diumenge, 31 d’octubre del 2010

SANT PERE DESPLÀ. ARBÚCIES. ‘ FANTASIA ROMÀNICA’

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Sant Pere Desplà; antiga església de parròquia rural, sufragània d'Arbúcies, documentada des del 923; apareix l’any 1058 com Sancti Petri de Eremo, en una donació d’alous a favor del Monestir de Sant Marçal del Montseny. Com a sufragània de Sant Quirze d’Arbúcies s’esmenta l’any 1162. L’actual topònim Desplà , [ De el Plà ] amb l’article salat es anterior en tot cas a 1.714, quan desprès de les accions genocides subsegüents a la derrota militar de les forces catalanes, es prohibiria l’ús de la nostra llengua en tot el territori de Catalunya. L’article salat es conservarà a les Illes Balears, i en alguns punts de la costa de Girona, que hi mantenien relació

L’aspecte actual – malgrat les successives i no sempre respectuoses reformes - d'una nau capçada per un abisis semicircular i d'estil clarament romànic, el devem a una reforma dels segles XII-XIII.



Encara al segle XVII s'hi féu alguna actuació, consistent en l'enderroc de la primitiva volta de la nau i la construcció del campanar d'espadanya.


De la construcció d'estil preromànic, se'n conserven alguns trams de mur i unes interessants pintures, descobertes arran de les obres de restauració l’any 1983


Del temple – que qualifico com ‘ fantasia romànica ` , a primera vista, en destaca un absis amb finestra i un campanar de cadireta, de construcció posterior.



La porta d’entrada es troba en una de les façanes laterals, la més propera a la masia. És una porta de doble arquivolta escacada que dóna a una única nau.






Ens havien explicat però , que el veritable tresor de l’ermita és a dintre, i com la nostra visita coincidia amb la preparació d’una cerimònia matrimonial a l’aire lliure, ens hem de conformar amb una imatge digital i una explicació.



L’interior és auster, de línies depurades i senzillesa absoluta. Tota la decoració de l’ermita es concentra en les restes de pintures que s’entreveuen a les parets. Aquest conjunt pictòric, que reprodueix imatges de les sagrades escriptures, està datat entre els segles IX i X. El seu valor històric recau en què són unes de les pintures preromàniques més antigues de Catalunya.


Esperem accedir a l’interior en una propera ocasió.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

GRANOLLERS. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

Tenim amb el Josep Salvany i Blanch [ 1866-1929] un deute pendent; Catalunya com a país ha de fer un públic reconeixement a la seva persona i a la seva tasca, sense la qual fora difícil explicar-nos com era casa nostra en aquells anys. A qui pertoqui.

M’aturava davant de la façana de Sant Esteve de Granollers, com ho havia fet l’any 1.915 el Josep Salvany Blanch; res a veure amb la imatge que el recollia.








Avui l'únic vestigi que queda "in situ" de l'antiga església gòtica de Sant Esteve, bastida en el segle XV sobre l'edifici romànic ,és una torre de 34 metres d'altura que consta de tres cossos, el primer de planta quadrada i els altres octogonals, amb finestrals de triceria trilobulada gòtica, coronat per una barana amb motius entrellaçats.




Al Museu de Granollers es conserven mènsules i capitells procedents de l'església gòtica.

La llargada del temple gòtic equivalia a l'amplada del temple actual, però les dates de la seva construcció són imprecises; hom creu que es va construir entre el 1480 i entrat el segle XVI. Al segle XVII s'amplià amb les capelles del Roser i de la Sang, construïdes ambdues al costat i darrere el campanar, és a dir, orientades vers el N. La creixença de la vila féu construir al segle XVIII darrere la capella del Roser una capella del Santíssim, gairebé tan gran com la nau principal, i dues sagristies, una per a l'església gran i una per a aquesta capella del Santíssim. Aquest temple gòtic tenia com a elements interiors més destacats l'altar del Roser, d'estil renaixentista barroc, datat el 1635, l'altar de Santa Llúcia, barroc xorigueresc, el de Sant Isidre, barroc, la creu processional del 1555, la custòdia del 1561, i el gran retaule de Sant Esteve (1497) a l'altar major, obra dels germans Pau i Rafael Vergós i continuada, a la mort del primer, per Rafael i el seu pare Jaume. Des del 1917 es conserva en el Museu d'Art de Catalunya.


El 1936 l'església parroquial de Granollers, un cop cremada, fou totalment destruïda a excepció del campanar. El 6 d'abril de 1941 es beneí i col•locà la primera pedra de l'actual, projectada per l'arquitecte Joan Boada i Barba, que es va acabar en la seva part essencial i es va beneir el 25 d'agost de 1946.

Durant les excavacions fetes entre el 1940 i el 1942, quan s'inicià la construcció de l'església actual, es va poder precisar l'àmbit de l'església romànica del segle XII, de la qual va restar intacte fins el 1936 un portal romànic, l'anomenat portal petit, quina imatge recolliria també l’any 1.915 el Josep Salvany i Blanch.


Aquesta església anava des de la ratlla del campanar fins a l'inici del presbiteri de l'església gòtica i fou aterrada a mesura que s'anava completant l'església gòtica. L'àmbit de l'església romànica i el de la gòtica eren als peus de l'església actual, entre el campanar, que era a l'esquerra de la porta principal, i el mur oposat al presbiteri, on ara hi ha la porta principal.


Segons ens expliquen l'església parroquial de Sant Esteve era un dels edificis més notables de la població; avui malgrat l'aigualida arquitectura pseudogòtica de postguerra pensem que continua sent un dels llocs d’obligada visita, de la Capital del Vallès Oriental.

divendres, 29 d’octubre del 2010

LA TORRE DE DEFENSA DE SANT PERE DE LLORÀ. GIRONÈS

Davant la torre de Sant Pere de Llorà, en venia a la memòria el Joan Raurell Ges, restaurador juntament amb la seva esposa del conjunt de Sant Feliu de Terrassola, al terme de Santa Maria d’Oló, a la comarca natural del Moianès; ambdós habitants únics d’aquell encisador paratge. Aquí com allà, la torre va ser aixecada amb anterioritat a l’església i amb finalitats clarament defensives i/o preventives, com les de guàrdia i bada.





Ens confirmava la nostra hipòtesis la imatge que com nosaltres , havien captat els amics de la Obaga – romànic a l’objectiu – l’entrada exterior a la torre des de la petita plaça lateral.



Comprovem que actualment es pot accedir per una escala de ferro, al cementiri – que es troba en un nivell inferior - i a la base de l’absis.



No podíem – per qüestions d’horari - accedir a l’interior del temple que restaurat l'any 2003 , per rebaixar l'alçada del presbiteri i acostar l'altar a la gent. - segons ens explica el Joan Pla del Mas Roca- es van dur a terme unes obres a l'interior en les que es van trobar alguns fragments de pintures murals, de principis del segle XII, a la part inferior de l'absis. Es tracta de les pintures més antigues de la província de Girona.


Les obres van permetre descobrir bona part del paviment original, així com la base del mur sud original; trobar una fornícula, que fins ara estava tapiada, en el costat nord i la base de la que hi havia en el mur sud, destruïda en el segle XVII quan es va ampliar el temple, i un fragment de l'ara i la base de l'altar i part del paviment original, que havien estat soterrats durant les reformes del segle XVII. Tot això va obligar a modificar el projecte de restauració original i s'ha instal•lat un fals terra de vidre que permet contemplar aquestes troballes arqueològiques, sense que això impedeixi les celebracions religioses.


Haurem d’esperar una nova ocasió per gaudir d’aquestes meravelles.

dijous, 28 d’octubre del 2010

SANT VICENÇ D’ESPINELVES. OSONA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a les Guilleries, al poble d'Espinelves (752 metres, ) situat al centre de la vall, en un petit turó presidit pel temple parroquial de Sant Vicenç.



És un magnífic exemple d’edifici encastellat ; el temple es troba dins l'antic terme del castell de Sant Llorenç documentat ja el 881, que posteriorment canvià el nom pel de Meda ; el castell i l'església apareixen citats el 943 all lloc d'Espinelves.

Quan al topònim hi ha diferents explicacions, a mi particularment m’agrada la que el fa derivar de (espinavessa; castellà. espina santa), Paliurus spina-christi, arbust espinós del que segons la tradició es feu la corona de Crist.


L'església fou restaurada el 1965 i especialment el 1972 per la Diputació de Girona, i és – sense cap mena de dubte - un dels monuments de l'art romànic més bells de la comarca.

L'edifici romànic va sofrir diverses reformes, i fou consagrat al febrer del 1186. La restauració ha posat al descobert que no era una església d'una sola nau i absis, amb un pòrtic o atri a migdia, sinó una església amb una nau i absis del segle XI i una segona nau i absis del XII, amb un campanar també del XII.



L'acta de consagració del 1187 explica la gènesi de l'obra; inicialment es construí la nau major, amb el seu absis i una porta a migdia, i dins el darrer terç del segle XII el diaca Arnau féu construir una nova nau amb absis i el campanar. La nau central era dedicada a sant Vicenç, i la segona a sant Jaume Apòstol.

Al segle XVI es construí una capella amb nerviacions gòtiques a la banda N, i es connectaren, alhora, les dues naus a través d'un gran arc que suprimí les antigues arcades de comunicació i obligà fins i tot a tallar un arc toral que hi havia al mig de la nau i que s'endevina encara en la volta i els murs un cop netejats. Després se suprimí l'absis de la nau de Sant Jaume amb la construcció d'una capella rodona del Santíssim, que en la restauració ha estat desfeta per a reconstruir l'absis amb tota fidelitat. Així, avui es pot contemplar una obra perfecta i ben restaurada, a la qual dóna un especial relleu el campanar, aixecat al capdavall de la nau major, decorat amb arcuacions que acaben en unes mènsules ornades de caparrons i altres elements de bon cisell romànic.



La torre-campanar va exercir sense cap dubte funcions de guarda i bada, de forma prèvia o fins complementaria, a la seva funció religiosa.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

EL COMUNIDOR DE SANTA MARIA DE GRANOLLERS DE ROCACORBA

Queia la tarda quan ens aturàvem la María Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés davant l’església parroquial de Granollers de Rocacorba, dins terme de Sant Martí de Llémena a la comarca del Gironès, al límit amb la Garrotxa.






Em cridava l’atenció una edificació separada del temple, que fàcilment es pot identificar com un comunidor; certament li manquen alguns detalls com el suport físic – habitualment un pedró - on el sacerdot posava els llibres de comunir, però va exercir les funcions d’aquesta mena d’edificacions, com en confirmarà més tard el Joan Pla del Mas Roca de Llorà en quina casa – coneguda com ‘el nus de pedra’ sojornarem.


He confessat abastament la meva fascinació pels comunidors, que avui no exerceixen certament la seva funció primordial que consistia en dotar de dignitat social , l’activitat habitual – beneir els camps, les besties, demanar la pluja,... – dels sacerdots en el mon rural.

En aquesta Vall de Llémena hem tingut ocasió de recollir imatges d’esglésies amb porxada, Sant Esteve de Llémena o Sant Pere de Llorà, ens poden servir com exemples. En ambdós casos penso que aquest espai exercia de fet les funcions del comunidor.

De ben segur que la major part dels lectors, saben molt bé del que parlo quan em refereixo als comunidors, però no serà sobrer afegir alguna explicació :

Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí . concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades , que les dispersin i les allunyin.

Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Recollirem imatges d’aquest comunidor que s’afegirà a la llista – curta – dels que hem anat trobant al llarg dels anys, i que podreu veure posant la paraula comunidor al requadre que hi ha sota el títol : CERCAR EN AQUEST BLOC, a coneixercatalunya.blogspot.com

Ah!, ens encantarà rebre les vostres aportacions a l’adreça coneixercatalunya@gmail.com

EL GRANOLLERS D’EN PATUFET




Em sorprenia el gall de la façana de ‘la Casa Rosada’ , a la Plaça de la Porxada. Espero que algun lector ens sàpiga explicar que hi fa a l’Ajuntament ?


Em sorprenia però encara més trobar una imatge del PATUFET, obra de l'escultor Efraïm Rodríguez Cobos , nascut a València, resideix a Granollers (Barcelona) des de 1977, al darrera de l’absis de l’església parroquial, a la Plaça ddedicada a la memòria del Josep Maria Folch i Torras (Barcelona, 29 de febrer de 1880 - 15 de desembre de 1950)
https://www.vilaweb.cat/noticia/687217/20030506/granollers-homenatja-patufet-escultura-installada-placa-josep-maria-folch-torres.html


Recordeu el conte ?


Deia així : Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill petit petit com un gra d’arròs. La veritat és que els pares es van quedar una mica parats, però de seguida se’l van estimar i li van posar el nom de Patufet.


Els dies van anar passant un darrere l’altre. Ara en Patufet ja caminava i ja parlava, però de créixer, no creixia. No creixia ni beneïa. Sempre va ser menut com un gra d’arròs. Això sí, era bellugadís i treballador com un ocell.


Un dia la seva mare era a la cuina fent el dinar. Estava remenant un arròs amb conill que els àngels hi cantaven.


Però quan va anar per posar-hi el safrà, es va adonar que ja no en quedava ni una engruna.
Sí que estic ben guarnida, ara! – va cridar la bona dona.



Però en Patufet, que la va sentir, va saltar de seguida:


Ja aniré corrents a comprar-ne!


La mare es va posar les mans al cap i va fer:


Què dius, ara, fill meu! ¿Què no veus que la gent del carrer no et veurien i et trepitjarien?


Però en Patufet era del morro fort i rondinava i plorava i picava de peus:


Que no, que aniré cantant ben fort i així em veuran i no em trepitjaran!


I com en Patufet marranejava de valent i la mare necessitava el safrà, al final el va deixar sortir.



Li va donar un duro [*] i li va dir:


Vés i demana un duro de safrà. I vigila que no et trepitgin, que et deixarien fet una coca!


En Patufet va agafar el duro i se’l va carregar a l’esquena com si portés una roda de molí.

Ja tenim en Patufet corrent pel carrer amb el duro a l’esquena. I com que no volia quedar fet una coca, anava cantant a tota veu:

Patim patam patum,
homes i dones del cap dret,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet

I la gent que passaven per la seva vora quedaven ben espantats de veure un duro que caminava i que cantava. No veien que a sota el duro hi havia un nen petit petit com un gra d’arròs.


Cantant cantant, en Patufet va arribar a la botiga de Ca la Rojals i va cridar ben fort:



Vull un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.


Quan la botiguera va sentir aquella veueta, tota es va atabalar: ¿D’on sortia aquella veu? ¿Qui hi havia?. La pobra dona vinga mirar i remirar pels racons de la botiga.


Però ¿qui hi ha, si no veig ningú? – deia.


I en Patufet cridava mig enfadat:


Sóc jo, en Patufet. ¿què no em vèieu? Em teniu aquí davant, sota el vostre nas, i vull que em doneu un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.


La botiguera encara s’anava espantant més. Fins que al final es va adonar que a terra hi havia un duro que ballava. ¿Què devia ser allò? Va recollir el duro, però per més que se’l mirava no entenia com podia ser que parlés.


I mentre ella remenava el duro, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar:


¿Em voleu donar un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare?


La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc de terra on abans hi havia el duro. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera de Ca la Rojals encara deu tremolar, després de veure que el duro de safrà caminava tot solet.


Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà:

Patim patam patum,
homes i dones del carrer,
patim patam patum,
no trepitgeu en Patufet.

Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer.



Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta.


Ets molt bon minyó – li va dir.


I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa.


Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada.


Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no.




Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen!


Tan bon punt va ser a fora, en Patufet va començar a cantar per por que no l’aplanessin d’una trepitjada.


Quan ja havia fet un bon tros de camí, es va adonar que començava a ploure.


Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí.






Però amb això, mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou amb la seva esquella dringant. El bou, que no tenia por d’aquelles quatre gotes de pluja, va trobar que li aniria ben bé de fer un bon dinar de cols. Es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet. I ja els tenim tots tres rodolant gola avall.


Mentrestant, el seu pare esperava que li portessin el dinar. I espera que esperaràs, va acabar perdent la paciència. Aleshores, va agafar els trepans i se’n va anar cap a casa tot rondinant. En arribar, es va queixar a la seva dona perquè s’havia descuidat de dur-li el dinar. Però la dona, més de set vegades esgarrifada, va explicar-li que el dinar l’hi havia portat en Patufet, i que qui sap què li devia haver passat.


Llavors també el pare es va esgarrifar, i tots dos van començar a passar ànsia. Van sortir a fora i van enfilar el camí, tot cridant:

Patufeeeeet, on eeeeeets?
Però en Patufet no sortia per enlloc.

