dissabte, 7 de març de 2009

Santa Eulàlia de Ronçana i la baronia de Montbui


No es senzill orientar-se per aquestes terres de la Vall del Tenes; les urbanitzacions – en ocasions de forma anàrquica – trenquen amb massa freqüència la continuïtat dels espais naturals. Fiats - com sempre – en la infinita misericòrdia de Déu, l’Antoni Ibañez i Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, havíem sortir de l’habitual lloc de trobada a Sabadell a les 8,00, preteníem recollir algunes imatges de Santa Eulalia de Ronçana.

La primera notícia escrita de Santa Eulàlia és de l’any 932, quan en l’acta de consagració de l’església de Sant Genís de l’Ametlla s’esmenta el terme de Santa Eulàlia. A partir d’aquesta data, les notícies sobre un indret al Vallès conegut com Santa Eulàlia sovintegen. La parròquia va ser, per tant, l’eix vertebrador del territori. La població s’aglutina al seu voltant.

A l’època medieval, però, també van aparèixer altres temples religiosos, a més de l’església parroquial dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida. Cal destacar l’ermita de Sant Cristòfol de Pallars, documentada per primera vegada el 1194, la qual va ser parròquia fins que al segle XV va esdevenir sufragània de Santa Eulàlia. D’aquest peculiar topònim en trobem almenys dues explicacions : com a conseqüència de la repoblació d’aquestes valls per persones procedents d’aquesta comarca Pirinenca; o com derivació del mot llatí PALEA “palla” , vindria a descriure una realitat constructiva, les cabanes amb coberta de palla. La capella actual és el resultat de la reconstrucció feta l’any 1966.

La capella de Sant Simplici la tenim documentada des del segle XIII i després de molts anys d’abandó, recentment esta sent restaurada. Finalment, al poble hi havia una capella dedicada a Sant Joan. Documentada des del segle XII, al segle XVIII ja estava en mal estat i va desaparèixer progressivament.

La parròquia de Santa Eulàlia de Ronçana és citada en l’acta de constitució de la baronia de Montbui l’any 1059. Segons aquest document, l’alou comtal format per les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Sant Pere de Bigues, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Andreu de Samalús i una part de la parròquia de Caldes de Montbui, juntament amb Santa Eulàlia, va ser cedit per part del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I el Vell, a favor del noble Mir Geribert. Cal indicar, però, que la composició de la baronia va variar amb el pas del temps, tot i que Santa Eulàlia sempre en va formar part.

Des d’aquell moment i fins l’any 1835, el destí de Santa Eulàlia de Ronçana va anar lligat al dels altres pobles de la baronia. La possessió d’aquest terme va romandre en mans de diversos senyors feudals que en controlaven la fiscalitat i la justícia, fins que l’any 1490 les parròquies de la baronia van passar a dependre del Consell de Cent de Barcelona, el qual va esdevenir el nou senyor del lloc. Aquesta circumstància va permetre que els pobles de Montbui s’organitzessin de forma municipal, amb un consell, jurats i batlle propis. Precisament, els representants de la baronia es van trobar a Santa Eulàlia, primer sota les alzines de can Burgués, i des del segle XVIII en una casa del comú adjunta a la Capella de Sant simplici, segons algunes fonts. Per tant, el poble exercia un cert paper de capitalitat de la baronia.

L’any 1835 la baronia de Montbui va desaparèixer per reial decret, i cadascuna de les parròquies que en formaven part van esdevenir municipis independents.

De forma efectiva, sembla que Santa Eulàlia va començar a actuar de forma particular a partir de 1842-1843. Al llarg de tot aquest període i fins mitjans segle XX, Santa Eulàlia ha estat un poble fonamentalment agrícola. Els millors exemples d’aquesta activitat són les diverses masies repartides per tot el terme municipal. Tot i que algunes tenen els seus orígens en l’etapa medieval, els períodes d’expansió econòmica del segle XVI i del segle XVIII en va fer aparèixer moltes. Alguns exemples de masies són: can Brustenga, can Burgués, can Maspons de la Vall, can Vendrell, can Puig de la Vall, can Barbany del Molí, Rosàs o can Paiàs.

E1 fet que les terres de Santa Eulàlia fossin favorables a l’agricultura va preservar el poble de la industrialització del segle XIX. De fet, l’activitat agrària es va mantenir tot i les dificultats decimonòniques (crisi de la fil•loxera i de l’activitat agrícola). Els pagesos i els propietaris de Santa Eulàlia van intentar superar les dificultats i van adaptar els seus cultius a les circumstàncies del període (així, es va estendre la producció de fruits secs, i posteriorment es va introduir la producció lletera, la qual ha arribat fins a l’actualitat).


Progressivament, al llarg del segles XIX i XX la població de Santa Eulàlia va anar augmentant. Però, com a la resta de Catalunya, la veritable transformació es va produir a partir dels anys cinquanta del segle passat. La proximitat a la ciutat de Barcelona, el desenvolupament de les xarxes i els mitjans de transport i les condicions climàtiques i geogràfiques del poble han estat un estímul per a la població forània que s’ha instal•lat al municipi, primer en urbanitzacions de segona residència, i després en un creixement urbanístic i demogràfic definitiu. Aquestes circumstàncies van transformar radicalment la fisonomia del municipi.

Cal destacar el fet que un cop recuperades les llibertats democràtiques, l’any 1982 es va constituir la Mancomunitat de la Vall del Tenes, un organisme format pels ajuntaments de Santa Eulàlia, Bigues i Riells, Lliçà d’Amunt i Lliçà de Vall, per tal de gestionar alguns serveis de forma comuna, recuperant, d’aquesta manera, les antigues vinculacions de la baronia.

El Vallès Oriental disposa d’un ampli catàleg d’edificis d’interès històric, que malgrat no esser sempre fàcilment localitzables, ni mantenir-se en un estat de conservació òptim, demanem i mereixen l’atenció de tots.

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

Sara ha dit...

Bon dia,

estic fent un estudi sobre fotografies de Santa Eulàlia i voldria saber de quin any és aquesta que surt publicada a l'article.

Gràcies!