dissabte, 12 de gener del 2008

Rocamur, el testimoni d'un Castell o Qal'at.



Iniciem un pelegrinatge en primer lloc pels espais propers on està documentada l’existència d’un Castell; i ho fem amb la voluntat de documentar i fotografiar – si s’escau – les darreres pedres i/o edificacions que miraculosament hagin superat l’abandó, l’oblit i el pillatge, al que de forma sistemàtica s’ha sotmès el patrimoni històric català.

Rocamur, dins els límits de l’anomenat Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, és un d’aquests espais propers on està documentada l’existència d’un Castell. Seguirem en la nostra recerca les indicacions més elementals sobre el tema que son :

El castell o Qal’at àrab no era inicialment gaire més que una torre massissa, de planta quadrada o rodona al damunt d’una roca estratègica o una punta de muntanya , protegida de vegades amb un mur. En aquest tipus d’edificacions no s’usaven pas sempre la pedra i la calç en tota l’estructura sinó que en molts casos aquesta es completava amb parets de tàpia i amb uns aparells de fusta anomenats tapieres. En algun cas – això serà l’objecte de la nostra recerca – feien uns forats i/o ancoratges a la roca, per col•locar-hi les fustes sobre les que construirien una plataforma que els permetia augmentar el radi d’observació, alhora que els aïllava de la fredor i/o la humitat de la pedra nua.

Els meus amics, Toni i Raquel venien a esmorzar a casa com a pas previ a la nostra sortida; torrades, embotits, pastes i cafès amb llet, que complementaríem amb una poma i una mandarina quasi a migdia, ens donaven les necessàries forces per assolir el nostre petit repte.

Deixàvem el vehicle a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, i des del Coll de Palomeres, , seguint la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, agafàvem un corriol fins al Puig Gavatx; arribaríem finalment fins a Rocamur, superant un seguit d’obstacles – entre d’altres un tronc que barra el camí – en els que hom veu palesament la voluntat – la mala voluntat – de l’administració quan a facilitar l’accés al medi natural. Recordar només que justament la titularitat de l’Administració Pública, està justificada en el fet de facilitar-nos a tots plegats l’accés.

Recollíem imatges de fins a tres trossos de mur , que clarament conformàvem el límit exterior per la cara del mati; ens hauria agradat accedir a la base superior ,per comprovar justament l’existència d’algunes restes que ens confirmessin la utilització d’aquell espai, en la tasca de guaita i vigia. Em deia el Toni que el bon Déu no ens ha cridat per la pràctica de l’alpinisme. Desistíem finalment, i donàvem per bona la informació que situa en aquell punt – inaccessible hores d’ara – els basaments d’un edifici.

Des d’aquella alçada contemplàvem en direcció nord les restes del Castell de Pera, més enllà i ja amb ajuda dels prismàtics , el Castell de Granera, i davant nostre, majestuós en la seva superior alçaria el Monestir de Sant Llorenç del Munt, en algun moment Senyor de totes les terres que podíem albirar.

En la tornada fins al vehicle explicava als meus amics, la història que podreu trobar també a www.relatsencatala.com en la que s’explica la raó per la qual, el lloc és coneix també amb un altre nom: La Roca Mur, també dita, la màquina de tren. Ho podeu comprovar col•locant aquest títol en el cercador.

© Antonio Mora Vergés