Fins que , arribats a la vora de l’hort, van sentir una veueta llunyana llunyana que contestava:

A la panxa del boooooou, que no hi neva ni hi plooooou!
I aleshores, més animats, ells vinga a cridar:

Patufeeeeeet, on eeeeeets?
El nen hi tornava:

A la panxa del booooou, que no hi neva ni hi ploooooou!
I en acabar hi afegia:

Quan el bou farà un pet sortirà en Patufet!


I al capdavall de tot, el bou va fer el pet, i el menut d’en Patufet va sortir disparat. Però amb l’empenta que duia es va quedar enganxat en un arbre. I si no l’en han tret, encara hi deu ser.


Granollers és una caixa de sorpreses. El consell de sempre ; aneu a fer-hi un tomb.


[*] Actualitzeu el canvi com a mínim a la moneda de dos euros.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

PONT DE L’ESGLÉSIA A SANT ESTEVE DE LLÉMENA

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, en el camí asfaltat que mena fins a l’església parroquial de Sant Esteve de Llémena, em cridava l’atenció el que a primera vista sembla un pont de pedra, amb baranes de ferro !!!!.





Recollirem imatges d’aquesta raresa –per qualificar-la d’alguna manera- , i més tard, davant d’un entrepà de truita demanaré informació a la bona gent de Sant Esteve.


El pont amb la clàssica forma de llom d'ase, amb pendents suaus per facilitar el pas dels animals i/o els carros, sense masses dificultats, s’havia quedat sense les baranes de pedra a conseqüència d’algunes rubinades; per aquí ja fos per anar a la missa dominical, per sagramentar un naixement i/o un matrimoni, ja per acompanyar les despulles d’algun familiar i/o amics, havia de passar tot el poble. I quan es van generalitzar els vehicles a motor, amb les baranes de pedra no podien passar-hi; la decisió de substituir-les per les de ferro, més estretes, és del tot comprensible però, més enllà del mal d’ulls – que en fa – hi ha el fet incontestable que ara ja no hi passen vehicles – i que quan ho feien – no era sense dificultats. Tant costaria ara tornar a refer les baranes de pedra ?


El petit pont, conegut com ‘ pont vell’ i també com ‘pont de l’església’ va ser reconstruït l’any 1.885 per acord entre la parròquia i els veïns, possiblement desprès d’algun gran aiguat.


Com la majoria dels ponts de pedra – medievals o no – allunyats de les concentracions urbanes, és d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, se’ls donava aquesta típica imatge corbada, que coneixem com d’esquena d’ase.


He tingut el goig de veure aquesta petita joia de l’arquitectura rural a http://www.llemena.com/content/patrimoni-cultural , hi figura - merescudament- amb tots els honors.


Cal felicitar als Amics de la Vall de Llémena.

Quan al topònim, Coromines defensa la seva procedència cèltica, de DALO LEMANA [ la Vall dels oms ]. Amb la romanització es farà la translació de cèltic DALOvall, al VALLIS llatí.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Església de Sant Vicenç d'Espinelves .Osona

Teníem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés ocasió de visitar l’interior d’aquesta església parroquial. Això que en un altre moment – no massa llunya en el temps – era un fet habitual i lògic, és en aquestes alçades del segle XXI, un fet molt remarcable. D’aquí que en fem un article pròpi.

La portalada orientada al migdia està sota cobert; presenta un àbac treballat, dos capitells amb figura humana i fulles, i dos absis amb arcuacions; ens expliquen que es conserva a l’interior el portal primitiu del segle XI , traslladat en part a la nau afegida al segle XII.





Em crida l’atenció l’accés interior al seu magnífic campanar de planta quadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoïdals.



El temple està orientat vers l’absis principal o major, separat del menor on es troba la pila baptismal per una columna en la que veiem la imatge de la Mare de Déu del Roser; ens expliquem que la talla és del segle XV.




A l’esquerra la capella del sant Crist – de forma quadrada a l’exterior – conforma una distribució força atípica.



Sant Vicenç d´Espinelves fou aixecada els segle XI-XII, i posteriorment ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII


Més enllà de la seva remarcable església parroquial, el poble petit i acollidor, fa un esforç per mantenir l’harmonia visual, amb les cases d' estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses, i – fins on és possible - fent que les necessàries edificacions més modernes harmonitzin amb el conjunt. Creiem que fer-ne esment és un acte de justícia.


Visiteu Espinelves quan us sigui possible, i per descomptat com diuen els veïns del poble ; Quan arriba el fred, cap a la Fira de l'Avet !!!

dijous, 21 d’octubre del 2010

LA LLOTJA DE GRA DE GRANOLLERS. LA PORXADA.

Dèiem en un article sobre Sant Julià de Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ], ens evoca clarament un altre paisatge, camps i camps de blat, que s’estenen per les terres planes del que en els segles futurs s’anomenarà Vallès Oriental, i quina capital s’anomena justament Granollers; per alguns derivat aquest topònim de l’abundància de granotes en aquest indret; certament en toponímia hi ha sempre més d’una opció possible i contràriament als qui defensen Granollers com ‘lloc de granotes’, tenim els qui sostenen que el sentit primigeni és “lloc de gra “.

La referència em venia a la memòria davant l'edifici més característic de la vila antiga, convertit avui en símbol de la ciutat; la Porxada, situada a la Plaça Gran, construïda en 1586-87 pel mestre d'obres Bartomeu Brufalt, per 520 lliures barceloneses, segons el contracte amb la universitat granollerina. La seva destinació primera fou servir de llotja de gra.







És un edifici de planta rectangular, sostingut per 15 columnes toscanes, amb la teulada de quatre vessants i les arestes cobertes de teules esmaltades verdes, formant un cobert de 24 metres de llargada per 15,65 d'amplada.

La pedra procedia de Puig Llunell de Mont-ras (Puiggraciós). La Porxada era el centre del mercat i el 1872, l'ajuntament la circuí amb un reixat i construí parades de venda a l'interior. A cada angle hi havia un quiosc on es venia un determinat producte, però l'any 1899 van ser retirats. Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya



La Porxada restà així fins el 31 de maig de 1938, que l'aviació franquista va bombardejar la ciutat, i diversos edificis del centre i la Porxada van resultar malmesos. Revista Foragitats 25-Sep-2010.








Acabada la guerra, el 1939 fou reconstruïda i es retiraren les reixes i les parades fixes, i restà en el seu estat originari, amb les seves quinze columnes a la vista, fins que l'any 1985, a causa del mal estat de l'edifici, fou restaurada.






A l'escaire sud-occidental de l'edifici trobem la mítica Pedra de l'Encant, la qual, segons diu la llegenda, fou portada per una riuada de l'antic torrent que discorria pels carrers de Corró i de Barcelona, i que –continua la llegenda– una altra riuada s'emportarà.


Aliens possiblement a la naturalesa mítica de la pedra dos homes seuen tranquil•lament.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

MOIANÈS. PAIS DE FANTASIA


Del mot trobem al diccionari : Facultat de formar imatges mentals o representacions dels objectes no presents, de concebre combinacions que no forneix la realitat.


Aquest veritable ‘ país petit ‘ ens ha regalat al llarg dels anys moments de veritable felicitat; podríem parlar d’un Moianès romànic [ que ho farem ], d’un Moianès rural que podeu gaudir en imatges a http://www.moianes.net/galeria/ , i entre moltes altres possibilitats d’un Moianès Fantàstic, del que us oferim algunes mostres extretes del http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , vosaltres mateix posant el nom que desitgeu al requadre que es troba sota de Cercar en aquest bloc , podeu iniciar la recerca del ‘vostre particular Moianès’ .


Ajuntament de Calders


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/lalzina-de-calders-dita-tamb-darola.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/boigs-pel-camp.html

Ajuntament de Castellcir


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/11/la-taula-de-castellcir.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-psicomotricitat-fina-de-laigua.html

Ajuntament de Castellterçol


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/01/la-sala-i-ermita-de-sant-llogari-de-la.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/castelltercol-el-roquer.html


Ajuntament de Collsuspina


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/el-naixement-del-riu-congost.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-roureda-de-collsuspina.html

Ajuntament de Granera

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/el-gos-de-nostra-senyora-de-granera.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-tomba-del-moro-del-revolt-del.html

Ajuntament de l'Estany


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/santa-maria-de-lestany-moianesbages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/lmits-de-la-vall-dels-reis.html

