dimarts, 22 de febrer del 2011

SANT CRISTÒFOL DE CABRILS.

M’endinsava pel veïnat del Sant Crist, al sector meridional proper al terme de Vilassar de Mar, a la vora de l'antic traçat de la Via Augusta romana, antigament constituït per masies esparses, i convertit avui en zona residencial; cercava la capella de Sant Cristòfol, situada dins dels terrenys de Can Vives, l’edifici esdevé invisible pels vianants; trucava a la casa i els exposava el meu interès en recollir imatges d’aquest interessantíssim exemplar d'església preromànica, una de les poques que ha estat considerada anterior a la invasió dels àrabs, almenys alguna part de la seva construcció.

Quedàvem per veure’ns aquella mateixa tarda, i aprofitava aquell temps, per arribar-me fins al centre del poble i recollir imatges de les Escoles Tolrà [ avui llar dels jubilats ], que construïa a les seves expenses a principis del segle XX, Doña Emilia Carles Tolrà, filla de Cabrils, i primera marquesa de Sant Esteve de Castellar.





Feta la feina, tornava al veïnat del Sant Crist; molt amablement en permetien l’entrada a Can Vives, i podia recollir imatges d’aquest esglesiola bastida damunt de grans carreus procedents d'algun edifici romà; consta d'una petita nau rectangular, la part més antiga és el costat lateral dret, on s'obria la porta primitiva (datable a l'època visigòtica, segles VI o VII, igual com la creu del carener); una galeria subterrània comunicava amb la masia veïna de Can Vives. La façana principal és ornada per una finestra bipartida amb arcs de ferradura i una columna central (datable al segle IX); el portal de punt rodó sembla del segle XIII. En la restauració feta el 1953 es descobrí la galeria i el portal antic esmentats i també una interessant finestra d'arc de ferradura al fons de l'absis i una al mur lateral dret del mateix absis; l'arc triomfal (amagat fins aleshores per la paret que convertia l'absis en sagristia), d'arc de ferradura, i les voltes, amb senyals d'encanyissats, són de tècnica molt primitiva; l'absis quadrat és típic de les construccions preromàniques.





L'advocació a sant Cristòfol, devoció introduïda al país al segle X, fa pensar que anteriorment havia tingut l'advocació del Sant Crist, nom del veïnat (la primera referència documental de la capella és del 1037).

Conversava amb el meu amfitrió mentre recollia imatges, parlàvem d’Olost, al Lluçanès, on la família té vinculacions familiars, i de la tesis documentada i rigorosa del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf, recollida en el llibre : ‘La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona’, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, tesis que em sembla del tot versemblant, i possible; li feia palesa la meva admiració pel estat de conservació d’aquesta esglesiola, duta a terme exclusivament per la propietat.


El sol començava a declinar quan ens acomiadàvem.