diumenge, 2 de maig de 2010

SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. ANOIA





Pujàvem des de la carretera el Tomàs Irigary i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, ens havia cridat l’atenció el campanar octagonal de Santa Margarida, d’estil barroc, coronat amb la típica balustrada; fou edificat amb pedra tosca extreta de Capellades i presenta notables afinitats amb d’altres de la comarca com el d’Argençola, Orpí, Piera, Vilanova del Camí o Copons; quan a Santa Margarida ens expliquen que fou bastida el 1614 sobre la primitiva església de Santa Coloma de Montbui, on s'anaren traslladant els veïns de la Serreta, que es despoblà. El campanar octagonal – que ens ha cridat l’atenció - fou bastit el 1731 (el rellotge és del 1820). A mitjan segle XVIII es formà la Plaça Major al davant de l'església.

És un temple d’una sola nau amb tres altars laterals, presbiteri, cor i el singular trifori. Es una construcció resolta seguint els paràmetres d’un gòtic tardà, amb la nau coberta amb volta de creueria i el presbiteri amb volta estrellada. És quasi impossible recollir imatges d’aquesta església de mides més que generoses; sortosament el Tomàs –qui sinó ? – acabarà trobant – no sense risc – un lloc que ho permet.



No podem accedir a l’interior on ens expliquen que destaca la làpida sepulcral esculturada del panteó dels Comtes de Plasència de finals del segle XVII, en la qual es constata l’escut de la família, malauradament mig tapat per l’actual altar. També es conserva una imatge del segle XVII de la Mare de Déu del Roser procedent de la Tossa de Montbui, i una pintura a l’oli d’aquest mateix període.

L’església disposava d’un magnífic retaule barroc dedicat a Sant Isidre, i una imatge de Crist Crucificat, obres de Josep Sunyer. De la destrucció efectuada l’any 1936 es van rescatar dues predel•les en alt relleu de l’altar, avui conservades al Museu Comarcal de l’Anoia.

Hi ha diverses claus de volta esculturades, una de les qual representa un drac tot recordant com Santa Margarida segons la tradició domina a tot tipus de bèsties infernals. Conta la llegenda que la Santa fou devorada per un drac mentre resava i ja que portava una petita creu al coll va poder travessar el ventre del monstre i sortir indemne.

Aquesta església del segle XVII (1606) ,a partir de 1614 es va convertir en parroquial, tot substituint a l’església de la Tossa.


Quan al topònim BUI, no hi ha gaire consens , per alguns fora equivalent a ‘ fita, molló’; per altres indicaria la presència en gran nombre de bous, hi ha encara els qui defensen la procedència cèltica, amb un significat imprecís.

© Antonio Mora Vergés