dilluns, 24 de gener de 2011

SANT CRISTÒFOL DE VESPELLA. GURB. OSONA.

Ens portava, a la Carmen Toledo, al Tomàs Irigaray, al Feliu Añaños i a l’Antonio Mora fins aquesta solitària parròquia, la nostra sherpa Irene Tironi.




L'església llueix la data de 1759 a la llinda de la porta principal, però sembla que no fou acabada completament fins al 1784. Consta d'una sola nau ampla i espaiosa rematada per un presbiteri i flanquejada per dues capelles laterals. El campanar és esvelt i consta d'una torre quadrada i un teular agut de quatre vessants. En crida l’atenció el rellotge de sol mig esborrat.



A la banda de llevant de l'església hi ha adossada una espaiosa casa rectoral construïda a la mateixa època.



A ponent, el cementiri acull amorosament als veïns que feta la feina, han lliurat l’ànima al Creador.


Com a possible origen del topònim, Manuel Bofarull i Terrades, recull ; bi-àsab-allàh en lloança d’ Al•là’ ; aquesta tesis casa malament, amb la història oficial que hom troba la pàgina de l’Ajuntament de Gurb :


Vespella apareix ja des d'abans de la reconquesta amb territori amb demarcació fixa i dotada d'església pròpia; ubicada dalt d'un serrat situat davant mateix de l'església actual. En aquest serrat hi havia una fortalesa o castell, que tenia al costat, des de 986, una basílica dedicada a Sant Cristòfol, és a dir, una construcció de tres naus coberta amb fusta que en el segle XI fou substituïda per una església de pedra.


Aquesta església de pedra va fer de temple parroquial durant molts segles fins que s'aixecà l'església actual en el pla. L'altra quedà abandonada i de mica en mica s'anà ensorrant de manera que ja en l'actualitat no és possible dibuixar-ne l'estructura.


La parròquia està formada per cases disseminades. Fa anys recollíem imatges de les restes d’una ermita dedicada a Sant Vicent.


La rectoria, cedida en ús al moviment Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, s'està restaurant com a lloc de trobada de caps o responsables dels grups, i per acollir els caps de setmana grups de nois i noies d'aquest moviment.


La solitud esdevé quasi ‘física’ , en aquest espai situat al límit de les terres planes, sota el penya-segat de Sant Bartomeu del Grau.