dissabte, 13 de març del 2010

SANT FELIU DE RODORS [ ROLDORS].MOIÀ. BAGES


Cercàvem informació d’aquesta antiga parròquia del municipi de Moià (Bages), localitzada al NW del terme, està centrada per l'església de Sant Feliu, al peu del turó on s'aixecaven les ruïnes del castell de Rodors (779 m alt), a la capçalera de la riera de Malrubí. Ens expliquen que pels volts de l’any 1960 fou venut i les seves pedres aprofitades per a noves construccions.

Tot el sector NW del terme de Moià va formar segles enrere una jurisdicció pròpia que principalment estigué sotmesa al castell de Rodors (Rossedores o Rosedorios els anys 929 i 931). Molt aviat aquest castell va passar al domini directe reial i va ésser regit pels castlans de Clarà. Des del 1381 fou de la família Planella, que el continuà senyorejant fins al segle XVII. En alliberar-se del domini dels Planella, va formar un terme autònom governat pel sotsveguer de Moianès, fins que entre el 1714 i el 1840 va formar amb Ferrerons i Sant Pere de Marfà una batllia pròpia dita de les Tres Quadres i també la Batllia Forana per distingir-la de la de la vila de Moià. Marfà se’n va separar el 1801 i pel 1845 Rodors i Ferrerons es van fusionar amb Moià.

L’església de Sant Feliu de Rodors, documentada el 939, que fou sotmesa a Moià, fou reedificada en època romànica i totalment transformada al segle XVIII. Te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica.






Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; em sobta personalment la contemplació de l’espai buit del petit cementiri, del que possiblement per evitar-ne la profanació i/o a conseqüència d’alguna, s’endugueren – qui sap quan de temps fa – els cossos dels difunts. La imatge de desolació, quasi d’espoli, causa una estranya sensació, com de dolor, pel trànsit involuntari dels cadàvers, obligats a descansar per sempre més, lluny d’aquest paisatge en el que devien néixer, viure i morir. Hi ha sens dubte raons per a prendre aquesta mena de decisions, però en el meu cas, em costa molt d’entendre-les.

Farem un tomb pel conjunt d’edificis; l’església, la casa de l’ermità, i el petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX; el Feliu Añaños i Masllovet, ens fa notar, - i en recull imatges – que emmarcat dins d’una data,1638, hi ha el dibuix d’un arbre que identifiquem sense cap dificultat com un roldor.
Aquesta imatge confirma – si us calia – la tesi que fa derivar d’aquesta planta arbustiva el nom d’aquest lloc:


Roldor. [Coriacia myrtifolia, família de les coriàcies] arbust de 1,5 a tres metres d’alt, glabre, de branques tetràgones, de fulles normalment oposades, ovato-lanceolades, enteres i quasi sèssils, de flors menudes, verdoses, disposades en raïms axil•lars o terminals, i de fruits formats per cinc aquenis negres i lluents, embolcallats pels pètals i sèpals, que esdevenen carnosos i de color purpuri negrós. Es fa típicament en bardisses. Es troba a la terra baixa de la regió mediterrània oriental, i és particularment comú al Principat de Catalunya. Els fruits son metzinosos i solen ocasionar enverinament a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també com emborratxacabres.

Tenim aquí una mostra més de la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. El mot inicialment Roldor, perd primer la L, i en un segon moment la R, i tenim el Rodós que sortosament no ha tingut més enllà de la placa instal•lada a la porta de l’església cap acceptació. Advertim avui encara la presència per arreu d’aquesta planta arbustiva.

La demarcació de Sant Feliu de Roldors era formada per masos, entre els quals es destaquen el Mas Vilalta, amb una capella de Sant Nazari adossada a la masia, el Mas del Soler de Terrades també amb capella pròpia del Roser, el Perer, el Molí del Perer, la Rovira, Casamitjana i Codinacs.

El tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, sens dubte per evitar - fins on sigui possible la comissió d’actes vandàlics - , no podrà dissortadament barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !

El consell de sempre, feu un forat a l`agenda per arribar-vos fins al Bages.

© Antonio Mora Vergés