diumenge, 2 de setembre de 2007

La Torre de la Donzella.


Actualment se la coneix com la torre de l’Esquirol, i rep també aquest mateix nom la platja que hi ha davant de l’edifici, tot i formar una extensió d’arena sense solució de continuïtat amb la platja dita de Vilafortuny, que limita ja amb la veïna Salou.

Us caldrà imaginar aquest indret l’any 1285; el barranc de Maspujols, avui sec, anava curull d’aigua, i havia anat conformat un petit delta, que separava – aleshores si – les platges del Cavet i la de la torre de vigilància litoral, que rebria ben aviat la denominació que dona títol a la història.

La Baronia de Vilafortuny pertanyia a la Corona, i sota aquesta dependència va continuar fins l’any 1.391, en que fou adquirida per la Mitra de Tarragona.

Les torres de vigilància litoral, conformaven un sistema d’observació i prevenció, tant d’atacs de pirates i/o sarraïns, com del contraban i/o tràfic de matèries en perjudici de la Hisenda Reial. En trobem almenys una davant el port de Cambrils, fagocitada quasi pels edificis veïns, mercè a l’excessiva permísivitat dels diferents Ajuntaments d’aquesta població, mancats absolutament de la més mínima sensibilitat vers els elements del patrimoni històric, que donàvem a Cambrils una certa “personalitat” enfront d’altres ofertes de sol i platja. A tocar quasi de la carretera N-340 hi ha un notable exemplar de torre, en la que s’aprecien ja les senyals de l’abandó i al vandalisme; passada la riera de Maspujols, integrada avui en un habitacle, trobem una tercera torre; fins al terme de les Borges [ Torres ] del Camp, arribaven els senyals de qualsevol mena, que s’emetien des del costat del mar, i és fama que mitjançat aquest sistema de torres, els sarraïns salvaven la serralada de Prades, i creuaven l’actual comarca de les Garrigues, fins arribar a les Borges [ Torres ] Blanques, i des d’allà a la capital de la Taifa, Larida.

El regne àrab de Menorca, que pagava paries a la Corona, va ser fins a la seva definitiva capitulació, el darrer refugi de la intel·ligència, l’art i la cultura; val a dir però, que també del contraban.

En Tomeu d’Alaior,[ Ascaions ] havia fet relació amb el Manel, que vivia amb la seva esposa Maria i la filla Fàtima, a la torre de vigilància que s’alça avui encara prop de la sortida al mar de la riera de Maspujols; malgrat haver-se manifestat com a cristians – a la forçà et pengen – els residents a la torre, de procedència morisca , aprofitaven el seu aïllament per continuar practicant la seva fe en Allah, i en aquesta pràctica, pregant agenollats a la sorra de cara al matí, els havia trobat en una ocasió el Tomeu, que va explicar-los que havia tingut un problema i li havia calgut arribar-se fins a la costa catalana, més propera en aquell moment que la de l’illa de Menorca. Ben aviat l’amistat va permetre fer-se confidències, i el Tomeu, va guanyar-se la voluntat del Manel, en la seva tasca, d’entrar a la nit, un cop al més fins al petit delta de la Riera de Maspujols, on descarregava la seva barca de l’or i la plata, que aprofitant el mateix llit de la riera transportarien a cavall fins a Maspujols, dos homes que simulaven transportar canyes de riu que s’aprofiten avui encara en alguns conreus de l’horta. El material entraria finalment un parell de dies més tard a Reus, amagat sota una carrega de llenya que els burots deixaven passar sense cap despesa. La destinació final, era la joieria d’un dels millors orfebres del regne, el jueu Josep Pelach, que així burlava el rígid control que la Corona exercia sobre aquests materials.

Amagar la bonança econòmica és tasca difícil, i els bonics vestits que el Tomeu regalava a la Fàtima, van fer créixer el desig del Baró de Vilafortuny vers la jove, que havia donat ja paraula de casament al D’Alaior.

Un mal dia, el Baró va arribar-se fins a la torre, i va fer saber al Manel que volia exercir el seu dret de senyor amb la Fàtima; des de la torre, l’atemorit pare, va manifestar-li que en la seva funció de vigilància depenia directament de la Corona, i no pas de la Baronia, i que presentaria queixa al Rei nostre Senyor d’aital mal propòsit. El Baró, va dir-los que tornaria amb homes armats per fer la seva voluntat, i que en acabar li complauria molt tallar-li la llengua.

Aquella nit justament el Tomeu arribava amb el seu carregament, i un cop enllestida la feina, va anar fins a la torre, on li van explicar les intencions del Baró de Vilafortuny. Tant bon punt va sentir-ho va ordenar que la barca, anés fins al vaixell i tornes amb la resta d’homes.

Només la lluna va tenir un pressentiment de la tragèdia que estava a punt de succeir; el Tomeu i els seus 10 homes, emparats en la foscor van escalar les parets del Castell de Vilafortuny, van degollar els 3 homes de guàrdia, i van donar mort en el seu propi llit a l’infame Baró. Feta la feina, van tornar a la torre, i van pregar al Manel, la Maria i la Fàtima, que marxessin amb ells cap a Menorca. Els habitants de la torre no van voler marxar, i abans de la sortida del sol, els illencs llargaven vela.

La Corona va instruir un procés on foren interrogats tots els masovers, els lliures, els vassalls i serfs , i en el que també acabarien participant el Manel, la Maria i la Fàtima; ben aviat els mals usos que practicava el Baró difunt, foren de general coneixement, i justament el fet que la Donzella de la Torre, no hi hagués estat sotmesa , la va fer la sospitosa principal.

En aquella època els interrogatoris s’assemblàvem molt als del darrer feixisme; cops, càstigs, privacions, vexacions, i finalment la confessió de l’amor al Tomeu d’Alaior, les seves vingudes ocasionals, i l’acceptació de que fou justament el seu enamorat qui dugué a terme, l’assalt i mort del Baró i els seus homes.

El Rei atendria finalment la queixa , i donaria la raó al Manel quan a la seva dependència de la Corona; el temps però havia fet la seva via; proper ja el final del segle , Menorca havia caigut definitivament en mans cristianes; el Tomeu havia mort defensant el port de Maó, la Fàtima havia donat terra, prop de la torre que tothom coneixia ja com de la Donzella, al Manel i la Maria, a la manera àrab, enterrats de costat i mirant a la Meca.

La Fàtima moriria també en aquella torre, i les seves restes serien enterrades prop de les dels seus pares, seguint el mateix ritual.

El Castell de la Baronia de Vilafortuny i el seu terme, com la resta de la costa catalana, rebrien els segles XV i XVI, greus atacs de pirates; això faria abandonar progressivament aquestes terres, als pocs pagesos que poblaven la contrada. Això esborraria de la memòria col·lectiva la història de la torre de la Donzella, que en reedificar-se es dedicaria a d’altres usos.

Vilafortuny, com Cambrils i Salou, revifarien des de la meitat del segle XX, amb l’arribada del turisme de masses.

Només hem guanyat en quantitat .

© Antonio Mora Vergés