divendres, 30 de juliol de 2010

TURÓ DE MONTLLEÓ. MOSTRA DE L’ABANDÓ DE LA SEGARRA INFINITA.

Anàvem el Tomàs Irigary Lopez i l’Antonio Mora Vergés; la nostra destinació era Guimerà, a la comarca de l’Urgell; teníem però el desig de veure i trepitjar, els petits nuclis aturonats que hom veu a la dreta de la A-2 de camí a Cervera.


Superàvem Briançó, desprès de recollir-ne unes bucòliques imatges amb el daurat dels blats i el vermell intens de les roselles.




Montlleó és un conjunt de ruïnes, fa mal d’ulls veure tanta desolació en un espai tant petit. Del lloc diu l’enciclopèdia:


Poble agrupat, és situat a la costa del tossal del castell de Montlleó, o Mons Ledo, la carena de la Rabassa, que té la direcció de llevant a ponent i que s'inicia al pla d'Amorós i Sant Guim. Des d'aquest punt es domina la ribera d'Ondara, des de Civit a Granyanella. S'hi pot pujar amb vehicle per Briançó i Pomar, però el camí més planer és la carretera de Calaf, entre la Tallada i Sant Guim. Entre el pla de Pomar i Montlleó passa el torrent de Briançó.





Malgrat que cap als anys seixanta estava del tot deshabitat, posteriorment hi anà a viure una família. Actualment, però, torna a estar deshabitat i és un lloc d'excursions, i els pobles de l'entorn hi acudeixen en aplec religiós i popular el dia de Sant Blai i per la Mare de Déu de Setembre. El 1685 el lloc tenia 7 cases juntes i des del segle XVIII la seva església prengué el caràcter de santuari i s'incrementaren els aplecs que hi feien una multitud de pobles veïns. El 2 de juny de 1888 s'hi celebrà la Unitat Catòlica amb una assistència de 1 500 romeus.






Abans del 1100 n'era senyor Geribert Hug, amb la seva muller Letgarda, que era parent del bisbe intrús de Vic Guillem Berenguer (1100-01). Aquests feudals feren donació al bisbe de Vic d'aquest castell, de Pomar i Briançó. Si bé els castlans successius, Berenguer Arnau, Bertran Gombard, Ramon Giribert i Teobald Guillem feren jurament de fidelitat al bisbe, algun temps després hi tingueren un cert domini els senyors d'Òdena, que també ho eren de Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Llindars. El 1254 el bisbe de Vic traspassà a Pere de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó, Pomar, el Molí de Paratanciai el mas de Torelló. Pel casament de Gombau d'Anglesola amb Francesca de Timor, o de Queralt, Anglesola passà al domini d'aquest, a la segona meitat del segle XIV. Pomar continuava dels Queralt i Briançó dels Oluja. Tot plegat ho comprà Guillem Carboners, ciutadà de Barcelona. Després de les guerres del Principat contra Joan II passà als Aimeric, als Copons i als Erill.


Centrem el nostre interès en la que fou església parroquial de Santa Maria de Montlleó : conserva força l'estil romànic; dels tres absis que tenia se'n conserven dos; per dins – tancat amb pany i forrellat – ens expliquen hi ha reformes de l'època gòtica i neoclàssica; el campanar de pedra- que daten les cròniques al principi del segle XIX – com la resta del conjunt , dona clares senyals de degradació; les herbes altes, conseqüència d’aquesta primavera plujosa, reforcen la sensació d’abandó i incúria.


La imatge romànica de Santa Maria de Montlleó consta com a ‘perduda’, el seu lloc l’ocupa actualment una imatge de terrissa,- no n’he trobat cap fotografia – que dreta al costat d'una muntanya i un lleó, abans de la guerra de 1936-39 era en una fornícula prop del torrent.


Els àrabs havien fet un jardí de la Segarra; costa d’acceptar que la nostra avançada ‘civilització’, no trobi aturador a l’actual desertització.


© Antonio Mora Vergés



Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#