Havíem projectat fer una segona sortida al que havíem definit per la seva extrema desolació com “l’infern de Sant Llorenç Savall”. Explicàvem en aquell, relat que podeu trobar entre d’altres llocs a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/
"L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.
El dissabte 3 de novembre esperava davant la benzinera de Castellar del Vallès [ tancada des de feia més d’una setmana ] l’arribada de Sabadell del Joan Moliner i Manau i el Tomás Irigaray López; ens havíem de trobar a les 9,00 a Sant Llorenç de Savall amb el Joan Escoda i Prats. Els sabadellencs van arribar amb tota puntualitat i abans de les 9,00 deixàvem els cotxes al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que coneixen aqui com Sots, a la recerca del que anomenem el turó de la mort i a les envistes dels cingles de Salomó, ens desviàvem a la dreta per arribar-nos entre la brusca i la vegetació arbustiva, fins al límit del turó.
Entre la infinita brutícia ens va semblar localitzar les restes d’algun dels enterraments que els prehistoriadors han denominat com de cista, referint-se a un tipus de tomba de planta rectangular, feta amb quatre lloses dretes i amb un altra que fa de tapa, i que recorden una capsa. No varen trobar cap llosa sencera, però si nombrosos trossos que ens feien pensar en que havien assolit la nostra primera fita del dia. Teníem altrament noticia que en les tasques de retirada dels arbres cremats, feta sense cap cura, es varen perdre un bon nombre d’aquests vestigis del nostre passat.
Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara quin interior visitaríem gràcies als bons oficis del Lluís Vilà amb qui ens havíem de trobar a les 11,00, al costat de l’ermita, al lloc que anomenem aquí el turó de la vida.
http://percaminsdelbages.blogspot.com/2007/11/sant-feliu-de-vallcarca-i-larmengol.html , aquí podreu gaudir de la contemplació d’un lloc que únicament en dates especials i només per als qui en tenen coneixement és possible fer-ho. L’autor ,Joan Escoda i Prats i el Tomás Irigaray i López , fotògrafs ambdós de reconeguda vàlua, farien del recorregut per l’interior de la petita capella on alhora que a Sant Feliu, és dona culte a Nostra Senyora de l’Ajuda, un reportatge fotogràfic que només puc qualificar com extraordinari.
Faríem una xerrada amb el masover de l’Armengol que ens feia saber que existien encara un grup de no menys de sis tombes quasi intactes; no podia en aquell moment fer-nos de sherpa; la casa alhora que manté l’ús per la propietat, dedica un ala de l’edifici a l’activitat de turisme rural. En algun moment del futur, esperem trobar una millor ocasió. Seguint les seves indicacions fèiem un darrer intent per localitzar aquella necròpolis. Desistíem finalment, el temps se’ns havia exhaurit.
Trobareu la denominació Vallcarca en molts llocs referint-se a aquest boci de món, en els documents antics el nom que designava aquest espai és el que nosaltres fem servir.
El turó de la mort ens parla d’un nucli rural prehistòric, no tenim doncs cap evidència documental, i son només les pedres, les que ens permeten afirmar-ne justament l’existència. El turó de la vida, inicialment d’estil romànic, malgrat la destrucció, ja per causes naturals, els terratrèmols del segle XV, ja per l’acció humana, bandolers, nobles, militars, conserva encara un mínim fil documental que fins en el supòsit – indesitjat però possible - d’una destrucció absoluta mantindria per sempre més la seva memòria.
Amb aquest pensament ens acomiadàvem, no trobo paraules millors per a concloure aquest relat que les mateixes que emprava la primera ocasió en que veníem a l’infern de Sant Llorenç.
Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.
Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?
© Antonio Mora Vergés
"L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.
El dissabte 3 de novembre esperava davant la benzinera de Castellar del Vallès [ tancada des de feia més d’una setmana ] l’arribada de Sabadell del Joan Moliner i Manau i el Tomás Irigaray López; ens havíem de trobar a les 9,00 a Sant Llorenç de Savall amb el Joan Escoda i Prats. Els sabadellencs van arribar amb tota puntualitat i abans de les 9,00 deixàvem els cotxes al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que coneixen aqui com Sots, a la recerca del que anomenem el turó de la mort i a les envistes dels cingles de Salomó, ens desviàvem a la dreta per arribar-nos entre la brusca i la vegetació arbustiva, fins al límit del turó.
Entre la infinita brutícia ens va semblar localitzar les restes d’algun dels enterraments que els prehistoriadors han denominat com de cista, referint-se a un tipus de tomba de planta rectangular, feta amb quatre lloses dretes i amb un altra que fa de tapa, i que recorden una capsa. No varen trobar cap llosa sencera, però si nombrosos trossos que ens feien pensar en que havien assolit la nostra primera fita del dia. Teníem altrament noticia que en les tasques de retirada dels arbres cremats, feta sense cap cura, es varen perdre un bon nombre d’aquests vestigis del nostre passat.
Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara quin interior visitaríem gràcies als bons oficis del Lluís Vilà amb qui ens havíem de trobar a les 11,00, al costat de l’ermita, al lloc que anomenem aquí el turó de la vida.
http://percaminsdelbages.blogspot.com/2007/11/sant-feliu-de-vallcarca-i-larmengol.html , aquí podreu gaudir de la contemplació d’un lloc que únicament en dates especials i només per als qui en tenen coneixement és possible fer-ho. L’autor ,Joan Escoda i Prats i el Tomás Irigaray i López , fotògrafs ambdós de reconeguda vàlua, farien del recorregut per l’interior de la petita capella on alhora que a Sant Feliu, és dona culte a Nostra Senyora de l’Ajuda, un reportatge fotogràfic que només puc qualificar com extraordinari.
Faríem una xerrada amb el masover de l’Armengol que ens feia saber que existien encara un grup de no menys de sis tombes quasi intactes; no podia en aquell moment fer-nos de sherpa; la casa alhora que manté l’ús per la propietat, dedica un ala de l’edifici a l’activitat de turisme rural. En algun moment del futur, esperem trobar una millor ocasió. Seguint les seves indicacions fèiem un darrer intent per localitzar aquella necròpolis. Desistíem finalment, el temps se’ns havia exhaurit.
Trobareu la denominació Vallcarca en molts llocs referint-se a aquest boci de món, en els documents antics el nom que designava aquest espai és el que nosaltres fem servir.
El turó de la mort ens parla d’un nucli rural prehistòric, no tenim doncs cap evidència documental, i son només les pedres, les que ens permeten afirmar-ne justament l’existència. El turó de la vida, inicialment d’estil romànic, malgrat la destrucció, ja per causes naturals, els terratrèmols del segle XV, ja per l’acció humana, bandolers, nobles, militars, conserva encara un mínim fil documental que fins en el supòsit – indesitjat però possible - d’una destrucció absoluta mantindria per sempre més la seva memòria.
Amb aquest pensament ens acomiadàvem, no trobo paraules millors per a concloure aquest relat que les mateixes que emprava la primera ocasió en que veníem a l’infern de Sant Llorenç.
Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.
Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada