dissabte, 14 de febrer de 2009

Sant Pere de Reixac







Ens trobàvem a les 8,30 a la Plaça Granados : l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni uriz, el Santiago Moya i l’Antonio Mora Vergés. De la nostra destinació d’avui en trobem les següents dades :

Sant Pere de Reixac està situat al costat esquerre del riu Besòs, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d’altitud, que li permeten gaudir d’una àmplia panoràmica sobre les terres del Vallès. S’hi arriba per una pista que neix al Km 7 de la carretera que uneix Montcada amb Badalona o des del Km. 8’9 de la carretera que va de Sant Adrià a La Roca.

La història no ha respectat gaire Reixac: els seus més de mil anys d’existència estan marcats pel foc i la destrucció. A les petites reformes que els successius habitants van anar introduint, cal afegir-hi que dissortdament l’església ha patit dos grans incendis, un l’any 1652 i l’altre 1936, que van provocar restauracions quasi integrals en la seva arquitectura. Això fa que resulti molt difícil de discernir les diferents etapes constructives i les parts originals de les reformes.

La planta actual consta de dues naus paral·leles encapçalades per un absis cadascuna i orientades a llevant. Al costat de la nau central s’alça una torre campanar adossada amb posterioritat a la nau central, com es pot veure per les dues finestres laterals cegades pel mur del campanar.

La nau central està coberta amb volta de canó i encapçalada per un absis rectangular amb una petita finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. A aquesta nau s’obre l’entrada al temple constituïda per un arc de mig punt amb decoració molt senzilla formada per les mateixes dovelles. Al mateix mur, hi ha la porta que comunica amb la torre del campanar, actualment utilitzat com a sagristia.

Al primer pis de la torre, de planta quadrangular, s’ha datat al segle XI o XII, tot i que ales primeres fileres de pedres de parament molt irregular, s’observa una orientació diferent d’opus spicatus, cosa que ens indica una construcció anterior. La part superior és octogonal, amb quatre finestres, producte de la reforma del segle XVII. On ara hi ha la porta que comunica amb la nau principal, abans hi havia un arc de mig punt rebaixat que actualment està tapiat.

Adossada al campanar, i amb una entrada per la nau, es va construir al segle XVII una petita capella, desapareguda al 1936, on es va situar l’altar de la Mare de Déu del Roser, Sant Antoni i després el sepulcre d’Alamanda de Reixac (datat al segle XIV), del qual encara en podem veure les marques d’alabastre al mur exterior de la torre, que devia de fer de paret mitgera amb la capella.

La nau principal i la lateral estan separades per dos arcs rebaixats, recolzats per un mateix pilar. La nau lateral té actualment una coberta de fusta a vessant, tot i que conserva els arcs de quart de cercle que suportaven la volta anterior. És encapçalada per un absis de planta molt modificada del qual s’ha dit que podia ser ultrapassat, i cobert per una mena de cúpula amb nerviacions gòtiques de maó, que segurament són obra de la restauració.

Encara no s’ha arribat a un consens entre els historiadors per determinar quina de les dues naus és la que estava construïda en el darrer terç del segle X, quan trobem les primeres mencions documentals i quina estava en obres a principi del segle següent, quan sabem que Reixac esta “in opera”.

El paraments exteriors dels murs són llisos , sense cap mena de decoració, excepte dues lesenes a l’absis lateral. L’aparell és molt poc uniforme a causa de les nombroses modificacions sofertes, però en general està format per pedres de mides petites poc treballades i disposades en fileres no gaire regulars. (Com a nota curiosa assenyalem que la pedrera d’on s’extreia la pedra és perfectament localitzable a mig camí de Cal Noi a Reixac).

El conjunt de la planta és similar a Sant Joan de Boí i el campanar octogonal és semblant al de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona) i Sant Celoni.

La talla de fusta de la imatge de la Mare de Déu és d’un romànic tardà o protogòtic (transició ss. XII a XIII )

Ens expliquen d’aquesta ermita que és alhora el lloc on s’acostumem a casar els nascuts a Montcada, i on tots voldríem deixar les seves despulles mortals.

Únicament podré seguir amb els companys fins a la Font dels Caçadors, desfent el camí en solitari m’arribaré també fins la Fonts dels Avellaners, i esmorzaré abans de tornar a Castellar del Vallès, assentat al sol davant el conjunt d’ermita i cementiri de Sant Pere de Reixac.

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

yonblo ha dit...

Es un lloc molt maco. I la font dels avellaners és genial per descansar.
Busqueu també el roure centenari, que és espectacular. Tot dintre del camí
de l´ermita al roure i tornar per la drecera que fa la font dels avellaners.