dimarts, 31 d’agost del 2010

Les Fonts dels Comtes o de les Canelles de Santa Coloma de Queralt

La capital de la Baixa Segarra [ avui de la Conca de Barberà ], és un lloc ple d’encís, dissortadament força desconegut fora de les comarques properes.



De la font d’estil barroc , que consta de tres paraments diferenciats, hi ha algunes dades d’interès : A la part inferior hi ha vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze d’on raja l'aigua de l'aflorament del riu Gaià. El cos del mig és un parament de carreus encoixinats d’aspecte auster. A la part superior, la imatge de santa Coloma, protegida per un dosell en forma de petxina. A banda i banda, els escuts senyorials dels Queralt.



La construcció de la font data de l’any 1614. Va ser edificada per ordre del virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt. Ell i la seva esposa Joana d’Alagó varen fer llargues estades a la vila i, per tal de millorar-ne l’aspecte, el comte donà empenta a algunes obres.



Al costat mateix de la font hi ha una creu gòtica del segle XV, una de les darreres manifestacions de les creus-calvari, on hi són representades escenes de la Passió. És una còpia idèntica de l’original que es conserva a l’església de Santa Maria de Bell•lloc.

Durant molts anys aquesta va ser l’única font pública de la vila i degut a l'abundància d’aigua es construïren al seu costat un abeurador per animals i uns rentadors públics que funcionaren fins els anys 70 del segle XX.



D’aquestes infraestructures urbanes ens parla un deliciós poema de la Teresa Garcia Espanyol.

QUAN ELS RECORDS PARLEN...
(EL SAFAREIG)

Ara penso en un record
que el tinc ben viu i present,
tot i quasi quaranta anys
no l’esborro de la ment.

Era cosa quotidiana
anar al safareig a rentar,
i amb nadons o malalts
no te’n podies lliurar.

Arrossegar tanta càrrega
ja era habitual,
i també tot fen bugada
t’informaves del que passava
al poble en general.
Les inclemències del temps
era factor important,
ja que amb l’aigua gelada
et rabiaven les mans.

Mes, era nostra tasca
i ho teníem ben clar,
per dissort, la roba bruta
de vacances mai en fa.

També hem de reconèixer
que era lloc de germanor,
i jo marxava satisfeta
d’emportar-me una feina ben feta.

Ja sé que és una delícia
la màquina de rentar...
però al safareig municipal
(tot passant-hi mitja vida)
amb certa nostàlgia
aquest poema li he volgut dedicar.

TERESA GARCIA I ESPANYOL (Solivella, 2005)

Prop d’aquest indret es descobrí l’any 1935 un assentament ibèric que probablement va ser el primer nucli de població de la futura vila de Santa Coloma.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

dilluns, 30 d’agost del 2010

LA POBLA DE LILLET. PASSAT I FUTUR.

Sobta quan fas un tomb per La Pobla de Lillet que es mantinguin encara edificis d’una alçada notable en un tramat de carrers estrets; el verdet al terra, i l’olor de resclosit, expliquen de forma clara que els que aquí viuen ho fan per absoluta necessitat. Els hiverns al nucli antic de la Pobla s’intueixen extremament durs.

El nucli antic es caracteritza pels seus carrers estrets i tortuosos, amb cases d'una antiguitat notable;




la torre-campanar de l’església de Santa Maria, situat prop d’una casa anomenada ‘ el Castell’ recorda encara la seva primitiva funció de guaita i bada;





cal fer esment de l’anomena’t Pont Vell dels segles XII-XIII que té un magnífic arc de mig punt;



el pont de la Petita, construït al segle XVII o XVIII, amb un sol arc rebaixat i que comunica la vila amb el barri de les Coromine;



i a poc que volteu trobareu petits ponts de pedra que salven els corrents d’aigua que conformen La Pobla de Lillet.

