Del Josep Salvany Blanch, és obligat explicar-vos alguna dada bàsica :
Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866.
Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.
l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924.
Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.
Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tècnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.
Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.
El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col•lecció es situa entre 1911 i 1926.
A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altre informació tècnica. En aquesta col•lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes.
Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salvany podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col•lecció d'imatges.
És gràcies a persones com el ‘mestre Salvany’ , que malgrat la manifesta mala voluntat dels nostres ‘forçats veïns’, el català no és – encara – una llengua morta. I els catalans, tampoc afegeixo.
Anàvem el Joan Vives i l’Antonio Mora fins a Sentmenat, la nostra tasca era la de recollir imatges de l’exterior i l’interior de la seva torre campanar romànica que podem datar del segle XI o principis del segle XII; del temple que hi havia adossat – possiblement d’època posterior- no hem sabut trobar-ne imatges, malgrat que n o fou fins l’any 1.744, que s’aixeca l’actual d'estil bizantí.
Sobta trobar-se un campanar separat de l’edifici de l’església, i més encara quan com en aquest cas, malgrat no tenir imatges del primitiu temple, hi ha constància que com a conseqüència del creixement de la població, fou necessari erigir-ne un de nou. L’edifici fou el destinatari amb l’excepció del campanar, dels material amb que s’havia aixecat en un moment indeterminat, l’església romànica que fou la primera seu de la Parròquia de Sentmenat.
Advertim a la paret del migdia restes d’una edificació que pensem podria ser el temple enderrocat; aquesta hipòtesis, atesa la costum de l’època de posar les obertures d’accés en aquesta direcció per aprofitar al màxim l’escalfor del sol, sembla alhora que versemblant lògica.
La torre presenta l’estructura clàssica dels edificis destinats a tasques de vigilància i/o prevenció; com en molts altres casos, aquí cal valorar la possibilitat que l’edifici fou aixecat en un període d’intranquil•litat, per dur a terme funcions de guaita i bada; superada aquesta circumstància , i atès el fet que la població creixia per aquesta zona propera al torrent, es decidís aixecar un temple per atendre les necessitats d’aquest sector.
A la part alta de l’actual terme, amb dependència de Caldes de Montbui, Sant Fruitós – possiblement exercint funcions de parròquia rural - en un document de l’any 1.113, es cita l’església i el seu cementiri : “ecclesiam Sancti Fructuosi i cum cimiterio “. S’ocupava d’atendre religiosament les masies i persones de la seva demarcació.
El culte a Sant Menna en les nostres terres és força excepcional; contràriament el de Sant Cristòfol està molt estès; la història explica com Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc de la mort em sembla del tot versemblant, i possible.
http://sites.google.com/site/capdevilasoldevila/llistat-de-treballs/sant-cristofor
Retornem les Claus a mossèn Josep Maria Oca Riaño, i ens acomiadem agraint-li la seva gentilesa.
No hi ha – dissortadament – gaire informació sobre aquesta joia del romànic Vallesa, conservat i restaurat curosament en trobar-se dins del casc urbà de Sentmenat.
Als factòtums dels mitjans de comunicació, televisió, ràdio , i tota la premsa que es fa a Catalunya, diària, setmanal, mensual, d’àmbit general o local ; en les seves edicions dominicals i/o extraordinàries ¿ Per quan una guia del romànic del Vallès, i comarca a comarca, de la resta de Catalunya ?.
Fora una forma senzilla de fer –realment- país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada