dissabte, 22 d’agost de 2009

Parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues. Osona

M’agrada recuperar dades i imatges de les antigues parròquies, que al llarg del segles han donat lloc al que anomenem avui Catalunya. Ara els aires bufen en sentit contrari; concentrar municipis, que s’havien format ja per la suma de parròquies. Els més catastrofistes preveuen com final – lògic - l’existència d’un únic ajuntament ; Barcelona.







Anàvem a Sant Bartomeu Sesgorgues, als límits de la comarca natural del Collsacabra (o Cabrerès) ;és una comarca natural de la Catalunya interior, de 142 km2 d'extensió, situada entre Osona, la Garrotxa i la Selva. Limita a l'oest amb la plana de Vic, al sud amb la vall de Sau i les Guilleries, al nord amb la serra de Cabrera i a l'est amb la vall d'en Bas i les planes d'Hostoles. Pertany majoritàriament a la comarca d'Osona, però inclou també terres de les comarques veïnes de la Garrotxa i de la Selva. Geomorfològicament situada entre les serralades Prelitoral i Transversal catalanes, és un altiplà format per una plataforma estructural amb cingles a sud i a Llevant, d'una altitud mitjana de 1.100 m, constituïda geològicament per materials sedimentaris, sobretot margues i gresos eocens. El nom de Collsacabra prové del terme jurisdiccional del castell de Cabrera, anomenat Cabrerès.

És un altiplà integrat a la serralada Transversal, alçat per característics cingles (Tavertet, el Far, l'Avenc...) dibuixats per l'erosió del Ter i formats per materials sedimentaris. La màxima altitud del Collsacabra es troba a la serra de Cabrera (1307,7 metres)[1] que, juntament amb l'altiplà d'Aiats i les muntanyes del Montcau i el Puig d'en Bach, dibuixa un perfil característic fàcilment identificable des de la plana.


És una zona boscosa humida, sobretot formada per faigs, roures, alzines, i bedolls i avets a la zona nord.


El Collsacabra és una comarca de poblament dispers. La seva economia ha estat tradicionalment agrícola i ramadera, tot i que darrerament s'ha incorporat al sector dels serveis. Entre les poblacions que l'integren hi ha l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó), Cantonigròs, Tavertet, Falgars, Rupit i Pruit.


Rupit va ser, des de l'edat mitjana, la població més important del Collsacabra. Avui ho és l'Esquirol.

A mig camí entre Santa Maria del Corcó i Tavertet, a la dreta en el sentit de la marxa, trobem el trencall que ens menarà a Sant Bartomeu Sesgorgues, poble i antiga parròquia rural del municipi de Tavertet (Osona), a l'extrem oriental del terme. La demarcació parroquial es troba repartida entre els municipis de Tavertet i de l'Esquirol. Rep el nom de la riera de les Gorgues, que passa sota l'església.


Existia ja el 1072. Originàriament era del terme del Cabrerès; més tard formà una quadra civil i s'uní al terme de Tavertet (1840). Vers el 1450 s'uní com a sufragània a Sant Martí Sescorts. Tenia 5 famílies el 1515 i 12 famílies el 1687. El 1855 recobrà la independència parroquial (tenia aleshores 200 h). Tenien la jurisdicció civil els hereus del casal dels Desvilar, proper a l'església. L'església és en part romànica (s XII), però fou ampliada i reformada el 1769.





El temple i el petit cementiri annex, son actualment la única edificació visible en aquella zona. Si hi ha un lloc on el terme bucòlic es pot emprar de forma ajustada, sens dubte és aquí, a les planes que voregen Sant Bartomeu Sesgorgues.

De l'apòstol Bartomeu el Nou Testament només en dóna el nom, consignat en les quatre llistes del col•legi apostòlic (Mt 10, 3; Mc 3, 18; Lc 6, 14, i Ac 1, 13). Segons les Actes de Felip hauria predicat a Licaonia i a la Frígia; segons el Martiri de sant Bartomeu, passió llegendària de la qual se’n conserven dues redaccions, una en grec i una altra en llatí, hauria predicat al Ponto i al Bòsfor; segons la tradició que recull Eusebi en la seva Història hauria predicat a les Índies, és a dir, les Índies orientals, on hauria portat l'Evangeli en arameu escrit per sant Mateu; o a un país veí d'Etiòpia o a l'Aràbia Feliç, segons les referències que van prendre els historiadors Rufí i Sòcrates. I encara queden llegendes més segures que situen el nostre sant a Mesopotàmia, Pèrsia i Armènia. Allà hauria predicat la fe no lluny d'Albak i hauria convertit la germana del rei, qui, en un accés d'ira, el va manar escorxar viu i decapitar-lo.






Els armenis el tenen per patró principal i per les circumstàncies del seu martiri ho és també dels carnissers i blanquers.



© Antonio Mora Vergés