diumenge, 10 d’octubre de 2010

SANT JORDI DE LLOBERES. GAIÀ. BAGES

Anàvem el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés als límits de la comarca del Bages amb el Berguedà; a les terres del Lluçanès que reivindiquen ara un reconeixement territorial propi.
Sembla que el topònim deriva del llatí luparia, cau de llops; no costa gaire d’imaginar-se aquestes terres a darreries del segle x; hom entén aleshores l’origen de noms com Vallgatina, relativament propera al lloc en que ens trobem, o aquest mateix que esmenten de LLoberes.

Als Països Catalans el culte a sant Jordi entrà amb la litúrgia romana dels segles X i XI ( ja es troba el nom de Jordi, encara que no es freqüent, al segle X). L'abat Oliba erigí un altar a sant Jordi al monestir de Ripoll. Entre les primeres capelles testimoniades hi ha la de Sant Jordi de Lloberes.

Es troba dins l’antic terme del castell de Gaià. Apareix citada el 1053, quan fou donada al bisbat de Vic. És la més antiga del bisbat de Vic sota aquesta advocació.

En un principi fou una capella depenent de Sant Miquel de Terradelles.



És una obra romànica tardana de principis del segle XIII, que substituïa una altra de més antiga, ja esmentada, del 1053. És un edifici construït de manera senzilla i austera.

És d’una sola nau, coberta amb una volta de pedra força apuntada, i al costat de llevant hi ha un absis semicircular, cobert amb un quart d’esfera.


L’absis és pràcticament tan ample com la nau, però al mateix temps es força més baix, degut a l’apuntament de la volta, aquest fet es veu molt més clar a l’interior, on l’arc de mig punt d’obertura de l’absis, queda força per sota del punt més alt de la cobertura de la nau.




La portalada és acabada amb un arc de mig punt, i està situada al capdavall de la paret de migjorn, queda enlairada respecte el sòl i per això hi ha una esglaonada per accedir-hi.





L’espadanya que corona el mur de ponent és d’una sola obertura, i és de construcció moderna.
L’edifici primitiu fou totalment refet, ja que l’actual església no es correspon a la tipologia d’una església del 1053.

Fou profanada el 1936, i restà sense culte fins que el 1964 fou restaurada pel propietari del mas Soler de Lloberes.

El Tomàs malgrat les adverses circumstàncies climatològiques recollirà unes magnifiques imatges de l’indret.