dilluns, 21 de desembre de 2009

SANT AMANÇ DE PEDRÓS, ALS LIMITS DEL BAGES

Anàvem únicament el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, havíem sortit del Vallès Occidental al voltant de les 7,00 del mati; el dia fred i plujós no ens dissuadia de la nostra ferma intenció de visitar la Vall ubèrrima, en la que sota la protecció de la Sala de Pedrós, s’aixecaria l’església romànica de Sant Amanç.

Fèiem camí seguint el curs del Llobregat, sota una densa boira, i amb una temperatura ambient – segons el rellotge del vehicle – que vorejava en tot moments els 0 graus.

Deixàvem el vehicle aparcat al voral de la carretera que des de Navàs mena fins a Prats de Lluçanès, dins del terme de Santa Maria de Merlès; l’indicador era clar El Pedrós, en el primer tram fins quasi el llit de la riera advertíem que per consolidar el camí de terra, s'hi ’havien llençat graves de riu fins a les envistes d’una granja de porcs – on arribaven camions i vehicles pesats per portar subministres i/o endur-se’n els animals- , el fang des d’aquell punt ens complicarà una mica la sortida i farà absolutament necessaris els pals de treking per mantenir l’equilibri.



La visió de la Sala de Pedrós ens compensarà amb escreix de les dificultats que haurem de superar novament en la tornada; l’edifici tancat amb pany i forrellat i voltat per una tanca , sembla abandonat, o si més no és utilitzat de forma esporàdica quan les tasques del camp o fan precís. Des de la casa a la nostra esquerra, en un replà superior del terreny, divisem la silueta de Sant Amanç;






la mala astrugància que ens transmet el suport trencat del campanar, s’esvaeix un xic, quan observem que l’edifici manté encara la porta, i encara que malmès el sostre i el tancament perimetral de l’ermita. L’herbam, la vegetació arbustiva i fins algun arbre han ocupat l’espai de l’antic cementiri, i fan perillar els murs que el delimiten.

Alguna dada relativa al lloc:

SANT AMANÇ DE PEDRÓS . [ Santa Maria de Merlès. Berguedà ]

Romànic Segle XII, en tenim constància d’ença de 982 quan forma part del terme del Castell d’Oristà.

Al segle XIV consta com a sufragània de Santa Maria DE Gaià, i a partir de 1.878 de Sant Pau de Pinós.

Pertany a la propera casa de Pedrós de la que rep el nom. La masia de magnifiques proporcions formarà part també del catàleg d’imatges d’aquesta crònica.

No te culte des de 1.936.

Sant Amanç – com la major part del patrimoni comú situat lluny de Barcelona – pateix l’abandonament secular dels poders públics; és sens dubte una forma més – estúpida, molt estúpida , si se’m permet dir-ho - en que es manifesta la voluntat d’anorrear-nos com a poble. El paper de la mal dita noblesa, titular registral en la majoria de casos d’aquest patrimoni, es ben poc galdós, i justifica sobradament els possibles excessos que es varen produir en la Revolució Francesa de 1.792, que per cert tenim pendent encara en aquestes terres.

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

xavi masramon ha dit...

Vist el reportatge sobre Padrós i com a veí i pagès d'aquest racó de món, només voldria fer un esment sobre aquest escrit. És trist, però veritablement cert, que la decadència d'aquest lloc i com a molts d'altres d'aquesta comarca, es fa pal·lesa a primer cop d'ull. Però en aquest cas i ho puc testificar, la voluntat del propietari de la finca és de poder arreglar, o almenys conservar, aquestes edificacions. Però amb els escassos ingressos que li dona la terra i el bosc de la propietat, no en té ni per refer la teulada de la capella... És trist i alhora curiós, com un descendent d'una pairalia tan gran com aquesta, no en tregui suficients rendiments per mantenir-la, quan en altres millors temps els seus avantpassats varen poder construïr tot aquest patrimoni amb els mateixos recursos que ell té ara: l'agricultura.

Res mes, felicitats pel blog i endavant!