Aquesta població fou inclosa al final del segle XIII en els plans de repoblament de Ramon d'Urtx i del seu fill Hug de Mataplana. Els esmentats nobles atorgaren una carta de franquesa i llibertats als habitants de la Pobla de Lillet, que els historiadors consideren que és, a la pràctica, una autèntica carta de poblament, datada el 15 d'abril de 1297. En efecte, establia els fonaments d’una població nova amb una fortalesa a l'indret que avui ocupa la Pobla (i que aleshores s'anomenava el Pujol), a la confluència del Llobregat amb l'Arija, uns 2 km més avall del primitiu castell, i concedia a les persones que s'hi establissin l'exempció d'una sèrie de tributs i de mals usos, a més de llibertat per a canviar de residència sense llicència del senyor, sempre que hi haguessin viscut almenys deu anys. Els alliberava també de l'obligació de formar exèrcit, host i cavalcada, llevat dels casos en què poguessin tornar a llurs cases el mateix dia, i tampoc no els podia llogar ni prestar per aquests motius militars. També els donava garanties sobre llurs propietats, bestiar, béns mobles, etc, que esdevenien inalienables i objecte de protecció en totes les circumstàncies. Totes les causes s'havien de jutjar en el mateix poble, i en els conflictes en què no hi hagués fets de sang o furts, els afectats podien cercar una avinença en el termini de deu dies sense que el noble hi intervingués. En conjunt, aquest document indica una política repobladora meditada i organitzada per part dels nobles que el concedien.

Les terribles crisis demogràfiques del segle XIV, que culminaren amb la Pesta Negra del 1348, obligaren a Roger de Pallars per tal de combatre el despoblament a confirmar el 1345 les franqueses concedides el 1297 i uns anys més tard, el 1349, tornaren a ésser confirmades per Artau de Pallars. Probablement això explica que, malgrat les mortaldats de mitjan segle, en el fogatjament del 1370 figurin un total de 54 focs per a aquesta població. Posteriorment els conflictes, les pestes i altres incidents del segle XV impediren que la població augmentés gaire i el 1553 només havia arribat a 60 focs. Al segle XVI sofrí noves epidèmies, que també es produïren al segle següent, agreujades per la guerra dels Segadors. Amb tot, la població anà augmentant i a l'inici del segle XVIII (cens del 1718) arribava als 644 h.

El desenvolupament de la indústria tèxtil farà al segle XVIII , que La Pobla arribi a ser la tercera població de Catalunya en l'activitat manufacturera; la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro (del terme de Castellar de n'Hug), que es nodria bàsicament de mà d'obra procedent de la Pobla de Lillet i que va tancar els anys setanta del segle XX , serà el darrer miratge d’una activitat econòmica de caire industrial en aquestes terres interiors.

Ens cal en l’àmbit polític ‘sang nova’, que doni resposta a les necessitats de les persones que viuen – i volen continuar fen-t’ho - en els territoris situats fora de la conurbació barcelonina.

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

diumenge, 29 d’agost del 2010

EL CASTELL DE SANT MARTÍ SARROCA. ALT PENEDÈS

M’agrada particularment que es conservi encara l’article salat [Sarroca ] propi del català anterior al genocidi de 1.714.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés per les terres altes del Penedès ubèrrim, la nostra destinació en aquesta ocasió era el turó de la Roca, el lloc és el centre de referència del municipi de Sant Martí Sarroca.




Les primeres dades històriques corresponen al segle X, quan servia de punt de guaita i de protecció per als seus habitants. Hi ha indicis que anteriorment havia estat un assentament ibèric i també romà.

Al segle X, Galí, veguer del Penedès, és el fundador de la nissaga dels Santmartí i el seu fill Guillem, ja al segle XI, va començar la construcció del castell. Va ser al segle XII quan s'hi van fer altes muralles i s'hi van construir estances nobles.


Com a fortificació militar, va ser reforçat per Mir Geribert, membre de la família comtal de Barcelona i autoproclamat Príncep d'Olèrdola. El seu fill i hereu del castell, Arnau de Santmartí, va arribar a ser governador del Penedès.




En temps de Pere el Cerimoniós (1360), va ser propietat de la Casa de Barcelona.
El castell va passar a ser possessió de la família dels Cervelló, i més tard, per pagar uns deutes, va ser adquirit per la Pia Almoina, que el va senyorejar fins al 1837.

Va tornar a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i va ser un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V, davant les quals va capitular el 18 de setembre, una setmana després que Barcelona. Els seus defensors van ser perseguits fins a Sant Quintí de Mediona i morts quan van ser trobats allà, juntament amb la gent d'aquell poble.

Amb la desamortització es va accelerar la degradació del conjunt arquitectònic, que en molts casos va ser utilitzat com a proveïdor de materials per a la construcció de noves cases del poble. No obstant, el castell encara va tornar a ser reforçat durant la primera guerra carlina, però la seva decadència ja no es va aturar fins a mitjan segle passat, quan una iniciativa popular va promoure la rehabilitació del conjunt.

