diumenge, 14 de juny de 2009

10ª caminada de l’AFMMO a Sant Júlia de Vilatorta.

Passàvem el control , en que ens confirmàvem l’absència del Dani Ferré Teruel , que m’havia comentat el dissabte 13 de juny :

Antonio, no sé ara mateix com aniran les coses demà a la caminada. M'acabo d'assabentar que el meu oncle Ramón ha mort aquest matí. No sé encara si assistiré a la caminada. Que es farà, això és segur. Ara caldrà veure quan l'enterren, si és demà, no comptis en veurem a la caminada. Descansi en pau, Ramón Ferré Rovireta, gran coneixedor dels boscos del voltant i persona que m'estimava molt. Malgrat aquesta pèrdua, els “gafarrons” es feien càrrec de la organització tècnica de la sortida.

Sortíem passades les 8,30, d’aquesta Vila de Sant Júlia de Vilatorta, de la que trobem força informació :

El poble de Sant Julià es troba gairebé a la ratlla fronterera amb el municipi de Calldetenes, a la vall de la riera de Sant Julià o de la Noguera, en un indret que té aigua i abundoses fonts, famós sobretot per l’antiga font Noguera o les Set Fonts, de set abundoses canelles, envoltada d’una raconada amb un parc enjardinat. Sobre les fonts hi ha les ruïnes de l’antic casal fortalesa dels Bellpuig, conegut popularment pel castell dels Moros, que tenen un aspecte atractiu, amb els seus murs alts i descarnats que sobresurten de l’espessa vegetació.

Durant molts anys el poble va ser conegut com a Sant Julià de les Olles, per la quantitat d’obradors de terrissa que hi havia. Fins i tot de l’entranyable tupí, avui gairebé en desús, en derivà el mot tupinot, a vegades aplicat als vilatortins com a sobrenom en sentit irònic i divertit. Al segle XVII hi havia fins a 27 obradors amb forn que es dedicaven principalment a la manufactura d’atuells de ceràmica vidriada (olles, cassoles, etc) preparada per anar als fogons. Avui en dia encara perdura l’antiga indústria terrissaire, bé que molt esmorteïda, puix que només hi ha una casa que s’hi dedica.

La població es formà a l’entorn del temple de Sant Julià que se sap que fou erigit i consagrat pel bisbe Idalguer entorn del 910. El nom de Vilatorta apareix per primera vegada en la documentació l’any 926. Els segles XII i XIV hi ha notícia d’un petit nucli de cases o sagrera a l’entorn de l’església de Sant Julià, que desaparegué pràcticament amb el despoblament dels segles XIV i XV, en què hi quedaren només set o vuit famílies. La formació del poble actual es féu a partir de mitjan del segle XV. El 1553 tenia vint-i-dues famílies, nombre que s’incrementà molt ràpidament els segles XVII i XVIII, fins a arribar a noranta el 1782. El creixement de la vila es pot seguir força bé per les llindes de les cases que tenen gravat el nom del propietari, l’any de la construcció, algun emblema religiós o una indicació de l’ofici del propietari, com unes tisores o una paleta. Els oficis dels vilatans eren la parairia (paraire: persona que es dedica a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) i l’art tèxtil en general, els terrissers i els oficis necessaris a un poble, com ara sastres, ferrers, basters (el qui té per ofici fer bastos i tots els altres arreus per a les bèsties de càrrega) o mestres de cases.

A principis del segle XX, Sant Julià fou adoptat com a lloc d’estiueig per famílies benestants de Barcelona. En pocs anys la població es va envoltar de torres i xalets, molts dels quals construïts també dintre del nucli del poble o transformant cases velles. Són moltes les cases de tipus modernista, i algunes amb estucats, que donen un aspecte senyorial a la població
Esmorzàvem al costat de la font de Puig l’Agulla, la logística ha estat perfecta; botifarres , cansalada, aigua, vins , refrescos, cafè,... faríem algunes fotografies de la font, i l’edifici del Santuari , de la que trobem aquesta informació :












(la Mare de Déu de Puig-l'agulla) del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona), dins l'antic terme de Vilalleons, als vessants del Montagut o puig l'Agulla (810 m alt). Segons una tradició del s XV, la imatge de Santa Maria de Vilalleons fou trobada per uns lleons prop de la font de Puig-l'agulla, on es bastí un petit pedró, convertit en capella el 1661 i reemplaçat per l'actual santuari el 1775. Al costat hi ha un gran hostal (1704-12). És lloc de molta devoció a la comarca. El 1975 ha estat restaurat i modernitzat.

