diumenge, 30 de novembre de 2008

DE PERAFITA A SANT MARTI D’ALBARS











Ens havíem arribat fins a Perafita per comprovar no tant l ’absoluta idoneïtat quan al topònim, com constatar que al Passatge Sant Agustí, telèfon 93.856.0167 s’hi troba encara el forn Franquesa, origen de les mes que llegendàries coques de Perafita. En faríem degustació, i n’ adquirirem per la família; cal fer-ho, oi ?

Ens explicaven alguna dada de l’església parroquial, tancada , com la major part d’edificis religiosos , amb pany i forrellat :

La primitiva església parroquial, també dedicada a Sant Pere, era romànica, probablement construïda al segle XI. D’aquesta església només en resta el timpà, que es guarda a l’interior. Al segle XVI estava molt deteriorada i segurament s’havia fet petita per al servei dels fidels de Perafita. Per això s’encomanà un projecte de construcció d’una nau lateral. Al segle XVIII, potser després de l’incendi que patí el poble, es construí una església parroquial de nova planta, molt probablement, en el mateix lloc de l’anterior. L’edifici actual és barroc, té capelles laterals, façana a ponent i campanar a l’esquerra del presbiteri. El retaule barroc de fusta que s’hi construí fou destruït l’any 1936 durant la guerra civil. Després de la guerra es construí un retaule molt senzill que fou modificat, als anys 60, seguint les directius del Concili Vaticà II. Pel novembre de l’any 1993 s’inaugurà una nova decoració del presbiteri amb unes magnífiques pintures obra de Joaquim Busquets Gruart, amb al·legories religioses i descripcions del paisatge i de les festes religioses de Perafita. Aquesta decoració es amb una creu de sobre l’altra dissenyada i realitzada per Pere Busquets i les imatges de Sant Pere i de Jesús crucificat, Talles de l’escultor Pere Sala. Aquest timpà formava part del portal de la primitiva Església Parroquial romànica de Sant Pere de Perafita. A la part central del timpà veiem la imatge de Crist en Majestat voltada dels símbols dels Evangelistes. L’àguila, símbol de Sant Joan Mateu, s’endevinen a la part superior del timpà. A la part inferior hi havia les figures del brau alat símbol de Sant Lluc, i el lleó símbol de Sant Marc. La seva realització es pot situar a la segona meitat del segle XII. El timpà romànic de Perafita fou emplaçat a l’interior de l’església parroquial el mes d’agost de 1987 per a evitar-ne la degradació total.

Iniciaríem des d’aquell mateix punt, el camí que passant per davant del cementiri municipal ens conduirà fins a la veïna població de Sant Martí d’Albars, el paisatge d’una verdor intensa arriba a colpir-nos. Recollirem imatges de l’edifici del que fou anomenat Moli de la Roca, al límit ja del terme municipal. Tenim just és reconèixer-ho una debilitat amb els molins, pensem que mínimament restaurats foren un atractiu afegit a les meravelles que amaga aquesta comarca.

L’església de Sant Martí d’Albars , és un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes. Construïda en el segle XVIII, conserva una imatge de Santa Maria, de tradició romànica, de la primitiva església de Sant Martí.

Davant mateix en el camí de baixada fins al llit de la riera Gavarresa, veiem la decrèpita Torre del Baró (d’aire modernista); és dolorós constatar –aquí també- com sota pretext de tractar-se d’una propietat privada, és deixa literalment caure a terra una part del nostre patrimoni històric i cultural.

El Pont Medieval, conegut aquí com del Molí del Pont, ens sorprèn gratament; les imatges que havíem vist, no li fan de cap manera justícia a aquesta infraestructura injustament oblidada, possiblement per la seva ubicació, un xic apartada de les carreteres que creuen aquesta comarca, en la que sens dubte un bon grapat de senyals informatives ajudarien força en la tasca de donar a conèixer un patrimoni únic d’excepcional bellesa.

Nosaltres, com va deixar-nos escrit el Príncep dels poetes, continuarem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

anonim ha dit...

Primer de tot felicitats pel bloc!
I en segon cas, voldria rectificar un trist error. Les llegendàries coques de Perafita, no són originàries del forn Franquesa, sinó d'un altre forn anomenat Cal Cabalé, situat dins el casc antic del poble i actualment encara en funcionament. Tot hi les seves petites dimensions i la poca publicitat que aquest en fa, aquest establiment, centenari, fou l'autèntic impulsor de la Coca de Perafita, similar a la "còpia" que n'ha fet el forn franquesa i que aquest ha donat a cònèixer arreu de Catalunya. És un error, però desgraciàdament, tothom qui parla d'aquesta coca la relaciona amb Cal Franquesa.
Salutacions!