Ajuntament de Moià


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/03/sant-feliu-de-rodors-roldorsmoia-bages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/la-misericrdia-de-moi.html

Ajuntament de Monistrol de Calders


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/04/el-codro-o-cdol-del-bressol.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/ala-recerca-del-naixement-de-la-riera.html

Ajuntament de Sant Quirze Safaja


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/la-balma-de-lespluga-sant-quirze-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/castell-de-bert-o-de-clascar.html

Ajuntament de Sta. M. d'Oló


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/almenara-o-foguera-de-senyals.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/sant-miquel-dolo-casa-i-ermita-labando.html

Ens agradarà rebre propostes – per conèixer més racons del Moianès – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per endavant, gràcies.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

GRANOLLERS. RECORD DE LES MURALLES

Anàvem el Joan Vilardell Illa i l’Antonio Mora Vergés fent el recorregut de les muralles de Granollers, val a dir que des de l’Ajuntament es potencia més l’anomenada ‘ruta del modernisme’, que el petit recorregut històric que ens proposàvem fer.

Diuen les cròniques que es van començar a bastir les muralles l’any 1291 i es van aixecar entre el 1366 i el 1380 sota el regnat de Pere III.

Enderrocades a final del segle XIX – això aleshores era ‘el progrés’- encara força restes de les refetes en el segle XVI.

Tenien un traçat hexagonal amb onze torres de defensa i un camí de ronda conegut com "corredossos".

Dels cinc portals d'entrada que coincidien amb les vies de comunicació que existien aleshores i tenien una capella al damunt: el de Barcelona (Sant Cristòfol), el de Caldes (Santa Anna), el de Corró (Sant Antoni), el de Bell-lloc (Sant Roc) i el de la Roca (Santa Esperança), no en queda cap.
Inicialment al enderrocar les muralles es traslladaven les capelles a un costat del carrer, en recollirem imatges – allà on encara és possible - .

Sortíem de la Plaça Porxada – on les nostres parelles participaven en la Ballada country - i començàvem per la Plaça de la Caserna, on es troba l’antiga capella de Santa Anna – avui llibreria - ;






el carrer de la Constància – petit i descuidat – conserva potser el major espai de muralla.



Continuarem pel carrer de Sant Cristòfol on únicament hi ha una majòlica a la paret.


El següent testimoni històric està situat en alt a la cruïlla del carrer de Santa Esperança.





La resta son únicament plaques metàl•liques que indiquen el punt on s’aixecaven les capelles – que van ser enderrocades perquè haguessin fet inviable el creixement de Granollers - . Dissentim d’aquesta apreciació i lamentem la pèrdua d’aquests testimonis de la nostra història.


Recollirem una imatge basament d’una torre rodona de la muralla a la plaça de Maluquer i Salvador, que les obres de conversió en illa de vianants del centre històric l'any 2009, van permetre recuperar . Es tracta d'una torre de tambor atalussat corresponent a l'angle nord-est de la muralla medieval.


No hi ha diferencies substancials entre els dos Vallès, pel que fa al descuit – quan no la negligència greu – en la conservació del patrimoni històric col•lectiu.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

SANT SEGIMON DEL BOSC. SANT FELIU DE BUIXALLEU .BAIX MONTSENY.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Baix Montseny, a la comarca gironina de la Selva; el Castell de Montsoriu ens vigilava amatent quan enfilàvem la carretera que mena fins a Sant Feliu de Buixalleu.

La nostra destinació del matí està situada al sector nord-oest del terme, prop del límit amb Arbúcies; de quina parròquia depenia Sant Segimon del Bosc l’any 923, segons es recull en una consueta; l’any 1244 amb la categoria de parròquia rural, consta com a sufragània de sant Feliu de Buixalleu.

L’església està situada al marge dret del camí en una petita elevació; més enllà del peculiar atri de factura moderna que protegeix la porta d’accés, sobta l’absència de qualsevol resta que acrediti el seu passat parroquial.




Ens expliquen que al començament del segle XVI, l’any 1.508 l'edifici primitiu fou molt modificat.


