He volgut fer servir la majúscula perquè enlloc com en aquest apartat l’obligada síntesi em farà patir; no poques masies s’han fet mereixedores d’un article en el que únicament es fes esment d’aquella casa, i ara, això si per voluntat pròpia i seguint l’encàrrec del responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, el Feliu Añaños i Masllovet, autor per cert d’un magnífic article sobre les masies, haig de fer una mena de relat transversal per les terres de l’Alt Valles, Valls del Montcau i Moianes. Els escriptors afeccionats no cobrem per la nostra feina, però un encàrrec sempre és important , oi ?
Començarem pel sud, La Serra, la casa que senyoreja el paratge de Vallhonesta i que juntament amb l’ermita de Sant Pere , va exercir durant molts i molts anys, el control d’aquesta vall, ; les Vinyes, el Ginebral, la Casa i Hostal de Vallhonesta, al voltant d’aquesta casa s’ha teixit una llegenda, que la presència del darrer hostaler Joan Moliner i Manau, referma ; El Flaquer , símbol de la resistència a l’exercit francès, i dissortadament símbol també de l’oblit i la ignomínia , que des de l’administració s’han fet servir com eines per anorrear el nostre poble; el Farell de les Valls del Montcau, una casa forta, possiblement de les més boniques que encara estan dempeus, Casassaies, el record viu del període recent , 1949 en que per aquestes terres corria la sang d‘aquells que no volien reconèixer l’autoritat del cabdill feixista ; Puigdoure, Matarrodona, noms mítics d’aquestes terres interiors que han patit com en cap altre lloc, el flagell de l’abandó i la desídia, maleïts de nou tots aquells que podent-ho impedir van permetre l’actual estat de destrucció d’aquest patrimoni col·lectiu ! ; Casajoana , que senyoreja ls terres altes de Rellinars ; el Llúcia, la Sala que amb l’església i el cementiri , exercia domini en les terres baixes de Calders a la zona centre; la Mussarra , excepcional mirador damunt Talamanca ; El Bosc, amb la seva ermita romànica; el Rossinyol , guaita permanent de les terres de Granera ; el Rubió ,a l’espera sempre del proper atac dels Cadells, per fer-se forts a la seva torre magnifica ; la Sala de LLogari, dita també en temps el Castellet, va exercir domini en les terres que pertanyen aleshores a Calders , i que foren desprès de la Guerra Civil, assignades a un nou ens local que rebé el nom de Monistrol de Calders ; El Marquet de les Roques, la casa modernista que com els àrabs la Meca, tothom ha de visitar en algun moment de la seva vida; l’Armengol, la casa emblemàtica de l’alt Vallès, salvada del incendi per al feina dels seus estadants i la protecció de Sant Feliu des de l’esglesiola que dalt turó acarona la finca ; El Coll, l’Ossul, el Salamó , Les pujades, al terme de Granera; la Coma, que senyoreja encara les terres d’aquella zona, a l’empara de l’ermita de la Mare de Déu del Consol; la Datzira, on el record tràgic del seu passat adopta una forma quasi física; Marfà , en algun moment plaça Major del disseminat agrícola d’aquest nom que desapareixeria a meitat del segle XIX ; L’Espina, que dona nom al poble que s’estén paral·lelament a l’antic camí ral, Collsuspina ; la Rovira dels Cerdans; el Fabregar; Barnils, amb la seva ermita del Roser, tancant al nord-est; a la zona centre , nord i nord-oest, El Prat; El Verdaguer; Rocafort; Rocabruna; L’Heura; Sant Jaume de Vilanova ; Bojons; la Rodoreda ; Vilarassau ; El Ciuro, on conserven encara la senyal de l’incendi fortuït que va patir el sostre en ocasió de trobar-se la casa ocupada per l’exercit francès; la Torre de l’Orriols ; el Flequer ; .... se’ns queden molts i molts noms, però certament en matèria de masies aquest era el resultat previsible.
