algun moment donat en la història d'aquesta casa, es va donar el suïcidi d'una dona? Potser el d'una monja? O el d'una nena? No al llarg dels anys que porta essent una casa de colònies: bàsicament a l'època en que va ser un orfanat.

Moltes gràcies.

Pitusa

Goya ha dit...

Quants records també per mi. vaig estar interna entre els anys 1973 i 1976, crec. Encara no tenia els 5 anys quan vaig arribar amb la meva germana, totes dues agafades de la mà de la mare. Mai oblidaré aquell dia. Recordo a la Madre Jordana i a la Madre Conchita, també a la Señorita Margarita. Hi havia també un home que es deia Toni i tenia un gos, crec que era el jardiner. Recordo el corredor del primer pis, totes fent cua en fila índia, arrambades a la paret i en silenci. Els dormitoris amb molts llits i una llum verda que romandria encesa tota la nit, per veure’ns si havíem de fer pis en una galleda que deixaven allà mateix. Ens vestien a totes iguals amb una bata que es cordava per l'esquena i un número cosit pel revers, jo portava el 50, recordo que a l'estiu ens posàvem una bata de floretes. Es veritat que tot feia olor de flors, es el millor record que tinc. A l'estiu fèiem la migdiada a l'esplanada de la pineda sobre unes mantes que posaven al terra, després agafàvem pinyons i els contàvem, ens deixaven quedar-nos tants com sabíem comptar. Així vaig aprendre els números. Jugàvem als jardins, a la fuente que devuelve i per les escales que l’envolten. La font era el cap d’un lleó, crec, amb la boca oberta. Recordo el camí escalat dels xipresos i la piscina buida, també els gronxadors dobles i el tiovivo de colors. De vegades ens portaven de passeig fins arribar a “Ca la Montse”, anàvem en fila de dos agafades de la mà. Alguna vegada ens van portar d’excursió al castell Burriac, i a la platja en autobús, tota una aventura!. Els diumenges venia la meva mare amb el meu germà i passàvem el dia tots junts pels jardins de la casa, després quan marxaven, ja era l’hora de sopar i si no plovia fèiem un berenar-sopar assegudes al muret que envolta l’explanada de la porta principal. L’últim any va ser molt trist, van portar-se a la meva germana a un altre internat de Barcelona, i tot i que havíem moltes nenes vaig patir la soledat més cruel que recordo fins avui. Em dic Goya.

Ascensión Mencía de Prado ha dit...

Goya, todo lo que cuentas me suena. Había un cuarto al que le llamaban "La habitación de las meonas". Si te hacías pipí en la cama te enviaban allí durante una semana. Era una escarnio entre el resto de las niñas, te señalaban y te llamaban "meona, meona, meona..." jajaja, era duro pero ahora lo veo de otra manera. Tengo mil anécdotas en el colegio interno. En general guardo un buen recuerdo de aquellos años. Había una señorita que se llamaba Julia, era bastante mayor y padecía de los nervios. Al final hizo daño a una de las niñas y la tuvieron que "jubilar" anticipadamente. Recuerdo las excursiones al pueblo de Cabrera en las tardes de los domingos, como tú dices, íbamos en parejas de dos. Nos ponían bandas y escapularios si nos portábamos bien y el premio era, justamente, ir de excursión a Cabrera. Un día vimos una película que a mí me impresionó, era "Marcelino pan y vino". Quería que me ocurriese lo mismo que al protagonista... quería que ocurriera un milagro (jijiji... cosas de niños!) En verano nos llevaban a la playa en "La Combi" que era un autocar pequeñito. Qué fiesta era aquello de ir a la playa...inolvidable.