Les cròniques diuen que l’aigua era molt apreciada pels malats renals, i que malgrat les recomanacions publiques, encara avui , hi ha gent que en va a buscar. A la font hi ha un cartell que explica que l’aigua no és potable; costa de creure, i més en aquest indret quasi despoblat, en el que hom veu difícil – quan no tècnicament impossible – la contaminació pels mitjans “ tradicionals” ; aquí, com per arreu s’imposa la mala praxis, és més econòmic penjar un cartell que fer analitzar l’aigua periòdicament.
Li demano a la Maria Jesús Lorente Ruiz, que es situí en punt on les dones rentaven la roba. La situació em recorda les històries de les famoses “ dones d’aigua” ; en la seva formulació primera, la dona d’aigua personifica tots els beneficis que se’n deriven pels als humans d’un us correcte d’aquesta matèria. Està clar que lluny del que pretenien els clàssics la humanitat ha fet una pèssima utilització d’aquest recurs, que ha estat i estarà més en el futur, en la base dels molts dels conflictes que han generat guerres i morts.
Hem fet marxar dels seus tradicionals indrets les dones d’aigua, i amb elles justament, se’n ’han anat les positives influencies sobre l’entorn, Està clar que tenim el que volíem , oi ?
El recinte del que fou antic safareig fins ben entrat el segle XX, - del que us recomano molt la visita - presenta un bon estat de conservació.
© Antonio Mora Vergés
Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada