diumenge, 22 de febrer de 2009

Viatge al forat negre











Caldrà en primer lloc, situar a l’amic lector respecte de la ubicació del FORAT NEGRE, es aquest lloc que més o menys – els límits som imprecisos – comença darrera de la serralada litoral, i acaba als Pirineus; això inclou la major part de comarques de Catalunya, llevat de les litorals i l’entorn de la gran Barcinunya. Les comarques interiors de Girona, potser, potser, son una mica més conegudes, no tant però, per la fauna mal dita catalana, sinó més clarament per l’influencia del veïnat, mal dit - també – francès.

En segon lloc, respecte de l’autor s’haurà de fer esment de la seva naturalesa de tarragoní de l’Argentera, emigrat en una de les crisis de l’avellana ( 1956 ), en que la pagesia no podia, com avui fa, esbombar el seu malestar. Eren temps de democràcia orgànica i l’única sortida raonable, era agafar la maleta de cartró, la dona i els fills, i fer el camí de l’exili interior, que molts i molts havien fet abans, i que molts més encara farien - i faran – en els propers anys. Aquesta circumstància , l’exili interior amb només cinc anys, de ben segur va condicionar aquest inusual interès, pel forat negre, i la dèria per documentar unes formes de vida, que en la perspectiva més favorable desapareixeran entre els anys 2010-2015, en que el bosc a Catalunya tornarà a ocupar el lloc que devia tenir en els períodes anteriors a la dominació romana.

Començava el viatge un divendres al vespre, sortíem de Sabadell al voltant de les 20,00 la nostra destinació era Vinaixa, població de la Comarca de les Garrigues, on es treballa la pedra que rep justament el nom de la població, pedra de Vinaixa; ens esperava el Mossèn , ( Mn. Evarist Gómez) que ens havia ofert hostatge a la Rectoria , - actualment es Rector a les Borges del Camp -; arribaven al voltant de les 22,00, respectuosos com som de les normes de circulació; l’excel·lent sopar que ens tenia preparat, constava d’amanida , una truita de patates i ceba, postres i el bon vi del país. Abans d’anar a dormir vàrem fer una llarga xerrada, la solitud en que viuen avui la major part dels nostres sacerdots, tant com la sensació de no poder abastar les responsabilitats que tenen encomanades, sens va fer palesa ; per la nostra part vàrem exposar els plans pel dissabte al mati, fer la visita dels pobles veïns, el Vilosell, la Pobla de Cérvoles, Cervià de les Garrigues i l'Albi, però en afegir-se l'aplec de Sant Miquel de la Tosca , que es fa en l'ermita que dins del terme municipal de Vilosell, hi ha en una vall petita i recollida, a la falda de la serra de la LLena, els plans es varen trastocar, la vall de Sant Miquel, recull força aigües pluvials que li donen tot l'aspecte d'una vall pirinenca, la contemplació d'aquest fenomen ( del que n’acompanyem una fotografia ) ens va descol·locar, tot i fent-nos consumir força més temps del que teníem previst; el mati es va acabar escolar amb un passeig ràpid en cotxe per la serra de la Llena., la visió de la Vall d'Ulldemolins, on es troba el poble del mateix nom, en el que s’organitzen concursos internacionals de truita en suc, i on sempre i en tot temps, tant a la fonda Toldrà, com a la resta d’establiments de restauració, podreu gaudir d’aquest plat, tant tradicional de la cuina tarragonina ; i del riu Montsant, també de forma excepcional curull d'aigua.

El dinar amb Mossèn Evarist el vàrem fer a indicació seva a la Pobla de Cérvoles, on vàrem poder veure també la capella de St. Miquel i l'Església Parroquial. A la població va néixer el fundador de l'Editorial Espasa-Calpe, com ens recorda una estàtua situada al davant mateix de l’ajuntament.

Menció especial es mereix la visita a l'ermita de Sant Bonifaci, depenent de Vinaixa, i que es troba en un lloc encisador. El dimecres següent a la nostra visita, es duria a terme l'Aplec de
Sant Bonifaci.

A la tarda ens esperava una excursió a Tarragona, on havíem de veure la reconstrucció d'un enterrament de l'època paleo-cristiana; Tarragona te sort, primer perquè la presència romana és del tot evident arreu , i pel que fa als enterraments, es conserva un magnífic cementiri al costat mateix de l'antiga fàbrica de tabacs, segon i molt, molt important , Tarragona te un capital humà que s'estima la seva ciutat, i que a més treballa i molt, en benefici de la comunitat. La relació d'actors, figurants, cantants i personal que s'ocupava de l'ordre i la seguretat era molt extensa, i la cura en la reconstrucció, i l'explicació mereixen sens dubte una matricula d'honor. Ens varen permetre convidar al Mossèn Evarist a fer un entrepà al Viena de Tarragona, que es troba quasi al final de la Rambla nova; res a veure amb els Viena del Vallès Occidental, on l’activitat febril es un reflex del sistema de vida, embogit i despietat en el que s’han acostumat a viure els vallesans i molts barcelonins ; els descendents dels antics pobladors de Sabadell, no més enllà d’un centenar hores d’ara, sempre parlaven de Barcelona, com el barri marítim de Sabadell, no va ser una casualitat que l’orquestra més famosa de Sabadell, s’anomenes els fatxendes !.

A la trobada de Tarragona, vàrem conèixer una seglar que en Missió Apostòlica ( per nomenament del Arquebisbe de Tarragona ) atén la població de Belianes; ( allí on la Vall del riu corb, desapareix, desprès d’haver recorregut Rauric, on neix, Llorac, Vallfogona de Riucorb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Maldà i Sant Martí de Maldà ) els petits pobles son els que pateixen d'una manera més evident la manca de preveres, i la figura del seglar en Missió Apostòlica s'anirà convertint en habitual, llevat d'un canvi de tendència que dissortadament no s'albirà.

El diumenge fins a la missa d'11 a Vinaixa, vàrem fer el recorregut pendent, l'Albi, i Cervià de les Garrigues, allà tenen una Advocació de la Mare de Déu de les Besses, de la que no en teníem coneixement - sabem tant poques coses ! - . Mossèn Evarist havia sortit aviat per dir la primera missa a Fulleda, poble que en record de la vinculació familiar d' Agustina Saragossa i Domènech - Agustina d'Aragó - li va dedicar una estàtua ; sobta un bon xic trobar-se el canó al vell mig de les Garrigues, però certament , el llinatge dels Saragossa i Domènech encara està present avui a Fulleda; desprès diu una segona missa a Vinaixa, i encara una més a Vallclara. Nosaltres ens acomiadaven de Mossèn Evarist desprès de la missa de Vinaixa.

A la tornada de camí a Santa Coloma de Queralt, des de Montblanc , ens varen deturar en dos temples del vi; els cellers modernistes de Sarral i Rocafort de Queralt, veritables joies de l'arquitectura catalana, dinàvem a l'Hostal Colomí de les Gnes. Camps, i desprès de fer una llarga passejada per Santa Coloma de Queralt que s’ho val i molt per cert , vàrem continuar viatge cap a casa , mentre conduïa els darrers quilometres, anava pensant encara en les persones ( Mn. Joan Llort i Badies de l'Espluga Calba , fundador fa més de trenta-cinc anys, i President encara avui, de la Cooperativa Jonh Fil ) en qui fa temps que vull tenir una entrevista i en els llocs, que per manca de temps no s'han pogut veure, o no s'han vist amb la cura que cal.

Amics lectors, un prec adreçat a vosaltres, cal que ens esforcem en conèixer una mica més, aquest espai proper que anomeno el forat negre, de ben segur que hi trobareu paratges encisadors, però el que us encoratjo a trobar ( mentre sigui possible ), son les persones que viuen permanentment en els nostres pobles. No tingueu cap por, el forat negre de Catalunya no s’ha empassat mai a ningú, les forces econòmiques tiren just en el sentit contrari, perquè res de profit quedi fora de la megalòpolis barcelonina.

© Antonio Mora Vergés