dissabte, 23 d’agost del 2008

La Passió de Sant Quintí. Castellbisbal.

El sant d’Amiens , a França [ on segons la tradició va morir decapitat al segle III ] , va ser objecte d’una discutida passió, que va acabar amb la seva execució, que – com totes les execucions – va ser un acte de vilesa. Amb tot el Sant va morir una única vegada.

L’ermita romànica del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes, i de la que s’afirma que mai ha esta restaurada, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.



Ens costava al Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, localitzar el dissabte 23 d’agost de 2.008 Can Pedrerol de Baix dins quina propietat es troba l’ermita de Sant Quinti. Propietat privada, prohibit el pas.

Havíem fet un recorregut per Castellbisbal, aquest municipi del Vallès Occidental que limita amb el baix Llobregat te un ampli terme ( una part del Pont del Diable està assentada dins dels seus límits ].







Hi trobàvem algunes joies com l’ermita de Sant Vicenç que pertany clarament a l’eremitori de Montserrat; Can Corominas, la casa modernista a la que s’anomena també, “la casa rosada” el promontori conegut com “el pujol” en quines proximitats s’aixecava Sant Genis de Xercavins ; o les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere. Ben Viure consta com nom del terme possiblement en el període de dominació sarraïna. Ens arribàvem fins a Can Pedrerol de Dalt per constatar – una vegada més – que aquest país nostre és poc o gens manyac amb el seu patrimoni històric.

Ens arribarien en el camí de tornada fins a l’ermita de Sant Muç o Moí, màrtir bizantí, patró de la seva ciutat de Bizanci, abans de la fundació de Constantinoble . Li donen culte també a Cànoves al Vallès Oriental i a Besora al Ripollès. El temple envoltat de tanques presenta un aspecte desolador. A la portalada, sota l’ampli porxo i davant una imatge del Sant cremem llantions.



Fent via en direcció a Sabadell, abans de passar sota l’autopista, veiem l’estampa ufanosa de Sant Feliuet de Vilamilans.

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

© Antonio Mora Vergés