Des de la baixa edat mitja i fins al segle XIX, al voltant del castell s'hi va consolidar un nucli de població origen de l'actual poble de Sant Martí Sarroca que va quedar malmès durant la primera guerra carlina. En aquest període, simultàniament, va començar el desenvolupament del nucli de població de les cases noves, a baix al pla, el cap del municipi i principal nucli de població de Sant Martí. Els carrers de Casetes i de Cases Noves evoquen aquesta expansió de la població martinenca fora del nucli murallat.




Recollia algunes imatges d’aquest magnífic edifici; em semblava molt apropiat el fet de poder llogar alguna de les sales del castell , ja per celebracions públiques o privades, ja per activitats gastronòmiques, convencions, casaments civils, ... , si us interessa haureu de trucar al telèfon 93.899.11.11

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

divendres, 27 d’agost del 2010

ERMITA I ABADIA DE SANTA MARGARIDA DEL MOJAL. TERRASSA.VALLÈS OCCIDENTAL.

Anàvem fins a Terrassa la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; la nostra destinació està dins d’un polígon industrial – al que dona nom- i molt propera a l’autopista C-58. El topònim Mojal o Mujal, deriva de la forma llatina MODIALE , de MODIUSmuig, mesura de grans”.

L’indret està documentat per primera vegada el 29 de juny de 1.037, en la transacció d’un lloc anomenat FEVOLINAS, tocant al DOMUM de Santa Eugenia. Novament el 1.044 en ocasió d’una cessió de FEULINES es documenta : “ Sanctae Eugenie, Sanctae Margarite viriginis et Sanctae Susanne”. A partir de 1.274 apareix sempre i únicament l’advocació de Santa Margarida.

L’any 1.252 es constitueix una comunitat de monges que adopten la regla de Sant Agustí; havien passat només cinquanta anys quan el bisbe Ponç de Gualba, clausura la casa i desterra a la Priora Elisenda Basea i les monges Ròmia de Villana i Maria Amat a Santa Magdalena de Puigbarral. [Ermita romànica (s. X i XII) situada dins el clos de Can Petit, al pas del camí dels Monjos per Terrassa. És privada. Es tracta d’un edifici d’una sola nau amb absis semicircular, arc triomfal de mig punt i dos arcs torals apuntats. El sostre és fet amb embigat de fusta i la coberta, amb teula àrab. Té planta rectangular i campanar d’espadanya d’una sola obertura. És l’únic que queda dempeus de l’antic monestir de Santa Maria Magdalena de Puigbarral. La darrera restauració data del 1956 i va ser feta per l’arquitecte Josep Maria Pratmarsó. Fruit d’aquestes reformes, a l’interior s’hi poden veure unes vidrieres fetes per Josep Maria Gol i la imatge de Santa Maria Magdalena, que presideix l’ermita.].

La vida monàstica però retornarà; hi ha constància d’una comunitat de donades (*) a Santa Margarida des de 1.321 fins al 1.421

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

L'edifici orientat d’est a oest com era habitual a l’època és una obra de la segona meitat del segle XII, consta d'una nau de planta rectangular capçada amb un absis semicircular, separat de la nau per mitjà d'un arc triomfal apuntat. El mur de migdia està reforçat amb tres grans contraforts aixecats amb posterioritat a la construcció.



El mur nord es comunica amb l’edifici de l’antiga abadia mitjançant un portal adovellat de mig punt, al costat reutilitzat com a capella en veiem un de més alt que comunicaria també amb les dependències monacals annexes.






La façana on hi ha la porta principal, adovellada, la finestra superior i el campanar d'espadanya, foren refeta al llarg del segle XVIII.



Ens permetien accedir a l’interior de l’edifici destinat avui a Restaurant, on recollíem imatges que palesen clarament la seva antiguitat.

Mentre degustàvem un bon cafè, assumien el compromís de fer arribar la nostra crònica a comercial@santamargarida.es

Us recomanem l’excel•lent cuina del restaurant Santa Margarida.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/2704/rec/225

L’Antonio Gallardo i Garriga (Barcelona, 18/04/1889 – 16/06/1942) l’havia retratat per al Fons Estudi de la Masia Catalana.  Vista general de l'ermita de Santa Margarida     

Estava encara en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 Que Santa Margarida  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

LA CAPELLA VOTIVA DE SANT SEBASTIÀ DE MOLLÓ

Hi ha una llarga tradició a Catalunya pel que fa a les esglésies aixecades en compliment d’un vot, en tots els casos son el testimoni de l’agraïment d’un poble per la intercessió del Sant en ocasió d’una calamitat – generalment de tipus sanitari – com la pesta. Sebastià i Roc – en algun cas junts, en altres separats – es mantenen com les advocacions més reconegudes en aquest tema.

M’arribava fins al poble de Molló, es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l'origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal.

El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la sobirania total el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella votiva , dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat.




Ens expliquen que va ser construïda a l'edat mitja en honor al seu patró salvador de la pesta; en algun lloc s’esmenta l’any 1.708 com a data de la seva construcció; a la pàgina de l’Ajuntament no es fa esment d’aquesta dada.

Alguna informació d’interès en relació al nostre Sant :

Etimologia: Sebastià = Aquell que és digne de respecte.

Fill de família militar i noble, era oriünd de Narbona, però s'havia educat a Milà. Va arribar a ser capità de la primera cort de la guàrdia pretoriana. Era respectat per tots i benvolgut per l'emperador, que desconeixia la seva qualitat de cristià.

Complia amb la disciplina militar, però no participava en els sacrificis idolàtrics.
Com cristià practicant, exercitava el apostolat entre els seus companys, visitava i encoratjava als cristians empresonats per causa de Crist; aquesta conducta va provocar que fos denunciat davant l'emperador Maximino qui el va obligar a escollir entre ser el seu soldat o seguir a Jesucrist. El sant va escollir la milícia de Crist; desdenyat l'Emperador,el va amenaçar de mort, però Sebastià, convertit en soldat de Crist per la confirmació, es va mantenir ferm en la seva fe.

Maximino el va condemnar a morir assagetat: els soldats de l'emperador el van dur a l'estadi i completament despullat el van lligar en un pal i van llançar sobre ell una pluja de sagetes, donant-lo per mort. No obstant això, els seus amics que estaven a l'aguait, es van acostar, i al veure'l encara amb vida, el van dur a casa d'una noble romana anomenada Irene, cristiana també , que el va amagar a casa seva i li va guarir les ferides fins que va quedar restablert.

Els seus amics li van aconsellar que s'absentés de Roma, però el sant s’hi va negar rotundament; contràriament va anar a presentar-se davant l'Emperador Maximino. I li va retreure amb energia la seva conducta per la persecució a que sotmetia als cristians; l’emperador desconcertat perquè el donava per mort va manar que l’assotessin fins a morir, i els soldats van complir aquesta vegada sense errors la missió i van llençar el seu cos en un fangar.

Els cristians el van recollir i el van enterrar a la Via Apia, a la catacumba – avui cèlebre - que duu el nom de Sant Sebastià.

El culte a Sant Sebastià és molt antic; és invocat contra la pesta i contra els enemics de la religió.

Quan feu la visita de Molló, atureu-vos a la Capella de Sant Sebastià.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

dijous, 26 d’agost del 2010

EL PONT ROMÀNIC DE LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a la Pobla de Lillet, a l’Alt Berguedà; els ponts son pel Conèixer Catalunya elements d’interès, al mateix nivell que qualsevol altra manifestació del nostre patrimoni històric i/o artístic.

El segle XIV és la data – estimada – de la construcció del Pont Romànic de la Pobla de Lillet.

Abans de la restauració feta pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona l'any 1984, el llit del riu no estava canalitzat tal i com avui ho veiem, les imatges que recollia el Josep Salvany Blanch l’any 1918 del ‘pont petit’, així ho acrediten.





Els treballs es van iniciar amb la construcció d'un mur esglaonat de formigó armat per reforçar el pilar esquerre i per evitar-hi l'impacte directe de les aigües. Com que es tractava d'un element nou, es va triar una forma i una textura que no n'amaguessin la cronologia.


Paral•lelament es van consolidar els murs antics i es van reconstruir els panys que estaven descarnats, es van refer les filades de còdols que hi mancaven i es va reforçar l'interior amb formigó. Es va eliminar la vegetació que malmetia les estructures i es van netejar les voltes i els murs.


Per últim, es van rejuntar els paraments i l’ intradós de la volta amb morter de ciment i calç d'un color semblant al de les pedres. Un cop enllestits els treballs d'excavació arqueològica del paviment i dels ampits, es va cobrir l'estructura de la volta amb una llosa de formigó armat sobre una capa d'arena que protegia in situ les escasses restes del paviment medieval. Sobre aquesta llosa es va col•locar un paviment nou de còdols, escalonats cada 100 a 150 cm al vessant dret i quasi pla a l'altre vessant, que reprodueix el tipus de paviment que tenia el pont després de la darrera actuació de final del segle XVIII. D'aquesta manera, la imatge assumida per tothom al llarg del temps no ha estat alterada amb la nova actuació.




