divendres, 14 de març de 2008

MARE DE DÉU DE LA SALUT DEL PAPIOL






















Teníem una imatge del fons Salvany d’aquesta ermita, coneguda en algun temps com : Santa Eulàlia de Madrona, Sant Pere de Madrona, i actualment Mare de Déu de la salut de Papiol.

Anàvem l’Antoni Ibáñez, el Santiago Moya, l’Anton i Uriz i l’Antonio Mora; volíem recollir imatges d’aquesta ermita de les terres baixes, abans que aprofitant el bon temps, donem continuació a la nostra recerca per les terres interiors.

Hi ha dades que acrediten l’existència d’ un poblat ibèric dalt del puig Madrona i que hi hagué una vil·la romana situada a can Tintoré on és fabricaven àmfores per a la exportació del vi.

El cristianisme va imposar aquest nom de lloc, d'origen llatí es va estendre a partir d'una santa de Tessalònica,el nom significa matrona, mare de família i, segons diu la llegenda, el nom d’aquesta muntanya està relacionat amb el fet que a l'alta edat mitjana fou empresonada en aquest lloc una dona.

Del lloc trobem la següent informació :

L' església pròpiament dita s'esmenta el 1060 i va viure uns anys de prosperitat durant la primera meitat del segle XI, traduint-se en l'ampliació de l'església primitiva, preromànica amb una capçalera romànica amb tres absis en forma de creu.

A partir d'aleshores la nova parròquia va prendre el nom de Santa Eulàlia, que el 1336 es diu del Papiol i el 1757 el bisbe ordenà que fora buidat el cementiri i el terraplè que hi havia prop de la capella de la Salut (l'antiga parròquia de Puig Madrona) perquè ocasionà humitat. No cal dir que hauria estat molt interessant d'excavar-lo si s'hagués conservat, malgrat que no sigui possible d'afirmar amb rotunditat que el cementiri s'abandonés del tot amb el seu trasllat.

Anomenada també Santa Eulàlia de Madrona, és un dels millors monuments romànics de la serra. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII que podem apreciar en els basaments. És un edifici d’una sola nau, coronada per un absis semi-circular, que forma una capçalera trevolada, flanquejat per dues absidioles. La capçalera és constituïda per un absis central, obert directament a la nau, i dues absidioles, de mida més petita, també obertes directament, però a una certa distància del dit de l’absis central, la qual cosa crea una mena d’espai presbiteral indiferenciat del sostre que fa la nau visualment més llarga. Els absis laterals són del segle XII i la nau central del XIV. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Les façanes són totalment llises llevat de l’absis central que presenta un fris ornamentat amb motius llombards.

L’interior, amb poca llum, conserva la pedra original i permet descobrir perfectament la volta de canó reforçada per quatre arcs torals. Es va dur a terme una restauració l’any 1915, una altra el 1930 i la darrera el 1972.

Esmorzem assentats en un gran banc, prop de l’ermita, el lloc està ple a vessar, quitxalla a peu i amb bicicleta, gent jove, de mitja edat i fins persones grans. Aquesta circumstància es sortosament comú, a la major part dels edificis històrics i/o monumentals, i la resta dels llocs d’esbarjo del Parc de Collserola.

En la tornada pugem fins les Escletxes, el lloc sembla descurat i està sensiblement malmès.

© Antonio Mora Vergés