dijous, 27 de gener del 2011

SANT MIQUEL DE LLOBEROLA. EL TURÓ BONIC

Anavem per les terres del ‘forat negre’ el Joan Escoda prats i l’Antonio Mora Vergés, la boira intensa i persistent ens havia acompanyant una bona part del mati, però s’aixecava sobtadament – podríem dir que forma miraculosa - per deixar-nos gaudir de la bellíssima vista del turó de Sant Miquel de Lloberola, el Joan afirma que està a 617 metres d’altitud, i jo m’ho crec.






Recollirem imatges des de la distància, i per descomptat quan arribem al pla de l’església,







també d’aquesta,



de la torre,



de l’antic cementiri, i dels sarcòfags del Sacirera; no dissortadament de l’interior del temple, tancat amb pany i forrellat, com és – mala – costum per aquestes terres.


Del castell en resten diversos murs i una torre de planta quadrada, però amb els angles arrodonits, que en prendre alçada es van fent més prims. L'església parroquial de Sant Miquel de Lloberola és a peu del castell i conserva algun vestigi antic, però fou reformada segons el gust neoclàssic, des d’aquí s’accedeix al vell fossar on s’hi troben els sarcòfags . El nou cementiri està situat escassament a uns cinc-cents metres baix al pla.



Quan al topònim, pel sufix ola , advertim que és un diminutiu de Lloberalloc de llops - ; estem a la línea que divideix la Segarra i el Solsonès, i justament és dins d’aquesta comarca, que naixia en formar-se el Bisbat, on està el poble de Llobera. Tenim coneixement que Biosca, en quin terme està Lloberola, ha demanat la seva inclusió al Solsonès. Això i la concentració de municipis que com a conseqüència de la fallida econòmica de l’estat caldrà fer, farà que tot plegat – dissortadament potser també el nostre nivell de vida- retorni al període de l’alta edat mitjana.


Algunes dades històriques :


El castell de Lloberola és documentat l'any 1149 quan n'era senyor Bernat Rotlan, que en aquesta data el cedí al seu fill Bernat. El 1172 posseïa el castell de Lloberola Pere Sanç de Llobera, que també tenia el castell de Llobera al Solsonès. El de Lloberola li pervingué de la seva muller Dolça, i ell el tenia per Ramon Folc, vescomte de Cardona, que n'era el senyor superior. Fins a la fi del segle XIV ambdós castells anaren units en la senyoria, i s'esmenten el 1314 i el 1375, quan Ramon Folc incorporà al vescomtat de Cardona els seus castells i quan fou erigit el comtat de Cardona, respectivament. El 1397, però, el castell de Lloberola era de Jaume Sacirera i pertanyia a la vegueria de Cervera.


Al segle XV la senyoria de Lloberola pertanyia al Bastard de Cardona, que era germà natural del comte de Cardona i Prades. El 1736 la senyoria del lloc era de Miquel d'Agulló-Pinós i Lagarriga, marquès de Gironella, que residia a Barcelona. N'era batlle Magí Camats i els regidors eren Joan Padollers, Joan Reus i Francesc Cogurulls.


Del bisbat d'Urgell en origen, la parròquia fou donada al monestir de Solsona i, també, Masdenforn de Lloberola. Posteriorment passaren a la mesa episcopal de Solsona. La parròquia de Lloberola dona servei a un gran nombre de masos dispersos.


De l’existència del retaule barroc de l'altar major de l'església parroquial de Sant Miquel, que fou cremat el 16 d'Agost del 1936, es conserven un parell de documents on consta que al final del segle XV el mestre de retaules Joan de Brusel•les féu una d'aquestes obres per a l'església de Lloberola. Aquest mestre creiem que era l'artífex Joan Troch, conegut, també, amb el nom de Joan de Brusel•les, quins treballs estan documentats a Catalunya entre els anys 1509 i 1535. Sabem que l'any 1500 ja treballava a Lloberola en la construcció d'un retaule. Atès que el segon document ens diu que el retaule, al començament del mes de febrer de 1501, ja es trobava acabat i col•locat al seu lloc, d'acord amb el contracte encara que hi faltava posar les ales i la diadema a Sant Miquel i la polsera del retaule, hom suposa , essent aquest sant el titular de la parròquia de Lloberola, que l'obra l’hi estava dedicada i que anava destinada a l'altar major de l'església. Aquest mateix document ens concreta l'import del retaule: 15 lliures i 10 sous.


Els autors de l’ncendi – com per arreu - porgaven les cendres per tal de recuperar en el seu cas algunes restes d'or. Aquella bogeria col•lectiva, esdevé més i més inexplicable a mesura que passen els anys.


Del període anterior al genocidi de 1936-39 s'han conservat únicament les imatges de Sant Pere i Sant Pau, i el magnífic retaule del Roser.


Sou pregats de corregir, afegir o modificar aquesta informació a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com