Recolliré amb la petita OLYMPUS FE-100 una imatge de l’interior de la nau , bancs de fusta sense respatller i en els murs laterals un banc d'obra, son la mostra palesa d’una activitat religiosa de baix nivell. Ens expliquen que únicament s'hi celebra un aplec el primer diumenge de setembre. La nau està coberta amb una volta de perfil rebaixat, fruït de la reconstrucció del segle XVI



Des de la feixa superior -ara amb la CANON 1000D- recolliré imatges de l’absis semicircular que la capça per l'est , i el detall de l’escala per accedir al campanar des de l’exterior.

No trobarem aquí la Saxifraga vayredana , coneguda també com herba de Sant Segimon; planta herbàcia perenne, viscosa, aromàtica, de fulles cuneïformes profundament dividides i de flors blanques disposades en cimes corimboses.





És endèmica del Montseny, on creix en escletxes de roques silícies. És planta remeiera balsàmica.


Haurem d’anar a cercar-la a Sant Segimon de la Muntanya de Viladrau, on segons la llegenda Segimon de Borgonya va retirar-se a fer penitència.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

MISÈRIA ROMÀNICA AL TERME DE SANTA MARIA D’OLÓ.MOIANÈS.BAGES

Tenia un dubte entre runam i rocam, de brutícia se’n troba per arreu, i de roques dissortadament poques ja pel que fa a Sant Pere de Vilanova i/o Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa-Corba; n’hi algunes més a Sant Joan Vell d’Oló, i quasi totes amb excepció del sostre a Sant Miquel d’Oló.


Sant Esteve del Solà i Sant Francesc de la Torroella o Torruella , no tenen la pàtina romànica, però comparteixen la dissort de l’abandó i l’oblit amb les esmentades en primer lloc.


De totes hem recollit testimoni gràfic – si més no per eterna vergonya dels que poden evitar–ho, no han fet res per aturar la seva progressiva ruïna.


Dèiem de les runes de Sant Pere de Vilanova :



En aquell punt ens comenta el Josep Canemasses que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven els restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica.

Ens comenten que varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, però que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella tasca, reservada als tècnics professionals.


Mai ningú ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.


De Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa – Corba :




Havíem assolit una fita llargament cobejada, en el moment que posàvem els peus damunt del solar on s’alçava fins a darreries del segle XX, l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba. Documentada l’any 1.136

N’adquiríem certesa gràcies a la construcció d’una rasa oberta per soterrar possiblement connexions elèctriques, que ens permetia recollir imatges del que foren sens dubtes els fonaments del temple

De Sant Joan Vell d’Oló :


Finalment , el temps com sempre ens comença a apressar , orfes de tota indicació , agafem el camí que lateralment a la casa baixa fins al llit, avui sec i agostat, de la riera d’Oló i ben aviat, dalt d’un petit turó, veiem la vella església romànica, en ruïnes i abandonada, la descripció que ens n’havien fet es del tot ajustada, únicament resten dempeus una part dels murs, i un tros del que havia estat l’absis, tampoc però amb el material que hi ha per terra, fora possible plantejar-se una reconstrucció, de ben segur que algunes de les antigues pedres de Sant Joan Vell d’Oló, es troben a les parets de les finques que conformen avui i des de 1643 la nova Parròquia de Sant Joan d’Oló.

De Sant Miquel d’Oló:




Quan a la capella d'estil rural, en quin interior la vegetació per un costat, i els brètols per l’altre, han aconseguit ensorrar la teulada, i embrutar les parets; el temple extremadament senzill, és d'una sola nau rectangular i absis semicircular llis, amb una finestra d'esqueixada doble. En el mur frontal hi ha una altra finestra que dóna llum a la nau. Algunes fonts situen la data en que fou erigida al segle XII i la darrera reforma important al segle XVII. La guerra 1936-1939 fou particularment virulenta amb aquesta ermita, que des d’aleshores resta abandonada, i a dia d’avui presenta no tant sols molt mal estat, sinó clarament un risc cert per als qui la visiten.



Amb els enllaços a tots els indrets esmentats, us deixo unes preguntes per a meditar:


Ens podem permetre perdre per desídia el nostre patrimoni històric i cultural ?.



Catalunya te realment millors atractius permanents que els derivats de la seva pròpia història ?

Poseu-vos les piles, si més no per poder deixar testimoni gràfic del que Catalunya havia arribat a ser.


Senyor , allibera al teu poble !!!