dimarts, 17 de juliol de 2007

Sant Martí a Mura.





Als voltants del 11 de Novembre, al vell mig de la tardor, quan el fred comença a ensenyorir-se de totes les contrades de la nostra terra, es produeix un parèntesi de bon i temps i fins i tot de calor, que hom coneix, com l’estiuet de Sant Martí.

A Mura, la capital de les Valls del Montcau, sempre en la diada del Sant, celebren la seva festa, i aquest any 2.007 , convidats pel Joan i la Pilar, i aprofitant que coincideix amb el diumenge, arribàvem prop de les 11,00 amb ànim de participar i gaudir de la festa com uns muretans més.

Mn. Manel Cornellà, prevere i Rector de Sant Martí, ens va fer el millor regal : ensenyar-nos la seva església romànica, al temps que ens explicava de forma erudita i amena, detalls de la primitiva construcció, que fou únicament l’actual nau de l’esquerra; i el fet molt notable que el centre de l’absis estigui descentrat en relació al temple, els diferents afegits que son perceptibles en la substitució dels arcs de la primitiva església per una única arcada , i fins satisfent la meva personal curiositat ens va permetre accedir al Comunidor [*]que es troba damunt l’absis, i que havia sigut accessible directament des de l’exterior del temple, actualment si accedeix des de l’interior passant per la sagristia. Es conserva també dins del temple una part de la maquinària que feia anar l’anterior rellotge, la modernitat ens ha portat algun guany, i moltes pèrdues : Qui se’n recorda ja dels sagristans i de les moltes feines que feien ? Participaríem com espectadors del prego de la Festa major, i del vermut popular, on tindríem ocasió de saludar i fer petar la xerrada amb el responsable del Consorci de les Valls del Montcau, vallsdelmontcau@diba.es .

El Joan i la Pilar voldríem compartir taula amb nosaltres al menjador de baix de cal Carter, els ho agraïm infinitament , ja que en tant que muratans d’adopció tenien cadira reservada en el dinar de Festa Major, que justament es duia a terme, en el primer pis del mateix restaurant. En la sobretaula, com ara a vosaltres amics lectors, em va plaure d’explicar-los una versió de Sant Martí, que el situa en les terres de l’actual Comarca de l’Urgell, dita anteriorment Baixa Segarra.

Nascut a Hongria, va viure a Itàlia, i més tard a França, on es molt estimat, seguint al seu pare que era un soldat professional, ell mateix als 15 anys ja duia també uniforme militar. I es justament en aquesta faceta seva de militar, en la que es produeix el fet que la tradició situa a la Baixa Segarra, i la història a Amiens ( França ). El soldat Martí, encara no convertit a la fe catòlica, anava a cavall per les serralades que conformen els límits de les comarques de la Segarra i la Conca de Barberà, terres feréstegues, fins i tot avui, malgrat els anys i anys de treball pacient de la gent del camp, que n’ha endolcit un bon xic la fesomia. En el seu camí, va passar per llocs que avui es diuen, Rocallaura, Vallbona de les Monges, on descansa la Reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I el conqueridor, Maldà, ja a la riba del riu Corb, i Sant Martí de Malda, justament davant per davant de Maldà a la riba oposada del Corb, i es justament en aquest punt, una matinada en que feia un fred extrem, i enmig d’una boira molt espessa, que ho gebrava tot, el soldat Martí veu un home vestit amb parracs, més mort que viu pel fred, i s’ofereix per portar-lo fins a algun lloc cobert; oferiment que l’home refusa, i únicament desprès de fer-se pregar, accepta la meitat de la capa d’en Martí, que aquest talla destrament en dos, amb un cop d’espasa. Aquí la tradició de la Baixa Segarra, difereix de la històrica, i ens diu que l’home era el dimoni, i que s’havia servit d’aquesta faisó, en la convicció de que Martí moriria de fred només amb la meitat de la capa. No es va complir el mal desig del dimoni, doncs ràpidament es va desfer la boira, el fred es va anar esvaint , i el sol va escalfar la terra, i ens diu aquesta tradició, que any rere any, en les dates properes a la festa del sant, acostuma a moderar-se el rigor del temps, i gaudim de l’estiuet de Sant Martí.

La meitat de la capa d’en Martí, va ser conservada dins d’una urna, i es va construir un petit santuari per a guardar-hi aquesta relíquia, i com en la llengua d’aleshores – el llatí vulgar – la meitat d’una capa, era una capilla o capella, la gent deia, “anem a pregar on esta la capella “, i d’aquí ve el nom que avui encara es dona, als petits llocs que es construeixin per poder pregar.

El biògraf de Sant Martí, ens parla d’ell, com d’una persona sempre de bon humor, alegre i amable, que manifestava en el tracte amb tothom una bondat exquisida. Esperem doncs, que també a ell, el complagui la versió de l’estiuet de Sant Martí , que d’antic es recull i s’explica de generació en generació, a les terres estimades de la Baixa Segarra.

El sol feia estona que s’havia escolat per l’horitzó, i la foscor començava a embolcallar dolçament la Vall de Mura, quan ens acomiadàvem del Joan i la Pilar, els estels del cel ens confirmaven que la nit serà freda en aquella contrada.

En arribar al Vallès, sentíem encara el caliu dels nostres bons amics Joan i Pilar, als que agraïm una vegada més les atencions i fineses rebudes.

© Antonio Mora Vergés

[*] Trobareu informació relativa a les funcions que complia aquest espai en el relat titulat : El Comunidor de Sant Joan D’Oló, a la pàgina www.coneixercatalunya.blospot.com