dilluns, 26 de maig del 2008

Videre Petrum [ Runes de St.Pere de Vilanova]

La frase malgrat estar escrita en llatí és del tot entenedora, per a veure a Pere, en el nostre cas, per a veure finalment el lloc i/o les runes de Sant Pere de Vilanova.

La història ve de lluny , feia molt de temps que anàvem darrera de localitzar les restes d’aquesta ermita de Sant Pere de Vilanova , i únicament la col·laboració del Josep Llobet i del Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló han fet possible assolir aquesta fita.

Rebia un e.mail en el que el Josep Llobet em deia :“ Diumenge 23 de setembre, mati a les 10 hores , trobar-nos al trencall de la masia Vilanova per visitar les restes de Sant Pere i tot seguit visitar Vilarasau Hora d’acabada màxima 12h 30"
Espero la vostra resposta” Josep Llobet

Ens trobaríem a les 9,45 al Ramonet d’Oló, on prendríem un cafè tot i fen temps per l’arribada del Joan Escoda. El trucàvem finalment al mòbil per constatar que hi havia hagut un malentès quan a l’horari, i anava de tornada a Mura. Tenim el compromís de tornar amb ell, ja que volíem recollir amb el G.P.S les dades per deixar constància de la latitud i longitud exacta on està localitzat Sant Pere de Vilanova.

A les 10,00 aturàvem el vehicle a l’aparcament de Sant Jaume de Vilanova, on hi havia força activitat, ja que la casa fa serveis de banquets per grups.

Saludàvem afectuosament els propietaris i els participàvem que – finalment – gràcies als nostres sherpas; Josep Llobet i Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, contemplaríem les runes de Sant Pere de Vilanova.

El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que la vegetació comença a fer indistingible, i que en suau ascens ens portarà fins un petit pujol que bategem com de Sant Pere de Vilanova.

En aquell punt ens comenta el Josep Canemasses que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven els restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica.

Ens comenten que varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, però que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella tasca, reservada als tècnics professionals.

Mai ningú ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.








El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de les restes visibles de les parets, de l’absis ,... per arreu trobem mostres de la intensa activitat depredadora duta a terme al llarg dels anys.

En la tornada a Sant Jaume visitem la seva ermita rodona, i son testimonis d’una conversa, en la que s’esposa clarament una sensació cada cop més punyent; la Catalunya interior, pateix alhora que l’abandó secular de l’Administració de l’Estat Espanyol, les conseqüències d’un centralisme barceloní, que valora únicament la continuïtat en el poder , que satisfer sense límit les demandes de la gran urbs li assegura.

Tot i subscriure íntegrament aquesta sensació, avui curulls d’emoció davant la fi d’una llarga recerca, no volem llençar llenya al foc.

En tot cas, i a qui correspongui, que prengui les mesures – democràtiques – que la Catalunya interior demana i necessita.

(c) Antonio Mora Vergés