La intervenció va respondre a dos criteris: d'una banda, consolidar i reparar tots els elements malmesos al llarg del temps: de l'altra, una vegada fets els estudis d'investigació documental i arqueològica, dissenyar els elements nous que eren necessaris.


La Maria Jesús Lorente retratarà els forats que únicament a la banda del carrer Regatell – son invisibles en el costar de la carretera B402 - permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau). El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.


El mal anomenat Pont Vell,; els ‘poblatans’ comparteixen quan a la denominació l’absoluta manca d’originalitat, comú a la resta de poblacions que creua el riu Llobregat [ Pont nou, Pont Vell ], té una sola arcada de grans dimensions, alguns defensen la tesis – que no compartim - que en algun moment constava de més d'una arcada.




La volta de l'arc és de pedra treballada de manera irregular que, en girar per formar l'arc, disposa en sardinell. La sola o caixa del pont baixa en dos pendents: l'un és pronunciat i es compensa amb uns graons que acaben en una escala que mena a la carretera; l'altre, molt més suau, enllaça amb el carrer del marge oposat. Presenta un paviment de còdols més petits que els dels murs.


És el més antic dels ponts que actualment travessen el Llobregat a la Pobla de Lillet. Salva el desnivell existent entre el carrer Regatell i la carretera B402, de Guardiola de Berguedà a Ripoll.

Sortosament per confegir aquest article tenim les imatges del Josep Salvany Blanch de 1918, i ara, les de la Maria Jesús Lorente Ruiz de 2.010.


dimecres, 25 d’agost del 2010

MONTSORIU, EL CASTELL MAGNÍFIC. MONTSENY JUSSÀ . GIRONA

Veiem, el Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés, el Castell de Montsoriu des del turó de Sant Llop, al terme de Viabrea, passaven pocs minuts de les 9.00, l’agenda del mati estava farcida de llocs d’interès : Sant Llop; Sant Salvador , Santa Anna i el nucli històric de Breda; Sant Martí de Riells,... tenia la premonició – el Tomàs em confessava més tard que ell també – malgrat l’escàs temps de que disposàvem, que acabaríem incloent-lo en el nostre recorregut.

Eren prop de les 12,00 quan el Martí – l’informador del Parc natural - ens comentava que a bon pas teníem uns 30 minuts per arribar al Castell; el Tomàs pujarà per una drecera, i jo ho faré pel camí carreter. Un sol d’injustícia ens acompanyarà tota la pujada.

Del lloc hi ha molta documentació; http://www.aacmontsoriu.org/, em caldrà fer-vos-en una breu síntesi :

El castell de Montsoriu està situat a la ratlla fronterera amb Sant Feliu de Buixalleu, per bé que es considera d'Arbúcies. L’edifici representa per a la vall d'Arbúcies el símbol del seu passat històric perquè sempre ha estat sota el seu domini i jurisdicció.





S'aixeca al cim d'un turó aïllat que ateny els 637 m d'altitud. Aquest castell, descrit per Bernat Desclot com "un dels més bells e nobles del món", ens expliquen – el lloc està tancat per obres - que consta de tres recintes amb tres cercles de muralla, les més externes atalussades amb torres rodones als angles. Les primeres notícies del castell consten el 1002, però segurament ja hi havia una fortalesa al lloc, car s'han trobat, dintre i pels voltants, fragments de ceràmica iberoromana.

La residència dels senyors era el segon recinte, on es veu l'antiga capella, que durant els segles XIII i XIV fou dedicada a sant Pere, i sales amb indicis de voltes d'ogiva i finestrals gòtics. Aquesta part del castell devia ser edificada al segle XIII, quan els Cabrera el convertiren en llur palau residencial. Els Cabrera hi residiren fins al segle XV alternant-lo amb el palau de Blanes, edificat prop de l'església parroquial. A causa d'això el castell fou assetjat pel rei Pere III entre els anys 1366 i 1371, quan volia sotmetre Bernadí o Bernat (III) de Cabrera, comte d'Osona, fill del gran privat del rei, Bernat (II), caigut en desgràcia i executat a Saragossa el 1364. Les tropes reials no aconseguiren de prendre el castell, que no es va sotmetre fins el 1371, per concòrdia entre el rei i el comte d'Osona.

