diumenge, 6 de juliol del 2008

No hi ha res gratis.


Trobes al diccionari llatí dins l’entrada grátia, com a darrera accepció, grátiis o grátis , amb el significat : per condescendència, sense interès, de franc. És curiosa aquesta perversió del llenguatge que arrosseguem des de l’època romana, del grátia original emprat únicament en el llenguatge escatològic [ el que s’utilitza per parlar de Déu ], a l’ús polític, edicte de gràcia, i dins l’àmbit del dret privat, termini de gràcia, venda a carta de gràcia,... fins al graciable com acte que el poder executa sense subjecció a llei i/o precepte, i com contraposició clara a reglat , quina principal virtut és garantir que davant de situacions iguals, es donaran resolucions idèntiques. El famós estado de derecho dels espanyols, pateix d’un abús sistemàtic dels actes graciables.

Qui no ha sentit en relació a qualsevol activitat pública, que abans, durant i/o desprès, es dura terme un refrigeri gratuït ?. O que determinada actuació serà gratuïta ?. O simplement ha llegit el mot gratis per arreu en els papers que ens envien els Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals, Generalitats i Governs Autònoms, i per descomptat el GOVERN amb majúscules del Regne d’Espanya.

Gratis vol dir que els assistents/beneficiaris no hauran de satisfer el cost de l’activitat, que serà suportat per la comunitat tota. D’aquí l’afirmació, no hi ha res gratis !

Recordo que com a Regidor d’un Ajuntament , em va tocar revisar les tarifes d’us d’una instal·lació pública .- la piscina d’estiu - que s’havien desfasat d’una forma escandalosa, vaig fer l’estudi de costos, i presentat al Ple Municipal va ser aprovat. Teníem unes pèrdues anyals de 15.000.000 de pessetes, i la proposta implicava passar d’una tarifa de 10 pessetes a 25 pessetes. En la mateixa proposta, es recollia la gratuïtat absoluta per a les persones que depenien de l’auxili econòmic municipal, i per als seus fills, als que al ensems subministraria l’Ajuntament, sabatilles, banyador i tovallola de bany, de colors diferents per evitar la identificació dels pobres de la Vila.

Un grup de dones van demanar una entrevista per protestar per l’augment abusiu segons deien en el seu escrit, les vaig convocar a totes a la Sala Municipal de Plens, i un cop escoltades les seves protestes, adreçant-me de forma particular a una d’elles - posem la tercera de la vuitena filera de cadires – li plantejo : vostè sabia que la quota de la Piscina Municipal era la més baixa dels pobles de l’entorn ?, la contesta va ser afirmativa; de nou li pregunto ; vostè constatava com any rera any la instal·lació s’anava degradant ?, novament la contesta va ser afirmativa, finalment li faig la següent reflexió; segur que mai – fins avui – ha pres els diners que un menut duia dins la ma closa, oi ?, la resposta indignada en aquesta ocasió va ser negativa, mai !!!! ; la meva conclusió en veu alta, adreçada a totes les dones va merèixer la seva protesta ; totes vostès sabien que l’Ajuntament – la resta de veïns – havíem de suportar els costos de la seva activitat, totes també saben que la distància entre 0 i 1 és infinita, i per al qui no te res, les quotes barates li continuen essent inassolibles, així doncs la senyora tercera de la vuitena filera de cadires, i tota la resta durant anys i anys, de forma conscient i voluntària han estat privant als més pobres del seu dret a accedir a la piscina d’estiu !!!!

Aquell estiu, la meva família, esposa i filles, van ser objecte de tota mena de comentaris de mal gust.

Deu ser per això que sovint gratis i corrupte, els associo com a sinònims.

© Antonio Mora Vergés