En el camí de tornada un cop superat el control de la Font de la Riera on ens refrescàvem, veiem un petit edifici religiós, que ens comentàvem s’anomena de “l’alegria “; en recollia imatges, i malgrat els esforços no en trobava inf0rmació enlloc; sou pregats de fer-me-la arribar si en teniu lo trobeu a : guimera.mora@gmail.com
El Josep Sansalvador de l'Arxiu Gavin, m'envia des del Monestir de les Avellanes, la següent informació :
Capella de la Marededéu de l’Alegria
Can Passola
Municipi Sant Julià de Vilatorta
Agregat Vilalleons






Recolliríem imatges del Castell, del que trobem la següent informació :





El Casal de Bellpuig

Al segle XII el poble de Sant Julià passà a domini dels senyors de Bellpuig, fet que provocà que durant els segles XIV i XV s’anomenés també Sant Julià de Bellpuig. En són un bon testimoni les dues belles parets que encara resten del casal fortificat. Es troba situat dalt la carena, prop del parc de les Set Fonts, entre la Riera de Sant Julià i la carretera de Vilalleons. Aquest indret, des del qual s’obté una magnífica vista del poble i els seus verals, constitueix un lloc emblemàtic de la població. Els vilatortins l’anomenem “el Castell”.

Prop de les 13,00 donarem a la taula el nostre document de control, recollirem el nostre record de la caminada, i palesarem el nostre agraïment pel tracte que ens han dispensat. Abans de marxar veurem aigua d’una de les Set Fonts; també aquí tenen una tradició que garanteix la tornada als que beuen d’aquestes deus d’aigua.


Faríem la crònica juntament amb la Irene Tironi Laporte.

© IreneTironi Laporte & Antonio Mora Vergés

1 comentari:

llampec ha dit...

Magnífica descripció dels indrets on heu estat. Gràcies una i mil vegades, Antonio, per aquesta descripció tan acurada i històrica dels indrets on heu estat. Alhora, merci per fer-nos propaganda de la Caminada, aquí i al Facebook.

Deus tenir fonts d'informació molt fidedignes pel que veig. Saps extreure'n el millor i el més representatiu dels pobles on has estat, mirant enrere, perquè així entenem cap a on anirem al futur.

Em sap greu no haver vingut. He passat una mala nit, sense dormir massa i avui he tornat al Tanatori on hi havia el meu oncle mort i la família i coneguts que el vetllaven. Demà serà l'enterrament.

"Els gafarrons" són consagrats! Tenen un gran poder de convocatòria. A les caminades d'Aiguafreda i Sant Martí hi solen anar més de 1.000 caminadors, tot un èxit per una colla de gent gran afeccionada a les caminades.

Per cert, avui, a "Caminem per esbargir-nos", hi han anat 300 persones. No és pas dels anys que ha vingut més gent. Però hi ha motiu per estar contents. Així com hi ha gent que s'ha queixat que no donem aigua a la sortida del Parc de les 7 Fonts. Altres, s'han esperat a l'esmorzar a beure de tot i menjar un esmorzar ben complet, a Puiglagulla.

Espero que us hagin tractat bé en tot moment i que hagiu tingut una bona acollida per l'organització, en la que hi són molts companys meus de l'AFMMO (Associació de familiars de malalts mentals d'Osona).

Al final, poder escollir un regalet, et fa sentir recompensat.

Molt bé, Antonio. M'ha agradat veure que hi ha gent com tu i la teva colla d'amics, que aprecieu el nostre entorn, la nostra història, la nostra gent... i us animeu a participar dels esdeveniments sòcio-culturals com la nostra caminada.

Has de pensar, que l'any que vé, la XI "Caminem per esbargir-nos", canviarà de recorregut, per sortir de Calldetenes, esmorzar al Parc de les Set Fonts, Sant Marc i altra volta a Calldetenes. Quan arribi el moment, ja en faré publicitat. Per avui, és suficient.

Una salutació ben efusiva i malgrat no ens hem conegut ara, hi haurà alguna ocasió més endavant.