Com sempre, sou convidats, millor esperonats a col·laborar amb nosaltres, per recollir imatges de totes les masies d’aquestes contrades. Feu la tramesa indicant, lloc, data i nom de l’autor a fananos@moianes.net, nosaltres i de segur vosaltres mateixos anys ha venir us ho agrairem.
© Antonio Mora Vergés
Començarem pel sud, La Serra, la casa que senyoreja el paratge de Vallhonesta i que juntament amb l’ermita de Sant Pere , va exercir durant molts i molts anys, el control d’aquesta vall, ; les Vinyes, el Ginebral, la Casa i Hostal de Vallhonesta, al voltant d’aquesta casa s’ha teixit una llegenda, que la presència del darrer hostaler Joan Moliner i Manau, referma ; El Flaquer , símbol de la resistència a l’exercit francès, i dissortadament símbol també de l’oblit i la ignomínia , que des de l’administració s’han fet servir com eines per anorrear el nostre poble; el Farell de les Valls del Montcau, una casa forta, possiblement de les més boniques que encara estan dempeus, Casassaies, el record viu del període recent , 1949 en que per aquestes terres corria la sang d‘aquells que no volien reconèixer l’autoritat del cabdill feixista ; Puigdoure, Matarrodona, noms mítics d’aquestes terres interiors que han patit com en cap altre lloc, el flagell de l’abandó i la desídia, maleïts de nou tots aquells que podent-ho impedir van permetre l’actual estat de destrucció d’aquest patrimoni col·lectiu ! ; Casajoana , que senyoreja ls terres altes de Rellinars ; el Llúcia, la Sala que amb l’església i el cementiri , exercia domini en les terres baixes de Calders a la zona centre; la Mussarra , excepcional mirador damunt Talamanca ; El Bosc, amb la seva ermita romànica; el Rossinyol , guaita permanent de les terres de Granera ; el Rubió ,a l’espera sempre del proper atac dels Cadells, per fer-se forts a la seva torre magnifica ; la Sala de LLogari, dita també en temps el Castellet, va exercir domini en les terres que pertanyen aleshores a Calders , i que foren desprès de la Guerra Civil, assignades a un nou ens local que rebé el nom de Monistrol de Calders ; El Marquet de les Roques, la casa modernista que com els àrabs la Meca, tothom ha de visitar en algun moment de la seva vida; l’Armengol, la casa emblemàtica de l’alt Vallès, salvada del incendi per al feina dels seus estadants i la protecció de Sant Feliu des de l’esglesiola que dalt turó acarona la finca ; El Coll, l’Ossul, el Salamó , Les pujades, al terme de Granera; la Coma, que senyoreja encara les terres d’aquella zona, a l’empara de l’ermita de la Mare de Déu del Consol; la Datzira, on el record tràgic del seu passat adopta una forma quasi física; Marfà , en algun moment plaça Major del disseminat agrícola d’aquest nom que desapareixeria a meitat del segle XIX ; L’Espina, que dona nom al poble que s’estén paral·lelament a l’antic camí ral, Collsuspina ; la Rovira dels Cerdans; el Fabregar; Barnils, amb la seva ermita del Roser, tancant al nord-est; a la zona centre , nord i nord-oest, El Prat; El Verdaguer; Rocafort; Rocabruna; L’Heura; Sant Jaume de Vilanova ; Bojons; la Rodoreda ; Vilarassau ; El Ciuro, on conserven encara la senyal de l’incendi fortuït que va patir el sostre en ocasió de trobar-se la casa ocupada per l’exercit francès; la Torre de l’Orriols ; el Flequer ; .... se’ns queden molts i molts noms, però certament en matèria de masies aquest era el resultat previsible.
Com sempre, sou convidats, millor esperonats a col·laborar amb nosaltres, per recollir imatges de totes les masies d’aquestes contrades. Feu la tramesa indicant, lloc, data i nom de l’autor a fananos@moianes.net, nosaltres i de segur vosaltres mateixos anys ha venir us ho agrairem.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada