dilluns, 24 de gener del 2011

SANTA MARIA DEL PLA I SANT PELEGRÍ. BIOSCA. LA SEGARRA

Anàvem quasi a les palpentes, conduïa el Joan Escoda Prats amb la màxima prudència, i jo m’esforçava en identificar la nostra destinació; l’ermita de Santa Maria del Pla i Sant Pelegrí al terme de Biosca; entre la boira a l’esquerra de la via, desprès d’una rotonda, finalment aconseguíem localitzar-la.

Quan al topònim, hom defensa un origen iber, així : ‘bio’ defensa”; ‘osca’ “tall, regata, buit, etc, que trenca la continuïtat, especialment d'una vora, i que és fet en una peça, un objecte, etc, amb finalitats diverses”. Vindria a confirmar que aquest fou un punt cabdal en la consolidació del domini territorial en algun moment de la història.

Corprèn aquí , i en la resta de pobles que foren en el seu moment el ‘cor de Catalunya’, la sensació d’abandó, de solitud, fins de desídia, perceptible només en la seva contemplació. Catalunya necessita algun estímul poderós , per tornar a ser.

El lloc de Biosca és documentat l'any 1031. El 1067, la comtessa Sança d'Urgell jurà als comtes de Barcelona que no concordaria amb el comte d'Urgell, que fou fill d'Ermengol, per raó de diversos castells, entre els quals el de Biosca. La senyoria superior d'aquest castell de Biosca, almenys fins a la segona meitat del segle XIII, la detingueren els comtes d'Urgell. La castlania o el domini directe de Biosca, a la fi del segle XI, pertanyia a Berenguer Brocard, que, juntament amb la seva muller Toda, el 1100 llegà a l'Església de Solsona l'església de Santa Maria de Biosca i altres del seu terme. Donació que confirmà el 1102 el comte Ermengol. En la documentació d'aquest segle apareix el llinatge dels Biosca, que probablement degueren detenir la castlania del castell.

El 1172 fou jurat el testament sacramental de Ramon Bernat, potser descendent de Bernat Ramon de Camarasa, a l'església de Santa Maria del castell de Biosca, del qual era senyor, senyoria que llegava al seu fill Ponç. El 1190 Ramon de Seró i la seva muller Adelaida declararen posseir pel comte d'Urgell el castell de Biosca. Paral•lelament a aquest llinatge dels Seró, apareix en la documentació el dels Biosca, que en devien ser els castlans. En la infeudació del comtat d'Urgell que féu Pere el Gran a favor del comte Ermengol, del 1278, figura esmentat el castell de Biosca. El 1369 era senyor d'aquest castell i de la vila de Biosca Bernat de Camporrells. Magdalena, vídua de Miquel de Camporrells, n'era senyora el 1633. El 1690 ho era Antoni de Camporrells, que hi tenia com a procurador el canonge de la Seu Isidor Ceriola (aquesta família Ceriola és documentada encara a Biosca al segle XVIII i a la primeria del XIX. Hi morí el 1807 Josep Ceriola i Font, que havia estat notari a Solsona. També era de la família el banquer Josep Ceriola i Sarri, que el 1824 és a Barcelona al Banco de Isabel II). Posteriorment la senyoria de Biosca passà, el 1709, als Delpàs i al segle XIX als Iglésies. Durant la primera guerra Carlina el castell de Biosca fou destruït pels carlins el 1837 i, posteriorment, el 1839, reedificat pel capità general de Catalunya. El 24 d'agost de 1855 entrà de nit a Biosca un escamot de carlins que volien cremar el poble. Saquejaren la casa del comandant dels liberals, Ramon Prat. Hi hagué ferits, i els carlins, guiats per Rafel Tristany, s'emportaren robes, joiells, diners i el cavall de Prat.




Ens aturàvem vora la carretera de Guissona, al santuari de la Mare de Déu del Pla, i de Sant Pelegrí ; el temple d’origen romànic, fou refet , és un edifici rectangular amb un absis semicircular. Ens atenen els masovers que fan funcions d’ermitans en llengua castellana, amb l’accent dolç d’algun país sud-americà – el Joan creu que d’Argentina - , i em costa fer-los entendre que son els Goigs, dels que finalment a un euro la unitat en comprarem un parell per cadascú.



Aprofitem per recollir imatges de l’interior on la fe popular ha deixat testimoni del seu agraïment a la Mare de Déu i a Sant Pelegrí.


Llegim que en aquesta ermita de la Mare de Déu del Pla es fa un aplec el Dilluns de Pasqua, i un altre per Sant Isidre, el 15 de maig.

Quan refem la marxa, la radio del cotxe ens deixa sentir el castellà amenaçador del President del P.P. andalús, que s’oposa aferrissadament a l’ensenyament en qualsevol llengua que no sigui la seva, als infants procedents de la seva Comunitat. Mantenir al màxim la ignorància del poble, els convé molt a la gent com ell.

Per la intercessió del nostra Senyora del Pla i de sant Pelegrí, renovem un cop més la nostra pregaria ; Senyor allibera el teu poble !!