EL GRANOLLERS D’EN PATUFET

Em sorprenia el gall de la façana de ‘la Casa Rosada’ , a la Plaça de la Porxada. Espero que algun lector ens sàpiga explicar que hi fa a l’Ajuntament ?


Em sorprenia però encara més trobar una imatge del PATUFET, obra de l'escultor Efraïm Rodríguez Cobos , nascut a València, resideix a Granollers (Barcelona) des de 1977, al darrera de l’absis de l’església parroquial, a la Plaça ddedicada a la memòria del Josep Maria Folch i Torras (Barcelona, 29 de febrer de 1880 - 15 de desembre de 1950)
https://www.vilaweb.cat/noticia/687217/20030506/granollers-homenatja-patufet-escultura-installada-placa-josep-maria-folch-torres.html


Recordeu el conte ?


Deia així : Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill petit petit com un gra d’arròs. La veritat és que els pares es van quedar una mica parats, però de seguida se’l van estimar i li van posar el nom de Patufet.


Els dies van anar passant un darrere l’altre. Ara en Patufet ja caminava i ja parlava, però de créixer, no creixia. No creixia ni beneïa. Sempre va ser menut com un gra d’arròs. Això sí, era bellugadís i treballador com un ocell.


Un dia la seva mare era a la cuina fent el dinar. Estava remenant un arròs amb conill que els àngels hi cantaven.


Però quan va anar per posar-hi el safrà, es va adonar que ja no en quedava ni una engruna.
Sí que estic ben guarnida, ara! – va cridar la bona dona.


Però en Patufet, que la va sentir, va saltar de seguida:


Ja aniré corrents a comprar-ne!


La mare es va posar les mans al cap i va fer:


Què dius, ara, fill meu! ¿Què no veus que la gent del carrer no et veurien i et trepitjarien?


Però en Patufet era del morro fort i rondinava i plorava i picava de peus:


Que no, que aniré cantant ben fort i així em veuran i no em trepitjaran!


I com en Patufet marranejava de valent i la mare necessitava el safrà, al final el va deixar sortir.



Li va donar un duro [*] i li va dir:


Vés i demana un duro de safrà. I vigila que no et trepitgin, que et deixarien fet una coca!


En Patufet va agafar el duro i se’l va carregar a l’esquena com si portés una roda de molí.

Ja tenim en Patufet corrent pel carrer amb el duro a l’esquena. I com que no volia quedar fet una coca, anava cantant a tota veu:

Patim patam patum,
homes i dones del cap dret,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet

I la gent que passaven per la seva vora quedaven ben espantats de veure un duro que caminava i que cantava. No veien que a sota el duro hi havia un nen petit petit com un gra d’arròs.


Cantant cantant, en Patufet va arribar a la botiga de Ca la Rojals i va cridar ben fort:



Vull un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.


Quan la botiguera va sentir aquella veueta, tota es va atabalar: ¿D’on sortia aquella veu? ¿Qui hi havia?. La pobra dona vinga mirar i remirar pels racons de la botiga.


Però ¿qui hi ha, si no veig ningú? – deia.


I en Patufet cridava mig enfadat:


Sóc jo, en Patufet. ¿què no em vèieu? Em teniu aquí davant, sota el vostre nas, i vull que em doneu un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.


La botiguera encara s’anava espantant més. Fins que al final es va adonar que a terra hi havia un duro que ballava. ¿Què devia ser allò? Va recollir el duro, però per més que se’l mirava no entenia com podia ser que parlés.


I mentre ella remenava el duro, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar:


¿Em voleu donar un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare?


La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc de terra on abans hi havia el duro. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera de Ca la Rojals encara deu tremolar, després de veure que el duro de safrà caminava tot solet.


Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà:

Patim patam patum,
homes i dones del carrer,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet.

Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer.


Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta.


Ets molt bon minyó – li va dir.


I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa.


Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada.


Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no.



Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen!


Tan bon punt va ser a fora, en Patufet va començar a cantar per por que no l’aplanessin d’una trepitjada.


Quan ja havia fet un bon tros de camí, es va adonar que començava a ploure.


Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí.

Però amb això, mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou amb la seva esquella dringant. El bou, que no tenia por d’aquelles quatre gotes de pluja, va trobar que li aniria ben bé de fer un bon dinar de cols. Es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet. I ja els tenim tots tres rodolant gola avall.

Mentrestant, el seu pare esperava que li portessin el dinar. I espera que esperaràs, va acabar perdent la paciència. Aleshores, va agafar els trepans i se’n va anar cap a casa tot rondinant. En arribar, es va queixar a la seva dona perquè s’havia descuidat de dur-li el dinar. Però la dona, més de set vegades esgarrifada, va explicar-li que el dinar l’hi havia portat en Patufet, i que qui sap què li devia haver passat.

Llavors també el pare es va esgarrifar, i tots dos van començar a passar ànsia. Van sortir a fora i van enfilar el camí, tot cridant:

Patufeeeeet, on eeeeeets?
Però en Patufet no sortia per enlloc.

Fins que , arribats a la vora de l’hort, van sentir una veueta llunyana llunyana que contestava:

A la panxa del boooooou, que no hi neva ni hi plooooou!
I aleshores, més animats, ells vinga a cridar:

Patufeeeeeet, on eeeeeets?
El nen hi tornava:

A la panxa del booooou, que no hi neva ni hi ploooooou!
I en acabar hi afegia:

Quan el bou farà un pet sortirà en Patufet!

I al capdavall de tot, el bou va fer el pet, i el menut d’en Patufet va sortir disparat. Però amb l’empenta que duia es va quedar enganxat en un arbre. I si no l’en han tret, encara hi deu ser.

Granollers és una caixa de sorpreses. El consell de sempre ; aneu a fer-hi un tomb.

[*] Actualitzeu el canvi com a mínim a la moneda de dos euros.