divendres, 12 d’octubre del 2007

Topònims, viatge a la imaginació d’un poble.

Deixàvem el cotxe aparcat al Collet de la Casilla, just davant del punt on comença la carretera de Granera. Seguiríem el camí del Soler on trobem un cartell d’avis esfereïdor :, compte gossos perillosos ! ; la finca per la part superior està completament encerclada amb filferro, nosaltres seguirem una pista força abandonada, que ens portarà – no sense ensurts - fins el Clot de Fontserreta des d’on recollirà imatges de l’ocell de pedra el Tomás Irigaray, que en aquesta ocasió és l’únic fotògraf. Anàvem aquesta diada del Pilar, el Joan Moliner, el Tomás Irigaray i l’Antonio Mora.

D’ençà que s’ha fet invisible des de la carretera, el terreny presenta mostres d’un absolut abandó, i les restes del darrer incendi, son visibles aquí i allà, malgrat la brusca, l’herba i les plantes arbustives que colonitzen els espais més insospitats. Assolim amb gran desgast físic el cim del Coll de la Pregona, des d’on observem un vehicle tot terreny aturat a l’era ventosa, un rocam de no més de 20 metres d’amplada, que divideix les terres del Bages on veiem el Soler, les Solanes i el Pantà de les Solanes, i un xic més avall la laminà d’aigua del pantà de les Refardes, per la part de l’Alt Vallès , la casa de la Pregona amb trets modernistes, el Romeu , i presidint-ho tot les restes del Castell de Pera , des de la nostra posició podem veure Mura, el Montcau i el cims propers de la carena dels Emprius, davant nostre, inconfusible la Roca Mur, dita també popularment la màquina de tren.



Esmorzem asseguts davant el paisatge de la Vall d’Horta, la habitual ceba tendra del Joan Moliner, de la que sempre en fa oferiment acompanyarà els entrepans, la fruita natural i la fruita seca. Davallem fins l’era ventosa i resseguim la serralada fins al límit per contemplar la boca de l’avenç de la pregona , que el Jaume Font ens ha descrit de forma minuciosa i que localitzem amb els binocles, prop del cim, i a una distància aproximada de 200 metres de la Roca Sareny ; desistim però d’apropar-nos-hi.



Tornarem pel camí que ha fet servir el vehicle tot terreny, per comprovar només, com pel que fa al repartiment de les claus que obren els cadenats dels camins exclusius de bombers i/o forestals, hi ha una lleugeresa notable.

Tant el Joan Moliner, com el Tomás Irigaray, no han visitat – fins avui – la tomba del moro de l’Otzet, i un cop dalt del vehicle fem camí en direcció a Granera, ben aviat trobem a l’esquerra el trencall que en menys de 500 metres ens portarà davant les runes d’aquesta casa, que havia senyorejat aquestes terres que donen les seves aigües al Calders, a la dreta de la casa s’alça el serrat majestuós en quin límit, prop de l’abisme i excavat en posició Nord/Sud, contemplem el forat que popularment s’ha vingut en denominar la tomba del moro, i sobre el que s’han escrit no poques històries, a la pàgina coneixercatalunya.blogspot.com en trobareu una. El Tomás recollirà imatges de l’indret – una amb el Joan Moliner estirat al costat del forat per acreditar-ne la llargària – i poc abans de les 13,00 hores tornem al vehicle i fem via cap al nostre Vallès.


Malgrat l’esforç el constipat que arrossego de fa dies no sembla millorar. Això comença a preocupar me.

© Antonio Mora Vergés