Al centre del castell, sobre un penyal, s'aixeca la torre mestra, mig esmotxada, amb notables restes d'edificacions que demostren que era el recinte fort o acròpoli del castell.

La decadència del castell i l'inici de la seva ruïna començaren avançat el segle XV amb motiu de la gran guerra dels remences i de l'allunyament de la família Cabrera.

Les proporcions del Castell de Montsoriu – que ens recorda en algun moment al de Eraemprunyà al Baix llobregat – fan difícil la tasca de recollir-ne imatges; sortosament amics lectors, el meu company d’avui , el Tomàs Irigaray Lopez és un fotògraf excepcional.


Tornàvem al nostre Vallès Occidental quan passaven pocs minuts de les 13,00 hores, suats i exhaustes però contents. L’esforç d’assolir el cim de Montsoriu, es compensa amb escreix amb la contemplació del Castell magnífic.

 Que  l'apòstol Sant Pere, estimat de Jesús, malgrat haver-lo negat fins a tres vegades    i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   armenis, kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.


 A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Monestir de Sant Jaume de Frontanyà. Berguedà.

També en aquest indret el Josep Salvany Blanch, l’any 1918, havia dut a terme la seva tasca de fotògraf, que ens permet avui comprovar que més enllà del enderroc d’un edifici annex, es conserva magníficament la gran església romànica, d'una nau, tres absis, creuer i cimbori, que hom reconeix amb tota justícia com un dels millors exemplars de l'arquitectura romànica del segle XI.





La Maria Jesús Lorente Ruiz, exercirà – també en aquesta ocasió – com ‘ànima mater’, i desenvoluparà amb gran eficàcia les tasques de xofer i fotògrafa, davant la incapacitat temporal del ‘titular’.

Fem una síntesi de l’extensa informació de l’indret conegut l’ant 1937 com Frontanyà de Roca. A la pàgina de L’Ajuntament s’esmenta que Sant Jaume és ‘la Catedral Romànica del Berguedà’, compartim –desprès de la visita, en la que únicament trobem tancat el cementiri annex – aquesta afirmació.

L'església parroquial de Sant Jaume de Frontanyà fou consagrada l'any 905 pel bisbe d'Urgell, Nantigís; l'acta de consagració, que s'ha conservat, és signada també per Guifre II Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, i pel seu germà Miró II el Jove, comte de Cerdanya, Conflent i Berguedà, al qual pertanyia el territori de la nova parròquia.

La primitiva església, situada dalt del Serrat, prop del mas Frontanyà, a l'indret conegut per Frontanyà Vell, fou reemplaçada al segle XI per un nou edifici romànic, que és el que ha arribat fins als nostres dies. L'edifici té planta de creu llatina i volta de canó que la cobreix, reforçada amb arcs torals. Sobre els arcs del creuer reposa el cimbori, mitjançant trompes còniques; és un cimbori poligonal de dotze cares, únic exemple a Catalunya d'aquest període; per això fou pres com a model per Elies Rogent en reconstruir la basílica de Ripoll, la qual dotà d'un cimbori semblant.



Un altre element digne d'esment són els tres absis, que formen un dels conjunts estèticament més perfectes de tota l'arquitectura romànica catalana, model d'equilibri de la forma i amb decoració sòbria i elegant: arcuacions llombardes en grups de cinc, separats per dues faixes verticals que emmarquen també la finestra d'espitllera, a l'absis central, i corones d'arcuacions sense faixes als absis laterals. La façana, de dos vessants, és molt simple. El portal, d'una senzillesa extrema, té al damunt un espai ornamentat amb arcuacions llombardes, separades per dues faixes que emmarcaven una petita finestra actualment convertida en un gros ull de bou. És coronada per un campanar d'espadanya, construït el 1572.



L'església tenia també obres d'art valuoses al seu interior. Les que s'han pogut salvar són al Museu Diocesà de Solsona ; un frontal d'altar de la fi del segle XIII o del principi del XIV i un retaule, ambdós dedicats a representar escenes de la vida de l'apòstol sant Jaume. Es conserva a Sant Jaume encara una pica d'aigua beneïda que correspon als orígens de l'edifici.



Des dels seus inicis, Sant Jaume havia estat un priorat de canonges regulars de l'orde augustinià i se sabia que hi havia existit l'edifici del monestir i un claustre. Se'n trobaren proves palpables l'any 1965 quan, en enderrocar la casa rectoral adossada a l'església, aparegueren capitells, columnes, tombes antropomorfes,.... ., pertanyents al claustre. Alguns dels capitells tenen curioses ornamentacions: cares humanes, vegetals, àligues, .....

El primer prior del monestir conegut es deia Ramon Arnau, a mitjan segle XII; al segle XIII els priors de Sant Jaume eren sovint degans del Berguedà; la comunitat tenia cura de les sis o set sufragànies, filials de Sant Jaume (Sant Cristòfol de les Planes, Sant Llorenç de Corrubí, Sant Esteve de Montner o de Tubau, Santa Eugènia de Solls, Sant Julià de Casp, Santa Magdalena de Malosa i Santa Maria dels Oms), i de les parròquies de Santa Cecília de Riutort i Santa Magdalena de Soriguera; després d'Arnau Fresc, mort el 1395, els priors començaren a ésser-ne titulars sense residir-hi, fet que precipità la decadència del monestir, que restà finalment abandonat a la fi del segle XVI, en ésser secularitzat pel papa Climent VIII (30 de juliol de 1595). El títol prioral es perpetuà encara a Sant Jaume fins el 1775, en que Carles III l'uní a la mesa episcopal de Solsona, els béns de l'antic priorat passaren a la mitra solsonesa i el títol honorífic de prior recaigué damunt d'un canonge de la catedral de Solsona.


dilluns, 23 d’agost del 2010

SANTA MAGDALENA DE PONTONS. ALT PENEDÈS

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Verges; creuàvem el nucli de població, la nostra destinació era l’església parroquial de Santa Magdalena, situada a l’esquerra de la riera, dalt d’un cingle que domina el poble.

És un edifici d’origen romànic, esmentat cap a l’any 1138 en la donació feta per Ramon Guillem d’Òdena , va ser reconstruït al segle XIII i modificat posteriorment. Conserva a la façana de ponent la porta romànica, amb doble arquivolta i impostes , ens expliquen – el temple està tancat amb pany i forrellat - que conserva una pica baptismal d’immersió, probablement procedent de l’església de Sant Joan.




Sobta trobar un rellotge ‘modern’ en un edifici romànic, a la façana hi ha una placa que ens ho explica ‘ El Rvnd. Mossen Joan Furriol Bas, rector de Pontons (Sta. Magdalena) del 16 de Desembre de 1897. Feu solemne donació del rellotge públic a n'aquesta parroquia com a senyal de pur afecte als seus volguts feligresos el dia 20 de Gener de 1931. A.M.D.G.

Prop de Santa Magdalena, compartint espai dalt del pujol es troba el cementiri, un espai de dimensions magnificents que no he trobat – encara a http://imatgesdesilenci.blogspot.com/ .

Respecte d’aquesta advocació, de Santa Magdalena, tinc – ho confesso públicament - una particular debilitat, i en el seu dia - ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis.

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics , que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguem tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació de la Vila de Pontons, prop de la capçalera del riu Foix [ d’arrels possiblement franceses ] , en seria clarament una mostra.

Per qualsevol de les raons exposades - o per totes – Pontons mereix una visita.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

diumenge, 22 d’agost del 2010

SANT MIQUEL DE LILLET. BERGUEDÀ

El Josep Salvany Blanch venia l’any 1.918 fins a La Pobla de Lillet per recollir imatges d’alguns dels seus llocs més emblemàtics; jo aprofitava la bona disposició de la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz, que assumia en aquesta ocasió tots els papers de l’auca : conductora, fotògrafa , infermera,...

Agafàvem el trencall que mena fins a les restes del Monestir de Santa Maria de Lillet; Sant Miquel esta a menys de 150 metres dalt del turó.

Les vaques – que causen una certa inquietud a la Maria Jesús – semblem assumir la defensa d’aquesta romànica rodona.; malgrat això ens permeten retratar-la des de diferents angles.






És un interessant edifici de planta circular amb un absis semicircular. D’aquestes característiques coneixem únicament :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès

Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent

Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà

Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès.

Les mides de Sant Miquel de Lillet son : (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.

Ens expliquen que sobre l'altar hi ha una inscripció que confirma que l'església fou consagrada el 9 de maig de l'any 1000. L'edifici no té cap finestra . Està molt ben conservat. La primera notícia escrita és de l'any 1166.

L’advocació de Sant Miquel acostuma a trobar-se prop dels camins, en aquest cas recollim la tesi – no confirmada – que aquesta és una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet.

Estigué abandonada un parell de segles; com recollia el Josep Salvany Blanch.




L’any 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l'Art Vell.







dissabte, 21 d’agost del 2010

PASSEJADA CELESTIAL PEL MOIANÈS

M’explico amics lectors: anàvem l'Antoni Uriz, el Santiago Moya i l’Antoni Ibáñez en el vehicle 1, i el Feliu Añaños i l’Antonio Mora en el vehicle 2; havíem sortit del Vallès Occidental a les 7,00 i deixàvem el vehicle 1 prop de Santa Coloma Sasserra abans de les 8,00 ; pujàvem tots en el vehicle 2 que feia via fins a Sant Cugat de Gavadons . Abans de les 8,30 deixàvem darrera nostra l'església d’aquesta antiga parroquià situada al nord del poble de Collsuspina; és un edifici romànic del segle XII. El nom de Gavadons és documentat des de l'any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. La primera menció de l'església és de l'any 968, tot i que l'actual edifici sembla aparèixer al segle XII. Al segle XVI l'església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l'església, s'hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l'arrencada dels arcs i claus treballades. Al segle XIX s'hi feren novament obres. El campanar definitiu d'espadanya es transformà en un cos quadrat de gran voluminositat, es construí una sagristia adossada, la casa rectoral, reforma que comportà la mutilació de l'absis. D'aquest segle data l'altar neoclàssic popular dedicat a sant Pere Màrtir. Entre el 1971 i el 1975, la Diputació hi va fer obres de restauració sota la responsabilitat de Camil Pallàs, que li va donar una aparença més medieval. En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només reparar les voltes i les teulades, es va optar per retornar a l'edifici la seva imatge vuitcentista.

El mirador de Sant Cugat de Gavadons, des d’on es pot contemplar la Plana de Vic, el Montseny i els Pirineus orientals, és una visita obligada.





Agafàvem la pista que baixa en direcció llevant deixant enrere la casa de pagès de Bellver, el bestiar pressentia un dia calorós i aprofitava les primeres hores de mati en les pastures fresques i abundoses, deixàvem Can Regàs a l’esquerra i ens aturàvem per recollir imatges del naixement del riu Congost.






El sol anava pujant quan creuàvem la roureda de Collsuspina, on esmorzàvem asseguts a la creu de terme.





En el camí que ens conduirà fins a Santa Coloma Sasserra, ens aturem per retratar l’anomenat Roc Colomer, que suggereix – com indica el seu nom - un gran colom des d’una perspectiva concreta. Adverteixo que una part d’aquesta estructura natural s’ha trencat.








Arribàvem finalment al pla on s’aixeca, el temple, la rectoria, la creu de terme , i el Roure del Giol que fou declarat arbre monumental per l'Ordre de 19d’abril de 1991 del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, i el cementiri i l’antiga parròquia de Santa Coloma Sasserra, pertanyent avui al municipi de Castellcir (Vallès Oriental). L’Església s’aixeca a la dreta de la capçalera de la riera de Castellcir, al NE del terme.







Es coneixia antigament com Santa Coloma Superior, en contraposició a Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles. La parròquia és esmentada el 939, supeditada a l'església de Moià; poc després obtingué la independència. L'església, romànica (s. XI-XII), fou ampliada i mutilada al s. XVII; guarda, però, l'absis central, el campanar i la nau romànica. Prop d'ella hi hagué la domus o casal origen del llinatge Santacoloma, refós amb els Cabrera (1522).



Té unida a l'església el mas Giol.



Ens aturarem al Mas la Talladella de Castellcir , on hi ha una capella del segle XVIII dedicada a sant Josep.




De tot plegat en recollirem imatges.



El sol abrusador - hem superat llargament les 12,00 - ens acompanyarà fins al vehicle 1, deixarem al Feliu i al Santiago prop del rentador de llana al polígon industrial de Castellterçol, i la resta tornarem fins a Sant Cugat de Gavadons on havíem deixat el vehicle 2. Recolliré imatges de l’indret- ara amb el sol de migdia.



Tornarem al nostre Vallès Occidental dins de l’horari previst.



Sant Cugat i Santa Coloma, les nostres fites d’aquesta passejada celestial, recuperen ‘la seva tranquil•litat’. El Moianès és – encara - un jardí natural que us esperonem a conèixer aquest estiu.



© Antonio Mora Vergés




Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#